Quin seria el resultat al mateix cel si aquells qui hi arribessin primer instituïssin la propietat privada a la seva superfície, i la parcel·lessin repartint-se tota la propietat entre ells, tal com nosaltres parcel·lem la superfície de la terra? — Henry George
L’home no va fer la terra i, tot i que tenia un dret natural a ocupar-la, no tenia dret a establir la seva propietat a perpetuïtat de cap part d’ella; i el Creador de la terra no obrí una oficina del sòl de la qual haurien de sortir els primers títols d’escriptura — Thomas Paine
L’URGÈNCIA A POSSEIR
Hem viscut en una Era de Separació. Un per un, els nostres lligams amb la comunitat, la natura i el lloc s’han dissolt, abocant-nos a un món aliè. La pèrdua d’aquests lligams és quelcom més que una reducció de la nostra riquesa, és una reducció del nostre ésser mateix. L’empobriment que sentim, deslligats de la comunitat i de la natura, és un empobriment de les nostres ànimes. Això passa perquè, al contrari de les assumpcions de l’economia, la biologia, la filosofia política, la psicologia i la religió institucional, no som en essència éssers separats tenint relacions. Som relació.
Una vegada vaig sentir Martín Prechtel, mentre parlava del seu poble a Guatemala, que explicava: “Al meu poble, si anaves a un metge amb un nen malalt, mai haguessis dit: “Jo estic sa, però el meu nen està malalt”; Haguessis dit: “La meva família està malalta”. O si fos un veí haguessis pogut dir: “El meu poble està malalt”. Sens dubte en una societat així fóra igualment inconcebible dir: “Jo estic sa, però el bosc està malalt”. Pensar que hom podria estar sa mentre la seva família, el seu poble o fins i tot la terra, l’aigua o el planeta no, fóra tan absurd com dir: “Tinc una malaltia fatal al fetge, però és només el meu fetge, jo estic sa!”. Just com el meu sentit d’ésser inclou el meu fetge, el seu incloïa la seva comunitat social i natural.
L’ésser modern, en canvi, és un subjecte diferenciat i separat en un univers que és l’Altre. Aquest ésser és l’Home Econòmic d’Adam Smith; és l’ànima encarnada de la religió; és el gen egoista de la biologia. És subjacent a les crisis convergents del nostre temps, que són totes variacions del tema de la separació: separació de la natura, de la comunitat, de les parts perdudes de nosaltres mateixos. És subjacent a totes les xacres habitualment culpades pel procés actual de destrucció de l’ecologia i la societat, com per exemple l’avarícia humana o el capitalisme. El nostre sentit de l’ésser implica que “Més per a mi és menys per a tu”; i per tant tenim un sistema monetari basat en l’interès que encarna precisament aquest principi. En societats antigues basades en el regal era al contrari.
L’urgència a posseir sorgeix com a resposta natural a una ideologia alienant que talla les connexions que sentim i ens deixa sols a l’univers. Quan excloem el món de l’ésser, la minsa i solitària identitat que roman té una necessitat voraç de reclamar per a si tant com pugui d’aquell ésser perdut. Si tot el món, tota la vida i tota la terra ja no són jo, com a mínim ho puc compensar fent-m’ho meu. Altres éssers separats fan el mateix, i així vivim en un món de competència i d’omnipresent ansietat. És incorporat en la nostra auto-definició. És el dèficit del ser, el dèficit de l’ànima, el lloc on hem nascut.
Atrapats en la lògica del jo i el meu busquem recuperar alguna minsa fracció de la nostra riquesa perduda expandint i protegint l’ésser separat i la seva extensió: els diners i la propietat. Aquells a qui manquen mitjans econòmics per inflamar l’ésser sovint inflamen, per contra, el ser físic, la qual cosa és una raó per la qual l’obesitat afligeix els pobres desproporcionadament. Les addiccions a anar de compres, als diners i a l’adquisició sorgeixen de la mateixa bàsica font que les addiccions al menjar: ambdues vénen de la solitud, del dolor de merament existir desconnectats de quasi tot el que som.
Veient les mines a cel obert, les tales, les zones mortes, els genocidis i la degradada cultura de consum, demanem: Quin és l’origen d’aquesta màquina monstruosa que s’empassa bellesa i escup diners? L’ésser separat i diferenciat, contemplant un univers que és fonamentalment l’Altre, naturalment tracta els mons humà i natural com un munt de coses instrumentals i accidentals. La resta del món és fonamentalment no-ser. 1.Com és damunt, és davall. Havent convertit la natura en adversari, o com a molt en una pila de “recursos”, no és sorprenent que manifestem la mateixa relació amb els nostres cossos. Les malalties que defineixen el nostre temps són les malalties auto-immunes, que eleven al cos la nostra confusió ésser-altre. Tal com el poble, el bosc i el planeta són parts inseparables de nosaltres que prenem erròniament per l’altre, els nostres sistemes immunitaris rebutgen els nostres propis teixits corporals. El que fem a la natura, ens ho fem a nosaltres, sense poder-ne defugir.
