Quan tots siguin isolats per l’egoisme, no hi haurà més que pols, i a l’advent d’una tempesta, res més que llot- Benjamin Constant
El poder d’induir una al·lucinació col·lectiva d’escassetat és només una de les maneres en què els diners afecten les nostres percepcions. En aquest capítol explorarem alguns dels efectes psicològics i espirituals més profunds dels diners: en la manera de veure el món, en la nostra religió, la nostra filosofia, fins i tot en la nostra ciència. Els diners són entreteixits en les nostres ments, les nostres percepcions, les nostres identitats. És per això que quan ens colpeja una crisi monetària, sembla com si el teixit de la nostra realitat també s’esfilagarsés, que el món s’ensorrés. Però això també pot ser motiu de gran optimisme, perquè els diners són una construcció social la qual tenim el poder de canviar. Quina nova mena de percepcions, i quina nova mena d’accions col·lectives acompanyarien una nova mena de diners?
Ja som al Capítol 3, i encara no hem definit “diners”! La majoria d’economistes els defineixen per les seves funcions, tals com mitjà d’intercanvi, unitat de compte i reserva de valor. Consegüentment, donen una data molt primerenca per a l’origen dels diners, potser fa 5000 anys, amb el sorgiment de mercaderies estàndard tals com gra, oli, bestiar o or, que servien per a aquestes funcions. Però quan jo parlo de diners estic parlant de quelcom del tot diferent, quelcom que aparegué per primera vegada a Grècia el segle setè AC. Podem dir que aquest va ser el primer moment en què els diners transcendiren la mera mercaderia per esdevenir una categoria de l’ésser distinta. D’aquí en endavant es podria parlar no només del què els diners fan, sinó també del què són.
El folklore dels economistes sosté que les monedes foren inventades de cara a proveir una garantia de pes i puresa de la mercaderia metàl·lica subjacent. El seu valor, diuen, provingué enterament de l’or i la plata de què eren fetes. De fet, com el bescanvi com a origen dels diners, com l’assumpció d’escassesa, aquesta rondalla de l’origen de la moneda és una fantasia dels economistes. És una fantasia amb un llinatge il·lustre, de ben segur. Aristòtil escrigué: Les necessitats varies de la vida no són fàcils d’abastir, per tant els homes acordaren d’emprar en els seus tractes quelcom que fos intrínsecament útil i fàcilment aplicable als propòsits de la vida, com per exemple ferro, plata i coses similars. El valor d’aquests era mesurat al principi simplement per la mida i el pes, però amb el temps hi van posar un segell per tal d’estalviar-se el maldecap de pesar-los per marcar-ne el valor. 1. Aristòtil. Política, llibre 1, part 9.
Aquest relat sembla prou raonable, però l’evidència històrica sembla contradir-lo. Les primeres monedes, encunyades a Lídia, eren fetes d’electre, un aliatge d’or i plata, que variava àmpliament de consistència. 2. Seaford, Money and the Early Greek Mind 132/2013;3. L’encunyació ràpidament s’estengué a Grècia on, tot i que les monedes eren força consistents pel que fa a pes i puresa, sovint tenien un valor més gran que el valor de mercat de la plata amb què eren encunyades. 3. Ibid., 137.
De fet, algunes ciutat-estat (incloent Esparta) encunyaven moneda amb metalls comuns com el ferro, el bronze, el plom o l’estany: tals monedes tenien un valor intrínsec negligible però igualment servien de diners. 4. Ibid., 139/2013;45.
Sigui com sigui, les monedes timbrades tenien un valor (que, seguint l’historiador Richard Seaford, anomenarem “valor fiduciari”) més gran que el d’un disc de metall idèntic però no timbrat. Perquè? Quin era el misteriós poder inherent a un mer signe? No era una garantia de pes i puresa, ni una extensió del poder personal d’un cabdill o una autoritat religiosa. Seaford observa: “Mentre que la marca d’un segell sembla encarnar el poder del propietari del segell, la marca d’una moneda no crea cap lligam imaginari entre les monedes i la seva font” 5. Ibid., 119.
Més aviat, les marques de les monedes autentiquen el metall com si posseís un cert valor. I no ho fan transmetent poder (màgic o d’altra mena) a la peça de metall, sinó imposant-hi una forma que de manera identificable l’assigna a una categoria distinta de coses, la categoria de les monedes autèntiques. La marca de la moneda opera, en efecte, com a mer signe. 6. Ibid.
