CAPÍTOL 8: EL CANVI DE CICLE

Durant almenys 100 anys més ens hem de fer veure a nosaltres mateixos i als altres que allò just és dolent i que allò dolent és just; car allò dolent és útil i el que és just no. L’avarícia, la usura i la precaució han de ser els nostres déus encara una mica més.

-John Maynard Keynes (1931)

DINERS: HISTÒRIA I MÀGIA

A mesura que la desfeta econòmica avança vers la següent fase, comencem a veure la irrealitat de moltes coses que creiem reals. Les veritats de dues generacions esdevenen incertes, i malgrat una esperança persistent que el retorn a la normalitat és a la cantonada (“a mitjans del 2012” o “més a poc a poc del què esperàvem”- ens estem començant a adonar que allò normal no tornarà.

Quan som acarats a un canvi abrupte en la realitat personal, ja sigui la mort d’un ésser estimat, o l’entrada al poble de la Gestapo, l’ésser humà usualment reacciona amb negació. La meva primera resposta quan la tragèdia colpeja usualment és: “No em puc creure que això estigui passant!” No em va sorprendre, doncs, que els nostres líders polítics i empresarials passessin molt temps negant que s’acostava una crisi. Considera algunes afirmacions del 2007: “Els fonaments econòmics del país són sòlids”, deia George W. Bush. “No veig que el mercat hipotecari de les subprime suposi un problema seriós. Penso que serà fàcilment contingut”, digué el Secretari del Tresor Henry Paulson. “La recessió és improbable”. “Estem experimentant una correcció en el sector immobiliari”. “Amèrica no està en recessió”. “És probable que els preus de les cases no es recuperin fins abans de l’inici del 2009”. Avui, també, les autoritats “prediuen” (en realitat en parlen per fer-lo real) creixement econòmic de més del 5 per cent pel període 2010-2015. 1. Departament del Tresor Nord Americà “Informe anual del deute públic”, Juny del 2010.

Naturalment, molts d’aquest pronunciaments eren esforços poc sincers de gestionar la percepció. Les autoritats esperaven que controlant la percepció pública de la realitat podrien controlar la realitat mateixa, que manipulant els símbols podrien manipular la realitat que representen. Això, en essència, és el que els antropòlegs anomenen “pensament màgic-religiós”. No els manca raó als qui han anomenat clergat a les nostres elits financeres. Vestint-ho de cerimonial, usant un llenguatge arcà, esgrimint misterioses inscripcions, poden, amb una sola paraula, amb un sol cop de ploma, causar que fortunes i nacions emergeixin o caiguin.

Com veus, el pensament màgic-religiós normalment funciona. Ja sigui un ritus xamànic, la signatura d’un document d’autorització, o la publicació d’un balanç comptable, quan un ritual està arrelat en una història en què la gent creu actuen d’acord amb aquest, desplegant els rols que la història els assigna i responent a la realitat que estableix. En temps antics, quan hom veia que un ritus xamànic fallava, tothom sabia que era un esdeveniment transcendental, que assenyalava la Fi del Món, un canvi en el que era real i el que no, la fi de l’antiga Història de la Gent i el començament, potser, d’una de nova. Quin és des d’aquesta perspectiva el significat del fracàs accelerat dels ritus de la finança?

Alguns es cruspirien els primitius habitants de les cavernes que imaginaven que les seves representacions d’animals a les parets de la cova podrien afectar la cacera de manera màgica. Però avui dia produïm els nostres propis talismans, el nostre sistema de simbologia màgica, i evidentment afectem la realitat física amb aquests. Canviem uns pocs nombres per aquí i per allà, i milers de treballadors basteixen un coet. Canviem uns quants nombres més, i un negoci venerable tanca les portes. El deute estranger d’un país del Tercer Món, novament mers nombres en un ordinador, consignen la seva gent a un esclavatge inacabable a fi de produir mercaderies que són enviades fora. Els estudiants universitaris, presos per l’ansietat, es neguen els seus somnis i corren a buscar feina per pagar els seus préstecs d’estudis, amb la voluntat subjecta a un tros de paper de simbologia màgica (“Detall Comptable”) que els envien cada lluna, com un certificat màgic en un culte vudú. 2. Amb això no busquem denigrar els cultes vudú citant-los com a exemple de fantasia primitiva. De fet, tampoc voldria denigrar les fantasies. Ja sigui el sistema financer modern o un ritual vudú, la màgia simbòlica funciona amb els mateixos principis essencials. El nostre sistema de ritual modern difereix poc del primitiu.