Perquè ens hauria d’importar, més enllà de la utilitat que hi puguem veure? Així fou com Descartes, un pioner articulador del sentit modern del ser articulà també l’ambició d’esdevenir “senyors i posseïdors” de la natura. Com la segona paraula implica, la idea de propietat ocorre força naturalment en l’ésser separat.
La nostra distinció rígida i tancada entre ésser i altre està arribant al seu final, víctima de les seves pròpies premisses. Tal com els místics han ensenyat, l’ésser separat pot ser mantingut només temporalment, i amb un gran cost. I l’hem mantingut molt de temps, i amb ell hem construït una civilització que busca la conquesta de la natura i de la natura humana. La convergència de crisis present ha deixat en evidència la futilitat d’aquest objectiu. Ens augura la fi de la civilització tal i com la coneixem, i la instauració d’un nou estat de l’ésser humà definit per un sentit del ser més fluid i inclusiu.
Una teoria de l’origen de la propietat l’associa a la noció d’autonomia, o d’auto-sobirania, que sorgí a poc a poc partint del nostre passat tribal comunal. Charles Avila descriu així aquesta lògica: “Si jo sóc meu, i la meva força de treball em pertany, llavors el que jo faig és meu” 2. Avila, Ownership, 5.
Aquí, doncs, trobem un prerequisit ideològic per a qualsevol concepte de propietat: que “Jo sóc meu”, la qual cosa no és en absolut un precepte universal en les societats humanes. En altres societats el clan, la tribu, el poble, o fins i tot la comunitat de tota la vida poden haver pres prioritat sobre la concepció individual del ser, i en aquests casos la teva força de treball no et pertany a tu, sinó a quelcom més gran. 3. Fins i tot avui tenim un sentit espiritual que el nostre treball no és certament nostre. El trobem en el nostre desig de treballar per quelcom més gran que nosaltres, això és, dedicar el nostre treball a una causa més enllà del nostre propi interès racional. La gent religiosa podria descriure-ho com “donar la vida d’hom a Déu”. Una altra manera de dir-ho és que tenim necessitat de fer ofrena del nostre treball i del seu producte, i de totes les habilitats i talents que en formen part. Aleshores ens sentim realitzats, serens sabent que estem acomplint el nostre propòsit aquí a la terra. Intuïtivament sabem que hem de lliurar els nostres regals i no acumular-los en favor del breu i il·lusori engrandiment del ser separat.
La institució de la propietat, per tant, no és l’arrel de la nostra malura present, sinó un símptoma de la nostra desconnexió i aïllament. Aquest llibre, per tant, no busca abolir la propietat (perquè fer-ho ens adreçaria al símptoma més que no pas a la causa) sinó transformar-la com part d’una transformació més gran de la qualitat humana del ser.
Altres pensadors, notablement Wilhelm Reich i Genevieve Vaughan, vinculen l’origen de la propietat al sorgiment de la predominança masculina i la societat patriarcal. 4. Vegeu, per exemple, Sex-Pol de Reich i “Gift Giving as the Female Principle vs. Patriarchal Capitalism” de Vaughan.
Mentre que crec que aquests arguments són meritoris, he triat no explorar aquí les dimensions sexuals dels diners i de la propietat, un subjecte que mereix tractament a part. Cada institució de la nostra Era de la Separació és lligada a totes les altres: l’alienació de la natura, del cos i del femení sagrat són ecos de l’alienació del món que la propietat implica quan fa de les coses objectes de comerç prescindibles.
L’urgència a posseir disminueix a mesura que el nostre sentit de connexió i gratitud creix i ens adonem que la nostra força de treball no és nostra, i que allò que faig no és pròpiament meu. No és la meva capacitat de treballar, i la meva vida en si, un regal, també? Adonant-nos d’això, desitgem donar les nostres creacions a tot el que ha contribuït al nostre ser i ens ha concedit el regal de la vida.
Certs filòsofs socialistes han convertit aquest desig, motivat per la gratitud, en una obligació i en una justificació d’un estat d’expropiació del treball individual. Tenim un “deute amb la societat”, i l’estat esdevé el recaptador d’aquest deute. En una forma menys extrema, justifica els impostos, que són també una expropiació del treball individual. En ambdós casos, som compel·lits a donar per la força. Podem per contra crear un sistema econòmic que alliberi, celebri i recompensi l’urgència innata de donar? Això és el que descriu aquest llibre: un sistema que recompensi la circulació i no l’acumulació, crear i no posseir, donar i no tenir.
