Clamem contra el senyor feudal que prohibí al pagès treballar un trosset de terra a menys que li rendís al senyor una quart part de la collita. Els anomenem temps dels bàrbars. Però tot i que les formes han canviat, les relacions romanen igual, i el treballador és forçat, amb el nom de lliure contracte, a acceptar obligacions feudals. Car, vagi on vagi, no pot trobar condicions millors. Tot ha esdevingut propietat privada, i ho ha d’acceptar o morir-se de gana. -Pietar Kropotkin
Al fonament de tota gran fortuna hi rau un gran crim. -LleóTolstoy
Malgrat que l’existència de la terra és òbviament independent de l’esforç humà, no és gaire diferent de qualsevol altra mena de propietat. Considerem primer de tot la propietat material (quelcom fet de metall, fusta, plàstic, plantes o animals, minerals, etcètera. És que no són potser trossos de terra alterats per l’aplicació de l’esforç humà? La distinció entre terra, i millores fetes en aquesta (la distinció entre el què ja existeix i el que l’esforç humà crea) no és ni menys vàlida per a la terra que per a cap altre bé material. Tot el que usem i tot el que posseïm consisteix en bocins de terra modificats. Junts són “capital natural” – la riquesa i bondat que la natura ens ha llegat. Originalment cap d’aquests era propietat; entraren a aquest reialme a mesura que la tecnologia engrandí el nostre abast i la mentalitat de la separació intensificà la nostra voluntat de posseir. Avui, algunes formes de capital natural que a penes sabíem que existissin han esdevingut propietat: l’espectre electromagnètic, les seqüències d’ADN i, indirectament, la diversitat ecològica i la capacitat de la terra d’absorbir residus industrial. 1. Les quotes de pol·lució i plans similars busquen convertir la capacitat d’absorció de la terra en propietat. Però fins i tot sense aquestes, tanmateix, ja són un component intrínsec i invisible de tot producte manufacturat, una aportació essencial de la qual hi ha un subministre limitat. Fins i tot sense que hi hagi drets de propietat explícits, hom pren aquesta capacitat d’absorció dels comuns.
Ja sigui en un subjecte de propietat directa, com la terra, el petroli i els arbres, o quelcom que encara sigui un bé comú que usem com a recurs per crear altres propietats, com el mar obert, els Grans Comuns originals han estat venuts: convertits primer en propietat i en acabat en diners. És aquest pas final el que confirma que quelcom ha certament completat la seva metamorfosi en propietat. Que quelcom sigui apte de ser comprat i venut lliurement vol dir que ha estat dissociat de la seva matriu original de relacions; en altres paraules, que ha esdevingut “alienable”. És per això que els diners han esdevingut representació de la terra i de totes les altres propietats, i que el càrrec sobre el lloguer (interès) del seu ús té els mateixos efectes i implica les mateixes antigues injustícies que carregar la terra amb un lloguer.
CAPITAL CULTURAL I ESPIRITUAL
El capital natural és una de les quatre categories generals de la riquesa comuna que també comprèn els capitals social, cultural i espiritual. Cadascun consisteix en coses que una vegada foren gratuïtes, part de l’auto-suficiència de l’economia del regal, per les quals ara paguem. El robatori, doncs, no és a la mare terra, sinó a la mare cultura.
La més familiar d’aquestes altres formes de capital en el discurs econòmic és el capital cultural, que pren el nom de propietat intel·lectual. En temps antics el vast fons d’històries, idees, cançons, motius artístics, imatges i avenços tècnics formaven un comú al qual tothom podia recórrer com a font de plaer i productivitat, o incorporar en altres innovacions. A l’Edat Mitjana els joglars escoltaven les cançons dels altres i prenien noves melodies que els agradaven, les modificaven, i les tornaven a la circulació dels comuns de la música. Avui els artistes i les seves companyies les registren amb un copyright i protegeixen cada nova creació, i persegueixen vigorosament qui sigui que intenti fer-se-les seves. El mateix succeeix en tota altra esfera creativa. 2. Els directors de cinema, per exemple, necessiten departaments legals sencers “d’autorització de drets” per estar segurs que no han fet servir, sense adonar-se’n, imatges registrades en les seves pel·lícules. Això podria incloure imatges de mobiliari de disseny, edificis, marques comercials i vestits – quasi bé tot el que podem trobar en els ambients construïts. El resultat ha estat ofegar la creativitat i fer il·legal molt de l’art més interessant. (Això és inevitable quan l’art fa servir el fato de la vida que ens envolta com a subjecte, si aquest fato ja es troba en el reialme de la propietat).
La justificació moral de la propietat intel·lectual és, de nou, “Si jo sóc meu, i el meu poder laboral em pertany, el que jo faig és meu”. Però fins i tot acceptant la premissa que “Jo sóc meu”, la assumpció implícita que les creacions artístiques i intel·lectuals sorgeixen ex nihilo de la ment del creador independent del context cultural, és absurda. Qualsevol creació intel·lectual (incloent aquest llibre) recorre a bocins i peces del mar de cultura que ens envolta, i al fons d’imatges, melodies i idees pregonament impreses en la psique humana, o que potser fins i tot hi són innates. Com Lewis Mumford diu: “Una patent és un mecanisme que permet a un sol home reclamar recompenses financeres especials pel fet de ser a l’últim graó del complicat procés social que produí aquella invenció”. 3. Mumford, Technics and Civilization, 142.
Naturalment, la persona al darrer estatge del procés d’invenció mereix una recompensa pels seus enginy i esforç, però el context social també ha de ser reconegut. Aquest és cada cop menys el cas a mesura que els terminis de les patents i els copyrights s’han expandit des de la dècada o dues que tenien als seus orígens fins a, en alguns casos, més d’un segle.
