Tot el diner és una qüestió de creença -Adam Smith
Vivim en un planeta naturalment abundant, font de regals que sostenen la vida de tothom. Com veiérem al Capítol 4, les riqueses del planeta – sòl, agua, aire, minerals, el genoma – no foren creats per cap home i per tant no haurien de ser propietat de cap d’ells, sinó que hauríem de custodiar-los en comú per a tots els éssers. El mateix pel que fa al cúmul de tecnologia i cultura humanes, llegat dels nostres avantpassats col·lectius, font de riquesa que cap persona viva mereix menys que cap altra.
Però què fem amb aquesta consciència? Aquestes veritats estan estretament alineades amb la crítica marxista i anarquista de la propietat, però la solució marxista – propietat col·lectiva dels mitjans de producció, administrats per l’estat – no va prou enllà; ni tampoc s’adreça al problema real. 1. He de reconèixer que la teoria marxista pura no veu la propietat de l’estat com l’etapa final del comunisme, sinó que diu que l’estat finalment eliminarà el concepte de propietat junt amb ell mateix.
El problema real és que tant en els sistemes comunistes com en els corporatius-capitalistes, una elit poderosa pren i es beneficia de les decisions sobre com desplegar la riquesa de la societat. La convenció de la propietat – comuna o privada – és usada en ambdós casos per justificar i facilitar l’assignació de riquesa i poder.
La metamorfosi de l’economia humana que és en camí en els nostres dies va més enllà que la revolució marxista perquè l’Història de la Gent que la teixeix no serà sols una nova ficció de propietat, sinó un reconeixement de la seva natura fictícia i convencional. Què és la propietat sinó un acord social que una certa persona tingui certs drets per fer servir quelcom de certes maneres determinades? La propietat no és una característica objectiva de la realitat, i reafirmar-la i fer-la quelcom fonamental, com les teories capitalista i comunista fan, és esclavitzar-nos inconscientment a l’història que la conté. No crec que una economia sagrada pugui començar amb la propietat com a fonament perquè aquesta concepció forma part d’una visió del món, d’una història del ser i del món, que no és veritat, o que almenys ja no ho és – l’ésser diferent i separat en un univers objectiu. Així que enlloc de dir, com potser faria un marxista, que el llegat de la natura i la cultura hauria de ser posseït col·lectivament, deixem d’aplicar el concepte de propietat a totes aquestes coses i pensem per contra en com encarnar de manera justa, creativa i bonica el seu valor en un sistema econòmic.
Avui dia l’accés als diners, via crèdit, va a aquells qui tenen possibilitat d’expandir el reialme dels béns i serveis. En una economia sagrada anirà a aquells qui contribueixin a un món més bonic. Mentre que pot ser que no tots estiguem d’acord en com ha de ser aquest món, en el nostre temps estan emergint valors comuns molt importants. He estat content de descobrir, en la meva interacció amb gent de tot l’espectre polític, una reverència quasi bé universal per la comunitat, per la natura i pels bells productes de la cultura humana. Al voltant d’aquests valors comuns, que el llenguatge polític tendeix a amagar imposant divisions sobre la nostra humanitat comuna, emergirà la moneda de l’economia sagrada.
En aquest capítol hem referiré al “govern” en el context de l’emissió de moneda, però tingues en ment que, com totes les nostres institucions, el govern canviarà de manera dràstica en els anys vinents. En darrera instància imagino expressions de la voluntat política descentralitzades, auto-organitzatives, emergents, d’igual a igual, integrades a nivell ecològic. En paral·lel, imagino també una ecologia dels diners, un sistema econòmic amb molts modes de circulació i intercanvi complementaris. Entre aquests hi haurà noves extensions del regal, alliberant el treball de la compulsió i garantint les necessitats de la vida a tothom.
