La majoria d’homes se sentirien insultats si se’ls proposés treballar llençant pedres per sobre un mur, i en acabat tornar-les a llençar a l’altra banda, només perquè poguessin tenir un salari. Però n’hi ha molts ara com ara que no tenen una feina més valuosa que aquesta. -Henry David Thoreau
Clarament la gent més desafortunada són els qui han de fer la mateixa cosa una vegada i una altra, a cada minut, o potser vint vegades per minut. Mereixen la jornada més curta i la paga més alta -John Kenneth Galbraith
LA PARADOXA DEL LLEURE
En gran part, la història de la tecnologia és la història dels mecanismes per estalviar-se feina. Una excavadora diesel pot fer el treball de cinc-cents homes amb pales. Una esplanadora pot fer el treball de cinc-cents llenyataires amb destrals. Un ordinador pot fer el treball de cinc-cents comptables d’abans amb bolígraf i paper. Després de segles d’avenços tecnològics, perquè ens trobem que treballem tant com abans? Perquè la majoria de la gent a la terra encara viu una experiència diària d’escassetat? Durant segles, els futuristes han predit una imminent edat del lleure. Perquè mai ha arribat?
La raó és que, a cada oportunitat, hem triat produir més enlloc de treballar menys. No hem sigut capaços de triar altrament.
En el sistema actual, el creixement en lleure és impossible sense alguna mena de redistribució de la riquesa. Imagina què passaria si, de sobte, es descobrís una tecnologia màgica que pogués duplicar la productivitat de cada treballador. Aleshores la mateixa quantitat de béns estaria disponible amb la meitat de treball. Si (com passaria en una economia d’estat estacionari o de decreixement) la demanda no cresqués, la meitat dels treballadors serien llavors superflus. Per seguir essent competitius, les empreses haurien d’acomiadar la meitat dels seus treballadors, contractar-los a temps parcial, o pagar-los menys. La suma dels salaris cauria a la meitat atès que ningú pagaria als treballadors més dels ingressos que generessin per a l’empresari. Els treballadors despatxats ja no tindrien diners per comprar els productes, encara que fossin un 50 per cent més barats. Al final, malgrat que més béns serien disponibles amb menys esforç, els diners per comprar-los no arribarien a la gent que podria usar-los. El lleure ha crescut, sí: s’anomena “atur” – i els resultats són catastròfics: ràpida concentració de la riquesa, deflació, fallides, etcètera, com és descrit al Capítol 6.
La subseqüent calamitat soci-econòmica pot ser evitada de dues maneres: redistribució de la riquesa, o creixement. Per aconseguir la primera, podríem simplement prendre diners dels assalariats i donar-los als aturats, subvencionar les empreses perquè mantinguin treballadors superflus, o pagar a tothom un salari social sense importar si treballen o no. Aquestes polítiques re-distributives disminueixen la riquesa relativa i el poder dels posseïdors dels diners. L’altra solució, en l’escenari anterior, seria duplicar la demanda per mantenir a tothom treballant.
Atès que, en general, els rics tenen control de les coses i no volen que la seva riquesa sigui re-distribuïda, la solució tradicional al problema de sobreproducció i atur és generar com sigui creixement econòmic, la qual cosa vol dir augmentar la demanda de nous béns i serveis. Una manera de fer-ho és per mitjà de l’exportació; òbviament, aquesta solució no pot funcionar per al planeta com un tot. Una altra manera d’augmentar la demanda és, com he descrit amb escreix, colonitzar el reialme no monetari – fer que la gent compri el que abans era de franc. Finalment, podem simplement destruir l’excés de producció per mitjà de la guerra i del malbaratament. Totes aquestes mesures fan que tothom segueixi treballant molt encara que la demanda natural hagi estat saciada.
La ideologia del creixement, la història de l’Ascensió, diu que la demanda natural no pot ser saciada, que és infinitament (cap amunt) elàstica. Assumeix un subministre inacabable de nous mercats, noves necessitats i nous desitjos. Però com he observat, l’únic objecte de desig que no coneix sacietat són els diners. L’assumpció de necessitats il·limitades, i per tant de demanda il·limitada, condueix a la insània que veiem avui dia – i a la lògica econòmica que la justifica. 1. La demanda infinitament elàstica, per exemple, justifica un ajornament etern d’una economia del lleure basant-se en l’anomenada fal·làcia de l’escassetat de treball. Li canviaré el nom a “fal·làcia de la fal·làcia de l’escassetat de treball”, perquè aquesta “fal·làcia” diu que la quantitat de treball que l’economia necessita pot sempre créixer; per tant, les millores en la tecnologia no ens donaran una setmana de treball més curta ni menys temps dedicat a la producció. Un argument similar, la paradoxa de Jevon, té com a fonament la mateixa assumpció. La paradoxa de Jevon diu que les millores en l’eficiència no porten a menys ús dels recursos (inclòs el treball) sinó més aviat a més. Per exemple, si l’enllumenat esdevé més barat, en farem servir més. Si passem a bombetes compactes fluorescents, que gasten cinc vegades menys electricitat, n’instal·larem cinc vegades més. Com que són tan barates, potser n’instal·laré algunes de noves al meu jardí per si fem una festa a l’estiu. Aplicada factors de decreixement que he descrit abans, la paradoxa de Jevon diu que publicitat més barata voldrà dir encara més anuncis. Però això, assumeix de nou un augment infinit de l’elasticitat de la demanda. Assumeix que la nostra capacitat de fer servir l’enllumenat, la publicitat, etcètera és infinita. Una versió més sofisticada d’aquest argument ens diria que fins i tot si la demanda fos del tot saturada en una àrea, algunes millores en l’eficiència aportarien diners que podrien aplicar-se a qualsevol altra àrea. Així aquesta assumpció és que les necessitats totals són infinites. Acompanyant aquesta assumpció n’hi ha una altra: que no hi ha límit a la quantitat de natura, cultura, etcètera que podem introduir al reialme dels diners. En temps antics, certament semblava que els recursos naturals fossin il·limitats, però avui dia els límits són obvis. El lector versat en economia pot aplicar una lògica paral·lela a altres conceptes de l’economia clàssica, com la llei de Say, la fal·làcia de la finestra trencada i altres. Totes formen part de l’història de l’Ascensió: que el nostre alçament per dominar la natura durarà per sempre.