El mateix és veritat pel que fa a les cançons, les històries i totes les altres innovacions culturals. Fent-les propietat privada estem fet un vedat en quelcom que no és nostre. Estem furtant dels comuns culturals. I com que, com la terra, els trossos del comú cultural són productors de riquesa continua, aquest robatori és un crim en curs que contribueix a crear la divisió entre els qui tenen i els qui no, propietaris i llogaters, creditors i deutors. L’anarquista rus Peter Kropotkin ho va apuntar eloqüentment:
Cada màquina ha tingut la mateixa història – un llarg historial de nits sense dormir i de pobresa, de desil·lusions i de joia, de millores parcials descobertes per moltes generacions de treballadors sense nom que afegiren a la invenció original aquells minsos no-res sense els quals la idea més fèrtil romandria sense donar fruit. És més: cada nova invenció és una síntesi, el resultat, d’innumerables invencions que l’han precedit en el vast camp de la mecànica i la indústria.
Ciència i industria, coneixement i aplicació, descoberta i realització pràctica que porten a noves descobertes, enginy del cervell i de la mà, esforç conjunt de ment i muscle, tots cooperen. Cada descoberta, cada avenç, cada increment en la suma de les riqueses humanes deu el fet de ser al treball físic i mental del passat i del present.
Per quin dret, doncs, pot qualsevol apropiar-se de la més mínima engruna d’aquest immens tot i dir: Això és meu, i no teu? 4. Kropotkin, La Conquesta del Pa, capítol 1.
Tals consideracions conformen el meu desig de fer que els meus llibres siguin lliurement disponibles en línia i renunciar a alguns dels copyrights normals. No podria haver escrit aquest llibre fora d’una vasta matriu d’idees orgànica, una riquesa comuna de capital cultural que no tinc dret a apropiar-me. 5. Una discussió detallada dels drets de la propietat intel·lectual és fora de l’abast d’aquest llibre. Certament, he fet una contribució a aquesta matriu d’idees (almenys m’ho sembla!) i mereixo ser sustentat pel meu treball. Tanmateix, evitar que altra gent incorpori els meus escrits i altres creacions en noves creacions seves ho trobo miserable. Parlant en termes pràctics, advoco per una àmplia expansió de la doctrina de “l’ús just” i un espectacular escurçament de l’abast dels copyrights i les patents.
El capital espiritual és més subtil. Es refereix a les nostres capacitats mentals i sensuals. Per exemple, la capacitat de concentrar-se, de crear mons a la imaginació i d’obtenir plaer d’experimentar la vida. Quan era jove, en els darrers dies abans que la televisió i els vídeo jocs arribessin a dominar la infantesa americana, creàvem els nostres propis mons amb històries intricades, usant les tècniques psíquiques que els adults poden fer servir per forjar les seves vides i la seva realitat col·lectiva: formar-se una visió, explicar una història sobre aquella visió que assigni significats i rols, representar aquests rols, etcètera. Avui aquests mons de la imaginació ens arriben prefabricats a través del estudis de televisió i de les companyies informàtiques, i els nens vaguen per mons vulgars, cridaners, sovint violents, creats per estranys llunyans. Vénen també amb imatges prefabricades, i la capacitat de formar les seves pròpies imatges (capacitat que anomenem imaginació) s’atrofia. Incapaç d’imaginar un món nou, el nen creix acostumant-se a acceptar la realitat que sigui que tingui a mà. 6. O no accepta pas cap realitat, descartant-t’ho tot com tantes imatges i símbols. Per altra banda, això li permet “veure-hi enllà de la merda”. Però el torna cínic i el deixa fastiguejat.
Podria això, potser, estar contribuint a la passivitat política del públic americà?
Una altra minva del capital espiritual ens arriba via la intensa estimulació sensorial dels mitjans electrònics. Els modern films d’acció, per exemple, tenen un ritme tan ràpid, un volum tan fort, tants estímuls, que les pel·lícules antigues semblen avorrides en comparació, i per descomptat els llibres o el món natural. Malgrat els meus esforços de limitar la seva exposició als excessos moderns, els meus fills difícilment poden suportar veure una pel·lícula feta abans del 1975. Una vegada habituats a l’estimulació intensa, en la seva absència patim el síndrome d’abstinència que anomenem avorriment. Esdevenim dependents, i per tant hem de pagar per adquirir quelcom que una vegada fou disponible només pel fet de ser vius. Un nadó o un caçador-recol·lector restarien fascinats pels lents processos de la natura: un branquilló surant a l’aigua, una abella visitant una flor, i altres coses fora de l’abast de l’atenció anèmica dels adults moderns. Just com els coloni romans havien de pagar per fer servir la terra que els calia per sobreviure, la majoria de la gent avui dia paga als propietaris dels processos, als mitjans, i al capital perquè creïn l’estimulació sensorial extrema que els cal per sentir-se vius.
Pot no ser de seguida aparent que aquest capital espiritual constitueix un comú. El que hom s’ha apropiat aquí és el focus d’atenció. Les capacitats de la ment humana que jo anomeno capital espiritual no existeixen en estat d’aïllament; és la nostra educació, la nostra criança, el nostre entorn cultural els que els fomenten i dirigeixen. La nostra capacitat d’imaginar i d’obtenir gratificació sensorial és en gran mesura una capacitat col·lectiva, la qual avui dia ja no podem exercir amb els recursos lliurement disponibles de la ment i la natura, sinó que hem de comprar als seus nous propietaris.