EL ROBATORI ORIGINAL
La sobirania de l’individu fou sols un primer pas vers el concepte modern de propietat, perquè la majoria de les coses a la terra no existeixen pel treball de ningú. Per la lògica de “allò que jo faig és meu”, res que existís independentment de l’esforç humà podria pertànyer a ningú. Reclamar propietat d’una cosa així – la terra, els rius, els animals, els arbres – fóra equivalent a robar, tal com jo sóc un lladre si m’apodero de quelcom que tu has fet.
Una línia distingida de pensament econòmic sorgí d’aquesta comprensió, els exponents més notables de la qual foren P. D. Proudhon, Karl Marx, Henry George, i Silvio Gesell. “La propietat és robatori”, proclamà Proudhon: re-traçant l’origen de qualsevol peça de propietat a través d’una successió de “transferències legítimes”, podem arribar al primer propietari, aquell qui simplement ho prengué, aquell qui ho separà del reialme del “nostre” i “de Déu” per portar-ho al reialme del “meu”. Usualment això succeí per la força, com en l’apropiació de les vastes terres de tot Nord Amèrica durant els darrers tres segles. Aquesta història ha estat representada en formes varies durant mil·lennis per tot el món. Al capdavall, abans dels temps dels romans no hi havia res semblant a escriptures. La terra era com l’aigua i l’aire: no podia ser posseïda. Els primers propietaris, per tant, no podien haver-la adquirit legítimament. Van haver de prendre-la.
Sovint s’argüeix que la propietat de la terra és una conseqüència natural de l’agricultura. Mentre que el caçador-recol·lector ha invertit poc en la seva terra, el pagès ha posat el seu treball per fer-la més productiva (de menjar per a humans). Seria patentment injust per al pagès estar treballant tot l’any només per què uns “recol·lectors” hi anessin pel temps de la collita i se l’enduguessin. La propietat privada és destinada a donar a la gent un incentiu perquè facin millores en la terra. Però no seria més just que hi haguessin maneres de posseir les millores, i no la terra en si?
Originalment, els drets sobre la terra eren quasi sempre comuns, de tota la vila o tribu, i no de l’individu. En les grans civilitzacions agràries com Egipte, Mesopotàmia i la Xina de la Dinastia Zhou no hi havia gaire el concepte de propietat privada de la terra. Tota la terra era propietat del rei, i com que el rei era el representant del diví a la terra, tota la terra era propietat de Déu.
Hi ha un gran salt conceptual entre tenir dret als fruits del treball d’hom aplicat a la terra i posseir la terra en si. A Occident el concepte absolut de propietat de la terra sembla haver-se originat a Roma, alimentat, potser, per la concepció grega de l’individu. Fou a Roma on per primer cop la terra quedà sotmesa al què els romans anomenaren dominium, “el dret últim, el dret que no té altre dret per sobre, el dret que legitimà tots els altres drets mentre aquest no calia que fos legitimat, el dret d’usar, gaudir i abusar, ius utendi, fruendi, abutendi”. 5. Avila, Ownership, 20.
A Orient la propietat explícita sobre la terra començà un xic abans, almenys en concepte. A la Xina data almenys del regne de Shang Yang en el quart segle AC i potser d’abans, tot i que fins i tot llavors els temps anteriors a la propietat de la terra eren encara matèria de la memòria històrica, com evidencien les afirmacions de Confuci que era impropi vendre terra en “temps antics”. 6. Xu, Ancient China in Transition, 112. Aquest llibre busca interpretar la posició de Confuci com una crítica a la concentració de la propietat. Deng, “A Comparative Study on Land Ownership,” 12. Deng sosté que abans d’aquest moment la fragmentació de la terra estava prohibida, atès que tota era propietat del rei. Deng també argüeix que a la pràctica la terra generalment no era subjecte a fragmentació ni a venta, almenys durant la Dinastia medieval Song.
L’Índia també, probablement, conegué la propietat privada de la terra al voltant del segles sisè AC, tot i que les evidències són contradictòries. 7. Altekar, State and Government in Ancient India, 273-2013;4. En qualsevol cas la gran majoria de la terra de l’Índia era de possessió comunal fins els temps del domini britànic. 8. Kuhnen, Man and Land, Sec. 2.1.1 and 2.1.2.