En el passat sempre hem tingut l’elecció de què fer amb els guanys en l’eficiència: treballar menys o consumir més. Compel·lits per un sistema monetari dependent del creixement, constantment hem triat el segon. Enlloc de treballar menys per satisfer les necessitats existents més fàcilment, constantment n’hem creat de noves que havíem de satisfer o, més habitualment, hem transferit necessitats del reialme del regal al monetari, o hem buscat satisfer necessitats infinites amb coses finites. Això és el que ha guiat la nostra ascensió, el desenvolupament dels nostres regals materials i mentals. Tot i que el cost per a la natura, la cultura, l’esperit i l’humanitat ha estat alt, aquest desenvolupament no ha deixat de tenir un propòsit correcte. Avui dia, quan la riquesa comuna natural i cultural és exhaurida, el context de la nostra elecció – treballar menys o consumir més – està canviant. L’era de l’ascensió arriba al final, i busquem aplicar els regals que hem desenvolupat al seu veritable propòsit en una nova relació amb la terra. L’era del creixement s’ha acabat. John Maynard Keynes expressà una premonició d’aquest canvi d’època a Economic Consequences of the Peace:
Per una banda les classes obreres acceptaren una situació en què podien anomenar pròpia sols una petita part del pastís en què ells, la Natura i els capitalistes cooperaven per produir-lo. I per l’altra banda a les classes capitalistes se’ls permeté anomenar pròpia la millor part del pastís i eren teòricament lliures per consumir-lo, amb la condició tàcita subjacent que en consumissin molt poc en la pràctica. El deure “d’estalviar” esdevingué el noranta per cent de la virtut i el creixement del pastís objecte d’una veritable religió. Creixeren al voltant de la no consumició del pastís tots aquells instints del puritanisme que en altres èpoques s’havia enretirat del món i havia negligit les arts de producció com també les del gaudi. I així el pastís creixé; però no era clarament contemplat amb quin fi. Els individus serien exhortats no tant a abstenir-se com a ajornar, i a cultivar els plaers de la seguretat i l’anticipació. Els estalvis eren per a la vellesa i per als fills; però això era només en teoria – la virtut del pastís era que mai havia de ser consumit, ni per tu ni pels teus fills després de tu. 2. Keynes, Economic Consequences of the Peace, 20; la cursiva és meva. Vaig trobar aquest passatge a www.lump-of-labor.org
A nivell col·lectiu, no consumir el pastís vol dir triar creixement enlloc de lleure. La tecnologia de producció més eficient ens permet o bé treballar menys o bé treballar igual i produir més coses. El nostre sistema econòmic requereix i encarna la segona opció. Però malgrat l’associació actual d’economia “Keynesiana” amb estímul fiscal, Keynes mai veié l’estimul com una solució permanent. Com a societat, hem estat estimulant la demanda artificialment durant setanta anys per mitjà de la despesa militar, la construcció d’autopistes i les subvencions per accelerar l’extracció, la construcció, el consum i l’imperialisme. Tot intentant sostenir el creixement econòmic i mantenir l’eficiència marginal del capital per davant de l’interès, ens hem atrapat en un patró de més i més producció, encara que no la necessitéssim. Adaptant-se a aquesta trampa, la teoria econòmica, amb la seva assumpció de desitjos infinits, diu que “sempre ho necessitarem”, sempre necessitarem produir més i més, sinó en una industria en una altra. He descrit aquest procés diferentment: com un espoli primer d’un reialme i després d’un altre, del capital natural, social, cultural i espiritual. Keynes no ho va declarar tan explícitament, tal com vivia dins el context ideològic de l’Ascensió, però clarament ho intuí. El seu ús del temps passat en el passatge anterior suggereix, almenys a mi, que un dia havia d’arribar el moment de menjar-se el pastís: triar treballar menys abans que no pas més fato.
Un tipus d’interès positiu lliure de risc és l’aspecte econòmic de “l’exhortació” de Keynes a “cultivar els plaers de la seguretat i l’anticipació” o, en el meu llenguatge, hipotecar el moment present pel futur, triar seguretat, o quelcom semblant, sobre llibertat. Ja veus, la lògica econòmica que he descrit té també una dimensió personal. Durant l’era passada, teníem un incentiu per triar treball abans que el lleure, fins i tot encara que no necessitéssim els diners, perquè l’interès promet que els nostres diners podran adquirir encara més lleure en el futur. Abstenint-nos del plaer i del lleure – i és clar, massa sovint, dels nostres millors impulsos – podem fins i tot atènyer la versió econòmica del cel: jubilar-se ben d’hora. Però com passa igual de sovint amb la religió, la promesa del cel només serveix per mantenir-nos encadenats. El temps de la nostra servitud, amb tot, s’ha acabat. La condició del planeta ens demanda urgentment ara que desviem la nostra atenció del “creixement del pastís”.
L’OBSOLESCÈNCIA DELS “OFICIS”
Des de l’inici de l’era industrial, en tot moment ens ha acompanyat una ansietat sempre present que seriem substituïts per màquines. I certament això els ha arribat a passar a molts, a mesura que les màquines es fan càrrec de funcions que abans portaven a terme humans. L’única manera de mantenir la plena ocupació ha estat el creixement, i no obstant aquí estic fent una crida per la fi del creixement i també per la fi de la plena ocupació (per diners). Així, donat que tenim al damunt la nostra antiga ansietat, examinem què vol dir exactament que el nostre treball sigui reemplaçat pel d’una màquina.