Els signes no tenen un poder intrínsec, sinó que el deriven de la interpretació humana. Fins el punt que una societat mantingui aquestes interpretacions com a comunes, els signes o els símbols donen poder social. La nova mena de diners que sorgí a l’antiga Grècia prenia el seu valor d’un acord social, del qual les marques en les monedes n’eren símbol. 7. L’excepció eren les monedes per a comerç exterior, monedes que circulaven fora de l’abast d’un acord social. Tals monedes depenien de fet del valor intrínsec del metall de què estaven fetes. Però, fins i tot en aquestes, una percepció social més àmplia del valor fou necessària per donar-los-el, atès que la plata i l’or no eren intrínsecament metalls gaire útils.
Aquest acord és l’essència dels diners. Això hauria de ser obvi avui dia, en què la majoria del diner és electrònic i la resta té el valor intrínsec aproximat d’un mocador de paper, però els diners han estat un acord des dels dies dels antics Grecs. Els reformadors que advoquen per l’encunyació en or com a manera de tornar als temps passats millors del “diner real” estan intentant tornar a quelcom que mai ha existit, excepte potser durant breus moments històrics quasi com a ideal. Crec que el pas següent en l’evolució del diner humà no serà un retorn a una forma anterior de moneda, sinó la seva transformació d’encarnació inconscient a intencionada dels nostres acords.
Durant 5000 anys, els diners han evolucionat des de mercaderia pura, a símbol encavalcat en un material, a pur símbol avui dia. Economia Sagrada no busca desfer aquesta evolució, sinó completar-la. L’acord que són els diners no està aïllat d’altres sistemes de signes i símbols amb què la nostra civilització opera. Podem incorporar als nostres diners nous acords sobre el planeta, les espècies i allò que tenim per sagrat. Durant molt de temps hem tingut per sagrat el “progrés”, l’avenç de la ciència i la tecnologia i la conquesta del reialme natural. El nostre sistema monetari recolzà aquests objectius. Ara els nostres objectius estan canviant, i amb ells les grans meta-històries de les quals l’acord anomenat diner és part: la Història de l’Ésser, la Història de la Gent i la Història del Món.
El propòsit d’aquest llibre és explicar una nova història dels diners; donar llum sobre nous acords que podríem incorporar a aquests talismans fiduciaris, de manera que els diners fossin l’aliat, i no l’enemic, del món més bonic que els nostres cors ens diuen que és possible.
No és casualitat que l’antiga Grècia, el lloc on la moneda simbòlica s’originà, també donà lloc a la concepció moderna de l’individu, a les nocions de lògica i raó i al fonament filosòfic de la ment moderna. En la seva obra mestra escolar Money and the Ancient Greek Mind, el professor de clàssiques Richard Seaford explora l’impacte dels diners en la societat i pensament Grecs, posant llum en les característiques que fan únics els diners. Entre elles trobem que és al mateix temps concret i abstracte, que és homogeni, impersonal, recurs i mitjà universal i que és il·limitat. L’entrada d’aquest poder nou i únic al món tingué conseqüències profundes, moltes de les quals estan ara tan pregonament entreteixides en les nostres creences i cultura, psique i societat, que justet podem percebre-les, imagina’t qüestionar-les.
Els diners són homogenis en el sentit que sense importar les diferències físiques entre monedes, les monedes i el diner són idèntics (si tenen la mateixa denominació). Noves o velles, gastades o lluents, totes les monedes d’una dracma són iguals. Això fou quelcom nou en el segle sisè AC. Mentre que en els temps arcaics, observa Seaford, el poder era conferit per objectes talismà únics (p.e, un ceptre de Zeus), els diners són l’oposat: els seu poder els és conferit per un signe estàndard que elimina variacions de puresa i pes. La qualitat no és important, només la quantitat. Com que els diners són convertibles en qualsevol altra cosa, les infecten amb la mateixa característica, tornant-les objectes-mercaderia que, mentre satisfacin certs criteris, són vistos com a idèntics. L’únic que importa és quant. Els diners, diu Seaford, “promouen un sentit d’homogeneïtat entre totes les coses en general”. Totes són iguals, perquè poden ser venudes a canvi de diners, que poden ser usats per comprar qualsevol altra cosa.