Aquests bocins de paper que anomenem diners, aquests bips electrònics, incorporen una màgia molt potent!

Com funciona la màgia? Els rituals i els talismans afirmen i perpetuen les històries consensuades en què tots participem, històries que conformen la nostra realitat, coordinen el nostre treball i organitzen les nostres vides. Només en temps excepcionals deixen de funcionar: els temps de col·lapse en la història de la gent. Estem entrant ens temps com aquests avui dia. Les mesures econòmiques promulgades per contenir la crisis que començà el 2008 només han funcionat temporalment. No són prou profundes. L’única reforma que podria ser efectiva serà la que encarni, afirmi i perpetuï una nova història de la gent. Per veure com podria ser aquesta història, furguem en les capes internes de les realitats fallides i la seva relació amb els diners.

Quan la primera resposta del govern a la crisi del 2008 -negació- es va veure que era fútil, la Reserva Federal i el Departament del Tresor intentaren una mena de gestió de la percepció. Desplegant el seu arsenal d’encanteris místics apuntaren que el govern no permetria que més institucions financeres de les grans com Fannie Mae fessin fallida. Esperaven que amb la seva promesa n’hi hauria prou per mantenir la confiança en els actius que depenien de la solvència i la prosperitat continuada d’aquestes firmes. Hagués funcionat si la història que aquestes mesures simbòliques invocaven no hagués estat ja espatllada. Però n’estava. Específicament, el que estava espatllat era que la història donava valor als Títols de Seguretat Hipotecària i altres derivats basats en préstecs impagables. A diferència dels camells o les quarteres de gra, però igual que tota moneda moderna, només tenen valor perquè la gent creu que en tenen. És més, no és una creença aïllada , sinó que és inextricablement lligada a milions d’altres creences, convencions, hàbits, acords i rituals.

La següent passa fou començar a injectar quantitats massives de líquid en les institucions financeres en fallida a canvi d’accions (a la pràctica nacionalitzant-les, com en el cas de Fannie Mae, Freddie Mac, i AIG) o a canvi de res en absolut, com en el programa TARP. En aquest darrer, el Departament del Tresor garantí o comprà actius tòxics de bancs amb l’esperança de millorar els seus balanços a fi que poguessin començar a prestar de nou, mantenint així l’expansió de la bombolla. No funcionà. Els bancs es quedaren els diners (excepte el que pagaren als seus propis executius com a primes) com a protecció per la seva exposició a incalculables quantitats d’actius dolents addicionals, o els usaren per comprar bancs més petits i sanejats. No pensaven prestar més als consumidors que ja estaven superats, ni a negocis sobre-endeutats malgrat la recessió. El valor de la propietat continuà caient, els índex de morositat continuaren pujant, i tot l’edifici d’actius derivats que hi restava al damunt continuà ensorrant-se. El consum i l’activitat econòmica es desplomaren, l’atur es disparà, i a Europa la gent començà a manifestar-se pels carrers. I perquè? Sols perquè alguns nombres canviaren en alguns ordinadors. Del tot sorprenent. Només té sentit quan veus aquests nombres com a talismans que encarnen acords. Un proveïdor extreu mineral del terra i l’envia a una fàbrica, a canvi de què?D’uns quants bocins de paper, o més exactament, d’uns quants bits activats en un ordinador, la qual cosa només pot passar amb el permís d’un banc (que “dóna crèdit”).

Abans d’alarmar-nos en excés amb el transvàs de bilions de dòlars als rics, tornem a la realitat dels diners. Què passa en realitat quan es donen aquests diners? Quasi bé res. El que passa és que uns quants bits canvien en els ordinadors, i la poca gent que entén les interpretacions d’aquests bits declara que els diners han estat transferits. Aquests bits són la representació simbòlica d’un acord sobre una història. Aquesta història inclou qui ha de ser ric i qui pobre, qui posseeix i qui deu. Hom diu que els nostres fills i néts pagaran aquest rescat i estímul del deute, però també podrien simplement ser declarats no existents. Només són reals fins el punt en què la història amb què estiguem d’acord els contingui. Els nostre néts els pagaran només si la història, el sistema de significats que defineix aquests deutes encara existeix. Però crec que més i més gent sent que el deute federal, el deute exterior dels EUA, i un munt de les nostres hipoteques privades i deutes de targetes de crèdit mai es pagaran.