Perquè una màquina se’n faci càrrec, l’ofici que hom està fent ha de ser, per començar, mecànic. A mesura que la societat com un tot esdevingué més mecanitzada, més i més oficis prengueren les característiques d’uniformitat, rutina i estandardització. Això era inevitable quan aquests oficis eren operar maquinària o quan eren inserits en processos dominats per la maquinària. Aquí rau una font profunda de la nostra ansietat: no que siguem reemplaçats per màquines, sinó que esdevinguem màquines, que visquem i treballem com màquines.
El moviment contra les màquines més famós, el Ludisme de principis del segle XIX, n’era conscient. D’acord amb l’investigador Kirkpatrick Sale, el seu no era un odi cec i supersticiós de la maquinària; pensaven que la maquinària tenia el seu lloc apropiat. Estaven indignats no només per la seva pèrdua de mitjans de vida, sinó també pels productes barroers, el tedi insensible, el perill constant i les condicions infrahumanes de les fàbriques. Es resistien a la mecanització del treball. El reemplaç de la producció autònoma altament qualificada per treball degradant i perillós en una fàbrica és una ofensa a l’esperit humà.
L’objectiu d’una economia pietosa no és, per tant, fornir “d’oficis”, com la majoria de polítics liberals semblen pensar. Una vegada el treball ha esdevingut mecànic, d’alguna manera ja és massa tard – el treball inhumà pot ben bé ser fet per màquines. No puc evitar remarcar l’estupidesa dels programes econòmics que busquen crear “llocs de treball”, com si necessitéssim més béns i més serveis. Perquè volem crear més llocs de treball? Perquè la gent tingui diners per viure. Amb aquest propòsit, també podrien cavar forats a terra i en acabat re-omplir-los, famós acudit de Keynes. Les presents polítiques econòmiques busquen just això: com a testimoni els actuals esforços per impulsar la construcció de cases quan hi ha 19 milions de cases buides als Estats Units! 3. És més, hi ha uns quants milions de cases més de les necessàries. En alguns països trenta persones viuen prou bé en l’espai en què viu una família americana de classe mitjana-alta. És interessant veure com la depressió econòmica està començant a capgirar aquesta tendència cap a l’aïllament i l’atomització de la família a mesura que els fills ja grans són forçats a tornar amb els seus pares o a l’inrevés. No seria millor pagar a la gent per no fer res, i alliberar la seva energia creativa per satisfer les necessitats urgents del món?
Clarament posseïm els mitjans per encarar la necessitat de créixer menys, treballar menys, i dirigir les nostres energies a altres coses. És moment de redimir l’antiga promesa de la industria: que la tecnologia permetrà una reducció clara de la jornada laboral resultant en una “era del lleure”. Per desgràcia, el terme lleure té connotacions de frivolitat i dissipació que no concorden amb les necessitats urgents del planeta i de la seva gent en aquest canvi d’era. Hi ha molta feina important a fer, feina en consonància amb el decreixement perquè no produirà necessàriament un producte vendible. Hi ha boscos a replantar, gent malalta que hem de cuidar, un planeta sencer que ha de ser guarit. Crec que estarem molt ocupats. Treballarem molt fent coses amb molt significat que ja no hauran d’anar a contracorrent del flux monetari, l’imperatiu del creixement. Però també penso que tindrem més lleure autèntic – l’experiència de l’abundància de temps – que avui. L’escassetat del temps és una de les raons de l’excés de consum, en un intent de compensar la pèrdua de la més important de totes les riqueses. El temps és vida. Ser ric de veritat és tenir sobirania sobre el nostre propi temps.
Ja he descrit un sistema que traspassa els incentius financers vers la preservació i expansió de l’ecosistema i la resta dels comuns, permetent que els diners flueixin vers aquells qui els necessiten en absència de creixement. Però hi ha una manera encara més radical d’acabar amb el principi que diu que “els diners aniran a aquells qui en generaran encara més” en què la banca moderna és basada. Perquè no donar diners a la gent? A tothom? 4. Això no implicaria una inflació permanent a menys que l’abastiment total de diners s’incrementés. Tanmateix, en el sistema que aquí esbossem, hi ha moltes maneres de reduir la base monetària per permetre un dividend social independent de l’abastiment monetari. A més dels mètodes tradicionals com la taxació i les operacions del banc central en el mercat obert, la redempció de moneda garantida pels recursos podria ser també emprada per controlar l’abastiment de diners. Al final, el diner que es degrada i l’interès negatiu sobre les reserves bancàries redueixen l’abastiment de diners per mor de la taxa de moratòria. Aplicar a l’actual estoc de diners una taxa de moratòria (interès negatiu) del 5 per cent, permetria un pagament anual independent de l’abastiment de diners de 1000 dòlars per cada llar. Si grans quantitats d’altres instruments del deute fossin monetitzats en rescats, ja que potser serà necessari rescatar la infraestructura financera, els ingressos per la moratòria podrien fàcilment ser 10 vegades el que hem dit abans. Aquesta és la idea d’un “dividend social”, o “salari social”, advocat en els anys 20 per Major Douglas, fundador del moviment de crèdit social.
La idea té tant una raó econòmica com moral. Douglas, un enginyer Britànic, observà el mateix que Marx – que els treballadors rebien una part a la baixa dels ingressos a mesura que la indústria esdevenia menys basada en el treball i més en el capital – portant finalment a la pobresa, polarització de la riquesa i depressió econòmica per la caiguda de la demanda. Com a remei proposà emetre diner fiduciari en quantitat suficient perquè tots els ciutadans compressin el producte del seu propi treball, com a pagament directe per-capita o com a descompte sobre les compres – una taxa negativa sobre les ventes. Aquesta proposta no és tan allunyada del corrent econòmic majoritari com podries pensar – els txecs d’estímul enviats a totes les llars dels Estats Units el 2008 eren una forma diluïda de dividend social i s’esperava que tinguessin precisament el mateix efecte que Douglas imaginà: fer arribar els diners a aquells qui els havien de gastar i contrarestar la depressió econòmica. 5. És clar que al mateix temps quantitats molt més grans de diner públic no eren escatimades en les mateixes institucions financeres que eren còmplices de l’inici de la crisi. No eren txecs de beneficència donats només als pobres. Eren txecs d’estímul donats a tothom.
