Malgrat les santes promeses de la gent de desterrar la guerra per sempre, malgrat el clam de tants de “mai més guerra”, malgrat totes les esperances d’un futur millor, he de dir això: Si el sistema monetari present basat en l’interès o en l’interès compost roman en funcionament, goso predir avui que n’hi haurà prou amb menys de 25 anys per tenir una nova guerra, encara pitjor que les altres. Puc entreveure clarament com s’acosta aquest esdeveniment. El grau present d’avenç tecnològic de seguida resultarà en un rendiment record de la indústria. L’acumulació de capital serà ràpida malgrat les enormes pèrdues de la guerra, i amb el sobre-subministrament [de diners] la taxa d’interès baixarà [fins que els especuladors refusin baixar-la més]. Els diners aleshores s’acumularan [causant una previsible deflació], les activitats econòmiques disminuiran, i un nombre creixent de gent a l’atur vagarà pels carrers; entre aquestes masses descontentes sorgiran idees salvatges i revolucionàries, i amb elles la planta verinosa anomenada “Super Nacionalisme” proliferarà. Cap país entendrà l’altre, i al final només hi podrà haver guerra de nou.
-Silvio Gesell (1918)
Ens enfrontem a una paradoxa. Per una banda els diners són pròpiament un símbol de gratitud i confiança, un agent per a la satisfacció de regals i necessitats, que facilita els intercanvis entre aquells qui altrament no en podrien fer cap. Com a tal ens hauria de fer més rics. Però no ho fan. Al contrari, han portat inseguretat, pobresa i la liquidació dels nostres comuns culturals i naturals. Perquè?
La causa d’això rau al fons del mateix cor del sistema monetari actual. És inherent a les maneres com els diners avui dia es creen i circulen, i l’eix d’aquest sistema és la usura, més coneguda com a interès. La usura és l’antítesi del regal, car enlloc de donar als altres quan hom té més del que necessita, busca fer servir el poder de la propietat per guanyar encara més – prendre als altres més que no pas donar. I com veurem, és el contrari del regal tant pel què fa als seus efectes com als seus motius.
La usura és bastida avui dia sobre la mateixa estructura dels diners des del moment de la seva concepció. Els diners s’originen quan la Reserva Federal (o el ECB o altres bancs centrals) compra valors amb interès (tradicionalment bons del Tresor, però més recentment tota mena de valors hipotecaris i altra porqueria financera) al mercat obert. La Fed o el banc central crea aquest nou diner del no-res, amb un cop de ploma (o de teclat d’ordinador). Per exemple, quan la Fed comprà 290.000 milions de dòlars en valors hipotecaris del Deutsche Bank el 2008, no va usar diners existents: creà nous diners com una entrada comptable en un compte de Deutsche Bank. Aquest és el primer pas en la creació de diners. Sigui el que sigui que la Fed o el banc central comprin, és sempre un valor amb interès. En altres paraules, vol dir que els diners creats van acompanyats d’un deute corresponent, i aquest deute és sempre superior a la quantitat de diners creada.
El tipus de diners que ara hem descrit és conegut com la “base monetària”, o M0. Existeix com a reserva bancària (i líquid físic). La segona passa ocorre quan un banc fa un préstec a un negoci o un individu. Aquí es creen una altra vegada nous diners com a entrada comptable en el compte del receptor del préstec. Quan un banc emet un préstec de negoci d’un milió de dòlars, no treu aquesta quantitat d’un altre compte: simplement l’escriu del no-res. Un milió de dòlars de diners nous són creats, i també més d’un milió de dòlars de deute. 1. He deixat expressament assumptes com el requeriment de marge de reserva, el requeriment de capital, i altres, que limiten la capacitat del banc d’estendre préstecs perquè no són directament rellevants en la discussió de l’interès d’aquest capítol.
Aquests nous diners són coneguts com a M1 o M2 (depenent de en quina mena de compte siguin). Són diners que són gastats en béns, serveis, maquinària, donar feina etcètera.
La descripció anterior de com es creen els diners, tot i que és àmpliament acceptada, no és del tot acurada. Parlo de les seves subtileses en l’apèndix. Per ara n’hi ha prou perquè és prou acurada per al propòsit de descriure els efectes de la usura.
UNA PARÀBOLA ECONÒMICA
La usura tant genera l’escassetat endèmica d’avui dia com fa funcionar el motor del perpetu creixement devorador del món. Per explicar-ho, començaré amb una paràbola creada per l’extraordinari visionari econòmic Bernard Lietaer titulada “L’onzena rodona”, del seu llibre The Future of Money.
Vet-ho-aquí que una vegada, en un petit poble de l’interior, la gent feia servir el bescanvi per a totes les seves transaccions. Cada dia de mercat la gent tombava amb gallines, ous, pernils i pans, i entaulaven perllongades negociacions entre ells per intercanviar el que els calgués. En períodes assenyalats de l’any, com ara collites, o quan algú necessitava grans reparacions al graner després d’una tempesta, la gent rememorava la tradició d’ajudar-se uns als altres, la qual havien portat del país d’origen. Sabien que si algun dia tenien un problema, els altres els tornarien l’ajuda.
Un dia de mercat, un foraster amb sabates negres i brillants i un elegant barret blanc arribà i observà tot el procés amb un somriure sardònic. Quan veié un pagès perseguint els sis pollastres que volia intercanviar per un gran pernil, no va poder evitar riure. “Pobra gent”, digué, “que primitius”. La dona del pagès el sentí i el reptà: “Creus que ho pots fer millor amb les gallines?” “Amb les gallines no” respongué el foraster, “Però hi ha una manera molt millor d’acabar amb aquesta llauna”, “Ah sí? Com?” demanà la dona. “Veus aquell arbre? replicà el foraster. “Bé, hi aniré i esperaré que em portis una peça de cuir gran. En acabat que totes les famílies em vinguin a veure. Els explicaré aquesta manera millor.” I així passà. Prengué el tros de cuir, i tallà rodones de pell perfectes, i va estampar un elaborat i graciós segell a cadascuna. En acabat donà 10 rodones a cada família i els explicà que cadascuna representava el valor d’una gallina. “Ara podeu comerciar i negociar amb les rodones enlloc de les ineficients gallines”, explicà.
Tenia sentit. Tothom restà impressionat amb l’home de les sabates brillants i el barret inspirador.
“Oh, per cert”, afegí després que cada família hagués rebut les seves 10 rodones, “d’aquí a un any tornaré i seuré sota el mateix arbre. Vull que cadascú em torni 11 rodones. Aquesta onzena rodona és un símbol d’apreciació per l’avenç tecnològic que he possibilitat en les vostres vides”. “Però d’on traurem l’onzena rodona?” preguntà el pagès de les sis gallines. “Ja veureu com la trobareu” digué l’home amb un somriure encoratjador.
Assumint que la població i que la seva producció anual romanguessin exactament iguals durant aquell any següent, què penseu que havia de passar? Recordeu que l’onzena rodona no havia estat creada. Per tant, al final una de cada onze famílies havia de perdre totes les seves rodones, fins i tot si tothom havia portat bé els seus assumptes, per tal de proveir a 10 famílies amb l’onzena rodona.
Així quan una tempesta amenaçà la collita d’una de les famílies, la gent es tornà menys generosa pel que fa al temps dedicat a ajudar a superar el desastre. Mentre que era molt més convenient intercanviar les rodones enlloc de gallines els dies de mercat, el nou joc també havia tingut l’efecte secundari no desitjat d’activament desencoratjar la cooperació espontània que era tradició a la vila. Per contra, el nou joc monetari estava generant una marea de competició sistemàtica entre tots els participants.