L’atenció col·lectiva de la raça humana és un comú com la terra o l’aire. Com aquests, és la matèria primera de la creativitat humana. Fer una eina, fer qualsevol treball, fer el que sigui requereix que hom posi l’atenció en la tasca més que no pas en altra cosa. La ubiqüitat de la publicitat i dels mitjans en la nostra societat és una apropiació de l’atenció humana col·lectiva, i una minva de la nostra herència divina. A la carretera, on sigui que dirigeixi la mirada, hi ha un cartell publicitari. Al metro, a la xarxa, al carrer, els missatges comercials surten a “capturar” la nostra atenció. S’infiltren als nostres pensaments, les nostres narracions, el nostre diàleg intern i, a través d’aquests, a les nostres emocions, desitjos i creences, dirigint-los tots a la producció i el benefici. La nostra atenció ja no és gaire nostra, puix que tan fàcilment la manipulen els poders polítics i comercials.
Després de tant de temps manipulada, esqueixada, habituada a estimulació intensa i a passar d’un objecte llampant però buit a un altre, la nostra atenció és tan fragmentada que no podem sostenir-la prou temps per crear res independent dels programes que ens envolten. Perdem la nostra capacitat de sostenir el pensament, d’entendre el matís i de posar-nos al lloc dels altres. Sensibles a qualsevol narrativa simplista amb atracció emocional immediata, som presa fàcil no només de la publicitat, sinó també de la propaganda, la demagògia i els feixisme. De maneres diferents tots aquests serveixen el poder econòmic.
L’ESPOLI DE LA COMUNITAT
El tipus de capital més important per al propòsit d’aquesta discussió és el capital social. El capital social es refereix primerament a les relacions i habilitats, els “serveis” que la gent abans es proveïen ells mateixos i els uns als altres en una economia del regal, com ara cuinar, tenir cura dels nens, de la salut, l’hospitalitat, l’entreteniment, donar consell, i cultivar aliments, fer vestits i construir cases. Tan recentment com una o dues generacions enrere moltes d’aquestes funcions eren molt menys mercadejades que ara. Quan jo era un nen la majoria de la gent que coneixia rarament menjava a restaurants, i els veïns tenien cura dels infants dels altres després de l’escola. La tecnologia ha tingut un paper fonamental per portar les relacions humanes al reialme dels “serveis”, tal com ha portat bocins de les profunditats de la terra al reialme dels béns. Per exemple, la tecnologia de la fonografia i de la ràdio contribuí a fer que la música no fos quelcom que la gent es feia pel seu compte sinó quelcom pel què pagava. Les tecnologies d’emmagatzematge i de transport han fet el mateix en el processament del menjar. En general, la mil·limètrica divisió del treball que acompanya la tecnologia ens ha fet dependents d’estranys per a la majoria de coses que usem, i fa poc probable que els nostres veïns depenguin de nosaltres pel què sigui que produïm. Els lligams econòmics esdevenen doncs separats dels lligams socials, deixant-nos amb poc a oferir als nostres veïns i poques ocasions per conèixer-los.
La monetització del capital social és l’espoli de la comunitat. No hauria de ser sorprenent que els diners siguin profundament implicats en la desintegració de la comunitat, perquè són l’epítom de l’impersonal. Converteix dos boscos diferents en diners, i esdevenen el mateix. Aplicat a les cultures, el mateix principi ràpidament està creant una monocultura global en què tot servei és de pagament. Quan els diners són mitjancers de totes les nostres relacions, perdem també la nostra unicitat i esdevenim consumidors estàndard de béns i serveis estàndard, mentre altres funcionaris estàndard realitzen altres serveis. Cap relació personal econòmica és important perquè sempre podem “pagar a algú altre perquè ho faci”. No és sorprenent que per molt que ens esforcem trobem difícil crear comunitat. No és sorprenent que ens sentim tan insegurs, tan reemplaçables. Tot això és per mor de la conversió conduïda, com veurem, per l’interès, d’allò únic i sagrat en allò monetitzat i genèric. En The Ascent of Humanity jo mateix vaig escriure: “Realment no ens necessitem els uns als altres”. Quina millor descripció hi podria haver de la pèrdua de la comunitat en el món actual? Realment no ens necessitem els uns als altres. No ens cal conèixer la persona que cultiva, transporta i processa el nostre menjar, la que fa els nostres vestits, la que construeix les nostres cases, la que fa o arregla el nostre cotxe; ni tan sols ens cal conèixer la persona que cuida els nostres nadons mentre som a treballar. Som dependents del seu rol, però de la persona que acompleix aquest rol només en som dependents per casualitat. Sigui quin sigui, podem pagar algú perquè ho faci (o sinó pagar a algú altre) mentre tinguem diners. I com obtenim diners? Realitzant un altre rol especialitzat pel qual, molt probablement, algú ens estarà pagant per tal que fem quelcom per a ell.
Les necessitats de la vida han estat lliurades a especialistes, deixant-nos sense res significatiu per fer (a part de la nostra àrea d’expertesa) tret d’entretenir-nos. Mentrestant, les funcions de la vida diària que ens queden són bàsicament solitàries: conduir, comprar, pagar factures, cuinar menjar precuinat, fer les feines de la casa. Cap d’aquestes tasques exigeix l’ajut de veïns, familiars o amics. Ens agradaria ser més propers als nostres veïns; ens imaginem com a gent amigable que de grat els ajudaria. Però hi ha poques coses en què els puguem ajudar. En les nostres cases-caixa som autosuficients. O, més aviat, som autosuficients en relació a la gent que coneixem però dependents com mai ho havíem estat d’estranys que viuen a milers de quilòmetres de distància.
