Una comunitat com cal, també ho hauríem de recordar, és una riquesa comuna: un lloc, un recurs, una economia. Respon a les necessitats pràctiques, com també a les socials i les espirituals, dels seus membres – entre aquestes la necessitat de necessitar-se els uns als altres. La resposta a l’alineament present de poder polític i riquesa és la restauració de la identificació entre comunitat i economia.– Wendell Berry
Una forma de vida sagrada ens connecta a la gent i als llocs que ens envolten. Això vol dir que una economia sagrada ha de ser en gran part una economia local, en la qual tenim relacions multi-dimensionals i personals amb la terra i amb la gent que satisfà les nostres necessitats, les necessitats dels quals nosaltres satisfem a canvi. Altrament patim una divisió entre allò social i allò material, i a les nostres relacions socials els manca substància, i les nostres relacions econòmiques són impersonals. És inevitable, quan comprem serveis genèrics a gent estranya i distant, i productes estandarditzats de terres llunyanes, que sentim una pèrdua de connexió, una alienació i un sentiment que, com les coses que comprem, som reemplaçables. Fins el punt en què allò de què ens proveïm sigui estàndard i impersonal, fins aquell punt serem reemplaçables.
Un dels efectes d’una moneda nacional o global homogènia és l’homogeneïtzació de la cultura. A mesura que el reialme monetari s’expandeix per incloure més i més vida material i social, els nostres béns materials i les nostres relacions esdevenen mercaderies estandarditzades, les mateixes on sigui que els diners arribin. Enlloc és això més evident que als Estats Units, el “paisatge dels enllaços viaris”, on les mateixes botigues, els mateixos restaurants i la mateixa arquitectura dominen tots els municipis. I arreu trobem els mateixos treballadors i consumidors, que han cedit el poder als poders econòmics distants. La distinció local, l’autonomia i l’oportunitat econòmica desapareixen. Els beneficis dels negocis són munyits cap a llunyans quarters de corporacions i finalment cap a Wall Street. Enlloc de comunitats vibrants i econòmicament diverses amb el seu propi caràcter local, tenim un monocultiu on tots els llocs són el mateix.
El sistema monetari descrit en aquest llibre elimina moltes de les barreres a la sobirania econòmica local i afebleix la pressió que ens mena a la globalització. Ho fa de tres maneres:
1.Molt del comerç global és econòmic només per mor dels subsidis socials i ecològics ocults, els quals serien eliminats amb la internalització dels costos.
2.La moneda garantida pels comuns re-localitza el poder econòmic atès que molts dels comuns naturals són locals o d’una bioregió.
3.Els diners amb interès negatiu eliminen la pressió per mantenir el creixement per mitjà de la conversió d’allò que és únic, de les relacions locals i de la riquesa natural d’altres terres en mercaderies. En darrera instància, les diferències locals s’oposen a aquesta conversió i per tant al creixement.
Tanmateix, com que els hàbits i la infraestructura de l’economia local quasi bé han desaparegut, són necessàries mesures addicionals per reconstruir les economies basades en la comunitat i en l’indret. Aquest capítol explica una d’aquestes mesures: la localització dels diners en si.
No estic advocant l’abandonament del comerç global. Mentre que moltes coses haurien de ser locals, com el menjar, ens hem tornat globals, i hi ha molts reialmes de creativitat humana col·lectiva que per la seva natura requereixen una coordinació global del treball. És més, les doctrines dels economistes de l’eficiència d’escala i de l’avantatge comparatiu (diuen que alguns llocs i cultures escauen més a certes menes de producció) no són completament mancades de base. 1. Són, tanmateix, exagerades. L’avantatge comparatiu és sovint una tapadora dels subsidis ocults, i l’eficiència d’escala és sovint una tapadora de la influència en el mercat i del poder de negociació. Un exemple del primer és la indústria sucrera dels EUA, beneficiària de subsidis directes del govern i de subsidis indirectes en forma d’explotació del sòl i l’aigua, que li permeten vendre més barat que els productors d’altres països. Els subsidis indirectes són especialment perniciosos perquè en essència representen un avantatge competitiu per una explotació més eficient del capital natural. Si un productor conrea de manera sostenible i un altre espolia els aqüífers i el sòl sense cost per a ell i ven més barat que el primer, està en efecte obtenint subsidi públic. Les mesures descrites en aquest llibre deneguen aquests subsidis. Internalitzar els costos de l’explotació dels comuns naturals anul·la els subsidis sobre aquests, i l’acabament del descompte financer sobre el flux monetari futur dissuadeix els productors d’usar el futur per subvencionar el present. Aquestes dues mesures faran la producció local més viable econòmicament. En general, però, l’economia sagrada induirà un origen local de moltes mercaderies que avui dia naveguen entre els continents pels oceans.
Mentre que els canvis aquí descrits fan menys econòmica la globalització, la meva afinitat per l’economia local no és primàriament motivada per una lògica econòmica (maximitzar un quàntum mesurable de benestar). Prové més aviat d’una nostàlgia de la comunitat. Els fils de la comunitat són de dos tipus: regal i història, ordit i trama. Resumint, una comunitat forta teixeix lligams socials i econòmics en comú. La gent de qui depenem, la qual depèn de nosaltres, és la mateixa que coneixem, la qual ens coneix a nosaltres. És així de simple. El mateix val per la comunitat de tot els éssers: la terra i els seus ecosistemes. Quan ens manca la comunitat, patim un dèficit dolorós de ser, perquè són aquests lligams multi-dimensionals els que defineixen qui som i els que ens expandeixen enllà del miserable i solitari ego separat, la “bombolla de psicologia en una presó de carn”. Anhelem restaurar les nostres connexions perdudes, el nostre ésser perdut.