En el món de les mercaderies, els objectes són iguals als diners que poden reemplaçar-les. El seu atribut primari és el seu “valor”, una abstracció. Sento un distanciament, un desencís, en la frase: “Sempre en pots comprar un altre”. Pots veure com promou un anti-materialisme, un allunyament del món físic en què cada persona, lloc i cosa especial és únic? No sorprèn que els filòsofs Grecs d’aquesta era comencessin l’elevació de l’abstracte sobre el real, culminant en la invenció de Plató d’un món de formes perfectes més real que el món dels sentits. No sorprèn que avui dia tractem el món físic amb tant desdeny. No sorprèn que, després de 2000 anys d’immersió en la mentalitat dels diners, ens hàgim acostumat tant a reemplaçar totes les coses, que ens comportem com si poguéssim, en cas d’arruïnar el planeta, simplement comprar-ne un de nou.
He anomenat aquest capítol “Els Diners i a Ment”. Tant com el valore fiduciari dels diners, la ment és una abstracció que condueix un vehicle físic. Com la qualitat fiduciària de la moneda, la idea de ment com una essència del ser separada i no material es desenvolupà durant milers d’anys, portant-nos al concepte modern de consciència immaterial, d’esperit allunyat del cos. Efectivament, tant en el pensament secular com en el religiós, aquesta abstracció ha esdevingut més important que el vehicle físic, just com el “valor” d’una cosa és més important que els seus atributs físics.
A la introducció he mencionat la idea que hem creat un déu a imatge dels nostres diners: una força invisible que mou totes les coses, que anima el món, “una mà invisible” que ordena l’activitat humana, no material però ubiqua. Molts d’aquest atributs de Déu o de l’esperit vénen dels filòsofs pre-Socràtics Grecs que desenvoluparen les seves idees precisament en el moment en què els diners conquerien la seva societat. Segons Seaford, foren els primers a distingir entre essència i aparença, entre allò concret i allò abstracte, una distinció completament absent (fins i tot implícitament) en Homer. Des de l’apeiron d’Anaximandre al logos d’Heràclit passant per la doctrina Pitagòrica de “Tot és nombre,” els antics grecs emfasitzaren la primacia de l’abstracte: un principi invisible que ordena el món. Aquesta ideologia s’ha infiltrat a l’ADN de la nostra civilització fins el punt que la mida del sector financer empetiteix l’economia real; el valor total dels derivats financers és deu vegades el producte interior brut del món; els beneficis més grans de la nostra societat van als mags de Wall Street que no fan més que manipular símbols. Per al corredor de borsa amb el seu ordinador, és certament com Pitàgores digué: “Tot és nombre”.
Una manifestació d’aquesta divisió esperit-matèria que dóna preeminència a tot l’anterior és aquesta idea: “De ben segur que una reforma econòmica és una causa justa, però és molt més important una transformació de la consciència humana”. Penso que aquesta visió és equivocada, perquè és basada en una dicotomia falsa entre consciència i acció, i en última instància entre esperit i matèria. En un nivell profund, diners i consciència són entrellaçats. Cadascun és lligat a l’altre.
El desenvolupament de l’abstracció monetària encaixa en un vast context meta-històric. Els diners no es podrien haver desenvolupat sense un fonament d’abstracció en forma de mots i nombres. Els nombres i les etiquetes ja ens distancien del món real i predisposen les nostres ments a pensar abstractament. Usar un nom ja implica una identitat entre les moltes coses que s’anomenen d’aquella manera; dir que n’hi ha cinc d’una cosa les fa cadascuna una unitat. Comencem a pensar en els objectes com a representants d’una categoria, i no éssers únics en si. Així, mentre que les categories estàndard i genèriques no començaren amb els diners, els diners acceleraren enormement la seva predominança conceptual. És més, l’homogeneïtat dels diners acompanyà el ràpid desenvolupament dels béns comercials estandarditzats. Tal estandardització era rudimentària en temps preindustrials, però avui dia els objectes manufacturats són prou idèntics per fer veritat la mentida dels diners.