Creiem que els magnats de Wall Street han fugit carregats de milions, però què són aquests milions? També són nombres en ordinadors, i en teoria podrien ser esborrats per decret. El mateix amb els diners que Amèrica li deu a la Xina o els que les nacions del Tercer Món deuen als bancs. Podrien desaparèixer amb una simple declaració. Per tant podem entendre els massius lliuraments de diners en els varis programes de rescat financer com un altre exercici de gestió de les percepcions, tot i que aquesta vegada inconscient. Aquests lliuraments són actes rituals que pretenen perpetuar una història, una matriu d’acords i les activitats humanes que la rodegen. Són un intent de recolzar el poder màgic dels decrets vudú que mantenen el llicenciat universitari fent carrera i l’home de mitjana edat esclavitzat a la seva hipoteca -donen poder a uns pocs per moure literalment muntanyes mentre encadenen els altres.

Parlant de la Xina, és instructiu mirar la realitat física subjacent al desequilibri comercial. Bàsicament el que passa és que la Xina ens envia una vasta quantitat de fato (vestits, joguines, electrònica, quasi bé tot a Wal-Mart) i a canvi nosaltres arrangem uns quants bits d’alguns ordinadors. Entretant, els treballadors xinesos treballen tant com nosaltres, tot i que el seu jornal és molt més baix. En els temps antics dels imperis explícits la Xina hauria estat anomenada “estat vassall” i el fato que ens envia hagués estat anomenat “tribut”. 3. A vegades el poder passa al vassall quan el poder hegemònic esdevé decadent i confia en la riquesa d’importació fins el punt que perd la pròpia capacitat de crear riquesa. Sembla que això està passant avui dia amb la Xina. Potser la Xina només està jugant un paper temporal de vassall tot perseguint un altre fi.

Però la Xina fa també tot el que pot per sostenir l’actual Història dels Diners, essencialment per la mateixa raó que nosaltres: que les seves elits se’n beneficiïn. Just com a l’Antiga Roma. Les elits de la capital imperial i de les províncies prosperen a costa de la misèria del poble, la qual augmenta amb el temps. Per apaivagar-les i mantenir-les dòcils i babaues, hom forneix les masses amb pa i circ: menjar barat, emocions fàcils, notícies del cor i la Super Bowl.

Ja sigui que s’acabi per mitjà de la nostra declaració o per si mateixa, la història dels diners s’emportarà moltes coses amb ella. És per això que els Estats Units no només faran fallida en base al seu deute. Si fos així, la història sota la qual l’Orient Mitjà ens envia el seu petroli, Japó la seva electrònica, l’Índia el seu tèxtil, i la Xina el seu plàstic s’acabaria. Per desgràcia, o potser més aviat per sort, aquesta història no pot durar per sempre. La raó fonamental és que depèn del manteniment del creixement exponencial del deute en un món finit.

Quan els diners s’evaporen com està passant en l’actual cicle de deflació del deute, poc canvia de seguida en el món físic. Els feixos de diners no s’encenen; la fàbriques no peten; els motors no s’aturen en sec; les bosses de petroli no s’assequen; les habilitats econòmiques de la gent no desapareixen. Tots els materials i habilitats intercanviats en l’economia humana, en les quals confiem de cara al menjar, el recer, el transport, l’entreteniment, etc. segueixen existint com abans. El que ha desaparegut és la nostra capacitat de coordinar les nostres activitats i focalitzar el nostre esforç comú. Encara podem imaginar un nou aeroport, però ja no el podem construir. El talismà màgic pel qual cristal·litza en la realitat material el pronunciament “Un aeroport serà construït aquí” ha perdut el poder. Les mans, les ments i la maquinària humanes encara tenen totes les seves capacitats, però ja no podem fer el que una vegada fèiem. L’única cosa que ha canviat són les nostres percepcions.

Per tant podem veure els rescats, l’expansió quantitativa i altres mesures financeres per salvar l’economia com a nous exercicis de gestió de la percepció, però en un nivell més profund, menys conscient. Car, què són els diners al capdavall? Són merament un acord social, una història que assigna significat i rols. La definició clàssica de diners (mitjà d’intercanvi, reserva de valor, unitat comptable) descriu el que fan els diners, però no el que són. A nivell físic, ara quasi bé no són res. A nivell social, quasi bé ho són tot: l’agent primari per a la coordinació de l’activitat humana i la focalització de la intenció humana col·lectiva.