El fet de mercantilitzar les relacions socials ens deixa sense res que puguem fer junts tret de consumir. El consum conjunt no fa res per bastir comunitat perquè no requereix regals. Crec que la tan sovint lamentada vacuïtat de les reunions socials sorgeix del coneixement embrionari que “No et necessito”. No necessito que m’ajudis a consumir menjar, beguda, drogues o entreteniment. El consum no incentiva el regal, no requereix del veritable ésser de ningú. La comunitat i la intimitat no poden provenir del consum conjunt, sinó només de donar i de la co-creativitat.
Quan els llibertaris liberals invoquen la santedat de la propietat privada, sense voler-ho creen necessitat del mateix Gran Govern que tan menyspreen. Perquè en l’absència de lligams comunitaris, els individus que en resulten depenen d’una autoritat remota -un estat legalment constituït- per a moltes de les funcions socials que les estructures comunitàries abans cobrien: seguretat, resolució de disputes i distribució del capital social col·lectiu. La privatització i conversió en propietat del reialme econòmic ens deixa, com s’acostuma a dir, impotentment independents -independents de tothom a qui coneixem, i dependents d’institucions impersonals i coercitives que ens governen des de lluny.
Quan demano a la gent què els manca a les seves vides la resposta més comuna és “comunitat”. Però com podem construir comunitat quan els seus maons, les coses que fem uns pels altres, han estat convertides en diners? La comunitat és teixida amb regals. A diferència de les transaccions monetàries o de bescanvi, en què no hi ha obligacions després de la transacció, els regals sempre impliquen regals futurs. Quan rebem, devem; la gratitud és el reconeixement d’haver rebut i el desig de tornar el regal. Però que tenim ara per donar? No pas les necessitats vitals, ni el menjar, el recer o el vestir, ni l’entreteniment, ni les històries, ni la salut: això tothom ho compra. D’aquí bé l’urgència d’allunyar-se de tot això, de tornar a la vida més autosuficient en què ens construïm les nostres pròpies cases, cultivem el nostre menjar i ens fem els propis vestits en comunitat. Però metre que aquest moviment té un cert valor, dubto que gaire gent comenci a fer les coses de la manera difícil només per tenir comunitat. Hi ha una altra solució a part de capgirar l’especialització del treball i l’eficiència basada en maquinària de l’edat moderna, i brolla del fet que els diners no satisfan pas moltes de les nostres necessitats. Necessitats molt important resten insatisfetes avui dia, i els diners, per mor de la seva natura impersonal, són incapaços de satisfer-les. La comunitat del futur sorgirà de les necessitats que els diners, per definició, no poden satisfer.
Pots veure ara perquè anomeno els diners “el cadàver dels comuns”. La conversió del capital natural, cultural, social i espiritual en diners és la consumació del seu poder, tal com ho descriu Richard Seaford, d’homogeneïtzar tot el que toca. “En reduir la individualitat a impersonalitat homogènia”, escriu, “el poder dels diners s’assembla al poder de la mort”. 7. Seaford, Money and the Early Greek Mind, 157.
Certament, quan tots els boscos hagin estat convertits en taulons, quan tots els ecosistemes hagin estat pavimentats, quan totes les relacions humanes hagin estat reemplaçades per un servei, els mateixos processos de la vida planetària i social cessaran. Tot el que quedarà seran diners freds i morts, com advertí el mite del Rei Mides tan segles enrere. Estarem morts però serem molt, molt rics.
LA CREACIÓ DE NECESSITATS
Els economistes dirien que coses com els fonògrafs i les excavadores i la resta de tecnologia ens han enriquit, creant nous béns i serveis que no existien abans. En un nivell profund, malgrat tot, les necessitats humanes que aquestes coses satisfan no són noves. Només que les satisfan de maneres diferents, maneres per les quals ara hem de pagar.
Considera les telecomunicacions. Els éssers humans no tenim cap necessitat abstracta de comunicació a llarga distància. Tenim necessitat d’estar en contacte amb la gent amb qui compartim lligams emocionals i econòmics. En temps passats, aquesta gent usualment estava a prop. Un caçador-recol·lector o un pagès rus del segle XIV no donarien gaire ús a un telèfon. Els telèfons començaren a satisfer una necessitat només quan altres desenvolupaments en la tecnologia i la cultura escamparen els ésser humans i fragmentaren les famílies que s’havien estès i les comunitats locals. Per tant la necessitat bàsica que satisfan no és res de nou.
Considera un altre oferiment tecnològic, un pel qual els meus fills, per a gran consternació meva, semblen irresistiblement atrets: els jocs de rol massius amb múltiples jugadors en línia. La necessitat que satisfan no és tampoc res de nou. Els adolescents i els pre-adolescents tenen una forta necessitat d’explorar, de tenir aventures i d’establir una identitat per via d’interaccions amb iguals que referenciïn aquestes exploracions i aventures. En temps passats, això passava al defora. Quan jo era nen no teníem la llibertat de generacions anteriors, com sap qui hagi llegit Tom Sawyer, però els meus amics i jo malgrat tot podíem recórrer quilòmetres fins a un rierol o una pedrera, el cim verge d’un turó, les vies del tren. Avui dia, hom rarament troba grups de nois tombant, per mor que cada tros de terra és clos i marcat amb rètols de no passar, que la societat és obsessionada amb la seguretat i els nens tenen horaris sobrecarregats i se’ls demana rendir. La tecnologia i la cultura han tret als nens quelcom que necessiten profundament i, en acabat, en forma de vídeo jocs, els ho han tornat a vendre.