Mentre considerem la forma dels diners del futur, tinguem en ment el seu poder d’homogeneïtzar tot el que toquen. Potser els diners s’haurien de fer servir només per al què és o hauria de ser estàndard, quantificable o genèric; potser una mena diferent de diners, o cap mena de diners, hauria d’estar involucrada en la circulació d’aquelles coses que siguin personals i úniques. Només podem comparar preus basant-nos en quantitats estàndard; per tant, quan rebem més que això, quelcom immesurable, hem rebut un plus, quelcom pel què no hem pagat. En altres paraules, hem rebut un regal. De ben segur, podem comprar art, però si sentim que és una mera mercaderia, és car; i si és veritable art, és infinitament massa barat. Semblantment, podem comprar sexe però no amor; podem comprar calories però no aliment real. Avui patim pobresa de coses immesurables, que no tenen preu; una pobresa de coses que els diners no poden comprar, i un excés de coses que sí (tot i que aquest excés és tan desigualment distribuït que molts pateixen pobresa també d’aquestes coses). 8. Aquest excés és reflectit en el persistent problema de la “sobreproducció” que afecta quasi totes les indústries, per la qual cosa les solucions a la crisi econòmica usualment comporten estimular la demanda.
Just com els diners homogeneïtzen les coses que toquen, també homogeneïtzen i en despersonalitzen els usuaris: “Faciliten la mena d’intercanvi comercial que és deslligat de totes les altres relacions”. 9. Seaford, Money and the Early Greek Mind, 151.
En altres paraules, les persones esdevenen meres parts d’una transacció. En contrast a les diverses motivacions que caracteritzen donar i rebre regals, en una transacció financera pura tots som idèntics: tots volem el millor tracte. Aquesta homogeneïtat entre éssers humans, la qual és un efecte dels diners, és assumida per l’economia com una causa. Tota la història de l’evolució dels diners des del bescanvi assumeix que és un fonament de la natura humana voler maximitzar l’interès propi. En això, hom assumeix que els ésser humans són idèntics. Quan no hi ha estàndard de valor, humans diferents volen coses diferents. Quan els diners són intercanviables per qualsevol cosa, llavors tothom vol el mateix: diners. Seaford escriu: “Despullat de tota associació personal, el diner és promiscu, apte per ser intercanviat amb qui sigui pel que sigui, indiferent a tota relació interpersonal no monetària”. 10. Seaford, Money and the Early Greek Mind, 155.
A diferència d’altres objectes, els diners no retenen cap traça del seu origen ni d’aquells per qui ha passat. Mentre que en un regal aquell qui la donat sembla prendre’n part, els diners de tothom són iguals. Si jo tinc 2000 dòlars als banc, la meitat d’un amic meu i la meitat d’un enemic, no puc triar gastar primer els 1000 del meu enemic i guardar els del meu amic. Cada dòlar és idèntic.
Potser sàviament, molta gent refusa, per principis, barrejar negocis i amistat, recelosos del conflicte essencial entre diners i relacions personals. Els diners despersonalitzen les relacions, convertint dues persones en meres “parts d’un intercanvi” guiades per l’objectiu universal de maximitzar l’interès propi. Si jo busco maximitzar l’interès propi, potser a costa teva, com podem ser amics? I quan en la nostra societat altament monetitzada satisfem quasi bé totes les nostres necessitats amb diners, quins regals personals queden en què construir l’amistat?
Que la motivació de guany és contrària a qualsevol motivació personal benigna és quasi un axioma; d’aquí la frase: “No t’ho prenguis personalment, són només negocis”. Avui, un moviment de negocis i inversions ètiques busca guarir l’oposició entre amor i guany, però per molt sinceres que siguin les motivacions, tals esforços sovint acaben en simples relacions públiques, màrqueting o cofoisme. Això no és casual. En capítols posteriors descriuré una contradicció fatal en la intenció d’invertir èticament, però per ara sols nota la teva sospita natural sobre això i en general sobre qualsevol reivindicació de “fer el bé pel bé”.
Cada vegada que ens topem amb una empresa aparentment altruista tendim a pensar: “Què en treuen?” Com estan fent secretament diners amb això? Quan em demanaran diners? La sospita que “De fet ho estan fent pels diners” és quasi universal. De seguida copsem motivacions financeres en tot el que la gent fa, i som profundament commoguts quan algú fa quelcom tan magnànim o tan innocentment generós que tal motivació n’és òbviament absent. Sembla irracional, i fins i tot miraculós, que algú ens doni quelcom sense haver de donar res a canvi. Lewis Hyde ho mostra així: “En els imperis de la usura el sentimentalisme de l’home de cor tendre ens atrau perquè ens parla d’allò que hem perdut”. 11. Hyde, The Gift, 182.