L’economia local capgira la tendència mil·lenària d’homogeneïtzació de la cultura i ens connecta amb la gent i els llocs que veiem cada dia. A més de satisfer l’anhel de comunitat, també beneficia la societat i el medi-ambient. No només implica menys consum energètic, sinó que també fa que sigui més difícil ignorar les conseqüències socials i ecològiques de les decisions econòmiques. Avui, de fet, és prou fàcil fingir que les nostres decisions econòmiques no tenen conseqüències. Les coses que fem servir amb poc coneixement són causa de defectes de naixement en les ciutats Xineses, de mineria a cel obert a les muntanyes de West Virginia, i de desertificació en regions abans exuberants. Però aquests efectes són distants, i ens arriben només com a píxels en una pantalla de TV. De manera prou natural vivim com si no estiguessin passant. Si la gent que ens fa el menjar i les nostres coses viu a Haití, Xina o Pakistan, el seu benestar o patiment és invisible. Si viuen a prop, potser encara els pots explotar, però no tindràs fàcil evitar saber-ho. L’economia local ens confronta amb les conseqüències de les nostres accions, estrenyent el cercle del karma i fomentant un sentit de ser que inclou els altres. L’economia local és per tant alineada amb el profund canvi espiritual del nostre temps.
EL CATCH-22 (DOBLE VINCLE) DE LA MONEDA LOCAL
Sovint es proposa la moneda local com una manera de revitalitzar les economies locals, aïllar-les de les forces del mercat global i tornar a crear comunitat. Avui dia n’hi ha milers arreu del món, monedes no oficials emeses per grups de ciutadans ordinaris. En teoria, la moneda local ofereix diversos beneficis econòmics:
1.Encoratja la gent a comprar a negocis locals atès que estan disposats a acceptar i fer servir moneda local.
2.Incrementa el flux local de moneda, el qual incrementa la demanda i estimula la producció i la ocupació locals.
3.Manté els diners dins de la comunitat, atès que no poden ser portats a corporacions distant.
4.Permet que els individus i els negocis passin dels canals de crèdit convencionals i els ofereix per tant una font alternativa de capital en què l’interès (si n’hi ha) repercuteix en la comunitat.
5.Facilita la circulació de béns i serveis entre gent que potser no té prou accés a la moneda nacional però que potser tenen temps i habilitats per oferir.
Diguem que vols comprar una hamburguesa i que tens moneda local. Podries comprar a un restaurant de propietat local més que no pas a un McDonald’s, encara que fos més cara, perquè McDonald’s no acceptarà la moneda local. Què fa llavors el restaurador d’hamburgueses amb la moneda local? Bé, no pot comprar bou a la cadena de distribució nacional, però potser el pot comprar a un granger local, o pagar part dels salaris dels treballadors amb la moneda local. I què farien el granger o els treballadors amb aquesta? Comprar coses d’altres comerciants locals, entre ells gent que menja a la seva hamburgueseria. Així és com les monedes locals reforcen les economies locals.
Per desgràcia, els resultats pràctics de les iniciatives de moneda local han estat decebedors. Un patró comú és que la moneda és introduïda amb gran entusiasme i continua circulant mentre els creadors la promouen. Però en acabat es cremen, el factor de novetat s’esgota, i la gent deixa de fer-la servir. D’acord amb un estudi, el 2005 un 80 per cent de totes les monedes locals introduïdes des del 1991 havien desaparegut. 2. Collom, “Community Currency in the United States,” 1576. Un altre patró comú és que la moneda local s’acumula en les mans dels pocs comerciants locals que estan disposats a acceptar-les i que no poden trobar maneres de gastar-la. Finalment, fins i tot on les monedes locals han estat relativament reeixides, comprenen una part insignificant del total de l’activitat econòmica. 3. Per exemple, d’acord amb un estudi (Jacob, “The Social and Cultural Capital of Community Currency”), els usuaris d’una de les monedes locals més reeixides, Ithaca Hours, van gastar de mitjana el valor de només 350 dòlars a l’any en moneda local – i aquests usuaris comprenen una molt petita part de la població d’Ithaca. Si hem de comprendre els avantatges teòrics de la moneda local, és imperatiu que reconeguem que avui dia no estan funcionant i esbrinar el perquè. Al capdavall, van funcionar prou bé durant el segle XIX i l’inici del XX. En el XIX, el diner en paper consistia en “notes bancàries” emeses pels bancs locals i acceptades només en la regió econòmica on es trobaven aquests bancs. Ja els anys 30, les monedes locals eren tan reeixides que els governs centrals activament les suprimien. Què ha passat des de llavors per convertir-les (amb algunes poques i notables excepcions) en la joguina dels idealistes socials? 4. El mateix estudi (Jacob, “The Social and Cultural Capital of Community Currency”) reporta que els usuaris tendeixen a tenir una bona educació, a ser activistes progressistes i contraculturals. Els bancs de temps i alguns sistemes d’intercanvi local són excepcions a aquesta tendència general; els primers en particular encaixen bé en hospitals, cura de la gent gran i en altres poblacions desafavorides. Una altra excepció significativa és la moneda de crèdit comercial, com el WIR, de la qual parlarem més endavant en aquest capítol.