A l’Europa Medieval la major part de la terra era propietat comuna o de senyors feudals que no “posseïen” la terra del tot en el sentit modern, com un bé que es podia fragmentar i comprar i vendre lliurement. Tenien certs drets sobre la terra, els quals podien ser transferits als vassalls a canvi de serveis varis, part de la collita o diners. A Anglaterra la lliure fragmentació de la terra no fou generalment possible fins el segle quinze. 9. Deng, “A Comparative Study on Land Ownership,” 10. A partir d’aleshores les vastes terres comunals d’Anglaterra ràpidament passaren a mans privades gràcies a les Actes de Fragmentació (Enclosure Acts), un procés que tingué paral·lel a tot el continent, per exemple amb “l’emancipació” dels serfs. Lewis Hyde escriu: Mentre que fins llavors un home podia pescar en qualsevol rierol i caçar en qualsevol bosc, ara trobà que hi havia individus que reclamaven ser els propietaris d’aquests béns comuns. La base per a la tinença de la terra havia canviat. El serf medieval havia estat quasi bé l’oposat del propietari: la terra el posseïa a ell. No es podia moure lliurement d’un lloc a un altre, però tenia drets inalienables sobre el tros de terra a què estava lligat. Ara els homes reclamaven la propietat de la terra i oferien llogar-la. Mentre que un serf no podia ser expulsat de la seva terra, un arrendatari podia ser desnonat no només per no poder pagar el lloguer sinó simplement per caprici del seu senyor. 10. Hyde, The Gift, 121.
Com amb tantes altres reformes socials, l’alliberament dels serfs fou una altra passa cap a la consolidació del poder econòmic i polític en mans dels qui ja eren poderosos. Per un mitjà o altre, la gent que durant generacions havia tingut els seus ramats pasturant lliurement, havia aplegat llenya i havia caçat en les terres del seu voltant ja no ho podia fer. 11. És clar que els camperols es resistiren a la despossessió dels béns comuns fomentant la lluita sagnant coneguda a Alemanya com a Guerra dels Camperols. És una lluita que es presenta de tant en tant a tot el globus quan sigui que la gent resisteix la inclusió dels drets sobre la propietat en una altra esfera de relació humana. Com Hyde diu: “la Guerra dels Camperols fou la mateixa guerra que els indis americans hagueren de fer contra els Europeus, una guerra per tal que no es mercantilitzessin propietats anteriorment inalienables”.
Aquestes terres havien estat béns comuns, propietat de tots i de cap. Per sempre més esdevingueren propietat.
Si la propietat és robatori, un sistema legal dedicat a la protecció dels drets sobre la propietat privada és un sistema que perpetua un crim. Fent la propietat sacrosanta validem el saqueig original. Això no hauria de ser gaire sorprenent si les lleis haguessin estat fetes pels mateixos lladres per tal de legitimar els seus guanys mal adquirits. És clar, aquest va ser el cas: a Roma i a tot arreu era el ric i el poderós qui s’apoderava de la terra i qui feia les lleis.
Per tal que el lector no pensi que estic llançant una diatriba Marxista, m’apresso a afegir que no estic advocant per l’abolició de la propietat privada. Primer, perquè la totalitat de la mentalitat de l’abolició implica un canvi febril, abrupte i discordant imposat a la força a qui no el vulgui. Segon, la propietat privada és sols un símptoma d’una malura més profunda (la Separació), i si ens adrecem al símptoma des del marc mental de la Separació, de conquesta, de superació del mal, acabarem amb les mateixes iniquitats en formes diferent. Finalment, fins i tot en el pla econòmic, el problema no és la propietat privada per se, sinó els injustos avantatges de tenir-la. Tot i que no està bé que algú es beneficii de la mera propietat del que una vegada fou comú, tothom es beneficia quan els recursos van a aquells qui els faran servir millor. Això inclou la terra, el sòl, els minerals, els aqüífers i la capacitat de l’atmosfera d’absorbir residus. Ens cal un sistema econòmic que no permeti el benefici-per-possessió però que recompensi l’esperit de l’emprenedor que digui: “Sé una manera d’usar-ho millor”, i permetre que aquest esperit vagi a regna solta. Els sistemes Marxistes no només eliminen el guany, partint del control exclusiu dels escassos recursos del capital; també eliminen el guany del seu ús eficaç. El resultat és ineficiència i estancament. Podem recompensar aquells qui donen el millor ús als recursos sense recompensar el mer fet de ser propietari? Aquest llibre descriu un sistema monetari que preserva la llibertat de la propietat privada sense permetre que els seus posseïdors acumulin avantatges injustos.
Quan fos i on fos que passés, la privatització de la terra aviat comportà una concentració de la propietat. Ens els primers temps de l’antiga Roma, la terra era una propietat comuna (no personal), excepte pel que fa a petites parcel·les dels masos: “La terra del cereal era de dret public”. 12. Avila, Ownership, 16, citant una font antiga de H. F. Jolowicz and Barry Nicholas, Historical Introduction to the Study of Roman Law, 139.
A mesura que Roma s’expandí mitjançant conquestes, les noves terres no restaren “públiques” gaire temps sinó que ben aviat passaren a mans de les famílies més riques, la classe patrícia, fixant la norma per als següents segles. Les seves finques també creixeren a expenses de la propietat original plebea, els propietaris de la qual eren freqüentment cridats a legions, i que en cap cas podien competir econòmicament amb la mà d’obra barata d’esclaus de les finques de patricis. Acumularen deutes impossibles de retornar i, com que la terra havia esdevingut un recurs alienable, foren forçats a deixar els seus masos i mendicar, robar o, si tenien sort, fer-se artesans urbans.