Aquesta paràbola comença a mostrar com la competició, la inseguretat i l’avarícia estan entreteixides en la nostra economia per mor de l’interès. No poden ser eliminades mentre les necessitats de la vida siguin definides pel binomi interès-diners. Però continuem ara amb l’història per mostrar com l’interès crea també un pressió inacabable a favor d’un creixement econòmic perpetu.
Hi ha tres maneres bàsiques en què l’història de Lietaer podria acabar: incompliment, creixement del subministre de diners o redistribució de la riquesa. Una de cada de les onze famílies podia ser que fes fallida i hagués de lliurar les seves terres a l’home del barret (el banquer), o aquest podria procurar-se una altra peça de cuir i fer més moneda, o els vilatans podrien revelar-se i refusar pagar les monedes. Aquestes mateixes eleccions trobem en qualsevol economia basada en la usura.
Així que imagina ara que els vilatans es reunissin al voltant de l’home del barret i li diguessin: “Senyor, podria si us plau donar-nos rodones addicionals per tal que cap de nosaltres hagués de fer fallida?”
L’home diria: “D’acord, però només en donaré a aquells qui puguin assegurar-me que em pagaran. Atès que cada rodona val una gallina, prestaré noves rodones a aquells qui tinguin més gallines que rodones em deuen. Així, si no em paguen, em podré quedar les gallines. Oh, i com que sóc tan bon noi, fins i tot crearé rodones noves per a la gent que ara no tenen gallines addicionals, si és que em poden convèncer que criaran més gallines en el futur. Per tant mostreu-me el vostre pla de negocis! Mostreu-me que sou dignes de confiança (un vilatà pot ajudar-vos avalant-vos). Us prestaré al 10% (si sou bons criadors, podeu fer créixer el vostre galliner un 20% cada any, pagar-me, i fer-vos rics vosaltres també”.
Els vilatans respondrien: “Sona bé, però atès que estàs creant rodones a un 10% d’interès, al final no n’hi haurà prou per pagar-te”.
“Això no serà un problema” diu l’home, “Ja veureu, quan arribi el moment, hauré creat encara més rodones, i quan aquestes es deguin, en crearé encara més. Sempre estaré disposat a portar a existència noves rodones. Naturalment, haureu de produir més gallines, però mentre seguiu augmentant la producció de gallines, no hi haurà cap problema”.
Un nen s’aixeca i diu: “Excuseu-me, senyor, la meva família està malalta, i no tenim prou rodones per comprar menjar. Podeu emetre rodones noves per a mi?”
“Ho sento,” diu l’home, “però això no ho puc fer. Només creo rodones per a aquells qui em pagaran. Ara bé, si la teva família té alguna gallina per empenyorar com a garantia, o si pots demostrar que ets capaç de treballar una mica més per criar més gallines, llavors estaré content de donar-te les rodones.”
Amb unes poques desafortunades excepcions, el sistema funcionà prou bé per un temps. Els ramats de gallines dels vilatans creixien prou de pressa per obtenir les rodones addicionals que necessitaven a fi de pagar l’home del barret. Alguns, per la raó que fos (malaltia, mala sort o ineptitud) van fer fallida, i els seus veïns més afortunats i eficients es van quedar les seves granges i els van llogar com a treballadors. En conjunt, tot i això, els ramats havien crescut un 10%, igual que el subministre de diners. La vila i els seus ramats havien crescut tant que a l’home del barret se n’hi van afegir altres com ell, tots molt ocupats tallant rodones noves i emetent-les a qui fos que tingués un bon pla per criar més gallines.
De tant en tant sorgien problemes. Per a algú esdevingué aparent que en realitat ningú necessitava totes aquelles gallines. “N’estem farts d’ous”, es queixaven els nens. “Ara, totes les habitacions de la casa tenen un llit de plomes” es queixaven les mestresses de casa. Per tal de mantenir el creixement en el consum de productes gallinacis els vilatans s’inventaren tota mena de mecanismes. Es va posar de moda comprar cada més un matalàs de plomes nou, i tenir cases més grans per encabir-los-hi, i per tenir més i més jardins plens de gallines. Sorgiren disputes amb altres vilatans que es resolien amb grans batalles de llançament d’ous. “Hem de crear demanda de més gallines!” cridava el batlle, que era el cunyat de l’home del barret. “Així seguirem fent-nos cada cop més rics”.
Un dia, un vell del poble detectà un altre problema. Mentre que abans els camps del voltant del poble eren verds i fèrtils, ara eren marrons i erms. Tota la vegetació havia estat tallada per plantar gra per alimentar les gallines. Les basses i els torrents, abans plens de peixos, ara eren femers pudents. Digué: “Això s’ha d’acabar! Si seguim expandint els nostres ramats, aviat ens ofegarem en merda de gallina!”
L’home del barret se l’emportà a un racó, i amb to tranquil·litzador li digué: “No et preocupis, hi ha un altre poble més avall ple de camps fèrtils. Els homes del nostre poble estan planejant portar-hi la producció de gallines. I si no hi estan d’acord, bé, som més que ells. A més, no deus dir-ho seriosament això d’aturar el creixement. Perquè, com pagarien els veïns els seus deutes? Com podria jo fer més rodones? Fins i tot jo faria fallida!”
I així, una per una, totes les viles es van tornar femers pudents al costat d’enormes ramats de gallines que ningú necessitava en realitat, i els pobles es disputaven uns als altres els pocs espais verds que quedaven que podrien sostenir uns pocs anys més de creixement. Quan el creixement s’alentí, el deute començà a pujar en proporció als ingressos, fins que molta gent es gastà les rodones disponibles per pagar l’home del barret. Molts van fer fallida i van haver de fer feines amb salaris de subsistència per caps que justet podien satisfer les seves obligacions amb l’home del barret. Cada cop hi havia menys gent que es pogués permetre productes gallinacis, fent que encara fos més complicat mantenir la demanda i el creixement. Enmig d’una super abundància de gallines que estava deteriorant el medi ambient, més i més gent just en tenia prou per viure, portant a la paradoxa d’escassesa enmig d’abundància. I així és com estan les coses avui.
CREIXEMENT IMPERATIU
Espero que a hores d’ara estigui clar que aquesta història mostra l’economia real. A causa de l’interès, en qualsevol moment donat la quantitat de diners que es deuen és més gran que la quantitat que ja n’existeix. Per tal de fer més diners a fi de mantenir el sistema en funcionament hem de criar més gallines – en altres paraules, hem de crear més “béns i serveis”. La manera principal de fer-ho és començar a vendre quelcom que abans era gratuït. Convertir boscos en fusta, música en producte, idees en propietat intel·lectual, reciprocitat social en serveis de pagament.
Ajudada per la tecnologia, la conversió en mercaderies de béns i serveis anteriorment no monetaris s’ha accelerat els darrers segles, fins el punt que avui dia molt poca cosa queda fora del reialme dels diners. Els vasts comuns, ja siguin terra o cultura, han estat acordonats i venuts per mantenir el ritme de creixement exponencial dels diners. Aquesta és una raó clara de perquè convertim els boscos en fusta, les cançons en propietat intel·lectual, etcètera. És per això que 2 terços de tots els àpats Americans són preparats a fora de les llars. És per això que els remeis populars d’herbes han donat pas a medicines farmacològiques, que la cura dels infants ha esdevingut un servei de pagament, que l’aigua per beure ha estat el número u en creixement en ventes en la categoria de begudes.
L’imperatiu de creixement perpetu implícit en els diners basats en l’interès és el que porta a l’implacable conversió de la vida, la fusta i l’esperit en diners. Completant el cercle viciós, com més coses de la vida convertim en diners, més necessitem els diners per viure. La usura, i no els diners, són l’arrel proverbial de tot mal.