Recordo el dia que hem vaig adonar de què estava passant. Estava veient un episodi de Pokémon a la televisió, que va bàsicament de tres nois que tomben tenint aventures màgiques. Aquests personatges ficticis i comercials de la pantalla tenien les aventures màgiques que els nens reals abans tenien però per les quals ara havien de pagar (via anuncis) per tenir el privilegi de veure-les. Com a resultat, el PIB ha crescut. Nous “béns i serveis” (per definició, coses que formen part de l’economia monetària) han estat creats, reemplaçant funcions que abans eren satisfetes de franc.
Una petita reflexió revela que quasi bé tots els béns i serveis disponibles avui dia satisfan necessitats que abans eren satisfetes de franc. Què en dieu de la tecnologia mèdica? Compara la nostra lamentable salut amb la meravellosa salut de què gaudien els caçadors-recol·lectors i els agricultors primitius, i queda clar que estem comprant, a preus molt cars, la nostra capacitat de funcionar físicament. Cura dels nens? Processament d’aliments? Transport? Indústria tèxtil? Per raons d’espai no puc analitzar cadascuna de les coses que ens ha estat presa i que ens han tornat a vendre. Oferiré una altra evidència del meu punt de vista: si el creixement del diner realment estigués portant-nos a la satisfacció tecnològica i cultural de noves necessitats, ens sentiríem més realitzats que qualsevol humà anterior a nosaltres?
És ara la gent més feliç, està més realitzada, pel fet de tenir pel·lícules més que no pas narradors de rondalles tribals, reproductors MP3 més que no pas trobades al voltant del piano? Som més feliços menjant aliments produïts en massa més que no pas els del tros del veí o del nostre hort? És la gent més feliç vivint en cases prefabricades o en mansions de disseny del que ho eren en les velles masies de pedra o en les tendes índies de New England? Som més feliços? Ha estat satisfeta alguna nova necessitat?
Encara que sigui que no, jo no descartaria tot el corpus de tecnologia, malgrat tota la ruïna que ha portat a la natura i la humanitat. De fet, els assoliments de la ciència i la tecnologia satisfan necessitats importants, necessitats que són clau en una economia sagrada. Això inclou la necessitat d’explorar, de jugar, de saber i de crear el que en el moviment de la Nova Economia anomenem “coses guais de veritat”. En una economia sagrada la ciència, la tecnologia i l’especialització del treball que l’acompanyen continuaran essent un dels agents per tal de satisfer aquestes necessitats. Ja podem veure aquest propòsit més elevat de la ciència i la tecnologia, com si fos un gen recessiu que aflora sense poder ser reprimit malgrat l’inacabable comercialització. És al cor de tot veritable científic i inventor: l’esperit de la sorpresa, l’entusiasme i l’emoció per la novetat. Tota institució del vell món té una contrapart en el nou, la mateixa nota en una altra octava. No estem demanant una revolució que eradiqui allò vell i crei allò nou de zero. Aquesta mena de revolució ja s’ha intentat, amb els mateixos resultats cada vegada, perquè aquella mentalitat era part del vell món. L’economia sagrada forma part d’una mena enterament diferent de revolució, una transformació i no una purga. En aquesta revolució, els perdedors ni tan sols s’adonaran que han perdut.
Fins al dia d’avui molt pocs dels productes de les nostres economia i tecnologia han servit les necessitats abans mencionades. No només les nostres necessitats de joc, exploració i sorpresa han estat sobre-acomplertes, sinó que una gran ansietat i esforç acompanyen la satisfacció de fins i tot les nostres necessitats físiques. Això contradiu l’afirmació dels economistes que fins i tot en cas que cap nova necessitat hagi estat satisfeta, la tecnologia i la divisió del treball ens permeten satisfer necessitats existents més eficientment. Una màquina, diuen, pot fer la feina de mil homes; un ordinador pot coordinar el treball de mil màquines. Consegüentment, des del segle XVIII els futuristes han predit una era del lleure imminent. Aquesta era mai ha arribat, i certament en els darrers 35 anys ha semblat retrocedir. Òbviament quelcom no funciona. Una de les dues assumpcions primàries de l’economia és que els éssers humans normalment actuen en base al seu auto-interès racional i que aquest auto-interès es correspon amb els diners. Dues persones només faran un intercanvi (p.e. comprar quelcom amb diners) si els beneficia a ambdós. Com més intercanvis ocorrin, doncs, més beneficis hi haurà. Els economistes, per tant, associen els diners a la “utilitat” de Bentham – això és, el bé. Aquesta és una de les raons perquè el creixement econòmic és el mai qüestionat sant grial de les polítiques econòmiques: quan l’economia creix, se suposa que el nivell de benestar del món creix. Quin polític no voldria donar-se el mèrit del creixement econòmic?
La lògica econòmica diu que quan un nou bé o un nou servei és definit, el fet que algú vulgui pagar per aquest vol dir que hi ha d’haver benefici per a algú. En un cert i restringit sentit, això és veritat. Si jo et robo les claus del cotxe, pot ser-te beneficiós tornar-me-les a comprar. Si et robo la terra, pot ser-te beneficiós que te la llogui per tal que puguis sobreviure. Però dir que les transaccions monetàries són evidència d’un augment general en la utilitat és absurd; o més aviat, assumeix que les necessitats que satisfan eren inicialment insatisfetes. Si estem pagant només per quelcom que anteriorment ens era proveït a través de l’auto-suficiència o l’economia del regal, aleshores la lògica del creixement econòmic és errònia. En això rau una motivació ideològica oculta per assumir que la vida primitiva era, en paraules de Hobbes, “solitària, pobra, dura, brutal i curta”. Un passat així justificaria el present, el qual actualment té totes les qualitats dites per Hobbes de vàries maneres. Com és la vida en els grans espais interiors de suburbia, si no solitària? Com és la vida a l’Àfrica equatorial, si no curta? 8. La vida moderna també és curta: malgrat que és relativament duradora, la vida sembla ara massa curta per a una persona ocupada i apressada.