Quan les fortunes de l’Imperi canviaren de mans i el proveïment d’esclaus s’acabà, molts grans terratinents agafaren masovers, coloni, perquè treballessin els seus camps. Lligats de mans pel deute, aquests masovers finalment esdevingueren els serfs Medievals. Mira-ho així: si tu em deus un deute impossible de retornar, almenys ets obligat a pagar-ne tant com puguis. El que procedeixi del teu treball, per sempre més, em pertany. Que similar a les lleis americanes de bancarrota promulgades en la “Reforma” de la Bancarrota del 2005, la qual compel·leix la persona que es declara en bancarrota a comprometre una part dels seus guanys futurs als creditors. 13. És més, molts tipus de deutes, com els deutes fiscals, els deutes de les pensions alimentàries i els préstecs estudiantils no són afectats per la bancarrota. En el moment que escric això, el deute dels préstecs estudiantils als Estats Units excedeix el de les targetes de crèdit, posant una enorme càrrega sobre els estudiants que es graduen.
Que similar també al tràngol dels països del Tercer Món, que són compel·lits a reestructurar les seves economies i a consagrar el seu superàvit íntegrament al servei perpetu del deute. Aquestes són les contraparts modernes dels serfs, obligats a treballar per als propietaris dels diners just com els serfs treballaven per als propietaris de la terra. La seva condició és coneguda com a “esclavatge pel deute”.
El paral·lelisme entre l’antiga Roma i el present és colpidor. Ara, com llavors, la riquesa és cada cop més concentrada en les mans de pocs. Ara com llavors, la gent ha de tenir deutes per a tota la vida que mai podran pagar sols per tenir accés a les necessitats bàsiques. Llavors era a través de l’accés a la terra, ara és a través de l’accés als diners. Els esclaus, els serfs i els masovers donaren el treball de tota una vida a l’enriquiment dels propietaris; avui, el que surt del nostre treball va als propietaris dels diners.
En la història del pensament radical, la comprensió que la propietat és robatori sovint va acompanyada de ràbia i desig de revenja contra els lladres. Les coses no són tan simples, tanmateix. Els propietaris de la riquesa, sigui heretada o no, neixen amb un rol creat per i necessari per a les grans històries invisibles de la nostra civilització que ens obliguen a posar el món al servei de la propietat en siguem conscients o no.
No malgastem la nostra energia psíquica odiant els rics ni els saquejadors originals. En el seu lloc, nosaltres hauríem representat el mateix paper. De fet, la majoria de nosaltres participem, d’una manera o altra, en el procés de robatori dels béns comuns. No odiem, o prolongarem l’Era de la Separació encara més i, com els bolxevics, perpetrarem una revolució insuficientment profunda i recrearem l’antic règim d’una forma diferent i distorsionada. És més, no perdéssim de vista la natura i els efectes del crim inconscient de la propietat, de manera que puguem retornar el nostre món a la seva original i encara latent abundància.
La transformació del dret al benefici en propietat indiscutible de la terra fou gradual, i el seu estatge final és la pràctica de vendre terra a canvi de diners. Tinguem en ment que aquesta fou una transformació conceptual (la terra no admet ser posseïda), una projecció humana sobre la realitat. La propietat de la terra (i de fet tota forma de propietat) parla més de la nostra percepció del món que de la natura d’allò que és posseït. La transició dels temps antics, en què la propietat de la terra era tan impensable com la propietat del cel, del sol i de la lluna, al present, en què quasi bé cada metre quadrat de la terra és subjecte a propietat d’una mena o altra, és en realitat només la història del canvi de la nostra visió de nosaltres en relació amb l’univers.
LA TRADICIÓ GEORGISTA
La distinció entre el dret a l’ús i la propietat absoluta és ressò de la distinció primitiva entre el que és produït per l’esforç humà i el que ja hi era; persisteix avui en la distinció entre la propietat “real” i “personal”, i és la base de milers d’anys de pensament reformista.
Atès que l’Imperi Romà desenvolupà la base legal del dret de la propietat tal com el coneixem avui, no sorprèn que també produís alguns dels primers crítics a la propietat. En els segles III i IV els primers caps de l’Església Cristiana fóren especialment clars en què les coses de la terra eren perquè tots les compartíssim. Ambrosi escrigué: “Els rics i els pobres gaudeixen igualment dels esplèndids ornaments de l’univers; la casa de Déu és comuna als rics i els pobres”, i “El Senyor nostre Déu ha volgut que aquesta terra sigui possessió comuna de tots i que el seu fruit ens mantingui a tots”. 14. In Psalmum CXVIII Expositio, 8, 22, PL 15:1303, citat per Avila, Ownership, 72. En un altre lloc escriu que la propietat privada no és en concordança amb la natura, perquè la natura ha fet totes les coses per a tots en comú. Per tant Déu ho ha creat tot de manera que tot fos posseït en comú. La natura, doncs, és la mare del dret comú, usurpació del dret privat. 15. Avila, Ownership, 74.