Prengui la forma que prengui, un propòsit essencial del govern – potser el propòsit essencial del govern- és servir com a fideïcomissari dels comuns. Els comuns inclouen la superfície de la terra, els minerals del davall, l’aigua subterrània i superficial, la riquesa del sòl, l’espectre electromagnètic, el genoma planetari, la biota dels ecosistemes locals globals, l’atmosfera, l’acumulació secular de coneixement i tecnologia humans i els tresors artístics, musicals i literaris dels nostres ancestres. Tal com els reformistes socials han observat durant 2000 anys, cap persona pot tenir dret a reclamar cap d’aquestes coses.
En el passat, podria haver dit que el propòsit del govern fóra administrar aquests tresors en benefici de tothom. Aquest és un bon començament, però avui dia, a mesura que entrem a la relació de Terra Amant, dic en canvi que el govern encarna la nostra salvaguarda col·lectiva d’aquests tresors en favor de la terra mateixa, la qual inclou la humanitat com el seu òrgan més recent. Ja no podem veure la humanitat com sols una altra forma de vida al planeta perquè tenim el poder d’alterar i fins i tot destruir el planeta com cap altra espècie mai ha fet.
Quina podria ser millor base per a un sistema monetari – història del valor – que aquestes coses que són tan precioses, tan sagrades, tan valuoses? Consegüentment, part del subministrament de moneda sagrada serà “garantit” per aquelles coses de les que som guardians col·lectius. Vet-ho-aquí una manera com podria funcionar: primer, arribem a un acord col·lectiu, políticament mediat, sobre la quantitat justa de natura que hem de dirigir a propòsits humans: quant del producte del mar, quant del sòl, de l’aigua; quina capacitat de l’atmosfera d’absorbir i transformar residus; quanta capacitat de la terra de recuperar-se de les cicatrius de l’extracció de mineral; quant del regal dels combustibles fòssils, metalls i altres riqueses; quanta tranquil·litat de la natura sacrificar al soroll de les màquines; quant cel nocturn donar a les llums de les ciutats. Aquestes decisions sovint requereixen comprensió científica, igual com sovint encarnen judicis de valors. Ambdós contribueixen al nostre acord col·lectiu sobre quant capital natural consumir.
Una decisió així és quelcom nou en la superfície de la terra. Els governs avui dia usen regulacions i taxes per aturar o alentir el consum de certes parts dels comuns, però mai encara ens hem ajuntat per demanar-nos “Quant és prou?” Els pobles antics protegien els seus comuns per mitjà de la tradició, el costum i la pressió social (la “tragèdia dels comuns” és bàsicament un mite 2. La tragèdia dels comuns és un conte pseudo-històric destinat a il·lustrar el problema del polissó. En aquest, el prat comunal d’un poble va ser espoliat de vegetació perquè era privilegi de tots els vilatans pasturar-hi tantes ovelles com poguessin. Quan tothom féu efectiu el seu privilegi el resultat fou sobre-explotació i pèrdua per a tots), però a escala de la societat actual, ens cal engegar un procés polític per arribar a un consens i implementar-lo. Aquest procés hauria de considerar el consens científic sobre quins ús dels comuns és sostenible, com també el consens social sobre la importància relativa de, posem per cas, la conveniència de l’estalvi de treball dels motors de combustió interna en contraposició al plaer d’un tranquil dia de tardor.
Una vegada hem decidit quant de cada comú hauria d’estar disponible per a l’ús, podem emetre moneda garantida per aquest. Per exemple, podríem decidir que l’atmosfera pot suportar un total de 2 milions de tones l’any d’emissions de diòxid de sofre. Llavors podem usar els drets d’emissió per garantir la moneda. El mateix amb la resta dels comuns. El resultat seria una llarga llista que comprendria tots els elements dels comuns que estiguéssim d’acord en fer servir per a propòsits econòmics. En concepte, podria ser semblant a això:
Els nostres diners prenen el seu valor del dret de pesca de 300.000 tones de bacallà del calador de Terranova, del dret d’extreure 30 milions de galons d’aigua al més de l’Aqüífer d’Ogallala, del dret d’emetre 10.000 milions de tones de CO2, del dret de bombejar 2.000 milions de barrils de petroli del subsòl, de l’ús de la banda de X-microhertz de l’espectre electromagnètic.