L’alternativa al creixement del lleure i a la re-distribució va guanyant credibilitat mentre la davallada econòmica persisteix. A Alemanya, el programa Kurzarbeit, o “treball curt”, subvenciona setmanes laborals reduïdes de cara a combatre l’atur, en una negació flagrant de la fal·làcia de l’escassetat de feina (vegeu la nota 1). Enlloc de deixar de banda el 20 per cent de la seva força laboral, les empreses escurcen la setmana laboral de tothom un 20 per cent. La major part de la paga retallada al treballador és reemborsada pel govern. Els treballadors poden mantenir els seus llocs de feina, treballant un 20 per cent menys amb una retallada de només el 4 o el 8 per cent en la paga. 6. Hassett, “U.S. Should Try Germany’s Unemployment Medicine.” Els resultats han estat impressionants: L’atur a Alemanya s’ha mantingut per sota de l’esperat durant la recessió, i la indústria de l’automòbil, on aquesta política fou implementada més vigorosament, no perdé ni un sol lloc de treball de manufactura a temps complet durant la primera meitat del 2009. 7. James, “Cure for U.S. Unemployment Could Lie in German-Style Job Sharing.” El programa Kurzarbeit és semblant al dividend social en una escala limitada, i aporta una motivació econòmica i humana similar.
Hi ha també una raó filosòfica o moral per un dividend social de la qual vaig esdevenir conscient quan essent adolescent vaig llegir una història de Philip Jose Farmer titulada “Riders of the Purple Wage.” Com Douglas, Farmer raonà que la tecnologia industrial havia donat a l’humanitat accés a una riquesa tan vasta quasi sense esforç que no calia que ningú treballés massa per tenir totes les necessitats de la vida cobertes. L’opulència fàcil feta possible per la tecnologia, i per la riquesa natural de la terra, és el tresor col·lectiu de tota la raça humana; merament naixent, tota persona té el dret a prendre’n part. Certament cap persona té més dret que una altra a beneficiar-se de, posem per cas, els invents de Robert Boyle o Thomas Edison, i encara menys del vast context cultural que féu possible el seu treball. Tu i jo tenim el mateix dret a aquesta dotació cultural que a la terra o al genoma. Ens arriba com un regal de la humanitat com un tot; és el regal dels nostres ancestres, just com la terra és el regal de la Terra, de la Natura o del Creador.
No ens apressem a acceptar aquesta fase de xarlatans que hem vist abans: “l’opulència fàcil feta possible per la tecnologia”. Aquesta frase s’emmarca en la ideologia de l’Ascensió, la qual com he descrit va lligada a la ideologia del creixement econòmic sense fi. D’alguna manera, tot i els segles de tecnologies per estalviar-nos feina, no tenim més lleure que el que tenien els caçadors-recol·lectors, els vilatans del Neolític, o els pagesos Medievals. La raó és la sobreproducció i l’excés de consum d’aquelles coses que la tecnologia pot produir, i la poca producció i poc consum d’aquelles coses que no. Usualment, aquestes darreres són precisament les que desafien el domini homogeneïtzador i despersonalitzador del diner: tot el que és únic, íntim i personal. Tornarem a aquest tema més endavant; per ara, simplement observem que en el reialme d’aquestes necessitats que admeten quantificació les nostres necessitats són fàcilment satisfetes. No ens caldria treballar tant per procurar-nos les necessitats físiques de la vida: menjar, vestir i recer. Certament no caldria que treballéssim més que la mitjana de vint hores que els aborígens Kalahari empraven per a la subsistència en un desert aspre amb eines de l’Edat de Pedra als anys 70. Certament, no ens hauríem de sentir menys segurs ni ansiosos respecte a “guanyar-nos la vida” que els pagesos alt-medievals amb els seus 150 dies festius santificats.
LES GANES DE TREBALLAR
Quina insània fa que construïm més cases innecessàries enlloc de, posem per cas, salvar ous de tortuga marina de vessaments de petroli? En darrera instància això fa que de l’espoli dels comuns se’n pugui treure benefici, mentre que la seva restauració queda com una matèria d’altruisme. Les propostes d’aquest llibre capgiren aquesta dinàmica. La internalització dels costos re-dirigeix el flux monetari, i el flux d’activitat humana, allunyant-la del consum vers allò sagrat. El diner amb interès negatiu permet que la inversió vagi a usos que no generin encara més diners que els ingressos i fa que no hipotequem el futur. Tanmateix, aquestes mesures soles poden no ser suficients perquè una part del treball necessari per guarir el món és fonamentalment no econòmic. 8. Per no econòmic vull dir que genera un retorn financer negatiu sobre la inversió, fins i tot menor que la taxa de moratòria. Hom podria generar un argument econòmic que si tots els costos fossin internalitzats, i tots els efectes sobre la societat i els ecosistemes fossin quantificats, aleshores tota activitat benèfica esdevindria econòmica. Tanmateix, la quantificació de totes les coses és part del problema. És millor deixar part del món sense quantificar, en el reialme del regal.
La qüestió, doncs, és com crear condicions que permetin que la gent faci un treball important, però que no genera un retorn econòmic. Com amb la re-distribució de la riquesa, hi ha essencialment dues maneres de fer-ho. Una és el dividend social que he descrit, el qual avui dia existeix en forma diluïda com a txec per a l’estímul, exempcions fiscals, pagaments benèfics, etcètera. Aquests donen a la gent la llibertat econòmica per fer activitats per a les quals ningú els contractaria (perquè no generen ingressos per a l’empresari) i que no produeixen res vendible.