Altres Pares Cristians, sobretot Joan Crisòstom, Agustí, Basili el Gran i Climent, sospesaren punts de vista similars, encoratjant els seguidors a seguir els ensenyament de Jesús molt literalment i a donar totes les seves possessions als pobres. La seva no era una filosofia objectiva: molts d’aquests caps feren exactament això. Ambrosi, Basili, i Agustí havien estat homes de riquesa considerable abans d’entrar al clergat, i la donaren tota.
Malgrat els ensenyaments dels seus fundadors, l’Església finalment adquirí considerables propietats i s’alià amb el poder imperial. Els ensenyaments de Jesús esdevingueren ideals espirituals que no eren seriosament recomanats a ningú, i el Regne de Déu passà de la terra al Cel. Aquest fou un pas important en la separació conceptual entre esperit i matèria, el qual contribuí a què la materialitat, i especialment els diners, fossin avui profans. És encara més irònic que la majoria de gent que avui afirma seguir els ensenyaments Cristians ho han capgirat i associen socialisme a ateisme i riquesa personal a favor de Déu.
Els pares de l’Església primerenca feren referències freqüents a la distinció entre allò que la gent produeix amb el propi esforç i el que Déu donà a l’humanitat per a ús comú. Molts crítics socials i econòmics dels darrers segles s’han fet ressò d’aquesta indignació primerenca per l’apropiació dels comuns i desenvoluparen propostes creatives per remeiar-ho. Un d’aquest crítics, Thomas Paine, escrigué:
I com que és impossible separar les millores fetes pel cultiu de la terra mateixa en què s’han fet aquestes millores, la idea de terra en propietat sorgí en connexió amb aquesta paràbola; però no obstant és veritat que és el valor de la millora, només, i no el de la terra en si, el que és propietat individual. Tot propietari, per tant, de terres cultivades, deu a la comunitat un lloguer de la terra (no conec cap terme millor per expressar aquesta idea) per la terra que té. 16. Paine, Agrarian Justice, par. 11-2013;12.
El primer economista que desenvolupà aquesta idea de ple fou Henry George, en el seu eloqüent clàssic del 1879 Progress and Poverty. Començà essencialment amb la mateixa premissa que Paine i els primers Cristians:
Però qui féu la terra que qualsevol home pot reclamar-ne la propietat, de qualsevol part, o el dret a donar-la, vendre-la o llegar-la? Atès que la terra no la vam fer nosaltres, sinó que és només un lloc de residència temporal en què a una generació d’homes en segueix una altra; atès que aquí ens trobem, i manifestament som aquí amb igual permís del Creador, és manifest que ningú pot tenir cap dret exclusiu de propietat de la terra, i que els drets de tots els homes a la terra han de ser iguals i inalienables. Hi ha d’haver dret exclusiu de la possessió de la terra, perquè l’home qui la fa servir n’ha de tenir segura possessió de cara aplegar productes del seu treball. Però el seu dret de possessió ha de ser limitat per l’igual dret de tots, i per tant hauria de ser condicionat al pagament a la comunitat per part del posseïdor d’un equivalent a qualsevol privilegi valuós i especial que l’hi hagués estat concedit. 17. George “The Single Tax.”
Perquè hauria algú d’aprofitar-se de l’ús/valor de la terra pel simple fet de posseir-la, especialment quan l’origen d’aquesta possessió és basat en una antiga injustícia? Consegüentment, Henry George proposà la seva famosa Taxa Única – essencialment, una taxa del 100% sobre la “renta econòmica” derivada de la terra. Aquesta havia de ser implementada a través d’una taxa sobre el valor de la terra a part de les millores realitzades; per exemple, la terra seria taxada però no els edificis o les collites. S’anomenà “única” perquè advocava l’abolició de totes les altres taxes, raonant que és el mateix robatori taxar la propietat privada legítima com treure profit de quelcom que ens pertany a tots. Els escrits de George van engegar un moviment polític tan massiu que quasi bé fou elegit a l’alcaldia de New York, però naturalment els poders monetaris establerts el combateren a cada moment. 18. Una altra raó per la derrota fou que George era rígidament dogmàtic, refusant cap aliança política amb ningú que no es comprometés públicament amb la seva Taxa Única.
Les seves idees han estat esporàdicament adoptades arreu del món (a dos llocs on he estat la major part de la meva vida, Taiwan i Pennsylvania, taxen el valor subjacent de la terra) i han influenciat enormement el pensament econòmic.