Examinem ara què passa amb un xic més de detall. Igual que l’home del barret, un banc o qualsevol altre prestador normalment estarà d’acord a prestar-te diners només si hi ha una expectativa raonable que els hi tornaràs. Aquesta expectativa podria basar-se en uns ingressos futurs esperats, en una fiança o en un bona qualificació de crèdit. Les serioses conseqüències d’una fallida reforcen aquesta expectativa. El pagament del deute depèn no només de la capacitat de pagar, sinó de vàries formes de pressió social, econòmica i legal. Els tribunals poden ordenar la confiscació d’actius per satisfer les obligacions contractuals del deute, i tot i que ja no tenim presons per a deutors, 2. De fet, n’hi ha un retorn encobert en alguns estats del USA, on alguna persona està essent encarcerada per no fer cas de les citacions judicials pel no pagament de deutes. Vegeu White, “America’s New Debtor Prison.” els deutors delinqüents pateixen una persecució inacabable a mans d’agències de recaptació, així com negació de l’accés a l’habitatge, a la feina i a la informació classificada. Molta gent sent també una obligació moral de pagar els seus deutes. Això és natural: també en les economies del regal, aquells qui han rebut estan sotmesos a la pressió social i moral de donar.
Els diners per pagar la obligació i l’interès provenen de la venta de béns i serveis, o podrien provenir de préstecs successius. Cada vegada que fas servir diners, estàs essencialment donant una garantia: “He realitzat un servei o proveït un bé de valor equivalent que el que estic comprant”. Cada vegada que et presten diners estàs dient que proveiràs un bé/servei equivalent en el futur. En teoria això hauria de ser per a benefici de tothom, perquè permet la connexió de regals i necessitats, no només entre diferents espais i professions, sinó també a través del temps. Els diners basats en el crèdit intercanvien béns actuals per béns que encara es troben en el futur. Això es pot correspondre amb els principis del regal. Rebo ara; dono després.
Els problemes comencen amb l’interès. Com que el deute amb interès acompanya tots els diners nous, en qualsevol moment donat el volum de deute supera el volum de diners existents. La insuficiència de diners ens porta a competir amb els altres i ens imposa un estat constant i enquistat d’escassesa. És com el joc de la cadira, on mai hi ha prou lloc perquè tothom tingui seguretat. La pressió del deute és endèmica al sistema. Mentre alguns poden pagar els seus deutes, el sistema global requereix un estat general i creixent d’endeutament. La pressió del deute constant i subjacent vol dir que sempre hi haurà gent sense seguretat o desesperada, gent sota pressió per sobreviure, sempre a punt per tallar el darrer bosc, pescar el darrer peix, vendre el que sigui, liquidar qualsevol capital social, natural, cultural o espiritual encara disponible. Mai podrà arribar el moment en què n’hi hagi “prou”, perquè en un sistema de deute basat en l’interès, l’intercanvi creditici no és només de “béns actuals per béns futurs”, sinó de béns actuals per més béns futurs. Per servir el deute o just viure, o bé prens a algú una riquesa existent (per tant tenim competició) o crees “nova” riquesa traient-la dels comuns.
Vet-ho-aquí un exemple concret per il·lustrar com funciona. Suposa que vas al banc i dius: “Sr. Banquer, voldria un préstec d’un milió de dòlars per comprar aquell bosc i protegir-lo de la tala. No generaré cap ingrés del bosc d’aquesta manera, per tant no et podré pagar interès. Però si et calgués que et tornés els diners, podria vendre el bosc i tornar-te el milió de dòlars”. Per desgràcia, el banquer hauria de declinar la teva proposta, fins i tot en cas que el seu cor volgués dir que sí. Però si vas al banc i dius: “Voldria un milió de dòlars per comprar aquell bosc, llogar excavadores, arrasar-lo i vendre’n la fusta per un total de 2 milions de dòlars, amb els quals et pagaré un 12 per cent d’interès tot fent jo també un gran benefici”, un banquer astut acceptaria la teva proposta. En el primer exemple, no es posa a disposició de ningú cap nou bé ni servei, per tant no es fan diners. Els diners van a aquells qui creen nous béns i serveis. És per això que hi ha tants llocs de treball en coses implicades en la conversió de capital natural i social en diners, i pocs en la reclamació de comuns i en la protecció de tresors naturals culturals.
La pressió despietada i generalitzada sobre els deutors a fi que proveeixin béns i serveis és una pressió orgànica vers el creixement econòmic (definit com el creixement total en béns i serveis intercanviats per diners). Vet-ho-aquí una altra manera de veure-ho: com que el deute sempre és més gran que l’abastiment de diners, la creació de diners crea una necessitat futura d’encara més diners. La quantitat de diners ha de créixer amb el temps; diners nous van a aquells qui produiran béns i serveis; per tant, el volum de béns i serveis també ha de créixer amb el temps.
Així doncs, no és només que l’aparent absència de límits dels diners, observat des dels temps dels grecs, ens permeti creure en la possibilitat de creixement etern. Sinó que de fet el nostre sistema monetari necessita i incentiva aquest creixement. Molts economistes consideren aquesta pressió endèmica pel creixement una cosa bona. Diuen que crea motivació per innovar, progressar i satisfer més necessitats amb eficiència sempre creixent. Una economia basada en l’interès és fonamentalment i inalterable una economia del creixement, i excepte un grup de radicals marginals, la majoria d’economistes i probablement tots els creadors de les polítiques econòmiques veuen el creixement com a prova de l’èxit.
Tot el sistema de diners amb interès funciona bé mentre el volum de béns i serveis intercanviats per diners segueix el ritme del seu creixement. Però què passa si no és així? Què passa si, en altres paraules, l’índex de creixement econòmic és més petit que l’índex d’interès? Com la gent de la paràbola, hem de considerar-ho en un món que està assolint el límit del creixement.
LA CONCENTRACIÓ DE LA RIQUESA
Com que el creixement econòmic és quasi sempre menor que el tipus d’interès, el que passa generalment en aquestes condicions no és cap misteri. Si els deutors no poden, en conjunt, pagar els interessos a partir de la nova riquesa que creen, han de transferir més i més de la seva riquesa existent als seus creditors i/o empenyorar una més gran proporció dels seus ingressos actuals i futurs al servei del deute. Quan els seus actius i els ingressos disponibles són exhaurits, han de fer fallida. No hi ha altra opció quan el benefici mitjà de la inversió és més baix que el tipus d’interès mitjà que hom paga per obtenir el capital invertit. La fallida és inevitable per a una certa proporció d’endeutats.
Almenys en teoria, les fallides no són necessàriament una cosa dolenta: porten conseqüències negatives per causa de decisions que no promouen el bé general, és a dir, que no resulten en una producció més eficient de béns que la gent vol. Els prestadors aniran amb compte de prestar diners a algú que sigui poc probable que contribueixi a l’economia, i els deutors seran sota la pressió d’actuar de manera que contribueixi a l’economia. Fins i tot en un sistema d’interès zero la gent podria fer fallida si prengués decisions estúpides, però no n’hi hauria la necessitat orgànica incorporada.
A banda dels economistes, a ningú agraden les fallides, i encara menys als creditors, atès que els seus diners desapareixen. Una manera d’evitar una fallida, almenys temporalment, és donar al deutor encara més diners per tal que pugui continuar fent els pagaments del préstec original. Això pot estar justificat si el deutor ha de fer front a dificultats temporals o si hi ha raó per creure que una productivitat més alta i suficient és al tombant de la cantonada a fi de pagar tots els préstecs. Però sovint, els creditors inclouran diners bons després dels dolents just perquè no volen apuntar les pèrdues causades per les fallides, les quals els podrien enviar a ells mateixos a la bancarrota. Mentre el deutor encara faci els pagaments, el creditor pot pretendre que tot és a lloc.