El desplegament per part del govern de milions de milions de dòlars no és gaire diferent del seu desplegament anterior de paraules buides. Ambdós no són res més que la manipulació de varis tipus de símbols, i ambdós han fracassat per idèntica raó: la història que intenten perpetuar ha fet el seu curs. La normalitat que creiem normal és insostenible.

És insostenible en dos nivells. El primer nivell d’allò “normal” és la piràmide del deute, el creixement exponencial dels diners que inevitablement sobrepassa l’economia real. La solució en aquest nivell és el que els economistes liberals (usualment identificats per ells mateixos com a Keynesians) proposen: redistribució de la riquesa, estímul fiscal, reestructuració del deute, i altres. Per mitjà d’això esperen reiniciar el creixement econòmic, la segona cosa “normal” que està arribant a la seva fi.

EL CALVARI DE LA MAJORIA D’EDAT DE LA HUMANITAT

La història que s’està acabant en els nostres temps, així doncs, és molt més que la història dels diners. Jo l’anomeno la història de l’Ascensió de l’Humanitat. És una història de creixement inacabable, i el sistema monetari que tenim avui dia n’és l’encarnació, permetent i propulsant la conversió del reialme natural en reialme humà. Començà fa mil·lennis, quan l’home domesticà el foc i va fer eines per primera vegada; s’accelerà quan aplicàrem aquestes eines a la domesticació d’animals i plantes i començàrem a conquerir la natura, a fer-nos nostre el món. Assolí el seu zenit gloriós en l’era de les Màquines, en què creàrem un món del tot artificial dominant totes les forces de la natura i imaginant-nos-en com a amos i senyors. I ara aquesta història s’acosta a la fi a mesura que inexorablement ens adonem que aquesta història no és veritat. Malgrat la nostra pretensió, el món no és realment nostre; malgrat les nostres il·lusions, no el tenim sota control. A mesura que conseqüències no desitjades de la tecnologia proliferen, a mesura que les nostres comunitats, la nostra salut i la base ecològica de la civilització es deterioren, a mesura que explorem noves fondàries de misèria, violència i alienació, entrem a les darreres etapes de la història: crisi, clímax i desenllaç. Els rituals dels narradors són en va. Cap història pot persistir quan s’ha acabat.

Just com la vida no acaba amb l’adolescència, l’evolució de la civilització no s’atura amb la fi del creixement. Som enmig d’una transició paral·lela a la d’un adolescent vers l’edat adulta. El creixement físic cessa, i els recursos vitals es dirigeixen a l’interior per fomentar el creixement en altres reialmes.

Dos desenvolupaments clau marquen la transició de la infantesa a l’edat adulta, tant en l’individu com en l’espècie. El primer és que ens enamorem, i aquesta relació amorosa és diferent de la del nen amb la mare. Durant la infantesa, l’aspecte primari de les relacions amoroses és el de rebre. Jo estic content de donar tot el que puc als meus nens, i vull que ho rebin sense restricció. És el dret dels minyons fer el que sigui necessari per tal de créixer, tant físicament com mental. Un bon pare forneix els recursos per aquest creixement, tal com la Mare Terra ha fet amb nosaltres.

Fins ara els humans hem estat infants en la nostra relació amb la terra. Començàrem en la matriu de l’existència de caçador-recol·lector, en què no fèiem distinció entre humà i natura, sinó que érem dins el seu ventre. Un infant no té una auto-distinció gaire forta, sinó que li pren un temps formar-se una identitat i un ego i aprendre que el món no és una extensió del ser. Així mateix ha estat amb la humanitat col·lectivament. Mentre que el caçador-recol·lector no tenia concepte d’una “natura” separada diferent de “l’humà”, l’agricultor, la vida del qual depenia de fer-la objecte i manipular-la, començà a pensar en la natura com una altra cosa. En la infantesa de la civilització agrícola, l’humanitat desenvolupà una identitat separada i es féu gran. Tinguérem el nostre creixement adolescent esperonat per la indústria, i el pla mental arribà, per mitjà de la ciència Cartesiana, al màxim de la separació, amb un ego del tot desenvolupat i la súper-racionalitat del jove que, com l’humanitat en l’Era de la Ciència, completa el nivell del desenvolupament cognitiu conegut com a “operacions formals”, consistent en la manipulació d’abstraccions. Però tal com el màxim de yang conté el naixement de yin, el màxim de separació conté la llavor del següent: la reunió.