La segona manera de fomentar la feina no econòmica és que el govern (o altres entitats) paguin a la gent per fer les coses boniques i necessàries que hem arribat a valorar. Vam veure un precursor d’això durant el New Deal, quan es van contractar milions d’aturats no només per construir infraestructures que un dia generarien un retorn econòmic positiu, sinó també per fer coses com compilar i preservar la música popular, i crear àrees d’esbarjo. Anant més enllà, aquesta és essencialment la visió de l’estat socialista. Tanmateix, la planificació centralitzada sovint passa per alt necessitats importants, invita als abusos de poder totalitaris, i no involucra la creativitat dels individus ni dels moviments cooperatius. Amb el dividend social confiem que, no restringits per la necessitat econòmica, la gent de manera natural triarà feines bones i necessàries. Aquestes eleccions lliures i sense restricció – sorgides dels desitjos deslliurats – ajudaran a identificar quin treball és sagrat.
Hi ha en joc dues visions en competència de la natura humana, i per tant dues visions sobre com fer funcionar una societat. Una diu: “Allibera la gent de l’exigència econòmica, i faran feines boniques”. L’altra diu “Proveeix una feina bonica, i usa l’exigència econòmica per induir la gent a fer-la”. La primera confia en el desig natural de la gent de crear i en la seva capacitat d’auto-organitzar-se; la segona posa la decisió sobre on ubicar el treball humà en mans dels ideòlegs polítics. Penso que ambdues tindran lloc durant molt de temps, i que finalment, a mesura que els processos polítics esdevinguin més inclusius, cooperatius i auto-organitzats, les dues es fondran en una.
Una objecció al dividend social o a drets equivalents és que la gent no tindria motivació per treballar. Pensem: “Si la gent no estigués sotmesa a alguna mena de pressió per treballar, no farien res de res. Els cal algun tipus d’incentiu.” Perquè treballar si les teves necessitats bàsiques són satisfetes sense treballar? Des d’aquest punt de vista, l’escassetat, fins i tot l’artificial, és un bé positiu perquè contraresta la mandra innata de l’ésser humà. Aquesta lògica utilitza de nou la lògica del control, la dominació, i la guerra contra el ser. Però és realment la natura humana no voler fer res productiu? Ens calen realment recompenses per fer-nos treballar i penalitzacions per castigar la indolència?
O dit d’una altra manera, és la natura humana desitjar no donar mai, sinó només prendre?
Jo crec que no. Potser pots identificar-te amb la meva pròpia experiència que alguns dels meus moments més dolorosos de la meva vida foren quan em sentia insatisfet amb el meu treball, quan no estava aplicant els meus regals en un propòsit en el qual cregués. Recordo prou bé una trobada amb una companyia informàtica de Taiwan, on treballava com a traductor i assessor empresarial quan tenia al voltant de vint anys. Estàvem discutint alguna nova tecnologia, so 3D o quelcom semblant, i tots els que érem a la sala semblàvem àvidament ocupats en les implicacions del seu producte. Jo vaig tenir un moment d’incredulitat: “Espereu un moment, voleu dir que a la gent realment li importa això? Perquè a mi no m’importa gens si aquest o qualsevol altre producte té so 3D”. El següent sentiment fou un trist desesper perquè em vaig adonar que només m’importava perquè em pagaven perquè m’importés, i no em podia imaginar cap alternativa realista a això. “Aconseguiré mai fer quelcom que m’importi de veritat?” Vaig pensar. “Quan viuré la meva vida, no la que em paguen per viure?”
Una premissa fonamental d’aquest llibre és que l’ésser humà de manera natural desitja donar. Naixem en la gratitud: el coneixement que hem rebut, i el desig de donar a canvi. Lluny d’empènyer la gent poc disposada a donar als altres contra els seus impulsos mandrosos, l’economia d’avui dia ens pressiona a negar la nostra generositat innata i a canalitzar per contra els nostres regals vers la perpetuació d’un sistema que no serveix quasi bé a ningú. Una economia sagrada és aquella que allibera el nostre desig de treballar, el nostre desig de donar. Tothom que conec té molt a donar, i molts d’ells senten que no poden fer-ho perquè no hi ha diners involucrats. Però això no és perquè ningú vulgui els seus regals. Hi ha molta feina bonica a fer. Els diners com els coneixem no connecten regals i necessitats. ¿Perquè tothom ha de treballar tant sols per sobreviure quan (ja sigui gràcies a la tecnologia o no) tals necessitats podrien ser fàcilment satisfetes amb una minúscula fracció de treball humà? És per la natura inductora de l’escassetat dels diners.
L’assumpció que la gent no vol treballar és ben arrelada en l’economia i prové d’una font encara més profunda: la història de l’ésser separat. Si més per a tu és menys per a mi, si el teu benestar és irrellevant per al meu o el limita, perquè hauria jo de desitjar donar res a ningú? El “gen egoista” de la biologia, buscant maximitzar el seu auto-interès reproductiu, és congruent amb “l’actor racional” de l’economia, que busca maximitzar el seu auto-interès financer. Suposadament no volem fer cap feina que contribueixi al benefici dels altres a menys que hi hagi quelcom per a nosaltres. Realment no desitgem donar; hem de ser forçats a fer-ho, pagats per fer-ho.