Aquesta és essencialment la situació de l’economia mundial els darrers anys. Després d’anys, fins i tot dècades, de tipus d’interès que de lluny excedien el creixement econòmic, sense una alça compensatòria en cas de fallida, afrontem una enorme crisi de deute. El govern, a petició de la indústria financera (creditors, propietaris dels diners), ha fet tot el que ha pogut per impedir les fallides i mantenir el valor total dels deutes als llibres, esperant que un creixement econòmic renovat permetria que continuessin essent pagats. 3. Fins i tot després d’això és obvi que aquests actius basats en el deute són porqueria i que els deutes mai seran pagats, les autoritats fan el màxim per amagar aquest fet i mantenir-los al seu valor facial. Esperen “llaurar-se una sortida del deute”.
En un nivell polític, doncs, existeix una pressió per crear “creixement econòmic” tal com existeix al nivell de l’individu o del negoci. El deutor és sota la pressió de vendre quelcom, ni que sigui el seu treball, a fi d’obtenir diners per pagar el deute. Això és essencialment el que també fan les polítiques per incentivar el creixement, fan més fàcil aquest “vendre quelcom”; és a dir, faciliten la conversió de capital natural, social i altres en diners. Quan relaxem els controls de pol·lució facilitem la conversió en diners de l’atmosfera que sosté la vida. Quan subvencionem carreteres en boscos vells facilitem la conversió en diners d’ecosistemes. Quan el Fons Monetari Internacional (FMI) pressiona els governs per privatitzar serveis socials i retallar despesa, fomenta la conversió en diners de capital social.
És per això que a Amèrica Demòcrates i Republicans estan igual d’ansiosos per “obrir nous mercats”, “reforçar els drets sobre la propietat intel·lectual”, etcètera. També és per això que qualsevol element dels comuns no apte per a l’explotació, com el petroli en el Refugi de Vida Salvatge d’Alaska, les economies d’alimentació local protegides per aranzels, o les reserves naturals d’Àfrica, han de suportar un assalt constant de polítics, corporacions i furtius. Si el reialme dels diners deixa de créixer el passatge entre fallides i polarització de la riquesa s’estreteix fins a no existir, resultant en malestar social, i finalment revolució. Sense creixement no hi ha alternativa ja que els deutes creixen de manera exponencial en un món finit.
Si aquest creixement, aquesta conversió de la riquesa comuna en diners, ocorre a un ritme més alt que l’interès, tot va bé (almenys des d’una perspectiva financera, si no humana o ecològica). Si hi ha prou demanda de pollastres i prou recursos naturals per alimentar-los, els vilatans poden rebre prestat al 10 per cent per incrementar el seu ramat de gallines un 20 per cent. Usant llenguatge convencional, el capital invertit aporta uns beneficis que excedeixen el cost del capital; per tant, el deutor guanya riquesa més enllà de la porció que va al creditor. Tal era el cas dels dies de la conquesta de l’oest, en què res tenia propietari i era a punt per què hom ho prengués. Tal és encara el cas en una societat on les relacions socials no són del tot monetitzades -en argot econòmic això s’anomena “mercat subdesenvolupat”. Només amb creixement econòmic “tots els vaixells poden surar”: els creditors es fan més i més rics, i els deutors també poden prosperar.
Però fins i tot en temps de bonança, el creixement és rarament prou ràpid per mantenir el ritme de l’interès. Imagina ara que els vilatans només poden augmentar els seus ramats un 5 per cent cada any. Enlloc de pagar una part del nou creixement als banquers, ara l’han de pagar (de mitjana) tot, més una part per la seva riquesa existent i/o futurs guanys. La concentració de la riquesa (tant ingressos com actius) és un corol·lari indefugible quan el deute creix més de pressa que els béns i els serveis.
Els pensadors econòmics des dels temps d’Aristòtil han reconegut el problema essencial. Aristòtil observà que atès que els diners són “estèrils” (és a dir, no es reprodueixen com el bestiar o el blat), és injust prestar-los amb interès. La concentració de riquesa resultant ja havia estat vista moltes vegades el 350 AC, i hauria de passar moltes més vegades després. Va passar de nou en temps dels romans. Mentre l’imperi s’expandia ràpidament, adquirint noves terres i nous tributs, tot anava passablement bé, i no hi havia una concentració extrema de la riquesa. Fou només quan el creixement de l’imperi s’alentí que la concentració de la riquesa s’intensificà, i la anteriorment extensa classe formada per petits grangers, el tronc de les legions, es convertí en peonatge del deute. Fou molt abans que l’imperi es convertís en una economia de l’esclau.
No cal que mencioni els paral·lelismes entre Roma i el món actual. Ara que el creixement s’ha alentit, moltes nacions i individus estan entrant a un estat similar al del peonatge romà del deute. Una proporció cada cop més gran dels ingressos és al servei del deute, i quan amb això no n’hi ha prou, els actius preexistents en surten malparats i hom se n’apodera fins que ja no en queden. És així com la igualtat en l’accés a una llar als USA ha disminuït sense interrupció durant mig segle, del 85 per cent el 1950 al voltant d’un 40 per cent avui (incloent-hi el terç de població que ja ha acabat de pagar la hipoteca). En altres paraules, la gent ja no posseeix les seves cases. La majoria de la gent que conec tampoc posseeix els seus cotxes sinó que en essència els lloguen als bancs via préstec. Fins i tot les corporacions treballen amb un grau de submissió al crèdit sense precedents, de manera que una gran proporció dels seus rèdits va a bancs i inversors. El mateix passa amb moltes nacions, amb els seus índex deute-PIB en creixement constant. En tots els nivells som, cada cop més, esclaus del deute, i el fruit del nostre treball va als nostres creditors.
Fins i tot si no estàs carregat de deutes, l’interès és un factor del cost en els preus de quasi bé tot el que compres. Per exemple, al voltant del 10 per cent de la despesa (i dels impostos) del govern americà és dedicat a l’interès del deute nacional. Si llogues una casa, la major part del cost del lloguer va a cobrir la despesa més gran del propietari: l’hipoteca sobre la propietat. Quan menges a un restaurant, els preus reflecteixen en part el cost del capital del restaurador. És més, els costs de l’electricitat del restaurant, del subministre de menjar i del lloguer també inclouen l’interès que els subministradors paguen al capital, i totes les altres coses menors. Tots aquests diners són una mena de tribut, una taxa sobre tot el que comprem, que va als propietaris dels diners.
L’interès comprèn uns sis components: la prima de risc, el cost de fer un préstec, la prima d’inflació, la prima de liquiditat, la prima de maduresa i una prima d’interès a risc-zero. 4. De tota manera, l’interès no consisteix en “components” -això és una ficció analítica- però podem assumir que ho fa. La majoria d’autoritats només llisten de 3 a 5 components de l’interès. No oferiré aquí definicions -les pots buscar tu mateix- tret de la més rellevant, la prima d’interès a risc-zero. És l’equivalent de l’índex dels valors del govern americà (T-bills) a curt termini, els quals tenen essencialment un risc zero i plena liquiditat. Hom podria dir que aquí també hi ha un risc, però si s’arribés a un punt en què el govern americà fos incapaç d’imprimir diners, cap mena de valor seria segur.
Una discussió més sofisticada dels efectes de l’interès podria distingir entre aquests components, i concloure que només els darrers tres, i particularment l’últim, comporten usura. Sense ells, la concentració de la riquesa ja no es dóna per descomptada perquè aquella porció dels diners no es queda a les mans dels prestadors (Tot i que la pressió del creixement encara existiria). En el nostre sistema present, tanmateix, tots sis contribueixen als tipus d’interès més habituals. Això vol dir que els qui tenen els diners poden augmentar la seva riquesa simplement en virtut de tenir diners. A menys que els creditors puguin augmentar la seva riquesa igual de ràpid, el qual és només possible en una economia en expansió, la riquesa es concentrarà en les mans dels creditors.