I, hi ha hagut cap era que hagi rivalitzat amb el darrer segle en duresa i brutalitat? Potser la visió Hobbesiana que en el passat calgué un dur esforç per sobreviure és una projecció ideològica de la nostra pròpia condició.
Per tal que l’economia creixi, el reialme dels diners (anomenat béns i serveis), també ha de créixer. Els diners han de satisfer més i més de les nostres necessitats. El producte interior brut, al capdavall, es defineix com la suma total dels béns i serveis que una nació produeix. Només compten els que són intercanviats per diners.
Si jo canguro els teus fills de franc, els economistes no ho compten com un servei ni ho afegeixen a PIB. No es pot fer servir per pagar cap deute financer; i jo no puc anar al supermercat i dir: “he tingut cura dels nens dels meus veïns aquest matí, així que, si us plau, doneu-me menjar”. Però si obro una guarderia i et cobro diners he creat un “servei”. El PIB creix i, d’acord amb els economistes, la societat ha esdevingut més rica. He fet créixer l’economia i he elevat el nivell mundial de benestar. “Béns” són aquelles coses per les quals pagues diners. Diner = Bé. Aquesta ha estat l’equació dels nostres temps.
El mateix és veritat si tallo un bosc i venc la fusta. Mentre es manté en peu i inaccessible no és un bé. Només esdevé un “bé” si faig una carretera, agafo treballadors, el tallo i el porto a un comprador. Converteixo un bosc en fusta, una mercaderia, i el PIB creix. De manera similar, si creo una nova cançó i la comparteixo de franc, el PIB no creix i la societat no es considera més rica, però si la registro i la venc esdevé un bé. O puc trobar una societat tradicional que usi herbes i tècniques xamàniques per guarir, destruir la seva cultura i fer-los dependents de la medicina farmacèutica que han de comprar, treure’ls de les seves terres per tal que ja no puguin ser pagesos de subsistència i hagin de comprar menjar, rompre la terra i llogar-los en una plantació de bananes, i hauré fet el món més ric. Hauré aportat vàries funcions, relacions i recursos naturals al reialme dels diners.
Cada vegada que algú paga per res que anteriorment rebia com a regal o que s’ho feia ell, el nivell de “benestar” del món creix. Cada arbre tallat i fet paper, cada idea capturada i feta propietat intel·lectual, cada nen que jugui a vídeo jocs enlloc de crear mons imaginaris, cada relació humana convertida en un servei de pagament, redueix un xic el comuns naturals, culturals, espirituals i socials i els converteix en diners.
És veritat que és més eficient (en termes d’hores de treball) que professionals tinguin cura de tres dotzenes de nens que no pas que un grapat de pares es quedin a casa a fer-ho ells mateixos. És també més eficient explotar camps de 300 hectàrees amb mega-tractors i químics que fer la mateixa quantitat de menjar en cent petits trossos usant eines manuals. Però tota aquest eficiència no ens ha donat més lleure ni ha satisfet cap necessitat fonamentalment nova. L’eficiència acaba satisfent les mateixes velles necessitats amb una producció inacabable i obscena, fins arribar a l’extrem d’armaris plens de vestits i sabates que quasi bé no ens hem posat abans de portar-les a l’abocador.
El caràcter limitat de les necessitats humanes presentà problemes ja des del començament de l’era industrial, apareixent primer de tot en la indústria tèxtil. Al final, quantes peces de vestir necessita realment una persona? La solució a l’amenaça de la crisi de sobre-producció fou manipular la gent per tal que sobre-cobrissin la seva necessitat de vestits. I va arribar la indústria de la moda que, de manera cínica i sorprenentment conscient encoratjà els aprenents de dandi a seguir la moda. Una de les raons per què aquella gent ho abraçà és que el vestir ocupa un lloc especial en totes les cultures, satisfent necessitats sagrades, d’oci, i de protecció vàries i contribuint en gran manera a la necessitat més pregona d’identitat social. És tan natural adornar els nostres cossos com condimentar el nostre menjar. La qüestió és que cap necessitat nova estava sent satisfeta. Cada cop més producció és consagrada a satisfer la mateixa necessitat de manera inacabable.
És més, la mateixa industrialització que introduí la producció tèxtil en massa també causà la desintegració social que esclafà comunitats tradicionals i féu la gent susceptible a la industria de la moda. Ho he descrit en un context més ampli a The Ascent of Humanity: Per introduir el consumisme a una cultura aïllada primer és necessari destruir el seu sentit d’identitat. Vet-ho-aquí com: Interrompre les xarxes de reciprocitat introduint objectes de consum de l’exterior. Erosionar la seva auto-estima amb imatges “glamoroses” d’occident. Degradar les seves mitologies amb el treball dels missioners i amb una educació científica. Desmantellar les seves formes tradicionals de transmetre el coneixement local introduint l’escolarització amb temaris externs. Destruir la seva llengua proveint l’escolarització en anglès o en qualsevol altra llengua nacional o internacional. Trencar els seus lligams amb la terra important menjar barat per tal de fer inviable l’agricultura local. Aleshores hauràs fet persones com cal.
La crisi de sobre-producció que ocorre quan una necessitat ha estat satisfeta de manera generalitzada es resol transportant-la a una altra necessitat. Un manera equivalent de veure-ho és que una rere l’altra totes les menes de riquesa natural, social, cultural i espiritual comuna són convertides en propietat i en diners. Quan el capital social per fer vestits (és a dir, les destreses i tradicions i els mitjans per a la seva transmissió) es converteixen en una mercaderia, i ningú ja no fa fa vestits fora de l’economia monetària, és moment de vendre encara més roba destruint altres estructures socials de manteniment de la identitat. La identitat esdevé una mercaderia, i la roba i altres objectes de consum el seu mitjà.