Els llibres d’economia parlen de la “inutilitat” del treball, assumint que si no és “compensada” amb un salari, la gent de manera natural preferirà… preferirà fer què? Preferirà consumir? Preferirà no fer res? Ser entretinguda? La justificació per a un sistema econòmic basat en l’escassetat es basteix en aquestes premisses, que inclouen profunds prejudicis sobre la natura humana. Aquest llibre assumeix una natura humana diferent: que som fonamentalment éssers divins, creatius, generosos; que donar i crear formen part dels nostres desitjos més pregons. Per encarnar aquesta comprensió en un sistema monetari hem de trobar maneres de recompensar ricament els regals fets a la societat, sense que aquestes recompenses esdevinguin una forma de pressió o d’esclavitud.
No només l’experiència d’escassetat és un artifici del nostre sistema monetari, sinó que la mandra que veiem com a natura humana és una resposta vàlida a la mena de treball que el sistema engendra. Si et trobes immers en la mandra, ajornant les coses, fent la feina de qualsevol manera, arribant tard, no concentrant-te, etcètera, potser el problema no és al capdavall el teu caràcter: potser és una rebel·lió de l’ànima contra el treball que realment no vols fer. És un missatge que diu: “És hora de trobar el teu veritable treball: aquell amb què puguis aplicar els teus regals a quelcom ple de significat”. Ignora aquest missatge, i el teu inconscient és reforçarà per mitjà de la depressió, l’auto-sabotatge, la malaltia o l’accident, incapacitant-te per viure mai més una vida no alineada amb la teva generositat.
En una economia sagrada, la gent encara treballarà molt, però no perquè ho hagin de fer, sinó perquè voldran. No has volgut mai donar el teu temps o treball a una bona causa però te n’has estat perquè no t’ho podies “permetre”? El dividend social allibera els regals perquè flueixin vers les necessitats i alinea la nostra feina amb la nostra passió, la nostra generositat, i el nostre art.
Molta gent treballarà en oficis remunerats igualment, bé per complementar el dividend social (que probablement estaria al nivell de subsistència) bé perquè els agraden aquestes feines i són dignes d’ells. Però seria una elecció, no una necessitat. En absència del mecanisme coercitiu de “guanyar-se la vida”, hi hauria poc mercat per als oficis degradants o tediosos. Per atraure treballadors, els empresaris hauran de fornir oficis plens de significat i condicions de treball que respectin la dignitat humana. Molts d’aquests oficis existiran perquè molt del treball finançat per un sistema monetari basat en els comuns serà per naturalesa ple de significat (per mor dels incentius financers per conservar i restaurar).
Cal remarcar que fins i tot sense un dividend social, la gent fa igualment enormes quantitats de feina no recompensada. Tot internet és bastit majoritàriament en base a treball voluntari, del programari de servidor obert al contingut lliure. Organitzacions senceres estan formades per treballadors voluntaris molt treballadors. No ens calen els incentius financers per treballar, i de fet fem les nostres millors aportacions quan els diners no estan en joc. 9. D’acord amb un cert nombre d’estudis de psicòlegs socials i economistes, els diners són només un motivant efectiu en tasques rutinàries i banals. Per a qualsevol cosa que requereixi creativitat i pensament conceptual, la introducció dels incentius monetaris pot de fet impedir-ne la realització. Això sembla prou obvi, atès que ens distraurien de la tasca en qüestió. Vegeu el treball de Dan Pink per a més informació sobre aquest tema. Com seria el món si la gent tingués el suport per fer les coses boniques per fer les quals avui dia han de lluitar contra la necessitat econòmica?
Economia sagrada imagina un món on la gent fa coses per amor, no per diners. Què estaries fent en una economia així? Estaries manifestant-te per un vessament de residus tòxics? Faries de “germà gran” a adolescents amb problemes? Crearies santuaris per a víctimes del tràfic humà? Re-introduiries espècies amenaçades a l’hàbitat salvatge? Posaries jardins en veïnats urbans? Faries actuacions en públic? Ajudaries els veterans de guerra retirats a adaptar-se a la vida civil? Què faries, alliberat de l’esclavitud dels diners? Com és la teva vida, la teva veritable vida? Rere el substitut de la vida per la qual som pagats, hi ha la vida real, la teva vida.
Ser del tot viu és acceptar la guia de la pregunta: “Perquè sóc aquí?” La majoria d’oficis avui dia neguen aquest sentiment, atès que evidentment no som aquí per treballar en una línia de muntatge, o per reposar producte, o per fer res que impliqui empobriment humà o destrucció ecològica. Ningú no vol en realitat fer aquestes feines, i algun dia ningú les farà.
QUI TRAURÀ LA BROSSA?
És aquest un pronunciament realista? Permeteu-me compartir una petita dissertació que vaig escriure la passada primavera.
Un Món Esclau
Estic en aquests moments escrivint en un gran aeroport. Milers de persones fan feines associades amb aquest, i poques d’aquestes feines escauen de fet a un ésser humà. He arribat a l’aeroport en el transport d’un hotel. Pel camí li he parlat al conductor, un immigrant peruà, sobre la xerrada que havia donat aquell cap de setmana i sobre la meva visió d’un món més bonic, i en un moment donat, mirant d’il·lustrar-ho, he dit: “Aquí et tenim conduint de l’hotel a l’aeroport tot el dia; segur que has tingut moments en què has pensat: “No em van posar en aquest món per fer això.”
“Sí, oi tant”, digué
No puc evitar pensar el mateix mentre observo el caixer del quiosc de l’aeroport, cobrant els articles i tornant el canvi tot dient: “Gràcies senyor, que tingui un bon dia”, i l’home que va de paperera en paperera, buidant-les al seu carret i canviant les bosses de plàstic, esquerp i silenciós, amb cara de pa. Quina mena de món hem creat, que un ésser humà es passa tot el dia fent aquestes tasques? Què hem esdevingut, que no estem indignats per aquest fet?