Hi ha diversos factors en dansa. El primer és que l’economia s’ha deslocalitzat tant que és difícil mantenir la circulació de moneda local. Com diu un botiguer alemany, parlant d’una de les monedes locals més reeixides, el Chiemgauer, “L’acceptem, però no sabem què fer-ne”. La seva acceptació va tenir resistència – comprensible si pocs dels seus subministradors són locals. Les monedes locals són viables només fins el punt que els productors facin béns i serveis que siguin consumits localment per gent que al seu torn produeixi béns i serveis consumits localment. Als anys 30, les economies encara eren altament locals. La gent tenia béns i serveis per intercanviar però no tenia diners per fer servir com a mitjà d’intercanvi per les fallides bancàries i l’acumulació. Avui dia, la situació és prou diferent. La majoria de la gent proveeix serveis que només tenen sentit amb una gran, i sovint global, coordinació de la feina. La moneda local no pot facilitar un abastiment ni una cadena de producció que involucra milions de gent en milers de llocs.
Tanmateix, mentre que alguns productes, com l’electrònica, són inherentment globals per la natura de la seva fabricació, molts altres productes que podrien ser produïts localment són no obstant part de sistemes de producció globals. Això implica un potencial sense explotar considerable. Per desgràcia, molta de la infraestructura de la producció i distribució local ha desaparegut. Les monedes locals poden prendre part en la reconstrucció d’aquesta infraestructura, però per elles mateixes no basten. Si no canvia res més, estaran restringides a un rol molt marginal de molt poca importància. Tal com estan les coses, la moneda local no ens és gaire útil perquè importem quasi bé tot el que fem servir de fora de la nostra zona.
Per començar, per quin motiu hom estaria disposat a acceptar moneda local? Una raó és l’idealisme, però si hem de confiar en l’idealisme, perquè no aplicar aquest idealisme a la moneda existent i fer-la servir per “comprar localment”? Perquè molestar-se amb una moneda complementària? El que volem és alinear els nostres ideals amb allò que és pràctic, no posar-los-hi en oposició. A més, la història recent de les monedes complementàries suggereix que amb l’idealisme no n’hi ha prou, que s’estanquen i desapareixen quan l’entusiasme idealista inicial s’esgota. La qüestió és, doncs, com poden les monedes locals alinear-se amb l’auto-interès econòmic.
Hem de veure la moneda local dins d’un context econòmic més ampli. Si una regió té la seva pròpia moneda, però està tan integrada en l’economia global de mercaderies que quasi bé tota la seva producció és venuda fora i la majoria del seu consum és sobre compres externes, ben bé que no caldria que es molestés en tenir la seva pròpia moneda. Sota aquestes condicions, la moneda ha de ser lliurement convertible (atès que la circulació econòmica va i ve del mercat global), convertint-la en poc més que una moneda que representi la unitat comptable dominant global (actualment el U.S. dòlar). Un lloc així és poc més que una colònia, i de fet això és el que la majoria de llocs han esdevingut, especialment als Estats Units, on els pobles han perdut el seu caràcter local i serveixen només com a centres de producció i consum de l’economia global. Perquè una regió, ciutat o país tingui una moneda pròpia robusta ha de tenir també una economia pròpia robusta. La clau per construir-la és el que l’economista Jane Jacobs anomenà “reemplaç de les importacions”, és a dir, que la font de components i serveis sigui local, i que es desenvolupin les habilitats i infraestructures associades. Altrament, qualsevol lloc estarà subjecte als capricis de la finança global i dependrà de preus de mercaderies sobre els que no té control.
En països en “vies de desenvolupament” que encara tenen una forta infraestructura econòmica local, les monedes locals ajuden a preservar aquesta infraestructura i aïllar-la de la depredació financera global. Però en economies altament desenvolupades dominades per una moneda nacional o internacional, qui sigui que busqui establir una moneda local afronta quelcom semblant a un catch-22. Les monedes locals només funcionen si hi ha un sistema local de producció que circuli localment del qual en puguin mitjançar els intercanvis. Però perquè un sistema així creixi i aguanti les pressions de l’economia de mercaderies global cal una moneda local protegida. El reemplaç de les importacions no pot ocórrer si els productors locals han de competir amb importacions barates i sense restricció. És per això que una economia així només es pot manifestar com a elecció intencionada motivada per una nova Història de la Gent que generi una visió, uns valors i uns objectius compartits. En altres paraules, ocorrerà només per mitjà d’alguna forma de democràcia, d’acció popular i d’un govern que respongui a la voluntat de la seva gent més que no pas a la voluntat de la banca internacional, dels inversors i del mercat de valors. Aquestes forces sempre estan a punt per oferir de nou la vella història de la gent: competència, creixement, separació, conquesta i ascensió.