Un dels seus admiradors, Silvio Gesell, proposà un quasi equivalent a la taxa de George sobre la terra: la propietat pública de tota la terra, disponible per a arrendament privat a un preu que s’aproximaria a la renta econòmica. 19. La Renta econòmica es relaciona amb el producte que generi la propietat, com rendes, royalties, dividends i interessos.
El raonament de Gesell és convincent i remarcablement prescient en la seva comprensió de l’ecologia i de l’ésser connectat. Llegeix aquest extraordinari passatge del 1906:
Freqüentment sentim la frase: L’home té un dret natural a la terra. Però això és absurd, perquè fóra igual de correcte dir que l’home té dret a les seves extremitats. Si parlem de drets en connexió a això també hem de dir que un pi té dret a enfonsar les seves arrels al terra. Pot l’home passar-se la vida en un globus? La terra pertany a l’home i n’és una part orgànica. No podem concebre l’home sense la terra com tampoc sense cap o sense estómac. La terra és una part, un òrgan, de l’home, tant com el seu cap. On comencen i acaben els òrgans digestius de l’home? No tenen començament ni final, sinó que formen un sistema tancat sense començament ni final. Les substàncies que l’home requereix per sostenir la seva vida són indigeribles en el seu estat cru i han de passar per un procés digestiu preparatori. I aquest treball preparatori no el fa la boca, sinó la planta. És la planta la que aplega i transmuta les substàncies de manera que puguin esdevenir nutritives en el seu procés subseqüent pel canal digestiu. Les plantes i l’espai que ocupen són tant part de l’home com la seva boca, les seves dents o el seu estómac.
Com, doncs, podem sofrir que alguns individus confisquin parts de la terra com la seva propietat exclusiva, per erigir barreres i, amb ajut de gossos guardians i esclaus entrenats mantenir-nos allunyats d’algunes parts de la terra, d’algunes parts de nosaltres, arrancar-no-les, com si fossin extremitats del nostre cos? No és un procediment equivalent a l’auto-mutilació? 20. Gesell, The Natural Economic Order, part 2, chapter 5, “The Case for the Nationalization of Land.”
Gesell segueix, amb gran floriment retòric, per dir que aquesta mutilació és fins i tot pitjor que l’amputació d’una part del cos, perquè les cicatrius del cos es guareixen, però la cicatriu que deixa una amputació d’un tros de terra queda oberta per sempre, i mai es tanca. A cada termini del pagament del lloguer, a cada trimestre, la cicatriu s’obre i la sang daurada brolla. L’home es dessagna i fa tentines. L’amputació d’un tros de terra del nostre cos és la més sagnant de totes les operacions; deixa una bretxa,una cicatriu oberta que no es pot guarir a menys que el membre arrancat hi sigui empeltat de nou.
Penso que aquesta és una cicatriu que tots sentim, no només com a lloguer incorporat al cost de tot el que comprem, sinó també com a privació espiritual. Fa un temps estava conduint amb una dona francesa per carreteres rurals del centre de Pennsylvania. Les dolces muntanyes i amples valls ens atragueren, i decidirem passejar-hi. Semblava com si el terra reclamés els nostres peus, desitjant ser trepitjat. Decidirem buscar un lloc per aturar-nos i caminar. Conduírem una hora, però no trobarem cap camp ni cap bosc que no estigués engalanat amb el rètol de “Prohibit Passar”. Cada vegada que en veig un sento una punxada, una pèrdua. Un esquirol o un cérvol és més lliure que jo. Aquests rètols s’apliquen només a humans. Vet-ho-aquí un principi universal: el règim de propietat, el tancament d’allò que no tenia amo, ens ha empobrit a tots. La promesa de llibertat inherent a aquest ampli paisatge verd fou un miratge. Les paraules de Woody Guthrie sonen a veritat:
Hi havia un mur alt i gros que intentava aturar-me. El rètol pintat deia propietat privada. Però a darrera no hi deia res. Aquesta cara la van fer per a tu i per a mi. 21. De “This Land is Your Land.” Aquest vers usualment és omès en els cançoners.
Després de 300 anys d’expansió econòmica estem tan empobrits que no tenim la riquesa ni la llibertat d’un esquirol. Els indígenes que vivien a Amèrica abans que els europeus arribessin tenien camp per córrer. Tenien la simple llibertat de dir: “Pugem a aquella muntanya. Nadem a aquell llac. Pesquem en aquell riu”. Ni el més ric de nosaltres té aquesta llibertat avui dia. Àdhuc l’extensió de terra d’un multimilionari és més petita que la d’un caçador-recolector. 22. El lector podria treure ara la territorialitat dels animals, molts dels quals no són lliures de vagar. No tots els animals són territorials, tanmateix, i aquells que ho són sovint exhibeixen territorialitat de grup, no individual. Així ha estat amb els humans durant la majoria de la nostra existència. Com a mínim cada persona tenia llibertat de tot el territori tribal sencer. Avui dia, encongirem el nostre territori al nivell del nucli familiar? O expandirem la nostra tribu per incloure tota la terra?