En l’adolescència ens enamorem, i el nostre món de raó i egoisme perfectes s’enderroca a mesura que el ser s’expandeix per incloure-hi els éssers estimats. Una nova mena de relació amorosa emergeix: ja no és només rebre, sinó també donar i crear cooperant. De ple individuats de l’Altre, podem enamorar-nos d’ell i experimentar una reunió més gran que la unió original, perquè conté tot el viatge de la separació.

El primer despertar massiu a la nova consciència de l’amor ocorregué en els 60 amb el naixement del moviment ecologista. Al súmmum de la nostra separació, contemplant triomfalment la nostra aparent conquesta de la natura, començàrem a adonar-nos de quant ens havia donat; ens férem conscients de les seves ferides, cicatrius, i començàrem a desitjar no només prendre de la terra, sinó també donar-li, protegir-la i cuidar-la. Aquest desig no era basat en la por a l’extinció, el qual arribà més tard, sinó en l’amor. Ens estàvem enamorant de la terra. Durant aquesta dècada ens arribaren des dels satèl·lits en òrbita les primeres fotografies del planeta i la seva bellesa ens transformà. Veure la terra des de fora fou la penúltima passa de la separació de la natura; l’última fou l’ascensió dels astronautes, qui físicament deixaven enrere la natura. I ells també s’enamoraren de la terra. Aquí teniu unes paraules de l’astronauta Rusty Schweickart:

Vista des de la lluna la Terra és tan petita i fràgil, un minso i preciós punt en l’Univers, que la pots tapar amb el dit gros. Llavors t’adones que en aquell punt, en aquella cosa blava i blanca, hi ha tot el que vol dir alguna cosa per tu: tota la història, la música, la poesia, l’art, la mort i el naixement, les llàgrimes, la joia, els jocs, tot és en aquell punt que pots tapar amb el teu dit gros. I t’adones, des d’aquesta perspectiva, que has canviat per sempre, que hi ha quelcom nou, que la relació ja no és com abans.

El segon tret distintiu de la transició a l’edat adulta és el calvari. Les antigues cultures tribals tenien varies cerimònies i calvaris de majoria d’edat que intencionadament esmicolaven la petita identitat per mitjà d’aïllament, dolor, moviment, plantes psicodèliques etc. I en acabat era reconstruïda i reincorporada a una identitat interpersonal més gran. Tot i que intuïtivament la busquem en la beguda, les drogues, les quintades en fraternitats i en el servei militar, etc. l’home i la dona moderns normalment tenen només una experiència parcial d’aquest procés, deixant-nos en una mena d’adolescència perpetua que s’acaba només quan el destí intervé per desintegrar el nostre món. Llavors podem accedir a un ésser més ampli, en què donar és tan natural com rebre. Havent completat el passatge a l’edat adulta, un home o una dona prenen plena possessió dels seus regals i busquen contribuir al bé de tots com a membre de ple dret de la tribu.

L’humanitat és immersa actualment en un calvari anàleg. Les múltiples crisis que convergeixen sobre nosaltres són un calvari que repta la nostra identitat mateixa, un calvari que ni tan sols tenim assegurança de poder sobreviure’l. Invoca capacitats inconscients i ens compel·leix a relacionar-nos amb el món d’una manera nova. El desesper que la gent sensible sent enfront aquesta crisi és part del calvari. 4. De fet, tot és a lloc: la crisi està exercint la seva funció d’evolució. Però no deixis que això mitigui el teu pànic. Tot està bé, però només per mor de la nostra percepció que tot està fatal.

Com un iniciat tribal, quan com a espècie n’emergim, també ens unirem a la comunitat de tot el ser com a membres de ple dret de la “tribu” de la vida. Les nostres capacitats tecnològiques i culturals úniques les dirigirem a contribuir al bé comú.