La quasi universalitat de la sospita d’una motivació de benefici ulterior reflecteix la universalitat de l’objectiu de tenir diners. Imagina’t tornant a l’escola, parlant amb el teu tutor, discutint sobre quins són els teus dons i com podries usar-los per guanyar-te la vida (en realitat convertir-los en diners). Aquest hàbit de pensament és ben arrelat: quan en Jimi, el meu fill adolescent, m’ensenya els jocs d’ordinador que fa, sovint em sorprenc pensant en com podria comercialitzar-los i com podria desenvolupar les seves habilitats de programació en acabat per entrar millor al mercat. Quasi bé cada vegada que algú té un idea creativa excitant, el pensament “Com podem treure’n diners?” ve just darrera. Però quan el guany esdevé l’objectiu i no un mer efecte secundari, la creació deixa de ser art i esdevenim uns venuts. Estenent aquest principi a la vida en general, Robert Graves avisa: “Trieu els vostres oficis per tal de proveir-vos d’ingressos estables i temps lliure per donar a la Deessa que adoreu un valuós servei a temps parcial. Qui sóc, demanaràs, per alertar-te que ella exigeix un servei a temps complert, o sinó cap servei?” 12. Graves, The White Goddess
Els diners com a objectiu universal són implícits en el nostre llenguatge. Parlem de “capitalitzar” les nostres idees, i de coses “gratuïtes”, que literalment vol dir rebre per la gràcia (i no per pagament), com a sinònim d’innecessari. Això és també implícit en l’economia, assumint que l’ésser humà busca maximitzar el propi interès, el qual és equivalent als diners. És fins i tot implícit en la ciència, on és un llenguatge xifrat de l’auto-interès reproductiu. També aquí ha arribat la noció d’objectiu universal.
Que fins i tot hi hagi tal cosa com un objectiu universal de la vida (siguin diners o una altra cosa) no és gens obvi. Aquesta idea aparentment sorgí més o menys al mateix moment que els diners; potser foren els diners que la suggeriren als filòsofs. Sòcrates usà una metàfora dels diners en proposar la intel·ligència com l’objectiu universal: “Hi ha només una moneda real per la qual hauríem d’intercanviar totes aquestes altres coses [plaers i dolors]: la intel·ligència.” 13. Plató, Tht. 146d. Citat per Seaford, Money and the Early Greek Mind, 242.
En religió això correspon a la persecució d’un objectiu últim, com la salvació o la il·luminació, del qual totes les altres coses bones en deriven. Que semblant a l’objectiu il·limitat dels diners! Em pregunto quin efecte tindria en la nostra espiritualitat que deixéssim la persecució d’un objectiu unitari i abstracte que creiem que és la clau de tota la resta. Què sentiríem en abandonar la inacabable campanya d’auto-millora, de progrés vers un objectiu? Com seria, en canvi, només jugar, només ser? Com la riquesa, la il·luminació és un objectiu que no coneix límit, i en ambdós casos perseguir-los pot esclavitzar. En ambdós casos, penso que l’objecte de la persecució és un espuri substitut d’una varietat de coses que la gent vol en realitat. 14. Una de les més grans necessitats insatisfetes d’avui dia és la connexió, tant a altres persones com a la natura. Irònicament, els diners, amb la seva abstracció i impersonalitat, afebleixen les nostres connexions amb ambdós. L’espiritualitat, quan és concebuda com una persecució individual que es porta a terme millor lluny del món, fa el mateix. Podem concebre una mena diferent de diners que ocasionin els efectes oposats?
En una societat del tot monetitzada, en què quasi tot és un bé o un servei, els diners converteixen la multiplicitat del món en una unitat, una “sola cosa que és la mesura de, i intercanviable per, quasi bé tot el demés” 15. Seaford, Money and the Early Greek Mind, 150.