La situació és diferent a quasi tot Europa; a Suècia, per exemple, el dret de Allemansrätt permet als individus caminar, agafar flors, acampar un dia o dos, nadar o esquiar en sòl privat (però no massa a prop d’una residència). Vaig conèixer un entusiasta dels cavalls que descrivia com a Irlanda tots els barris de camins de granges i pastures privades són oberts. “Passar” no és un concepte; la terra és oberta a tots. Els genets respecten el granger i la terra, cenyint-se als perímetres de les finques per evitar molestar els animals i malmetre les pastures. Veient aquest sistema, no crec que cap americà pugui no considerar les vastes extensions del seu país amb els seus barris, tanques i rètols de prohibit passar sense una sensació de confinament o pèrdua. Pots sentir la ferida de Gesell que la terra mateixa ens ha estat arrabassada?
La gran contribució de Gesell després de George va ser aplicar un pensament paral·lel al de la terra als diners, inventant una nova mena de sistema monetari que descriuré més endavant, després d’un treball preliminar necessari, en aquest llibre, com a element clau de l’economia sagrada.
Polèmic entre els progressistes del seu temps, la insistència de Henry George de taxar només la terra té encara menys sentit avui perquè molts altres béns han estat portats al reialme de la propietat privada. 23. Hi ha altres problemes importants en el programa de George. En particular, és molt difícil separar el valor de la terra del valor de les millores que hom hi ha fet, especialment perquè el valor intrínsec de la terra és determinat no només per les seves característiques físiques, sinó també per la seva localització en relació a altres trossos de terra que disposin de millores d’origen humà. Construint a la teva terra atraus altres construccions, augmentant així el valor de la teva terra, i posant fre a la construcció com a primera opció. És per això que prefereixo l’enfoc arrendatari de Silvio Gesell per resoldre els problemes del lloguer.
La “comercialització de propietats anteriorment inalienables” de Hyde ha anat més enllà de la terra fins abraçar quasi bé tot l’essencial per a l’existència i la joia humanes. Les nostres connexions amb la natura, la cultura i la comunitat ens han estat tallades, arrabassades i venudes a nosaltres de nou. M’he enfocat en la terra, però quasi tots els altres béns han patit la mateixa sort. La propietat intel·lectual ofereix l’exemple més obvi, i els beneficis que deriven de posseir-la juguen un rol similar al del lloguer de la terra. (Si penses que la propietat intel·lectual difereix de la terra perquè és creada per humans, segueix llegint!) Però hi ha una forma de propietat que conté i supedita les altres: la propietat dels diners. En el reialme de les finances l’interès pren el rol dels beneficis i els lloguers, assegurant que la riquesa que sorgeixi de la creativitat i la feina humana vagi primerament a aquells qui tenen diners. Els diners són tan criminals en els seus orígens com les altres formes de propietat, un robatori en curs que tant impel·leix com encarna l’expropiació dels béns comuns.
Per tal de tornar la qualitat de sagrada a l’economia ens cal redreçar aquest robatori, perquè és, en darrera instància, un furt i una reducció d’un regal diví. És la conversió del que una vegada fou sagrat, únic i personal a l’estatus de mercaderia. No és pas obvi del tot que el dret a treure profit de la mera possessió dels diners és just tan il·legítim com el dret a treure profit de la mera possessió de la terra. Al capdavall, els diners, a diferència de la terra, són una creació humana. Obtenim diners de l’aplicació dels nostres dons humans, de la nostra energia, temps i creativitat. És segur que allò que prové d’aquest treball pertany legítimament al treballador? És segur, per tant, que no tots els diners siguin il·legítims pel que fa al seu origen últim?
Aquest punt de vista és infantil. De fet, els diners són pregonament i irremeiablement implicats en la conversió de la terra comuna en propietat privada, l’etapa final i definitiva de la qual és la seva reducció a l’estatus de tan sols una mercaderia més que pot ser comprada i venuda. Així també altres elements de la nostra herència natural i cultural han estat acordonats, convertits en propietat i, finalment, com a “béns i serveis”, transformats en diners. Això no és el mateix que dir que sigui immoral treballar per diners; més aviat és immoral que els diners treballin per a tu. El que el lloguer és a la terra, l’interès és als diners. El diner és el cadàver dels béns comuns, l’encarnació de tot el que una vegada fou comú i lliure convertit ara en propietat de la més pura de les formes. En els següents capítols posarem nom a aquesta reivindicació, descrivint exactament com i perquè els diners amb interès, per naturalesa, usurpen els comuns, arruïnen el planeta i redueixen la gran majoria de la humanitat a peons.