Els homes i les dones als taulells de venta de bitllets i d’embarcament tenen una feina lleugerament més estimulant, el domini de la qual potser pren uns pocs dies o setmanes, enlloc d’unes poques hores, però igualment la seva feina es queda ben curta a l’hora de posar en dansa la capacitat i creativitat d’un ésser humà (tot i que podria ser satisfactòria per altres raons, com servir els altres, fer la gent feliç, conèixer gent, etc.). El mateix passa amb el personal de vol. Només els pilots, els controladors aeris i els mecànics fan feines que podrien ocupar raonablement les capacitats d’aprenentatge de la ment humana durant més que uns pocs mesos.
Se’m fa estrany que el pitjor d’aquests oficis, el més brutal, rep també la pitjor paga. Entenc l’economia que hi rau, però quelcom en mi es rebel·la contra aquesta lògica i vol que els manipuladors d’equipatge, els conductors i els caixes tinguin millor paga, i no pitjor, que els pilots.
Sense aquests treballadors servils, aquest aeroport i aquesta societat no funcionaria com ara ho fa. El meu viatge depèn del seu treball, treball pel qual són justet pagats per sobreviure.
I perquè consenten aquestes feines? Certament no per cap aspiració a passar-se la vida fent-les. Si li pots preguntar a un d’ells perquè ho fa, et dirà, si no es sentís massa insultat per contestar-te: “Ho he de fer. M’he de guanyar la vida, i aquesta és la millor feina que he pogut trobar.”
Així que només estic portant a terme el meu viatge d’avui perquè hi ha gent que fa feines que no volen fer, en nom de la seva pròpia supervivència. Això és el que vol dir “guanyar-se la vida”. Una amenaça a la supervivència és, essencialment, una pistola apuntant al cap. Si et forço a treballar per a mi sota amenaça de mort, doncs ets el meu esclau. Fins el punt que vivim en un món que funciona gràcies a la feina de molta gent que fa feines que es troben per davall de la dignitat humana, naturalment no només als aeroports, sinó a les fàbriques, als tallers on exploten els treballadors, a les plantacions, i a quasi bé tot arreu, vivim en un món d’esclavitud. Qualsevol cosa que obtinguem de la feina d’esclaus té un cost espiritual insuportable: un buit dolorós de manca d’integritat en les seves profunditats que fa que ens avergonyim de mirar la gent als ulls.
Podem suportar mirar a una altra banda i resignar-nos a viure en un món d’esclavitud? Jo vull poder mirar tots els homes i dones als ulls, sabent que no em beneficio de la seva indignitat.
Tinc també un motiu egoista per no voler viure en un món d’esclaus: els productes fets per esclaus encarnen l’esperit que els acompanya. Qui sinó un recluta produiria els objectes i edificis llords, sense esperit, lleigs i barats que ens envolten avui dia? Qui sinó un esclau estaria tant ressentit i insatisfet tot proveint serveis? 10. El fet que la gent sovint sigui amistosa i complaent fins i tot en feines així és testimoni de la inqüestionable noblesa de l’esperit humà. La gran majoria dels nostres “béns i serveis” són fets per gent que només ho fan per diners, que només fan la seva feina perquè “toca”. Vull viure en un món de coses boniques creades per gent que estimin el que fan.
Qualsevol persona adoctrinada en el prejudici que el treball és quelcom desagradable pensarà que sóc ben innocent de proposar un sistema en què ningú sigui forçat a treballar. Qui cultivaria el menjar? Qui trauria la brossa? Escombraria els carrers? Treballaria a les fàbriques? No suggereixo que la feina desagradable sigui eliminada en un breu lapse de temps; només que cada cop n’hi hagi menys. Malgrat els esforços dels nostres polítics per crear-ne més en forma de llocs de treball, i malgrat els nostres esforços per mantenir l’augment del consum, ja hi ha menys “feines” disponibles.
Però qui traurà la brossa? Ens hem de resignar a una societat en què els pitjors oficis siguin reservats per als menys afortunats? Ens hem de resignar a una societat en què alguna gent ha de fer feina inferior a la seva preparació, coercits per una pressió per a la supervivència basada en els diners? Quan estem d’acord que alguns oficis degradants són necessaris, i quan estem d’acord que hem de tenir una economia que forci alguna gent a fer-los (o que sinó es quedin sense casa i morts de gana) estem essencialment d’acord amb l’esclavitud: “Fes-ho o mor”. Així, és possible tenir una economia moderna, amb la seva refinada divisió del treball, on no calguin carreres com la de neteja lavabos o la d’escombraire? Considerem la matèria amb un poc de detall, aplicada a l’epítom de feina degradant: l’escombraire. 11. Degradant, val a dir, en la nostra percepció. Qualsevol feina que no sigui violenta amb els altres pot ser realitzada amb dignitat, esperit juganer i amor.
Per començar, perquè ens calen escombraires? Perquè hi ha tanta brossa per recollir? És perquè consumim massa porqueria d’usar i llençar, perquè no fem compost amb les restes de menjar, i perquè usem massa empaquetatge que no re-utilitzem ni reciclem. Els productes d’usar i llençar i l’empaquetatge són possibles perquè són artificialment barats. La major part dels costos d’extracció de recursos i de processat industrial per fer l’empaquetatge són “externalitzats”, com el cost de dipositar-los en abocadors i plantes d’incineració. Quan, com proposem al Capítol 12, aquests costos siguin “internalitzats”, la producció de productes d’usar i llençar esdevindrà molt menys econòmica, i coses com els envasos per re-omplir guanyaran una lògica econòmica que reforçarà la lògica ambiental. Podem aplicar consideracions similars a fer compost de restes de menjar, a mesura que els horts a casa guanyaran una motivació econòmica amb l’eliminació de les subvencions ocultes (al transport, l’aigua, els químics) a la mega-agricultura de distància. Realment no hi ha raó per la qual hauríem de produir tanta brossa. 12. El fenomen mateix de la brossa és relativament recent. La meva ex-dona, que va créixer al Taiwan rural de principis dels 70, recorda que no hi havia coses com els camions de la brossa al seu poble. Tota era re-utilitzat, reciclat, fet compost o cremat. Fins i tot avui dia a Harrisburg, Pennsylvania, sense gaire infraestructura que doni suport al reciclatge i la re-utilització, la producció de brossa de la meva llar és una quarta part de la dels meus veïns. Per tant crec que és perfectament raonable esperar que en una generació necessitarem potser una desena part de la recol·lecció de brossa que tenim avui dia.