Com implementar-ho en la pràctica? Una manera seria que el govern simplement creés diners i els gastés en l’economia de la mateixa manera que els governs gasten els ingressos dels impostos avui dia. Els diners circularien a través de l’economia i eventualment tornarien al govern quan els productors els redimissin per les coses que els garantissin. Això podria fer-se mitjançant subhasta, o es podrien fixar per avançat preus relatius dels articles de garantia i en acabat ajustar-los cada any en funció dels preus del moment al mercat secundari. Fos com fos, la redempció de diners a canvi d’articles de garantia funcionaria com una taxa sobre recursos i pol·lució.
Vegem un exemple concret de com podria funcionar. Un govern local paga salaris a la policia, als bombers i al grup de defensa forestal. Un d’ells es gasta el salari en menjar, electricitat i una transmissió nova pel cotxe. El menjar prové d’un pagès local, que gasta part dels diners per tenir el dret de bombejar 300.000 galons d’aigua a l’any de l’aqüífer local. Aquest pagament va al govern municipal, que és el guardià d’aquella part dels comuns.
Mentrestant, part dels diners de la transmissió van a una fàbrica d’algun altre lloc, la qual en paga part pels crèdits de pol·lució que necessita per operar. Aquest cost és incorporat al preu de la transmissió, que també reflecteix els crèdits de pol·lució per la gasolina usada en el transport, els drets minerals sobre el ferro usat per fer l’acer, etc. Aquests pagaments van a varis guardians dels comuns, alguns locals, alguns regionals, alguns nacionals o globals. Qualsevol fàbrica que trobi una manera d’usar menys comuns – per exemple, fer menys pol·lució, o usar metall reciclat d’objectes vells – serà capaç de reduir els costos i tenir més beneficis. La motivació pel benefici esdevé així l’aliat, i no l’enemic, del nostre desig de guarir la terra.
Recorda el principi que sigui quina sigui la mercaderia que fem servir com a diner esdevé valuosa, de manera que en busquem més. Quan l’or són diners, n’extraiem més, més enllà de qualsevol necessitat pràctica. En societats en què el bestiar són diners, la gent manté ramats superiors als que necessiten. Si usem el petroli o l’energia com a garantia de la moneda, com alguns proposen, n’intentarem produir i acumular més. Però, i si usem el petroli que encara sigui al subsòl, l’or que encara sigui sota la muntanya, i els boscos que encara siguin en el seu estat pristi com a garantia del diner? No n’elevarem llavors el valor, també, i en buscarem crear més i més? El mecanisme no és gens misteriós. Si has de pagar tots els costos ambientals de l’extracció de petroli, de seguida trobaràs maneres de deixar-lo al subsòl. Si has de pagar per cada unitat de pol·lució, t’esforçaràs a contaminar menys.
Un mitjà alternatiu per al mateix seria que el govern creés diner-crèdit agafant prestat del banc central a interès zero i tornant els préstecs amb diners procedents de la venta d’articles dels comuns que tingués en custòdia. El govern també podria emetre bons per a inversors i el banc central faria les polítiques monetàries com fa avui dia comprant o venent quantitats vàries d’aquests bons al mercat lliure. Fóra crucial que aquests bons fossin a interès zero (o negatiu), una possibilitat que explicaré en els propers dos capítols. Altrament, la necessitat de creixement perpetu en l’ús dels comuns seria creada.
Sigui com sigui, els productors tindrien incentiu financer per minimitzar el seu ús dels comuns. Avui dia no existeix cap incentiu així, o existeix de qualsevol manera. Aquest sistema internalitzaria del tot els costos socials i ecològics. Ara, quan una companyia minera drena un aqüífer o una flota d’arrossegament espolia un calador, els costos per a la societat i el planeta són externs al full de comptes del productor. Amb aquest sistema, això ja no és així. Atès que aquests costos passarien a indústries secundàries i finalment als consumidors, aquests ja no s’enfrontarien al dilema actual que els productes més barats són els que causen més dany social i ambiental, mentre que els productes ecològics i de comerç just són molt més cars. Per contra, els productes que evitessin la pol·lució serien més barats perquè la seva manufactura seria més barata perquè les quotes de pol·lució costarien molts diners. Els productes serien més cars en proporció a la quantitat de comuns naturals consumits en la seva producció.