De manera molt simple: una porció del tipus d’interès diu: “Tinc els diners que necessites, per tant et faré un càrrec per accedir-hi, simplement perquè puc, simplement perquè jo els tinc i tu no”. De cara a evitar la polarització de la riquesa, aquesta porció ha de ser més baixa que l’índex de creixement econòmic; altrament, la mera possessió dels diners permetria que algú augmentés la riquesa més de pressa que l’eficiència marginal mitjana del capital productiu invertit. En altres paraules, et fas ric més de pressa posseint més que no pas produint. A la pràctica, aquest és quasi sempre el cas, perquè quan el creixement econòmic s’accelera, les autoritats fan apujar els tipus d’interès. La raó és prevenir la inflació, però és també un mecanisme per mantenir el creixement de la riquesa i el poder dels propietaris dels diners. 5. Els nous mitjans de mantenir els índex d’interès per sota dels de creixement és el nou poder de la Reserva Federal d’oferir interès sobre les reserves bancàries. Ara mateix prop de zero, la Reserva Federal planeja elevar aquests índex quan l’economia comenci a créixer (vegeu, per exemple, Keister and McAndrews, “Why Are Banks Holding So Many Excess Reserves?”). Això assegurarà que la nova riquesa creada a través del creixement econòmic l’acumularan els bancs i els posseïdors de bons que es beneficiaren de les facilitats de liquiditat atorgades per la Reserva Federal. Absents les mesures de redistribució, la concentració de la riquesa s’intensifica en els bons temps i en els dolents.
Com a norma general, com més diners tinguis menys urgència tindràs en gastar-los. Sempre, des dels temps de la Grècia antiga, la gent ha patit per tant el que Keynes anomenà “ preferència de liquiditat”: una preferència pels diners per damunt dels béns, excepte quan els béns són urgentment necessitats. Aquesta preferència és inevitable quan els diners esdevenen un mitjà i un fi universals. L’interès reforça la preferència de liquiditat, encoratjant aquells qui ja tenen diners a quedar-se’ls. Aquells a qui els calen diners ara han de pagar a aquells a qui no calen per l’ús dels seus diners. Aquest pagament (interès sobre el préstec) ha de provenir de guanys futurs. Aquesta és una altra manera d’entendre com l’interès transvasa diners dels pobres als rics.
Hom podria justificar el pagament d’interessos en inversions a llarg termini, sense liquiditat i arriscades, perquè un interès així seria una mena de compensació a la renúncia de la liquiditat. És en línia amb els principis del regal, per tal que quan dónes un regal sovint reps un regal més gran a canvi (però no sempre, i mai amb absoluta seguretat: vet-ho-aquí el risc). Però en el sistema present, fins i tot els dipòsits escripturals garantits pel govern i els valors a curt termini sense risc tenen interès, permetent que els “inversors” treguin profit mentre essencialment es queden els diners per a ells. Aquest component lliure de risc s’afegeix com a prima oculta a tots els altres préstecs, assegurant que els qui tenen tindran encara més. 6. La situació ha empitjorat en els anys recents, a mesura que la categoria d’inversions lliures de risc s’ha expandit per tal d’incloure tota mena de brossa financera que el govern ha decidit protegir. Assegurant la solvència d’institucions financeres que han assumit riscos, i la liquiditat de la seva oferta financera, el govern ha efectivament augmentat la recompensa a posseir diners sense risc i ha accelerat la concentració de la riquesa. L’índex dels fons de la Reserva Federal o l’index T-bill ja no són la referència de l’interès al baix risc. El concepte de risc moral que ha sorgit en el context de les institucions financeres que són “massa grans perquè caiguin” no és només de natura moral. Quan apostes arriscades d’alt interès no són en realitat arriscades, aquells qui tenen els diners per fer tals apostes augmenten la seva riquesa molt més de pressa que (i a costa de) tota la resta. El risc moral és una drecera cap a una concentració extrema de la riquesa.
Les pressions duals que he descrit, vers el creixement del reialme dels diners i vers la polarització de la riquesa, són dos aspectes de la mateixa força. O bé els diners creixen devorant el reialme no monetitzat, o es devoren a ells mateixos. Com el primer s’ha exhaurit, la pressió del segon creix, i la concentració de la riquesa escala. Quan això passa, sorgeix una altra pressió per tal de rescatar el sistema: la redistribució de la riquesa. Al capdavall, la polarització sempre en augment de riquesa i misèria no es sostenible.
REDISTRIBUCIÓ DE LA RIQUESA I GUERRA DE CLASSES
Sense redistribució de la riquesa, el caos social és inevitable en un sistema monetari basat en el deute amb interès, especialment quan el creixement s’alenteix. No obstant això, la redistribució de la riquesa sempre es troba amb la resistència dels rics, ja que és la seva riquesa la que és redistribuïda. La política econòmica reflecteix per tant un equilibri entre la redistribució i la preservació de la riquesa, tendint amb el temps al mínim volum de redistribució necessari a fi de mantenir l’ordre social.
Tradicionalment, els governs liberals cerquen esmorteir la concentració de la riquesa amb polítiques de redistribució com ara impostos progressius segons ingressos, impost de successió, programes de benestar social, salaris mínims alts, sanitat universal, ensenyament superior gratuït i altres programes socials. Aquestes polítiques redistribueixen perquè mentre que les taxes recauen desproporcionadament sobre els rics, la despesa i els programes beneficien tothom per igual, o fins i tot afavoreixen els pobres. Contraresten la tendència natural a la concentració de la riquesa d’un sistema basat en l’interès. Almenys a curt termini, també van contra els interessos dels rics, i és per això que, en l’actual clima polític conservador, aquestes polítiques són qualificades de guerra de classes.
Oposant-se a les polítiques de redistribució, els governs conservadors sembla que vegin la concentració de la riquesa com una cosa bona. Potser si ets ric tu també ho vegis així, perquè la concentració de la riquesa vol dir més per a tu i menys a per a tots els altres. La mà d’obra és més barata. Les teves riquesa, poder i privilegi relatius són més grans. 7. L’argument conservador que posar els diners a mans dels rics esperonarà la inversió, donarà feina i prosperitat a tothom es sosté només si l’índex de rendiment del capital invertit excedeix l’actual tipus d’interès sobre inversió financera lliure de risc. Tal com l’implacable concentració de la riquesa en absència de redistribució demostra, tals circumstàncies són rares, i esdevindran més rares, o fins i tot s’extingiran, a mesura que ens acostem als límits del creixement.
Els governs que serveixen els (a curt termini) interessos dels rics advoquen per tant per l’oposat de les abans mencionades polítiques distributives: impostos plans segons els ingressos, reducció de l’impost de successió, retallades dels programes socials, sanitat privada etc.
Els anys 30 del segle XX els Estats Units i molts altres països van haver d’enfrontar-se a una elecció: o redistribuir la riquesa per les bones a través de despesa social i impostos pels rics, o deixar que la concentració de la riquesa seguís fins el punt d’arribar a una revolució i una redistribució violenta. Els anys 50 la majoria de països havien adoptat un compromís social forjat durant el New Deal: els rics havien arribat dalt de tot, però mitjançant la taxació havien de lliurar una part compensatòria dels beneficis pel fet de posseir el capital. El compromís funcionà un temps, mentre el creixement es mantingué a bon ritme com féu durant els primers anys 70.