L’apeiron, el logos, i concepcions similars eren versions d’una unitat subjacent que dóna lloc a totes les coses. És d’on tot sorgeix i a on tot torna. Com a tal és quasi bé idèntic a l’antic concepte del Tao Xinès, que dóna lloc al yin i el yang, i en acabat a deu mil coses més. És interessant que el semi-llegendari preceptor del Taoisme, Lao Tze, visqués aproximadament al mateix temps que els filòsofs pre-Socràtics, que és també més o menys el mateix temps de la primera encunyació xinesa. En qualsevol cas, avui són encara els diners els que donen lloc a deu mil coses. Sigui el que sigui que vulguis construir en aquest món, comences amb una inversió, de diners. I en acabat, quan has acabat el projecte, és moment de vendre’l. Tot prové dels diners; tot torna als diners.
Els diners són per tant no només un objectiu universal; són també un mitjà universal, i de fet és per què són un mitjà universal que també són un fi universal, dels quals mai en sobra. O almenys, així és com els percebem. Moltes vegades he estat testimoni de trobades per crear una comunitat intencional o llançar algun altre projecte, només per acabar admeten descoratjats que mai tindrà lloc perquè, “D’on traurem els diners?” Els diners són prou comprensiblement vistos com a factor crucial per determinar què podem crear: al capdavall, amb ells podem comprar virtualment qualsevol bé, i poden induir la gent a realitzar virtualment qualsevol servei. “Tot té un preu”. Amb diners es pot fins i tot, sembla, comprar intangibles com estatus social, poder polític i fortuna divina (o almenys el favor de les autoritats religioses, com a segona opció). Estem força acostumats a veure els diners com la clau per a la realització de tots els nostres desitjos. Quants somnis tens que assumeixes que podries realitzar si (i nomé si) tinguessis diners? Així, hipotequem els nostres somnis amb diners, convertint-los de mitjans a fi.
No advocaré per l’abolició dels diners. Els diners han excedit els seus límits apropiats, han esdevingut els mitjans per atènyer coses que mai haurien d’haver sigut infectades per la seva homogeneïtat i despersonalització; mentrestant, com que l’hem universalitzat com a mitjà, aquestes coses que en realitat no es poden comprar amb diners han esdevingut impossibles d’atènyer, i no importa quants diners tinguem, només podem obtenir coses que hi recorden. La solució és retornar els diners al seu rol apropiat. Perquè de fet hi ha coses que els éssers humans poden crear només amb diners, o amb algun mitjà equivalent de coordinar l’activitat humana a escala massiva. En la seva forma sagrada, els diners són l’instrument d’una història, un acord material que assigna rols i focalitza la intenció. Tornarem a aquest tema més endavant quan descrigui com podrien ser els diners en una economia sagrada.
Com que no hi ha límit aparent al què es pot comprar amb diners, el nostre desig de diners tendeix també a ser il·limitat. El desig de diners il·limitat fou molt evident pels antics Grecs. Al mateix començament de l’era dels diners, el gran poeta i reformador Soló observà: “De riquesa, sembla que per a l’home no n’hi ha límit, car aquells de nosaltres qui en tenen més estan ansiosos per doblar-la”. Aristòfanes escrigué que els diners són únics perquè en tota la resta (pa, sexe…) hi ha sacietat, però no en els diners.
“Amb quants n’hi ha prou?” va preguntar-li una vegada un amic a un milionari que coneixia. El milionari es va quedar parat. La raó per la qual cap quantitat de diners pot mai ser prou és que els fem servir per satisfer necessitats que els diners, de fet, no poden satisfer. Com a tals són com qualsevol altra substància addictiva, que temporalment alleugen el dolor d’una necessitat insatisfeta però la deixen insatisfeta. Es requereixen dosis creixents per alleujar el dolor, però mai cap quantitat pot ser suficient. Avui dia la gent fa servir els diners com a substitut de la connexió, de l’emoció, de l’auto-respecte, de la llibertat, i de molt més. “Si tingués un milió de dòlars, seria lliure!” Quantes persones talentoses sacrifiquen la seva joventut esperant un retir prematur a una vida de llibertat, només per trobar-se, a la meitat de la vida, esclavitzats pels diners?
Quan la funció primària dels diners és mitjà d’intercanvi, és subjecte als mateixos límits que els béns pels quals és intercanviat, i el nostre desig d’ells és limitat per la nostra sacietat. És quan els diners prenen la funció addicional de reserva de valor que el nostre desig d’ells esdevé il·limitat. Una idea que per tant explorarem és la distinció dels diners com a mitjà d’intercanvi dels diners com a reserva de valor. Aquesta idea té arrels antigues en Aristòtil, qui distingí entre dos tipus d’obtenció de riquesa: per raó d’acumular, o per raó de satisfer altres necessitats. 16. Aristòtil, Política, llibre 1, secció 9. El primer tipus d’obtenció de riquesa, diu, és “anti-natural” i, a més, no té límit.