Diversos exemples històrics ens mostren aquest punt. Comparem els desastrosos resultats dels països que han “obert els seus mercats” al “lliure comerç” en anys recents amb el reeiximent anterior de Taiwan, Corea del Sur i Japó, que amb tota la intenció van fomentar les industries locals amb reemplaç d’importacions, aranzels i planificació industrial, mentre limitaven la convertibilitat de les seves monedes. Estic molt familiaritzat amb el cas de Taiwan, havent traduït als anys 90 una història de diversos volums sobre el desenvolupament de la seva petita i mitjana empresa. 5. C. J. Lee et al., The Development of Small and Medium-Sized Enterprises in the Republic of China
Durant els 50 i els 60 Taiwan posà condicions estrictes a la inversió forana. A les fàbriques amb inversió forana se’ls requeria comprar una alt percentatge dels components localment, encoratjant el desenvolupament de la indústria domèstica. També al Japó, Corea del Sur i Singapur, mecanismes formals i informals donaren a les empreses domèstiques un estatus de privilegi. 6. Els mecanismes informals inclouen temes tabú de la cultura dels negocis contra les firmes foranes, com entrellaçar juntes directives i lligams familiars, tot donant preferència a firmes locals, o favoritisme no oficial del govern a l’hora de concedir contractes. Des de fora, molts d’aquests mecanismes semblen nepotisme i corrupció, però serviren per preservar la sobirania econòmica d’aquests països. La propera vegada que llegeixis sobre governs estrangers corruptes, agafa-ho amb pinces. Al mateix temps, imposaren controls monetaris i restriccions en la repatriació dels beneficis. Els inversors forans podien convertir lliurement la seva moneda en wons, dòlars taiwanesos, etcètera, però no podien reconvertir-la tan lliurement. Avui dia aquests països tenen una extensa classe mitjana, plantes industrials de primer nivell, i una riquesa general tremenda, malgrat partir d’una gran pobresa després de la Segona Guerra Mundial.
Comparem aquestes polítiques amb les de Mèxic, país que permeté que els fabricants forans obrissin fàbriques a la zona de les Maquiladoras, sense taxes, ni límits en l’expatriació dels beneficis, ni requeriment de comprar els components a Mèxic. Mèxic i els molts altres països que ofereixen aquestes “zones de comerç lliure” merament han proveït força laboral de baix cost i exempció de les restriccions medi ambientals, en essència venent el seu capital natural i social sense obtenir massa saber fer ni gaires infraestructures a canvi. Enlloc d’enriquir les seves economies, les han dessagnat. En acabat les fàbriques marxen per obtenir avantatges de força laboral encara més barata a qualsevol altre lloc. Primer el GATT, després la NAFTA, el WTO i l’EMU destruïren en un país rere l’altre les proteccions que preservaven les economies locals d’esdevenir colònies impotents de l’exportació i del consum de mercaderies. Els únics beneficiaris foren les elits, que són relativament independents de l’economia local. A diferència de les masses, poden importar allò que els cal i moure’s si les condicions esdevenen massa terribles.
L’autonomia monetària és una part crucial de la sobirania política. En darrera instància, la sobirania política significa molt poc si les corporacions estrangeres poden espoliar el capital natural i social d’aquella societat – els seus recursos, capacitats i força laboral – i exportar-les als mercats globals. Mentre escric, Brasil, Tailàndia i altres països estan prenent mesures per protegir les seves economies de la invasió de dòlars americans barats resultants del programa d’expansió quantitativa de la Fed. Si no fossin restringits, aquests dòlars permetrien que els forasters compressin accions, mines, factories, serveis públics etcètera. Aquests països reconeixen que una sobirania significativa és una sobirania econòmica.
El que és vàlid per les nacions ho és per a regions més petites. Tanmateix, comparat amb arrossegar els tipus d’interès per sota de zero, la proposta que els governs locals i regionals emetin la seva pròpia moneda pot semblar innocentment poc pràctica. En realitat és una solució molt accessible que constantment està essent suprimida. Tot i que és il·legal que els estats emetin moneda als Estats Units i a molts altres països, la gent troba viaranys que esquiven les lleis quan la necessitat sorgeix.
El cas de la crisi financera d’Argentina del 2001-2002 ho il·lustra perfectament. Quan els governs provincials es van quedar completament sense diners per pagar els treballadors i proveïdors, els pagaren amb bons de valors baixos al portador (bo d’un peso, bo de cinc pesos). Els negocis locals i els ciutadans de seguida els acceptaren, tot i que en realitat ningú esperava que mai fossin intercanviables per moneda real, perquè podien ser usats per pagar quotes i taxes provincials. L’acceptació com a pagament de les taxes millorà la percepció social del seu valor, i com passa amb tot diner, valor i percepció del valor són idèntics. Les diferents monedes, que eren totes denominades amb una unitat de compte comuna, circularen fora de les seves regions d’emissió. Van fer reviure l’activitat econòmica, la qual havia restat aturada, atès que al capdavall la gent encara tenia la capacitat de produir béns i serveis que altra gent necessitava, mancant només els mitjans per fer els intercanvis. Això només fou possible perquè Argentina és fonamentalment un país ric que no havia estat completament convertit a la producció de mercaderies d’exportació. Al mateix temps, el govern argentí repudià el seu deute exterior, tallant temporalment les importacions i augmentant la necessitat d’auto-suficiència local. En aquest punt, el FMI entrà en escena amb préstecs d’emergència per induir el país a mantenir els seus deutes en els llibres.
El 2011 encara estem vivint, si bé no de manera tan habitual, sota la inèrcia dels hàbits d’aquells moments. Consegüentment, les monedes locals encara afronten una batalla a contracorrent, llanguint sense el suport dels governs. Encara pitjor, els governs els posen severs obstacles per via impositiva. Les monedes creades per ciutadans no són acceptades per pagar taxes, tot i que les transaccions fetes amb aquestes monedes són subjectes a impostos sobre la renta i sobre la venta. Això vol dir que encara que usessis moneda local, hauries de pagar les taxes amb dòlars – encara que no n’haguessis guanyat cap! 7. A l’altra banda, la posició de l’IRS (agència tributària) és comprensible: sense aquest requeriment, la gent podria usar monedes complementàries per evadir impostos. No obstant, el sistema tributari posa les monedes locals i complementàries en clar desavantatge. Taxar la gent en una moneda que no fan servir és tirànic – fou la causa de la Revolució Americana i un instrument clau del colonialisme (vegeu la discussió sobre la “hut tax” (taxa per cabana) al Capítol 20).