Hom podria objectar que aquest sistema necessitaria molta burocràcia i paperassa, atès que requereix un seguiment de tot contaminant i de cada cost social generat durant el procés de producció. La meva resposta és doble. Primer, aquest sistema encarna una nova actitud de responsabilitat ambiental que vol conèixer i prendre responsabilitat pels efectes de les nostres accions sobre altres éssers. Mireu el que passa a la terra quan passem per alt el risc dels vessaments de petroli o de desastres nuclears. Cada cop més volem saber què estem fent, volem conèixer els efectes de les nostres accions i volem prendre responsabilitat per aquestes. Aquesta actitud és prou natural per a l’ésser connectat que sap que “Tal com faig als altres, així em faig a mi”.
Segon, el que he descrit és de fet molt menys complicat que l’actual bizantí i poc econòmic sistema de regulació, que posa en oposició la responsabilitat ambiental i el benefici financer. Des de la perspectiva de l’usuari, no és res més que un canvi en la taxació passant-la de les ventes i els ingressos a les matèries primeres i a la pol·lució. Els productors privats haurien de pagar per coses que ara són “de franc” – almenys per a ells. Podries veure-ho com una forma de taxació indirecta, però una altra manera de veure-ho és que els productors simplement pagarien per les coses que prenen dels comuns, les coses que ens prenen a nosaltres. Això és just. Podem dir que una taxació així és simplement la representació del principi que “els qui es beneficien de la gran comunitat de la vida també han de contribuir a la gran comunitat de la vida”. Aquells qui prenen de la riquesa comuna han de contribuir al bé comú en igual mesura.
La mena de taxes, els mitjans per recaptar contribucions al bé comú que tenim avui dia són quasi bé l’oposat del que volem crear en el nostre món. Podem prendre dels comuns – que són allò que ningú hauria de ser-ne propietari – sense pagar, però allò que podríem dir que en som propietaris – la nostra labor productiva personal – és subjecte de taxació en la forma d’impost sobre la renta. Mentrestant, som forçats a pagar taxes sobre la circulació de béns – taxes sobre les compres – mentre que no hi ha taxa sobre l’acumulació de riquesa no usada per al bescanvi. Està de l’inrevés. El sistema monetari que estic descrivint en aquest capítol capgira l’impost sobre la renta, allunyant les taxes del que guanyes vers el que prens. El proper capítol descriu un capgirament similar de les taxes sobre les compres, allunyant els costos de la despesa i portant-los a l’acumulació.
Malgrat la meva educació en un entorn polític liberal que justifica les taxes sobre els ingressos en base que posa més càrrega impositiva als qui poden pagar, sempre he sentit una mena indignació visceral respecte a l’impost sobre la renta. Em sembla injust. Perquè la gent més productiva o treballadora ha de pagar més? Tindria més sentit que la gent pagués pel que estan prenent.
Per al lector poc familiaritzat amb el pensament econòmic no ortodox, vull emfasitzar que aquesta proposta encaixa en un context històric de respecte. És una síntesi de diversos elements. La idea de portar les taxes als contaminadors i al consum de recursos fou desenvolupada per A. C. Pigou a principis del segle XX i portada a terme per gent com Herman Daly, Paul Hawken, i nombrosos ecologistes. La idea d’eliminar el benefici de la possessió dels comuns data de la tradició de Henry George de la qual he parlat al Capítol 4. 3. La injustícia i la ineficiència econòmica de la renta econòmica fou reconeguda també per economistes clàssics i fou criticada en els escrits d’Adam Smith, David Ricardo, i John Stuart Mill. Vegeu Hudson, “Deficit Commission Follies”. Nombrosos pensadors recents han suggerit garantir la moneda amb coses com l’energia i altres recursos (tot i que pel que sé no han considerat garantir-la amb energia i recursos que encara siguin al subsòl). El que estic descrivint en aquest capítol és l’extensió natural de les idees de Henry George i Silvio Gesell en l’era ecològica, fermament arrelades en dos o tres tradicions convergents de pensament.