A diferència dels béns físics, l’abstracció dels diners ens permet, en principi, posseir-ne quantitats il·limitades. Així, és fàcil que els economistes creguin en la possibilitat de creixement exponencial inacabable, en què simples nombre representen la mida de l’economia. La suma total de tots els béns i serveis és un nombre, i quin límit hi ha al creixement d’un nombre? Perduts en l’abstracció, ignorem els límits de la natura i la cultura per acomodar el nostre creixement. Seguint amb Plató, fem l’abstracció més real que la realitat, arreglant Wall Street mentre l’economia real llangueix. L’essència monetària de les coses s’anomena “valor”, que, com a essència abstracta i uniforme, redueix la pluralitat del món. Totes les coses són reduïdes a allò que valen. Això dóna lloc a la il·lusió que el món és tan il·limitat com els nombres. Per un preu, pots comprar el que sigui, fins i tot la pell d’una espècie en perill. 17. El lector pot haver notat una paradoxa: vivim en un món d’abundància, com hem descrit en el Capítol 2, però també estem explotant una biosfera limitada. Per resoldre aquesta paradoxa, considera que la major part del nostre excés de producció i de consum no serveix cap necessitat real, sinó que és basat en la percepció d’escassesa i en la solitud existencial de l’ésser separat desconnectat de la natura i la comunitat.
Implícit en la manca de límits dels diners hi ha una altra mena de manca de límits: la del domini humà, la part del món que pertany als ésser humans. Quina mena de coses, al capdavall, comprem i venem per diners? Comprem i venem propietats, coses que posseïm, coses que percebem com si ens pertanyessin. La tecnologia constantment a eixamplat aquest domini, fent que coses que abans eren inabastables o fins i tot inconcebibles ara puguin ser objecte de propietat: minerals del fons de la terra, l’amplada de banda de l’espectre electromagnètic, seqüències de gens. Contemporani a l’expansió tecnològica del nostre abast fou la progressió de la mentalitat de propietat, quan coses com la terra, els drets sobre l’aigua, la música i les històries entraren al reialme de les propietats. La manca de límit dels diners implica que el reialme de les propietats pot créixer indefinidament, i per tant que el destí de la raça humana és conquerir l’univers, portar-ho tot al domini humà, fer-nos nostre tot el món. Aquest destí és part del que jo he descrit com el mite de l’Ascensió, part de la Història de la Gent que ens defineix. Avui, aquesta història ràpidament està quedant obsoleta, i ens cal inventar un sistema monetari alineat amb la nova història que la reemplaçarà. 18. El mateix val per a les altres històries que defineixen la nostra civilització, “l’ésser diferent i separat”. El nostre sistema monetari fa real aquesta història, també, dissolent els lligams personals, posant-nos en una competició i desconnectant-nos de la comunitat i de la natura.
Les característiques dels diners que hem repassat no són necessàriament dolentes. En ajudar a homogeneïtzar i estandarditzar tot el que toquen, servint com a mitjà universal, els diners han permès als éssers humans aconseguir meravelles. Els diners han sigut la clau del sorgiment de la civilització tecnològica, però potser, com amb la tecnologia, tot just hem començat a aprendre a fer servir aquest potent instrument creatiu per al seu autèntic propòsit. Els diners han fomentat el desenvolupament de coses estandarditzades com components de maquinària i microxips, però volem que el nostre menjar sigui, també, homogeni? La impersonalitat dels diners fomenta la cooperació entre gent d’enormes distàncies socials, ajudant a coordinar el treball de milions de persones que són quasi bé desconeguts uns per als altres, però volem que les nostres relacions amb la gent dels nostres veïnats siguin també impersonals? Els diners com a mitjà universal ens permeten fer quasi bé el que sigui, però volem també que siguin un mitjà exclusiu, de manera que sense ells quasi bé no puguem fer res? Ha arribat el moment de tenir domini sobre aquesta eina, a mesura que l’humanitat passa a un nou rol intencional i conscient en la terra.