L’ecologia social del regal (els costums, destreses i estructures socials compartides que satisfan les necessitats d’uns i altres) és una font de riquesa igual de potent, i és un filó tan ric com l’ecologia natural i la terra subjacent. La qüestió és, què passa quan totes aquestes formes de capital comú s’esgoten? Què passa quan no hi ha més peix per convertir en fruits de mar, ni més boscos per fer paper, ni més terra per fer xarop de panís, i la gent ja no fan res uns pels altres de franc?
Veient això, això no hauria de ser pas una crisi. Perquè hem de seguir creixent? Si totes les nostres necessitats estan cobertes amb eficiència creixent, perquè no podem treballar menys? Perquè la promesa era del lleure mai ha arribat? Com veurem, en el nostre sistema monetari present mai arribarà. Cap nova meravella tecnològica serà prou. El sistema monetari que hem heretat sempre ens compel·lirà a triar creixement abans que lleure.
Hom podria al·legar que els diners han satisfet una necessita que abans era veritablement insatisfeta: la necessitat de l’espècie humana de créixer i d’operar en una escala de milions o milers de milions. La nostra necessitat de menjar, música, històries, medicina, etc. potser no és ara més ben satisfeta que en l’Edat de Pedra, però podem, per primera vegada, crear coses que requereixen esforços coordinats de milions d’especialistes d’arreu del globus. Els diners han facilitat el desenvolupament d’un organisme metahumà de 7000 milions de cèl·lules, el cos col·lectiu de l’espècie humana. És com una molècula de comunicació cel·lular que coordina les contribucions dels individus i les organitzacions per a propòsits que grups més petits mai podrien assolir. Totes les necessitats que els diners han creat o que han transferit des d’allò personal a allò estàndard i genèric han estat part d’aquest desenvolupament organístic. Fins i tot la indústria de la moda n’ha estat part, com a mitjà per crear identitat i un sentit de pertinença que s’estén per vastes distàncies socials.
Com un organisme multicel·lular, l’humanitat com a ésser col·lectiu necessita òrgans, subsistemes, i els mitjans per coordinar-los. Els diners, ensems amb la cultura simbòlica, la comunicació, la tecnologia, l’educació etc., han estat els instruments per al seu desenvolupament. També han estat com una hormona de creixement, estimulant el creixement i governant-ne l’expressió. Avui, sembla que estem arribant als límits del creixement, i per tant a la fi de la infantesa de la humanitat. Tots els nostres òrgans són plenament formats; alguns, de fet, han superat la seva utilitat i han tornat a forma de vestigi. Estem madurant. Potser som a punt de dirigir el nostre recentment trobat poder creatiu de milions vers els seu propòsit de maduresa. Potser, consegüentment, necessitem una mena diferent de diners, la qual continuï coordinant aquest organisme metahumà tan complex però que ja no l’inciti a créixer.
EL PODER DELS DINERS
Tota la miríada de formes de propietat que avui dia tenim tenen una característica en comú que les defineix: poden ser comprades i venudes a canvi de diners. Totes són equivalents dels diners, per tant qui sigui qui els posseeixi pot posseir qualsevol altra forma de capital i el poder productiu que l’acompanya. I cadascuna d’aquestes formes, recorda, sorgí dels comuns, abans no era posseïda per ningú, i després fou arrancada dels comuns i convertida en propietat. El mateix que succeí a la terra ha succeït a tota la resta i ha portat la mateixa concentració de riquesa i poder a mans d’aquells qui la posseeixen. Com els primers pares cristians, Proudhon, Marx i George sabien, és immoral robar-li a algú la seva propietat i en acabat fer-li pagar per tal que la faci servir. Però això és el que passa cada vegada que carregues un lloguer a la terra o un interès als diners. No és casualitat, doncs, que quasi bé totes les religions del món imposin prohibicions a la usura. Ningú s’hauria de beneficiar de merament posseir el que ja existia abans que la propietat, i avui dia els diners són l’encarnació de tot el que existia abans de la propietat, la seva essència destil·lada.
Tanmateix, els sistemes monetaris anti-interès que proposaré i descriuré en aquest llibre no són motivats per la mera moralitat. L’interès no és només el mitjà d’un crim, sinó també el resultat actual d’un crim ja comès. És també el motor d’un robatori continu; una força que ens incita a tots, per molt bones que siguin les nostres intencions, a la complicitat, volguda o no, en l’espoli de la terra.
En els meus viatges, primer en forma de viatge interior i en acabat com a conferenciant i escriptor, sovint m’he trobat amb una pregona angoixa i impotència sorgida de la ubiqüitat de la màquina devoradora del món i de la quasi impossibilitat d’evitar participar-hi. Per donar un exemple d’entre milions, la gent que s’enrabia amb Wal-Mart hi segueix comprant, o en altres establiments igualment part de la cadena de depredació global, perquè senten que no poden permetre’s pagar el doble o passar sense. I què en dieu de l’electricitat de casa meva, carbó extret de muntanyes? I la gasolina que em porta a llocs i em porta lliuraments si visc aïllat? Puc minimitzar la meva participació en la màquina devoradora del món, però no puc evitar-la enterament. Quan la gent esdevé conscient que només pel fet de viure en societat contribuïm als mals del món, sovint passen per una fase de desitjar trobar una comunitat completament aïllada i auto-suficient, però quin bé fa això, mentre Roma crema? I què si no estàs contribuint amb la teva petita part a la pol·lució destruint la terra? Aquesta segueix endavant ja visquis al bosc i mengis arrels i fruits silvestres o en un suburbi i mengis aliments portats per autopista des de Califòrnia. 9. No obstant, els esforços que la gent està fent per tal de reduir la seva complicitat en la destrucció del món són molt importants al nivell del ritual. El ritual consisteix en la manipulació de símbols de cara a afectar la realitat (fins i tot els diners formen part d’un ritual) i exercir un gran poder en la pràctica. Així que no permeteu que les meves paraules us dissuadeixin de boicotejar Wal-Mart. Per a una dissertació més profunda veieu el meu assaig en línia “Rituals for Lover Earth”, preferiblement després d’haver llegit el Capítol 8 d’aquest llibre.