L’objecte més important de la riquesa comuna és indubtablement la terra, subjecte de la crítica original a la institució de la propietat. Les propostes de George i Gesell que sorgeixen d’aquesta crítica encaixen i es combinen amb el sistema monetari que he descrit. Perquè, què és la “taxa única” de George sinó una quota pel dret a usar els comuns (de terra)? Aquesta taxa, que s’aplica al valor subjacent de la terra independentment de les millores que hom hi faci, 4. Aquesta distinció és de fet una mica problemàtica. El valor de la terra i el valor de les “millores” en la terra no sempre poden separar-se. Primer perquè l’activitat humana pot alterar la terra permanentment i canviar-ne el “valor subjacent”. Segon perquè les millores poden atraure altra gent a la zona, augmentant els preus en general sense importar les millores. Per tant, paradoxalment, millorar la terra pot elevar el valor de la terra subjacent no millorada, traient incentiu a fer millores. Penso que aquestes dificultats, que s’apliquen en algun grau a altres tipus de capital natural, es poden resoldre, però un discussió detallada queda fora de la pretensió d’aquest llibre. podria també prendre la forma d’un arrendament o d’un pagament per drets d’ús. Òbviament, atès que les millores a la terra són immobles i sovint requereix anys o decennis implantar-les, l’arrendatari hauria de gaudir de preferència en la renovació. S’ha proposat moltes maneres graduals i suaus de portar a terme la reclamació del comú de terra per part del públic; no hi ha necessitat de confiscar finques, sinó només de portar a terme el principi que la terra pertany a tothom. 5. Per exemple, la terra podria ser comprada gradualment als propietaris privats instituint una taxa del 3 per cent sobre el valor de la terra pagat inicialment amb els recursos propis de manera que els propietaris només haurien de començar a pagar la taxa al cap de 33 anys. Això vol dir que no s’hauria de permetre que ningú es beneficiés financerament de posseir la terra.
El mateix val per l’espectre electromagnètic, els minerals al subsòl, el genoma i el fons acumulat de coneixement humà. Haurien de ser disponibles per mitjà del lloguer, no de la propietat, i el lloguer hauria de revertir en el públic. Presumiblement, aquells qui poden donar el millor ús a aquests actius serien els qui tindrien més ganes de llogar-los. Encara hi hauria lloc pels emprenedors – fins i tot més que ara atès que l’accés als recursos no estaria basat en la possessió prèvia sinó en l’ús més efectiu. Ningú es podria beneficiar pel fet que “Jo tinc i tu no”.
El relat precedent d’emissió de moneda pot haver donat la impressió que és el govern federal qui crearà la majoria dels diners. No és així com ho imagino. Molts dels comuns en què els diners estaran basats són més ben administrats a nivell de bio-regions. Molts contaminants, per exemple, causen els seus efectes més devastadors en els ecosistemes locals, i només indirectament en el planeta com un tot. Faria poc bé restringir les emissions globals d’ozó si el mal a la gent i als arbres prové de concentracions d’ozó regionals. Per tant podria ser l’estat de Califòrnia, o potser divisions polítiques més petites que aquest, les que emetin moneda garantida per les quotes d’emissió d’ozó. En alguns casos, on hi hagi una superposició d’efectes locals i globals, els contaminadors podrien haver de pagar per dues quotes pel mateix contaminant.