En la infantesa de l’humanitat un sistema monetari que encarnés i exigís creixement, prendre més i més de la terra, potser era apropiat. Era part integral de la història de l’Ascensió. Avui dia està esdevenint obsolet ràpidament. És incompatible amb l’amor adult, amb l’associació creativa, i amb la graduació com a Donadors que arriba amb l’edat adulta. Aquesta és la raó profunda per la qual cap reforma financera o econòmica pot funcionar si no inclou un nou tipus de diners. Els nous diners han d’encarnar una nova història, la qual tracti la natura no només com una mare, sinó també com una amant. Encara tenim necessitat de diners per molt de temps perquè necessitem símbols màgics que refermin la nostra Història de la Gent, a fi d’aplicar-los al món físic com a plantilla creativa. El caràcter essencial dels diners no canviarà: consistiran en talismans màgics, ja sigui físics o electrònics, amb què assignarem rols, focalitzarem la intenció i coordinarem l’activitat humana.

La següent part d’aquest llibre tractarà d’un sistema monetari com aquest, com també de l’economia i la psicologia que l’acompanyaran. Hi ha una dimensió personal -alguns dirien espiritual- en la metamorfosi d’històries a què estem entrant. Els diners-usura d’avui dia són part d’una història de separació en què “més per a mi és menys per a tu”. Aquesta és l’essència de l’interès: Només “compartiré” diners amb tu si me’n dónes més a canvi. També en el nivell sistèmic, l’interès sobre els diners crea competència, ansietat i polarització de la riquesa. Mentrestant, la frase “més per a mi és menys per a tu” és també el lema de l’ego, i una evidència veient el ser distint i separat de l’economia, la biologia i la filosofia modernes.

Només quan el nostre sentit del ser s’expandeix per incloure els altres per mitjà de l’amor, aquesta evidència és reemplaçada pel seu oposat: “Més per a tu també és més per a mi”. Aquesta és la veritat essencial encarnada en els autèntics ensenyaments espirituals del món, des de la Norma Daurada de Jesús, la qual ha estat mal interpretada i que s’hauria de llegir com “El que facis als altres t’ho fas a tu”, fins la doctrina Budista del karma. Tanmateix, no n’hi ha prou amb només entendre i estar d’acord amb aquests ensenyaments; molts de nosaltres estem dividits entre el que creiem i el que vivim. És necessària una transformació real de la manera en què experimentem el ser, i una transformació així usualment arribaria de manera semblant a com la nostra transformació col·lectiva està succeint ara mateix: per mitjà d’un col·lapse de les velles Històries del Ser i del Món, i el naixement d’una de nova. Perquè el ser, també, és en darrera instància una història, amb un començament i un final. Has passat mai una experiència que en acabat et deixi sense saber qui ets?

El ser madur i connectat, el ser multi-personal, arriba a l’equilibri entre donar i rebre. En aquest estat, ja siguis una persona o una espècie sencera, dónes d’acord amb les teves capacitats i, lligat espiritualment als altres, reps d’acord amb les teves necessitats.

No és coincidència que acabi de parafrasejar un dogma fonamental del socialisme: “De cadascú d’acord amb les seves capacitats, a cadascú d’acord amb les seves necessitats”. Aquesta és una bona descripció de qualsevol xarxa de regal, ja sigui un cos humà, un ecosistema o una cultura tribal del regal. Tal com descriuré, també és una bona descripció d’una economia sagrada. La seva moneda contribueix a una Història de la Gent, del Ser i del Món molt diferent que la dels diners-usura. És cíclica més que no pas exponencial, tornant sempre a la seva font; encoratja la protecció i l’enriquiment de la natura, no el seu saqueig; defineix la riquesa com una funció de la generositat d’hom i no de la seva acumulació; és la manifestació de l’abundància, no de l’escassetat. Té el potencial per tornar a crear la dinàmica del regal de les societats primitives a escala global, aportant el regal humà i dirigint-lo a les necessitats planetàries.

Recordo quan durant la meva adolescència vaig llegir Atlas Shrugged d’Ayn Rand, els caràcters en blanc-i-negre, la súper-racionalitat i l’absolutisme moral del qual atragueren tant la meva ment adolescent. El llibre és un manifest del ser distint i separat, l’ego mercenari, i atrau la ment adolescent d’avui dia. El llibre dedica la seva ridiculització més mordaç a la frase “De cadascú d’acord amb les seves habilitats, a cadascú d’acord amb les seves necessitats”, oferint una imatge de gent mostrant els uns als altres les seves necessitats de cara a rebre major part dels recursos, mentre que els productors no tenien cap motivació per produir. Aquest escenari, que en alguns aspectes fou representat en el bloc Comunista, és el ressò d’una por primària de l’ésser modern condicionat per l’escassetat: i si dono i no rebo res a canvi? Aquest desig d’assegurança en el retorn, de compensació pel risc de la generositat, és la mentalitat fonamental de l’interès, una mentalitat adolescent que ha de ser suplantada per un ser adult més expansiu que hagi madurat com a membre de ple dret de la comunitat del ser. Som aquí per expressar els nostres regals; forma part dels nostres desitjos més pregons, i podem ser plenament vius d’altra manera.