En els llocs on les monedes locals han estat efectives o bé han rebut suport del govern o bé han emergit en zones de guerra o altres circumstàncies extremes. A Argentina el 2001-2002, i als Estats Units i a Europa durant la Depressió, els governs locals de fet emeteren moneda per si mateixos. A més, en aquells llocs i moments, encara hi havia molta producció local, agricultura de subsistència, distribució i xarxes de proveïment locals, i capital social local en general. Les monedes locals hi tenien una oportunitat real, i no és sorprenent que provoquessin l’hostilitat de les autoritats centrals. En el cas d’Argentina, el FMI en demanà l’abolició com a prerequisit dels ajuts.
No obstant, els esforços dels activistes a favor de la moneda local dels darrers vint anys no han estat en va. Han creat un model – molts models, de fet – que pot ser aplicat quan sorgeixi la següent crisi i l’impensable esdevingui de sentit comú. Estan creant una nova lògica, un nou motlle, millorant el projecte, guanyant una experiència que serà essencial ben aviat. Així que examinem alguns tipus de moneda complementària que estan essent explorats avui dia i que poden tenir el seu paper en la economia sagrada que ve.
EXPERIMENTS DE MONEDA LOCAL
Monedes Substitutes (proxy currencies)
El primer tipus de moneda local que considerarem són les monedes substitutes del dòlar (o de l’euro) com el Chiemgauer o el BerkShare. Pots comprar cent BerkShares per 95 dòlars i comprar gènere al preu habitual en dòlars; el marxant en acabat canvia cent BerkShares per 95 dòlars als bancs participants. Per mor d’aquesta fàcil convertibilitat, els marxants les accepten de grat, ja que la reducció del 5 per cent bé val l’augment en el volum de negoci. Tanmateix, aquesta mateixa fàcil convertibilitat limita l’efecte de la moneda sobre l’economia local. En principi, els marxants que accepten BerkShares tenen un incentiu del 5 per cent si la font del seu gènere és local, però en absència d’infraestructura econòmica local usualment no es prenen la molèstia.
Les monedes substitutes fan poc per revitalitzar les economies locals o per expandir l’abastiment local de moneda. Representen un símbol que esperona el desig de comprar a nivell local, però aporten molt poc incentiu econòmic per fer-ho. Atès que els BerkShares s’originen com a dòlars i que són convertibles en aquests, qualsevol persona amb accés als primers té també accés als segons. L’equivalent a nivell internacional el trobem en països que adopten un comitè monetari. Els anomenem economies dolaritzades perquè en efecte han renunciat a qualsevol independència monetària. Les monedes substitutes com els BerkShares són útils com a eina per augmentar la consciència per tal d’introduir la gent a la idea de monedes complementàries, però en si mateixes no són efectives a l’hora de promoure economies locals vibrants.
Monedes Fiduciàries Complementàries
Més prometedores són les monedes fiduciàries, com les Hores d’Ithaca, que realment incrementen l’abastiment local de moneda. Moltes monedes de la Depressió cauen també en aquesta categoria. Essencialment, algú simplement imprimeix la moneda i declara que té valor (p.e. Una Hora d’Ithaca és declarada igual a deu dòlars U.S.). Perquè siguin diners hi ha d’haver un acord comunitari sobre el seu valor. En el cas de les Hores, un grup de negocis, inspirats pel fundador de la moneda, Paul Glover, simplement declararen que l’acceptarien, garantint-la en efecte amb els seus béns i serveis. Durant la Depressió, sovint un negoci local preeminent emetia vals que canviava per gènere, carbó o altres mercaderies. En altres casos, un govern municipal emetia els seus propis vals, garantits per l’acceptació com a pagament de les tarifes i taxes local.
L’efecte de les monedes fiduciàries és molt més potent que el de les monedes substitutes, perquè les monedes fiduciàries tenen el potencial de posar els diners en mans d’aquells qui altrament no en tindrien. Només és inflacionista si aquells qui accedeixen a la moneda no ofereixen béns i serveis a canvi. 8. En aquest cas, l’abastiment monetari creixeria sense anar acompanyat d’un augment dels béns i serveis (hi hauria més diners per a menys béns). En temps d’economia extrema, sovint es dóna el cas que hi ha un munt de gent que vol treballar i un munt de necessitats que han de ser satisfetes; només manquen els diners per mitjançar aquestes transaccions. Així fou durant la Gran Depressió, i així està passant avui dia. Les municipalitats de tot el món estan afrontant severes retallades pressupostàries per mor de la manca d’ingressos per taxes, fent que importants tasques de manteniment i reparació llangueixin, acomiadant fins i tot policies i bombers; mentrestant, molts dels residents que podrien fer aquestes tasques romanen a l’atur sense fer res. Tot i els obstacles legals que actualment troben, les ciutats poden emetre, i probablement emetran, vals, acceptables com a pagament de taxes municipals en lloc dels dòlars U.S. per tal de llogar gent que faci les feines necessàries. Perquè no? Si igualment moltes de les taxes pateixen endarreriments en el pagament. Quan el govern local és l’emissor, el val s’alinea amb molta més facilitat amb “la història del valor” que el converteix en diners.