El comú més important, la terra, és també inherentment un comú local – de fet, la terra proveeix la definició mateixa de “local”. En conjunt, basar la moneda en els comuns implica una devolució general d’autoritat financera i en darrera instància política al nivell local. És clar que hi ha algunes menes de riquesa comuna, i alguns reptes humans, que involucren tot el planeta; inevitablement, doncs, hi ha d’haver poder polític a un nivell global amb la capacitat de coordinar l’activitat humana, probablement fent servir els diners. Però els governs globals o nacionals no haurien d’administrar cap forma dels comuns que fos inherentment regional o local. Atès que molts dels comuns – terra, aigües, minerals, alguns caladors i la capacitat de l’ecosistema de manejar varis tipus de pol·lució – són locals, al sistema monetari que descric li correspon un canvi del poder polític allunyant-lo dels governs centralitzats. Els governs locals tindran el poder d’emetre moneda garantida per la riquesa real.
Més o menys he descrit com els governs nacionals i locals podrien emetre moneda basada en la riquesa natural que administren en fideïcomís de les comunitats, de la humanitat i de la terra. Però no tota font de riquesa prové dels comuns col·lectius. Els crítics de la propietat des dels temps dels primers pares del cristianisme reconegueren que qualsevol persona com a mínim és propietari del seu propi temps, treball i vida. Al capdavall, no naixem amb res més, i tornarem a la tomba fins i tot sense això. Si hi ha alguna cosa que és nostra, són les nostres vides. No haurien doncs els individus de tenir la capacitat d’emetre moneda o d’obtenir crèdit “garantit” pels seus propis recursos productius?
Bé, ja ho fem avui dia, quan les empreses privades i els individus creen diners per mitjà del crèdit bancari. Puguem o no puguem dir que som “propietaris” de les nostres vides, de ben segur som els custodis del nostre temps, la nostra energia i del poder creatiu que viu en nosaltres, Si un govern pot emetre moneda basada en la que riquesa productiva que té en fideïcomís, perquè no ho podria fer una entitat privada?
Ho pregunto perquè alguns reformistes monetaris pensen que és una mala idea i han bastit filosofies econòmiques senceres al voltant de l’or o de sistemes monetaris de crèdit en què la banca de reserva fraccionària i la creació privada de diner-crèdit serien prohibides. Abordaré aquesta qüestió amb una certa profunditat perquè representa una línia important de pensament en la Nova Economia. Recents propostes de l’historiador monetari Stephen Zarlenga han estat ben acollides fins i tot en la perifèria de la política americana, especialment pel congressista Ron Paul. L’abolició de la banca de reserva fraccionària forma part també de les filosofies de certs seguidors del moviment del crèdit social, l’Escola Austríaca d’economia, i molts altres. La seva lògica em va semblar de primeres convincent, i forneixen un llistat molt complert dels efectes desastrosos del creixement del deute durant la meitat i el final del segle XX, quan els diners es separaren de l’or. Hom deia que un sistema de reserva del 100 per cent evitaria que el deute superés els diners, però com s’evitaria aleshores la concentració de la riquesa en presència de l’interès?
Tret de l’Escola Austríaca, la majoria dels qui proposen reserves del 100 per cent també donen suport a alguna mena de redistribució econòmica o d’expansió monetària, com la injecció directa de diner fiduciari per part del govern a l’economia de manera que els deutors puguin obtenir prou diners per pagar els préstecs i els seus interessos. Frederick Soddy, un dels primers economistes moderns a reconèixer la impossibilitat del creixement exponencial il·limitat i a distingir entre diners i riquesa, proposà un requeriment de reserva del 100 per cent per als bancs, tot excloent-los del negoci de la creació de diners, però tenint també en compte que el govern creés diners suficients per evitar la deflació. Irving Fisher, un dels fundadors de l’economia matemàtica i potser un dels més grans economistes d’Amèrica, engegà una proposta similar que anomenà “Diners 100 per cent”. Major Douglas encara anà més lluny advocant per un dividend social que fos pagat a tot ciutadà.
Vaig estar força temps intentant resoldre la qüestió de si la banca de reserva fraccionària o la de reserva plena són consistents amb l’economia sagrada. Després d’haver bregat amb les formidables complexitats de l’assumpte i de llegir documents a partir dels anys 30, un bon dia ho vaig deixar córrer, i potser per mor de la decepció se’m va fer clar que els dos sistemes no són fonamentalment tant diferents com la majoria de la gent creu. La confusió, estesa per la xarxa, prové en primer lloc de la visió simplista i incorrecta de com funciona la banca de reserva fraccionària, i a un nivell més profund d’una distinció artificial i irrellevant entre allò convencional i allò real. En presento una visió alternativa a l’apèndix.