Tanmateix, fins i tot aquesta solució suau porta moltes conseqüències indesitjables. Les taxes als ingressos alts penalitzen els qui guanyen molt, més que no pas els qui posseeixen molt. També engeguen una batalla inacabable entre autoritats i ciutadans, els quals usualment acaben trobant maneres d’evitar pagar almenys alguns dels seus impostos, emprant desenes de milers d’advocats i comptables en aquest procés. És aquest un bon ús dels nostres recursos humans? A més, és un sistema en què amb una mà donem diners als propietaris dels diners, i els els prenem amb l’altra.
En un sistema basat en l’interès, la guerra de classes és inevitable, ja sigui en forma silent o explícita. Els interessos a curt termini dels posseïdors de la riquesa s’oposen als interessos de la classe deutora. Mentre escric, l’equilibri tendeix cap als rics, ja que els seus representants polítics han desmantellat el mosaic de programes socials de redistribució bastits els anys 30 en la majoria de països occidentals. Durant un temps, en l’era post Segona Guerra Mundial, l’alt creixement amagà que la guerra de classes n’era inherent, però aquella època s’ha acabat. Mentre no hi hagi un canvi fonamental en el sistema monetari, podem esperar que la guerra de classes s’intensifiqui els anys vinents. Aquesta llibre pretén canviar les normes bàsiques sobre el terreny i eliminar enterament el fonament de la guerra de classes.
A mesura que el contracte social forjat els anys 30 es trenqui i els nivells de deute arribin a proporcions de crisi, més mesures radicals poden esdevenir necessàries. En temps antics, algunes societats redreçaven la polarització de la riquesa amb una anulació periòdica dels deutes. Alguns exemples són la Seisachtheia Solònica, “espolsar-se la càrrega”, en què els deutes foren cancel·lats i l’esclavitud pel deute abolida, i el jubileu dels antics hebreus. “Al final de cada cicle de set anys faràs un alliberament. I aquesta és la forma de l’alliberament: Cada creditor que hagués prestat al seu veí l’haurà d’alliberar; no haurà d’exigir res del seu veí ni del seu germà; per tal com això s’anomena l’alliberament del Senyor” (Deuteronomi 15:1;2). Aquestes dues pràctiques antigues eren molt més radicals que la fallida perquè el deutor podia mantenir les seves possessions i garanties. Sota Soló, les terres eren fins i tot restaurades als seus propietaris originals.
Un exemple més recent d’anul·lació del deute ha estat l’anul·lació parcial dels deutes estrangers de nacions empobrides sacsejades per desastres. Per exemple, el FMI, el Banc Mundial i el Banc de Desenvolupament Inter-Americà van cancel·lar el deute de Haití el 2008. Un gran moviment ha existit durant dècades per cancel·lar el deute del Tercer Món en general però no ha guanyat gaire força.
Una forma relacionada amb la redistribució és la fallida, en què un deutor és deslliurat de l’obligació, usualment després de la confiscació per part dels creditors de la major part de les seves propietats. Això és no obstant una transferència nominal de riquesa del creditor al deutor, atès que la quantitat de propietat és menor que el deute. En temps recent, ha esdevingut molt més difícil als Estats Units declarar-se en veritable fallida personal, ja que les lleis (reescrites a petició dels emissors de targes de crèdit) forcen ara el deutor a fer un pla de pagament que assigni una part dels seus ingressos al creditor en el futur. 8. És més, alguns tipus de deutes, com els préstecs estudiantils i els deutes per impostos, no poden ser liquidats amb una declaració de fallida. Cada cop més, els deutes esdevenen indefugibles, una reivindicació de per vida sobre el treball del deutor, qui es troba en estat d’esclavitud. A diferència de la Seisachtheia o del Jubileu, la fallida transfereix els actius al creditor, qui en acabat controla tant el capital físic com el financer. L’antic deutor no té massa més elecció que tornar-se a endeutar. La fallida és un mer contratemps en la concentració de la riquesa.
Més extrem és la repudia categòrica del deute – el refús a pagar o transferir béns oferts com a aval al creditor. Ordinàriament, és clar, el creditor pot fer una demanda i emprar la força de l’estat per quedar-se la propietat del deutor. Només quan el sistema legal i la legitimitat de l’estat comencen a fallar és possible la repudia d’un deute personal. 9. Hi ha signes de l’inici d’un desplegament semblant en la documentació de la crisi hipotecària americana del 2010. El teixit d’acords que constitueix una hipoteca quedà qüestionat. Les hipoteques havien estat dividides en tants fragments que esdevingué complicat demostrar qui era el propietari. El corpus de pràctiques de contractes, lleis, regulacions i documentació començà a ensorrar-se sota el pes de la seva pròpia complexitat. Aquest desplegament mostra que els diners i la propietat són convencions socials. Desproveït de tot el que és basat en la interpretació convencional dels símbols, Warren Buffett no és més ric que jo, tret potser que la seva casa és més gran. Fins el punt que és seva per mor d’una escriptura, fins i tot això és una qüestió de convenció.
Mentre escric, la repudia del deute no és una opció pels ciutadans particulars. Per les nacions sobiranes semblaria una qüestió enterament diferent. En teoria, els països amb una economia domèstica forta i amb recursos per bescanviar amb els veïns poden simplement incomplir amb el seu deute sobirà. A la pràctica, rarament ho fan. Els governants, democràtics o no, usualment s’alien amb el sistema financer global i reben grans recompenses per fer-ho. Si el desafien, afronten tota mena d’hostilitat. La premsa se’ls gira en contra; el mercat de bons se’ls gira en contra; són titllats d’“irresponsables”, “d’esquerres” o “antidemocràtics”; la seva oposició política rep suport dels poders globals; fins i tot poden ser objecte d’un cop o una invasió. Qualsevol govern que es resisteixi a la conversió del seu capital social i natural ens diners és pressionat i castigat. Això és el que passà a Haití quan Aristide es resistí a les polítiques neoliberals i fou enderrocat en un cop d’estat el 1991 i una altra vegada el 2004; passà a Honduras el 2009; ha passat a tot el món, centenars de vegades. (Fracassà a Cuba i més recentment a Venezuela, que s’ha escapat de la fase d’invasió.) Més recentment, l’Octubre del 2010 un cop per poc fracassà també a Ecuador -Ecuador, el país que repudià 3900 milions de dòlars de deute el 2008 i que en acabat el reestructurà a 35 cèntims per dòlar. Vet-ho-aquí el destí de qualsevol nació que es resisteixi al règim del deute.
L’ex-economista John Perkins descriu l’estratègia bàsica a Confessions of an Economic Hit Man: primer suborns als governants, després amenaces, després un cop, i després, si tot això falla, una invasió. L’objectiu és fer que el país accepti i efectuï els pagaments dels préstecs (que s’endeuti i romangui endeutat). Ja sigui per a individus o nacions, el deute sovint comença amb un megaprojecte (un aeroport, un sistema viari, un gratacel, una renovació de la llar o educació universitària) que promet grans beneficis futurs però que de fet enriqueix poders externs i fa saltar la molla del parany del deute. En el passat, el poder militar i el tribut forçat eren els instruments de l’imperi; avui és el deute. El deute força nacions i individus a consagrar la seva productivitat als diners. Els individus comprometen els seus somnis i la seva feina en treballs per pagar els seus deutes. Les nacions converteixen l’agricultura de subsistència i l’autosuficiència local, que no genera comerç exterior, en cultius per a l’exportació i explotació laboral, que si que en generen. 10. No és casual que les polítiques del Banc Mundial permetin crèdits agrícoles només per al desenvolupament de cultius per a exportació. Els cultius consumits a nivell domèstic no generen comerç exterior amb el qual pagar els interessos. Haití ha estat endeutat des del 1825, quan fou forçat a compensar França per les propietats (per exemple, esclaus) perdudes en la revolta d’esclaus del 1804. Quan acabarà de pagar el seu deute? Mai. 11. Durant la redacció d’aquest capítol, el deute extern d’Haití fou anul·lat per un món empàtic amb el tràngol del terratrèmol. Ara el país ja no té compromesos els ingressos ni els actius – ja els pot fer servir d’aval per a renovar el deute. Quan acabarà de pagar el deute algun país del tercer món i dedicarà la seva productivitat a la seva gent? Mai. Quan acabareu la majoria de pagar els vostres préstecs per a estudis, les targetes de crèdit, les hipoteques? Mai.