El desig de l’exculpació personal pels pecats de la societat és una mena de fetitxe semblant a posar panells solars en una casa de 400 metres quadrats.
Per molt lloable que pugui ser aquest impuls, els moviments de boicot a Wal-Mart o per reformar la sanitat o l’educació o la política o qualsevol altra cosa, de seguida esdevenen exercissis fútils per mor que van contra el poder monetari. Perquè per causar un mínim impacte sembla que s’hagi de nedar contra corrent amb gran esforç, i tant aviat com ens aturem a descansar una nova atrocitat, un nou horror ens escombra, un nou espoli a la natura, a la comunitat, a la salut o a l’esperit, en nom dels diners.
Què, exactament, és aquest “poder monetari”? No és, com a vegades pot semblar, un grupet de banquers que controla el món mitjançant la Conferència Bilderberg, la Comissió Trilateral, i altres instruments dels “Illuminati”. En els meus viatges i la meva correspondència sovint em relaciono amb persones que han llegit llibres de David Icke i altres escriptors que donen raons persuasives per pensar en una antiga conspiració global consagrada a un “Nou Ordre Mundial” simbolitzada per l’ull-que-tot-ho-veu al cim de la piràmide, controlant cada govern i cada institució, menada entre bastidors per un petit clan secret de monstres amb set de poder qui compten fins i tot amb els Rothschilds i els Rockefellers entre els seus titelles. He de ser molt innocent, o molt ignorant, per no comprendre la veritable natura del problema.
Mentre que confesso que sóc un innocent, no sóc un ignorant. He llegit molt d’aquest material i no em satisfà. Mentre que queda clar que en els esdeveniments del 11-S i l’assassinat de Kennedy hi ha molt més que el que ens han explicat, i que la industria financera, el crim organitzat i el poder polític estan íntimament relacionats, trobo que, en general, les teories de conspiració donen massa credibilitat a la capacitat dels humans de manejar i controlar amb èxit sistemes complexos. Certament quelcom misteriós està passant, i les “coincidències” que gent com Icke citen desafien qualsevol explicació convencional, però si em permeteu un moment de complaença metafísica, jo crec que en última instància el que està passant és que les nostres ideologies profundes i els nostres sistemes de creença, i les seves ombres inconscients, generen una matriu de sincronies que recorden molt una conspiració. De fet és una conspiració sense conspiradors. Tots som titelles, però no hi ha titellaires.
És més, l’atracció de les teories de la conspiració, les quals són usualment infalsificables, és tan psicològica com empírica. Les teories de la conspiració tenen un ombrívol encant perquè toquen la nostra indignació primària i identifiquen quelcom contra el qual canalitzar-la, quelcom que podem culpar i odiar. Per desgràcia, tal com nombrosos revolucionaris han descobert quan han enderrocat els oligarques, el nostre odi està mal encaminat. El veritable culpable és molt més amagat i profund. Transcendeix la consciència humana, i fins i tot els banquers i els oligarques viuen sota el seu encís. El veritable culpable són els senyors extraterrestres que menen el món des dels seus platets volants. És broma! 10. Bé, no del tot. La imputació d’un control infame a entitats extraterrestres o demoníaques amaga un punt de vista vàlid: que la font del mal al nostre món és fora de l’abast de la consciència humana. Són titellaires, sí, però són sistemes i ideologies, no gent. Pel què fa als extraterrestres, tinc problemes a l’hora de contestar la pregunta de si “hi crec”. Potser la qüestió de si “existeixen” se’n va per assumpcions ontològiques que no són veres, especialment que hi hagi un teló de fons objectiu en què les coses o bé existeixen o no. Així que normalment dic que “sí”.
El veritable culpable, el veritable titellaire que manipula les nostres elits entre bastidors, és el sistema monetari en si: un sistema basat en el crèdit i dirigit per l’interès que sorgeix de la vella marea de separació; que genera competició, polarització i avarícia; que incita un creixement exponencial inacabable; i, sobretot, que està arribant al final en els nostres temps a mesura que el combustible d’aquest creixement (el capital social, natural, cultural i espiritual) s’esgota.
Els següents capítols descriuen aquest procés i les dinàmiques de l’interès, donant un marc diferent a l’actual crisi econòmica com la culminació d’una tendència de molts segles. Dit així, podem entendre millor com crear no només un nou sistema monetari, sinó una nova mena de sistema monetari, que tingui els efectes oposats del que tenim ara: compartir enlloc d’avarícia, igualtat enlloc de polarització, enriquiment dels comuns enlloc del seu espoli, i sosteniment enlloc de creixement. Aquest nou tipus de sistema monetari també encarnarà un canvi encara més profund que veiem que està passant avui dia, un canvi en la identitat humana vers un ésser connectat, lligat a tots els sers en el cercle del regal. Un diner que formi part d’aquesta Reunió, d’aquest Gran Gir, de ben segur que mereix ser anomenat sagrat.