Ara n’hi ha prou amb què diguem que les propostes d’aquest llibre poden encaixar en ambdós sistemes. En general em plau més un sistema que inclogui el crèdit privat, primer perquè permet una creació de diners orgànica i endògena independent d’una autoritat central; segon perquè incorpora més fàcilment nous models engrescadors de cooperació econòmica com els cercles de bescanvi comercial i els sistemes de crèdit mutu; tercer perquè permet molta més flexibilitat en la mediació financera i en la formació de capital; i quart perquè simplifica l’eliminació del crèdit entre bancs. És més, com alguns associats d’Irving Fisher començaren a veure a mitjans anys 30, és quasi impossible evitar que els dipòsits de reserva fraccionària apareguin en formes encobertes. 6. L’economista Henry Simons escrigué el 1934 que “Els dipòsits d’estalvi, els certificats del tresor i fins i tot les lletres de canvi són quasi bé tan propers a la moneda escriptural com aquesta ho és a la moneda de curs legal. El problema que ara associem a la banca comercial podria fàcilment reaparèixer en altres formes d’acords financers”. Poc guanyaríem posant als dipòsits a la vista una base del 100% si aquest canvi anés acompanyat d’un augment en la disposició i la facilitat de retenir reserves de líquid en metàl·lic en la forma de dipòsits a termini. El fet que aquests dipòsits no puguin servir com a mitjà de circulació no és decisivament important; perquè són un mitjà substitutiu efectiu per a propòsits de balanç de liquiditat. L’expansió dels dipòsits a termini, els quals alliberen el mitjà de circulació de les “acumulacions” pot ser igual d’inflacionista que l’expansió dels dipòsits a la vista – i la seva contracció igual de deflacionista”. Citat a Allen, “Irving Fisher,” 708-9. Desgrano aquesta qüestió en l’apèndix, però considera això: fins i tot si emets un pagaré a un amic, i el teu amic el dóna a un altre en lloc de líquid, estàs incrementant el flux monetari.
Siguin quins siguin els avantatges i inconvenients de la creació privada de diners via crèdit, i ja sigui que el govern emeti diner fiduciari o crei diner crèdit en associació amb un banc central, una proporció molt més gran de diners s’originarà fora del sistema bancari privat que no pas avui dia. La raó és molt simple: gran part de la riquesa natural comuna que és usada de base per a la creació privada de crèdit avui dia esdevindria pública. Per exemple, una companyia ja no podria gaudir d’un préstec de negoci basat en l’expectativa d’ingressos futurs per buidar un aqüífer. Els costos futurs d’aquest espoli haurien estat internalitzats i retornats al públic via pagaments per dret d’ús. Encara hi hauria opció, tanmateix, de treure’n profit – per exemple, si algú trobés un ús més eficient o productiu de la mateixa quantitat d’aigua. Aquestes coses són una base legítima per a la creació de crèdit privat; el que és il·legítim és crear diners a partir de quelcom que hauria de pertànyer a tothom.
Per mor de la propietat concentrada de la riquesa comuna d’avui dia, els beneficis que provenen de la mera possessió són altament concentrats. Quan els productors (i en darrera instància els consumidors) paguin tot el cost de l’energia, de la matèria prima i del preu just del lloguer de la terra i altres comuns, llavors molta de la riquesa que avui dia es concentra en poques mans anirà per contra als guardians dels comuns. Aquesta situació serà anàloga al que passa quan una nació com Venezuela o Bolivia nacionalitza els seus camps de petroli. Els productors estrangers encara poden operar-hi, però només treuen benefici del servei d’extracció del petroli i no de la possessió del petroli en si. Aquesta part dels beneficis va a la nació. El que passi amb aquests diners depèn de la política – podria anar a una camarilla d’oficials corruptes, o a projectes d’obra pública, o podria ser pagat directament a la gent com una mena de royalty (com a Alaska, on cada resident rep un pagament anual de varis milers de dòlars). Estès del petroli a tots els comuns, fa que enormes quantitats de diners estiguin disponibles per als diferents nivells de govern, especialment a nivell local i bioregional, reemplaçant les formes de taxació actuals.