No obstant, ja sigui al nivell sobirà o personal, el moment de la repudiació del deute potser sigui més a prop del que pensem. La legitimitat de l’estatus quo està minvant, i només que uns quants deutors repudiïn el seu deute, la resta els seguiran. Fins i tot hi ha una base legal sòlida per a la repudia: el principi del deute odiós, que diu que els deutes contrets fraudulentament són invàlids. Les nacions poden discutir deutes contrets per dictadors que confabularen amb creditors per enriquir-se ells i els seus companys i construir megaprojectes inútils que no serveixen la nació. Els individus poden discutir préstecs hipotecaris i de consum que els vengueren a través de pràctiques enganyoses. Potser s’acosta el temps en què ens traurem del damunt les nostres carregues.
INFLACIÓ
Una manera definitiva de redistribuir riquesa és la inflació. A primera vista, la inflació és una tapadora, una forma parcial d’anulació del deute perquè permet que el deute sigui re-pagat amb un diner menys valuós que quan es va fer el préstec d’origen. És una força igualadora, que redueix amb el temps el valor dels diners i del deute. Tanmateix, les coses no són tan simples com podrien semblar. Per una cosa: la inflació usualment va acompanyada d’un augment dels tipus d’interès, per una banda perquè les autoritats monetàries els eleven per “combatre la inflació”, i per l’altra perquè els prestadors potencials prefereixen invertir en productes a prova d’inflació més que no pas prestar els seus diners a un interès per davall de l’índex d’inflació. 12. És més, avui dia molts préstecs tenen tipus d’interès variables, sovint relacionats amb la inflació (ara fins i tot hi ha bons del tresor relacionats amb la inflació).
L’economia convencional diu que la inflació és el resultat d’un augment del subministrament de moneda sense un augment corresponent en el subministrament de béns. Llavors, com s’augmenta el subministrament de moneda? Els anys 2008 i 2009 la Reserva Federal va retallar els tipus d’interès a quasi bé zero i va incrementar àmpliament la base monetària sense causar cap inflació apreciable. Això fou perquè els bancs no van augmentar els préstecs, els quals posen els diners a les mans de la gent i els negocis que els haurien de gastar. Per contra, tot el diner nou quedà retingut com a excedent de les reserves bancàries o fou traspassat als mercats de valors; d’aquí vingué l’augment dels preus de les accions entre març i agost del 2009. 13. És més, avui dia molts préstecs tenen tipus d’interès variable, sovint en relació a la inflació.
No ens ha de sorprendre, donada la manca de creditors fiables i de creixement econòmic, que la baixada de tipus d’interès hagi fet tan poc per esperonar el crèdit. Fins i tot si la Reserva Federal posés tots els bons del tresor al mercat, tot incrementant per deu la base monetària, la inflació no en seria el resultat. Per tal de tenir inflació, els diners han de ser en mans de les persones que els gastaran. Els diners que ningú gasta, són encara diners? Els diners que un avar enterra i oblida, són encara diners? 14. Els economistes intenten tractar amb aquesta qüestió mitjançant el concepte de “velocitat dels diners”. Tal com es descriu a l’apèndix, la distinció entre subministrament de diners i velocitat dels diners se’n va per terra després d’un escrutini minuciós.
Les nostres intuïcions Newtonianes-Cartesianes veuen els diners com un objecte; però de fet són una relació. Quan és concentrada en poques mans, ens relacionem menys, estem menys connectats a les coses que sostenen i enriqueixen la vida.
Els programes de rescat de la Reserva Federal majoritàriament van posar els diners a mans dels bancs, on romangueren. En temps de recessió econòmica, per fer arribar els diners a la gent que els gastarà, és necessari evitar el procés privat de creació de crèdit que diu que “Tindràs accés als diners només si en produeixes més”. La manera principal de fer-ho és l’estimul fiscal, és a dir, la despesa del govern. Aquesta despesa és, és clar, potencialment inflacionista. Perquè és dolenta la inflació? A ningú agrada veure com pugen els preus, però si els ingressos creixen igual de de pressa, quin mal hi ha? El mal és només per la gent que té estalvis; els qui tenen deutes de fet se’n beneficien. El que tem la gent normal és la inflació dels preus sense la dels salaris. Si tant preus com salaris pugen, la inflació és en essència una taxa sobre el diner aturat, redistribuint la riquesa, tot allunyant-la dels rics i contrarestant els efectes de l’interès. 15. Hi ha altres efectes negatius de la inflació, com els “costos de menú” (provinents de la necessitat de canviar els preus), dificultats comptables i altres. En el cas d’una inflació molt alta (per damunt del cost de transport de les mercaderies) el resultat pot ser l’acumulació. Aquestes qüestions tenen el seu paper a l’hora d’imaginar sistemes monetaris amb interès negatiu. Tornarem més endavant a aquest aspecte beneficiós de la inflació quan els considerem.
La teoria convencional diu que el govern pot incentivar la despesa inflacionista per via impositiva o a través del dèficit públic. Perquè la despesa fonamentada en els impostos seria inflacionista? Al capdavall, només pren diners d’unes persones per donar-la a altres. És inflacionista només si pren dels rics per donar als pobres, que són els que gastaran més de pressa. Igualment, el dèficit públic només és inflacionista si els diners van a qui els gastaran i no, per exemple, als grans bancs. En ambdós casos, la inflació és més aviat la conseqüència o el símptoma de la redistribució de la riquesa, més que no pas un mitjà per assolir-la.
16. L’únic tipus d’inflació que no és resultat de la redistribució de la riquesa sorgeix de l’escassetat de béns causada per una guerra o un embargament. En aquest escenari, que sovint porta a una hiperinflació, no hi ha cap efecte igualador atès que el ric simplement acumula mercaderies a prova d’inflació.
La inflació, doncs, no pot ser vista com a separada de les formes més bàsiques de redistribució de la riquesa. No és casual que els polítics conservadors, tradicionalment guardians dels rics, siguin els més entusiastes “predadors del dèficit”. S’oposen a la despesa pública, la qual tendeix a posar els diners en mans dels qui deuen, enlloc dels qui posseeixen. Quan això ha fallat, una vegada hi ha hagut despesa pública, argumenten a favor de la reducció de la despesa, l’alça dels tipus d’interès i el pagament del deute públic, que són essencialment redistribució de la riquesa a la inversa. Invocant el fantasma de la inflació, ofereixen els seus arguments encara que no n’hi hagi cap signe.
En principi, qualsevol govern amb sobirania monetària pot crear quantitats il·limitades de diners sense necessitat de taxació, simplement imprimint-los o forçant el banc central a comprar bons a interès zero. Sí, hi hauria salaris inflacionistes i els preus creixerien, i el valor relatiu de la riquesa emmagatzemada cauria. Que els governs, per contra, usin el mecanisme dels bons amb interès per crear diners és un indicador clau de la natura del nostre sistema monetari. Aquí, en el mateix cor dels poders sobirans del govern, es fa tribut als propietaris dels diners.