Aquestes monedes sovint són anomenades complementàries perquè estan separades del mitjà d’intercanvi estàndard, i per tant en són complementàries. Mentre que usualment són valorades en unitats de dòlar (o euro, o lliura, etc.), no hi ha cap comitè monetari que mantingui reserves de dòlars per mantenir el tipus de canvi. Per tant són similars a una moneda sobirana estàndard amb un tipus de canvi variable.
En absència de suport del govern local, com que les monedes fiduciàries complementàries no són fàcilment convertibles en dòlars, els negocis generalment estan molt menys disposats a acceptar-les que les monedes substitutes proxy. Això és perquè en el sistema econòmic actual hi ha poca infraestructura per fornir-se de béns localment. Els negocis locals estan connectats a les mateixes cadenes de distribució global que tota la resta. Fer tornar a créixer la infraestructura de producció i distribució local prendrà temps, com també un canvi en les condicions de la macroeconomia conduït per la internalització dels costos, la fi de la pressió del creixement i una decisió social i política de re-localitzar. Els factors no econòmics poden influir en l’acord social dels diners. L’idealisme d’uns pocs que sostenen la moneda local avui dia pot esdevenir el consens de la majoria.
Bancs de Temps
Hi ha un recurs que sempre es troba disponible a nivell local i que sempre és necessari per sostenir i enriquir la vida. Aquest recurs són els éssers humans: la seva feina, la seva energia, i el seu temps. Anteriorment he dit que les monedes locals eren viables només fins el punt en què els productors fessin béns i serveis que fossin consumits localment per gent que, al seu torn, produís béns i serveis consumits localment. Bé, sempre som “productors” del nostre temps (pel simple acte de viure), i hi ha moltes maneres de donar aquest temps en benefici dels altres. És per això que crec que les monedes basades en el temps (sovint anomenades “bancs de temps”) ofereixen grans promeses sense necessitat de grans canvis en la infraestructura econòmica.
Quan algú dóna un servei per mitjà d’un banc de temps, abona al seu compte un dòlar de temps per cada hora que ha emprat, i carrega al compte del receptor la mateixa quantitat. Usualment hi ha alguna mena de taulell d’anuncis electrònic amb anuncis d’ofertes i demandes. La gent que per altre mitjà no es podria permetre els serveis d’un manetes, d’un massatgista terapèutic, d’un cangur etcètera obté accés a l’ajut d’una persona que altrament estaria a l’atur. Els bancs de temps tendeixen a florir en llocs on la gent té molt temps però no massa diners. És especialment atraient en reialmes que requereixen poca especialització, en els quals el temps de qualsevol persona té de fet el mateix valor. Un exemple excel·lent és la famosa moneda fureai kippu del Japó, amb què es paga a la gent pel temps emprat cuidant gent gran. Els bancs de temps també són extensament usats per organitzacions humanitàries d’Amèrica i Gran Bretanya. També es pot aplicar a béns físics, típicament amb un cost d’un dòlar pels materials i un cost d’un dòlar de temps pel temps.
En la nostra societat atomitzada, les maneres tradicionals de saber què ofereix cadascú s’han descompost, i els mitjans comercials de disseminar aquesta informació (com la publicitat) són accessibles només amb diners. Els bancs de temps connecten individus que altrament serien obviats pel què fa a les necessitats i serveis que cadascú pot oferir. Tal com diu un usuari d’un banc de temps: Tothom té alguna habilitat – algunes et podrien sorprendre. Una dona gran reclosa que no pot conduir fa bonics pastissos de noces. Una dona en cadira de rodes que necessita que li pintin la casa solia ensinistrar gossos policia i ara ensinistra cadells. El mestre d’escola retirat que necessita que li escombrin les fulles té un forn i fa classes de ceràmica. Una pregunta comuna quan ens trobem els uns als altres és: “Què fas?” “Què et cal?” o “Què puc fer per tu?” 9. De “An Introduction to Time Banking” (comentari anònim a www.getrichslowly.org/blog/2008/03/13/an-introduction-to-time-banking).
Més enllà de satisfer les nostres necessitats immediates, pots veure a partir d’aquesta descripció el poder que els bancs de temps tenen per restaurar la comunitat. Generen la mena de flexibilitat econòmica i social que sosté la vida en temps de tumult. Mentre l’assumpte dels diners es desembrolla, és important tenir estructures alternatives per satisfer les necessitats humanes.
La idea fonamental rere els bancs de temps és pregonament igualitària, tant perquè el temps de tothom és valorat igual, com perquè tothom comença amb la mateixa quantitat d’aquest. Si hi ha una cosa que es pot dir que realment posseïm, és el nostre temps. A diferència de qualsevol altra possessió, mentre siguem vius, el nostre temps és inseparable del nostre ser. La nostra elecció sobre com emprar-lo és la nostra elecció sobre com viure la vida. I no importa quant ric sigui hom en termes de diners, és impossible comprar-ne més. Amb diners pots comprar una cirurgia que et salvi la vida o que t’augmenti la longevitat, però no et garantirà una llarga vida; ni pots comprar més de les 24 hores d’experiència de cada dia. En això tots som iguals; un sistema monetari que reconegui aquesta igualtat és per natura atractiu.