L’evolució de la recol·lecció de brossa serà diferent en els detalls a l’evolució del treball a les fàbriques, dels serveis de consergeria, de la feina de caixer de supermercat, o de qualsevol de les sovint desagradables i degradants ocupacions que fan moure el món avui dia. Cadascuna serà eliminada o reduïda de manera diferent. Les petites granges de multi-cultiu eliminen la major part de les feines feixugues que es fan acotxat. Els petits hostals i les cases d’acollida redueixen la necessitat de personal professional dels hotels. La tecnologia, la mecanització i la robòtica continuaran evitant la feina de les línies de muntatge. Els incentius per produir menys béns però més duradors redueixen la manufactura i incrementen les feines de manteniment i reparació, les quals són de lluny menys rutinàries i més satisfactòries. El disseny industrial obtindrà un nou incentiu per minimitzar el tedi més que no pas el cost atès que les feines es faran per desig més que no pas per necessitat.
Poca gent voluntàriament treballarà en una línia de muntatge durant 8 hores, aplegarà fileres inacabables de tomates, o netejarà lavabos tot el dia a menys que sentin que no tenen alternativa. Donarem a tothom una alternativa; per tant, l’economia haurà d’evolucionar per eliminar aquests rols. No cal que els eliminem completament. Rentar plats, netejar lavabos i els treballs de camp acotxats són tediosos i degradants només si els fem massa temps. He treballat en la petita granja orgànica del meu germà i en petits equips de construcció. Cap d’aquests treballs era opressiu perquè treballàvem a petita escala fent tasques variades. De ben segur que hi ha feines tedioses, com cavar tres rengles de trumfes o tallar osques a dos-cents puntals, però aquestes no eren calvaris diaris, i usualment anaven acompanyades de moments de broma, o fornien una oportunitat per a la reflexió. Una temporada o dues recollint brossa unes poques hores al dia, o rentant plats, donant la volta a hamburgueses o netejant habitacions d’hotel no són tan opressives. De fet, hi ha moments de la vida en què volem descansar fent un treball rutinari. Jo mateix he passat per alguns d’aquests moments, quan el treball físic rutinari fou un bàlsam per a l’esperit.
L’enorme reducció d’allò que avui dia du el nom de “feina” no ens deixarà fent el dropo, perdent el temps en plaers buits. He afirmat abans que les necessitats humanes són finites, però tenim certes necessitats que en cert sentit són infinites. La necessitat de connexió amb la natura, la necessitat d’amor, de jugar, de crear, la necessitat de conèixer i de ser coneguts – cap d’aquestes pot ser satisfeta comprant més coses. Estem intentant satisfer la nostra necessitat d’allò infinit amb una acumulació de més i més del finit. És com intentar construir una torre que arribi al cel.
El reialme no monetari inclou pròpiament tot el que no pot ser quantificat. Avui dia vivim una sobreabundància del quantificable i una migradesa del no quantificable: grans però lleigs edificis, copioses però buides calories, omnipresent però infame entreteniment. No estàs d’acord que un encongiment del reialme dels diners seria un canvi refrescant?
Una necessitat finita – calories, recer, vestir etcètera – és una necessitat quantificable i per tant encaixa de manera natural en el reialme de les mercaderies i per tant en el dels diners. Les satisfem fàcilment, i de fet, gràcies a la tecnologia, cada cop més fàcilment. 13. El fet que milers de milions de persones avui dia no tinguin cobertes les necessitats bàsiques de la vida no és perquè no les puguem satisfer; és perquè no ho fem (Capítol 2). La raó és un sistema econòmic que indueix escassetat artificial i desvia els fluxos de treball i de recursos. No hi ha raó per la qual no haguéssim de treballar menys i menys durament per satisfer les nostres necessitats finites, i que cada cop més proporció del temps i l’energia humans poguessin ser emprats en allò infinit: art, amor, coneixement, ciència, bellesa. Consegüentment, també tenim raons per les quals una cada cop menor proporció de l’activitat humana serà dins del reialme dels diners, el reialme laboral.
Fins ara, per contra, hem buscat fer finit l’infinit, i així hem degradat l’art, l’amor, el coneixement, la ciència i la bellesa. Ens els hem venut. Quan l’aplicació comercial guia la ciència, deixem de tenir ciència sinó una falsificació de la mateixa: pseudo-ciència al servei dels beneficis. Quan l’art s’agenolla davant dels diners obtenim “art” enlloc d’Art, la seva caricatura auto-conscient. Similars perversions resulten quan el coneixement és subordinat al poder, quan la bellesa és usada per vendre productes, i quan la riquesa intenta comprar amor o l’amor es fa servir per obtenir riqueses. Però l’era de vendre’ns s’ha acabat.
La llarga ascensió del reialme dels diners arriba al final, i el seu rol en el nostre treball i en les nostres vides està canviant per tal de capgirar les intuïcions, pors i limitacions tan llargament mantingudes. Des dels temps dels antics grecs els diners han estat, cada cop més, tant un mitjà com un fi universal, objecte de desig il·limitat. Ja no. Ha començat la seva retirada, i dedicarem cada cop més de les nostres energies a aquelles àrees on els diners no poden arribar. El creixement del lleure, o més exactament el creixement del treball fet per amor, va agafat de la mà del decreixement de l’economia monetària. L’humanitat està entrant a la seva edat adulta, moment en què el creixement físic s’atura i dirigim la nostra atenció vers allò que volem donar.