Una altra conseqüència de la moneda basada en els comuns és que pagaríem molt més per moltes coses que ara són barates perquè els seus preus encarnarien els costos que ara traspassem a altra gent o a generacions futures. Els béns esdevindrien més cars en comparació als serveis, proveint un incentiu econòmic per reparar, re-utilitzar i reciclar. Desapareixeria l’economia esbiaixada que fa més barat comprar un nou equip de televisió que reparar-ne un de vell. Desapareixeria l’actual incentiu financer per a l’obsolescència programada. Un nou model de negoci (que ja emergeix en algunes industries) floriria: màquines extremadament durables i fàcilment reparables llogades més que no pas venudes als consumidors.
Només dues generacions enrere aparells tan humils com una torradora eren portats a botigues de reparació. Fins i tot les sabates i els vestits s’adobaven. No només aquests serveis són inherentment locals, ajudant per tant a donar vigor a les economies locals, sinó que també contribueixen a una actitud de cura vers les nostres coses materials, i per extensió vers la materialitat en general. Una vida plena de fato d’usar i llençar no és una vida rica. Com podem tenir una economia sagrada si no en tractem els subjectes – les coses que la gent crea i intercanvia – amb reverència? Trobo molt satisfactori que un sistema monetari basat en una reverència protectora per la natura indueixi, al nivell individual, la mateixa actitud reverent vers les coses que fem a partir de les matèries primes.
Al nivell col·lectiu, aquesta reverència prendrà la forma d’un èmfasi molt diferent en la despesa del govern. Els vasts recursos que es faran disponibles en reclamar els comuns per al bé públic poden anar a guarir el dany de segles passats d’espoli d’aquests comuns. Els desastres ecològics inevitablement ens faran dirigir l’atenció a l’urgent necessitat de guarir els boscos, els aiguamolls, els oceans, l’atmosfera, i qualsevol altre ecosistema, de la devastació de l’era industrial. L’urgència d’aquesta necessitat allunyarà les nostres energies del consum i de la guerra.
La guerra és l’acompanyament inevitable d’un sistema econòmic que exigeix creixement. Ja sigui per mitjà de la colonització de terres o de la subjugació de pobles, tenim una necessitat constant d’accedir a noves fonts de capital social i natural per alimentar la màquina monetària. Les guerres a més fan augmentar el consum, alleujant la crisi de sobreproducció descrita anteriorment. La competència pels recursos i els mercats fou així un dels conductors primaris de les guerres del segle XX, tant entre les grans potències com contra qui fos que es resistís a la colonització i l’imperialisme. Limitar el consum de recursos és un dels pilars d’una economia d’estat constant o de decreixement, fent un curt-circuit en aquesta força primària portadora de guerres i alliberant gran quantitat de recursos que es poden dirigir a l’objectiu de guarir el planeta.
El sistema monetari que he descrit fa camí per capgirar l’antiga era de la injustícia de la propietat, com també la predació d’uns quants sobre tots i sobre el futur, inherent a l’explotació dels comuns. Manca una gran peça, malgrat tot: com s’establí en el capítol 5, la mateixa injustícia inherent a la propietat és inherent també als diners. He descrit una nova història del valor i la manera d’incorporar-lo als diners però no he tocat la compulsió, independent de la història del valor, de creixement o de concentració de la riquesa (o d’ambdós). És possible tractar els diners com a comuns de la mateixa manera que la terra o l’atmosfera? És possible capgirar el mecanisme de l’interès que, com l’expropiació dels comuns, permet que aquells qui els posseeixen en treguin profit per la mera possessió? És a aquest tema crucial que ara ens dedicarem.