Quan la moneda basada en el temps reemplaça les transaccions monetàries, és una gran força de la igualtat de la societat. El perill és que la moneda de temps també pot acabar transferint activitat anteriorment basada en el regal al reialme d’allò quantificat. El futur, potser, pertany a maneres no monetàries i no quantificades de connectar regals i necessitats. Però de moment, durant encara molt de temps per venir, els bancs de temps tenen un rol important per jugar en el guariment de les nostres fragmentades comunitats locals.
RECLAMANT EL CRÈDIT COMÚ
Una altra manera de fomentar l’autonomia econòmica i monetària local és per mitjà del sistema de crèdit. Quan una comunitat econòmica aplica mecanismes formals o informals per limitar l’adquisició de crèdit, i consegüentment la distribució dels diners, l’economia local pot mantenir la seva independència com si hagués instituït controls monetaris. Per il·lustrar aquest punt, considerem una innovació comunament mencionada en debats sobre moneda complementària: els sistemes de crèdit mutual, que inclouen xarxes de bescanvi comercial, cooperatives de crèdit i sistemes de bescanvi comercial locals (LETS). Quan una transacció té lloc en un sistema de crèdit mutual, es genera un càrrec al compte del comprador i es fa un abonament al compte del venedor per la quantitat estipulada – en base a preu de venta – tingui el comprador un balanç positiu al compte o no. Per exemple, posem per cas que et sego la gespa per un preu acordat de 20 crèdits. Si ambdós comencem de zero, jo ara tinc un balanç de +20, i tu de -20. En acabat compro pa a la Thelma per valor de 10 crèdits. Ara el meu compte baixa a +10 i el seu també està a +10.
Aquesta mena de sistema té moltes aplicacions. L’escenari anterior exemplifica un sistema de crèdit local a petita escala sovint anomenat LETS. Des del seu inici l’any 1983 gràcies a Michael Linton, centenars de sistemes LETS han arrelat a tot el món. El crèdit mutual és igualment útil a nivell comercial. Qualsevol xarxa de negocis que satisfaci el requeriment bàsic que cadascú produeixi quelcom que algú dels altres necessiti pot donar lloc a una transacció de bescanvi comercial o a una cooperativa de crèdit. En lloc d’emetre pagarés o buscar préstecs a curt termini dels bancs, els negocis participants creen el seu propi crèdit.
En les transaccions de bescanvi comercial, les diferents firmes venen l’excés d’inventari i la capacitat no utilitzada per a la qual no hi ha mercat monetari immediat a altres firmes a canvi de crèdit comercial. El comprador conserva el líquid, i el venedor acumula crèdit que pot fer servir en transaccions futures. No cal cap compromís idealista amb les monedes complementàries per motivar els negocis a unir-s’hi; de fet, en la majoria de bescanvis es fa una aportació tarifaria considerable per ser-ne membre. Avui dia es fan uns 600 milions d’operacions de bescanvi comercial arreu del món, involucrant un mig milió de firmes. 10. Estadístiques de la International Reciprocal Trade Association.
Una innovació més recent és el facturatge mutual, concebut per Martin “Hasan” Bramwell. Típicament, els negocis reben ordres de rebre el pagament d’aquestes ordres molt per avançat. Per obtenir el líquid necessari per satisfer aquestes ordres, normalment haurien de vendre els comptes pendents de cobrament a la baixa a un tercer (anomenat “factor”), com ara un banc. El facturatge mutual es salta els bancs i permet que els comptes pendents de cobrament siguin usats com a mitjà d’intercanvi líquid entre els negocis participants.
El sistema de crèdit mutual comercial més famós és indubtablement el WIR suís, operatiu des del 1934, que presumeix de tenir desenes de milers de membres i un volum de negoci de més de mil milions de francs suïssos. El 2005, el seu volum va deixar petit tota la resta de xarxes de bescanvi comercial del món juntes. 11. Stodder, “Reciprocal Exchange Networks,” 14. Segons l’economista James Stodder, tant el WIR com altres xarxes de bescanvi comercial experimenten un efecte contrari a la tendència general, mostrant més activitat durant els descensos econòmics, fet que atribueix a la seva capacitat per crear crèdit. 12. Ibid. Això demostra la capacitat de la moneda complementària i dels sistemes de crèdit de protegir els participants de les fluctuacions de la macroeconomia i de sostenir les economies locals.
En qualsevol sistema de crèdit mutual, els membres tenen accés al crèdit sense la participació d’un banc. En lloc de pagar diners per fer-los servir, com en un sistema de crèdit basat en l’interès, aquest crèdit és un bé social gratuït disponible per a tothom qui s’hagi guanyat la confiança de la comunitat. Essencialment, el sistema de crèdit actual és un exemple de la privatització dels comuns de què hem parlat abans, en aquest cas el “crèdit comú” – un judici general d’una comunitat sobre el mereixement creditici de cadascun dels seus membres. Els sistemes de crèdit mutual reclamen aquests comuns emetent crèdit de manera cooperativa més que no pas per a un benefici privat.
El crèdit mutual no és tant un tipus de moneda com un mitjà d’emetre-la. En el sistema dominant, són bàsicament els bancs els que garanteixen accés als diners tot donant crèdit. En un sistema de crèdit mutual, aquest poder passa als mateixos usuaris.
El desenvolupament dels sistemes de crèdit mutual és extremadament significatiu, perquè el crèdit essencialment representa l’elecció d’una societat sobre qui té accés als diners i a quants. El crèdit mutual reemplaça les funcions tradicionals dels bancs. La gent amb un balanç creditici negatiu està sotmesa a pressió social, i a la de la seva pròpia consciència, a fi d’oferir béns i serveis que tornin el seu compte al terreny positiu. Però n’estic segur que pots veure un problema potencial en aquest sistema quan l’apliquem a gran escala. Què impedirà que algun dels participants vagi augmentant més i més el seu balanç negatiu, rebent en essència béns a canvi de res? Aquest sistema necessita una manera d’evitar-ho i d’eliminar els participants que n’abusin.