La majoria de necessitats han estat monetitzades, mentre que la quantitat de treball que cal per satisfer-les cau. Per tant, per tal que els regals humans arribin a la seva plena expressió, tot aquest excés de creativitat humana s’ha de dirigir a una altra banda, cap a necessitats i propòsits que ara són limitats pels diners de la Separació. Perquè sense cap mena de dubte el règim dels diners ha destruït, i segueix destruint, moltes coses boniques -de fet, tot bé públic que no pugui ser privatitzat. Vet-ho-aquí uns quants exemples: un cel nocturn estelat lliure de contaminació lumínica; un paisatge lliure de soroll de cotxes; un economia urbana local i multicultural; llacs, rius i mars no contaminats; la base ecològica de la civilització humana. Molts de nosaltres tenim regals que contribuirien a totes aquestes coses, però ningú ens paga per donar-los. Això és perquè els diners tal com els coneixem resten en darrera instància en convertir allò públic en privat. Els nous diners encoratjaran l’oposat, i el conflicte entre els nostres ideals i la realitat pràctica financera s’acabarà.

Els diners-usura són els diners del creixement, i foren perfectes per a l’etapa de creixement de la humanitat a la terra i per a la història de l’Ascensió, de dominació i de mestria. L’etapa següent és d’associació creativa amb la terra. La Història de la Gent per aquesta nova etapa està arribant ara mateix. Els qui la teixeixen són els visionaris de camps com la permacultura, la medicina holística, les energies renovables, els mico-remeis, les monedes locals, la justícia restaurativa, l’educació amorosa i milers més. Per desfer el mal que l’Edat de la Usura ha fet a la natura, la cultura, la salut i l’esperit requerirem tots els regals que ens fan humans, i evidentment caldrà que els portem a un nou nivell de desenvolupament.

Això podria semblar inútilment naïf, vague i idealista. He mostrat part d’aquesta lògica a The Ascent of Humanity i la desgranaré amb més detall en la segona meitat d’aquest llibre. De moment, sospesa les veus en competència del teu idealisme i del teu escepticisme i demana’t: “Podria suportar aconseguir quelcom menys?” Pots suportar acceptar un món de gran i creixent lletjor? Pots seguir creient que sigui inevitable? No pots. Una creença tal mica en mica, però segurament, matarà la teva ànima. A la ment li agrada l’escepticisme, que és la seva comoditat i seguretat, i dubta creure’s quelcom extraordinari, però el cor l’urgeix a fer el contrari; ens urgeix a la bellesa, i només sentint-ne la crida podem gosar crear una nova Història de la Gent.

Som aquí per crear quelcom bonic; jo ho anomeno “el món més bonic que els nostres cors ens diuen que és possible”. A mesura que ens submergim més i més en aquesta veritat, i que la convergència de crisis ens empenyi fora del vell món, inevitablement més i més gent viurà des d’aquesta veritat: la veritat que més per a tu no és menys per a mi; la veritat que el que et faig a tu, m’ho faig a mi; la veritat de viure per donar el que puguis i prendre el que et calgui. Podem començar ara mateix. Tenim por, però quan ho fem de debò, el món satisfà les nostres necessitats i més. Llavors trobem que la història de la Separació, encarnada en els diners que hem conegut, no és veritat i mai en fou. Però els últims 10 mil·lennis no foren en va. A vegades és necessari viure una mentida fins el final abans que estiguem a punt per fer la passa següent vers la veritat. La mentida de la separació en l’era de la usura és ara completa. N’hem explorat la totalitat, els seus límits més llunyans, i hem vist tot el que ha forjat, els deserts i les presons, els camps de concentració i les guerres, el malbaratament del que és bo, ver i bonic. Ara les capacitats que hem desenvolupat durant aquest llarg viatge d’ascensió ens serviran molt en la imminent Era de la Reunió.