Perquè el govern hauria de pagar interès als rics pel privilegi sobirà d’emetre moneda? Des d’antic, el dret a emetre moneda fou considerat una funció sagrada o política que establia un locus de poder social. Queda clar on resta avui el poder. “Permeteu-me emetre i controlar els diners d’una nació, i no m’importa qui en faci les lleis”, digué Meyer Rothschild. Avui, els diners serveixen la riquesa privada. Aquest és, és clar, el principi fonamental de la usura. Però l’era de la usura està arribant al final; aviat els diners serviran un altre amo.
MÉS PER A TU ÉS MENYS PER A MI
Les causes sistèmiques de l’avarícia, la competència i l’ansietat, tant freqüents avui, contradiuen alguns dels ensenyaments de la Nova Era amb què regularment em creuo: que “els diners són només una forma d’energia”, que “tothom pot tenir abundància monetària només que simplement adopti una actitud d’abundància”. Quan els mestres de la Nova Era ens diuen “deixeu les vostres creences limitadores entorn als diners” per tal de “desfer-vos de la mentalitat d’escassesa” a fi “d’obrir el flux d’abundància”, o per esdevenir rics gràcies al poder del pensament positiu, ignoren una qüestió important. Les seves idees provenen d’una font vàlida: la comprensió que l’escassetat del nostre món és un artifici del les nostres creences col·lectives, i no la realitat fonamental; tanmateix, són inherentment en desacord amb el sistema monetari que tenim avui dia.
Vet-ho-aquí un exemple ben articulat d’aquesta mena de pensament, provinent de The Soul of Money de Lynn Twist:
Els diners en si no són ni bons ni dolents, els diners en si ni tenen poder ni en deixen de tenir. És en la nostra interpretació d’aquests, la nostra interacció amb ells, on trobem el veritable mal i també la oportunitat real d’auto-descoberta i transformació personal. 17. Twist, 19.Lynn Twist és un filantrop visionari que ha inspirat moltes persones a fer servir els diners pel bé. Pots però imaginar com els deuen sonar aquests mots a un indigent que no en tingui? Quan fa un parell d’anys jo mateix estava devastat, recordo que m’enfadava amb alguns amics espirituals ben intencionats que em deien que el meu problema era “l’actitud d’escassetat”. Quan l’economia de països sencers com Letònia o Grècia es col·lapsa i milions de persones fan fallida, els culparem per les seves actituds? I els nens pobres que passen gana, també tenen mentalitat d’escassetat?
Més endavant del mateix llibre, Twist descriu així les actituds tòxiques d’escassetat: “És com el joc de les cadires, on hi ha una cadira menys que el nombre de persones que hi juguen. Et concentres en no perdre ni ser el que es queda sense cadira.”18. Ibid., 49.
Com he dit abans, el sistema monetari és en realitat un joc de cadires, una folla lluita en què necessàriament alguns queden exclosos. Però en un nivell profund, Twist té raó. Té raó fins el punt que el nostre sistema monetari brolla de la nostra actitud d’escassetat, una actitud que resta en un fonament encara més profund: els mites i ideologies bàsics de la nostra civilització que jo anomeno Història del Ser i Història del Món. Però no podem canviar les nostres actituds envers els diners i prou, també hem de canviar els nostres diners, els quals són al capdavall l’encarnació de les nostres actituds. En darrera instància, el treball en el ser és inseparable del treball en el món. S’emmirallen l’un en l’altre; cadascun és vehicle de l’altre. Quan canviem, els nostres valors i accions també canvien. Quan treballem en el món, sorgeixen qüestions internes que hem d’afrontar o deixar sense efecte. És així com podem percebre una dimensió espiritual en la crisi planetària, invocant el que Andrew Harvey anomena “Activisme Sagrat”.
El sistema monetari que tenim avui dia és la manifestació de la mentalitat d’escassetat que ha dominat la nostra civilització durant segles. Quan aquesta mentalitat canviï, el sistema monetari canviarà per encarnar una nova consciència. En el nostre sistema monetari actual, és matemàticament impossible que més persones que una minoria visquin en abundància, perquè el procés de creació de diners manté una escassetat sistèmica. La prosperitat d’hom és la pobresa d’algú altre.
Un dels principis de la “programació de prosperitat” és deixar anar la culpa que brolla de la creença que només pots ser ric si algú altre és pobre, que més per a mi és menys per a tu. El problema és que amb el sistema monetari actual això és veritat! Més per a mi és menys per a tu. El reialme monetitzat creix a costa de la natura, la cultura, la salut i l’esperit. La culpa que sentim entorn dels diners és del tot justificada. Certament, amb diners podem crear coses boniques, organitzacions dignes i causes nobles, però si busquem guanyar diners amb aquests objectius en ment, en algun nivell li estem robant a en Pere per donar-li a en Pau.
Entenguem si us plau que no vull dissuadir-vos d’obrir-vos al flux d’abundància. Al contrari, perquè quan prou gent ho faci, el sistema monetari canviarà per adaptar-se a la nova creença. El sistema monetari actual resta en el fonament de la Separació. És tant efecte com causa de la nostra percepció que som subjectes distints i separats en un univers que és Fora. Per obrir-nos a l’abundància hem de deixar anar aquesta identitat i obrir-nos a la riquesa del nostre ésser veritable i connectat. Aquesta nova identitat no vol participar de la usura.
Vet-ho-aquí un exemple extrem que il·lustra la imperfecció de la “programació per a la prosperitat” i, indirectament, del nostre sistema monetari present. Fa uns anys, una dona em va presentar una organització molt especial a la qual s’havia unit, anomenada “Regalar”. Bàsicament, la manera com funcionava era que, primer de tot, “regalaves” 10.000 dòlars a la persona que t’havia convidat. En acabat trobaves quatre persones que t’havien de “regalar” cadascuna 10.000 dòlars, i en acabat cadascun anava a portar el concepte de regalar a quatre persones més, que li “regalaven” 10.000 dòlars cadascuna. Tothom acabava amb 30.000 dòlars nets. Les instruccions escrites deien que era una manifestació de l’abundància universal. Tot el que cal és l’actitud expansiva correcta. No cal dir que m’hi vaig llançar de cap… és broma! Més aviat, li vaig preguntar a la dona, “Però, no és prendre diners als teus amics?” “No,” replicà, “perquè tots acabaran guanyant-ne 30.000, també, si creuen plenament en els principis del regal.” “Però aconseguiran aquests diners dels seus amics. I al final, s’acabarà la gent, i els darrers a unir-s’hi perdran 10.000 dòlars. Essencialment els estàs prenent els diners, els estàs robant, i fent servir un llenguatge del regal per fer-ho”.
Potser us sorprendrà saber que mai més vaig saber-ne res d’ella. La seva indignació i negació reflecteixen la dels beneficiaris de l’economia monetària general, la qual té una estructura similar al seu pla piramidal. Veiem-ho; imaginem que cada quota d’entrada de 10.000 dòlars fos creada com a deute amb interès (de fet ho és). Has de posar més gent per sota teu, o perds la teva propietat. L’única manera en què els que són “a sota de tot” poden evitar les penúries és trobant altra gent que puguin atraure a l’economia monetària mitjançant, per exemple, la colonització -ehem, vull dir “obrir nous mercats al lliure mercat”- i a través del creixement econòmic: convertir les relacions, la cultura, la natura, etcètera, en diners. Això sols retarda l’inevitable, i l’inevitable, una intensificació de la polarització de la riquesa, treu el seu cap fastigós cada vegada que el creixement s’alenteix. La gent que ha caigut del cavall del deute no té manera de pagar-lo: no pot prendre diners de ningú més, no pot convertir res més en diners nous. Això és, com veurem, l’arrel de la crisi econòmica, social i ecològica que la nostra civilització afronta avui dia.