Sense limitació en el balanç negatiu, una moneda de crèdit mutual pot ser creada en quantitat il·limitada simplement amb la voluntat de fer una transacció. Això pot semblar una cosa bona, però no funcionarà si aquesta moneda és usada per bescanviar béns escassos. 13. Podria funcionar prou bé amb béns no escassos, com ara el contingut digital. Les puntuacions dels usuaris als vídeos de YouTube i altres creacions en línia són una mena de moneda no escassa. En darrera instància, els diners representen un acord social sobre com distribuir la feina i els materials. No tothom ha de tenir accés a suficient crèdit per, diguem, construir una planta de semiconductors de varis milions de dòlars o per comprar el diamant més gran del món.
Alguns sistemes de crèdit mutual més sofisticats tenen límits de crèdit flexibles basats en la participació responsable. El Sistema de Comerç Global (Global Exchange Trading System o GETS; marca registrada d’un sistema de compensació de crèdit) i el Sistema de Bescanvi Comunitari (Community Exchange System o CES) usen complicades fórmules amb les que els límits al crèdit augmenten en el temps segons el volum i la qualitat de la participació d’hom en el sistema. Els qui han complert en el passat amb les seves obligacions de balanç negatiu (dèficit) obtenen un límit al crèdit més alt. Aquesta fórmula funciona igual que una qualificació de crèdit convencional.
El món real, tanmateix, no sempre s’ajusta a una fórmula. Tipus de negocis diferents tenen necessitats de crèdit diferents, i a vegades sorgeixen circumstàncies excepcionals que mereixen un augment temporal del crèdit. Cal algun mecanisme per fixar aquests límits i acceptar o rebutjar les peticions de crèdit. Això pot requerir una recerca, una familiaritat amb les indústries i els mercats, i un coneixement de la reputació i de les circumstàncies de qui el rebrà. També podria abraçar els efectes socials i ecològics de la inversió en qüestió. Sigui quina sigui l’entitat que porti a terme aquesta funció, ja sigui un banc tradicional, una cooperativa, o una comunitat P2P, ha de tenir una bona comprensió general del món dels negocis i ha d’estar disposat a assumir la responsabilitat per les seves avaluacions.
Les noves formes de banca P2P s’enfronten al mateix problema general de determinar la confiança creditícia en l’anònim abisme del ciberespai. Podríem imaginar un sistema en què una base de dades et connectés a tu, i als teus 5000 dòlars que vols prestar durant 6 mesos, amb una persona llunyana que els volgués prestats durant 6 mesos. No la coneixes. Com saps que hi pots confiar? Potser algun sistema de qualificació per a usuaris estil eBay podria proveir una solució parcial, però aquests sistemes són fàcilment manipulats. El que et cal realment és una institució fiable que conegui millor que tu aquesta persona per assegurar-te de la seva fiabilitat. Tu deixes els diners a aquesta institució, la qual els deixa a l’altra persona. Et sona? Es diu banc.
La banca, com els diners, té una dimensió sagrada: un banquer és una persona que troba usos bonics per als diners. Si tinc més diners dels que puc fer servir, puc dir: “Sr. Banquer, trobi’m si us plau algú que pugui donar un bon ús a aquests diners fins que jo els torni a necessitar.” La moneda que es devalua, descrita al Capítol 12, alinea aquesta concepció de la banca amb l’auto-interès. Seguirà essent una funció necessària fins i tot quan “millor” ja no vulgui dir “per augmentar la meva riquesa personal”.
Ja sigui per mitjà d’un consens social, de fórmules o de les decisions dels especialistes, hi ha d’haver alguna manera d’assignar el crèdit. Les funcions de la banca, ja siguin implícites o explícites, sempre existiran. Avui dia, un càrtel bancari ha monopolitzat aquestes funcions, traient profit no només de la seva aptitud per dirigir el crèdit cap a un ús que doni la màxima remuneració, sinó també del seu monopoli del control sobre el que abans eren comuns crediticis. Finalment, podria sorgir un nou sistema bancari del no-res, començant per petites cooperatives de crèdit mutual que fessin acords de bescanvi les unes amb les altres. La convertibilitat entre els diferent sistemes de crèdit mutual és una qüestió important, i trobem diferents prototips que estan essent desenvolupats pel CES i per la Iniciativa Metacurrency. 14. Vegeu a la revista Community Currency Magazine discussions avantguardistes sobre aquesta i altres qüestions de moneda i crèdit local relacionades. El repte és trobar un equilibri entre convertibilitat, per permetre el comerç a llarga distància, i aïllament de l’economia interna dels diferents membres de la depredació externa i dels xocs financers. Són essencialment les mateixes qüestions que afronten les monedes sobiranes petites avui dia.
Els sistemes de crèdit mutual reclamen les funcions de la banca en una comunitat local, una comunitat de negoci o una entitat cooperativa. Fomenten i protegeixen l’economia interna dels seus membres, aïllant-los dels xocs externs i de la depredació financera de la mateixa manera que ho fan les monedes locals. De fet, les monedes locals mai podran sortir d’un estatus marginal a menys que tinguin mecanismes de crèdit que les protegeixin de les ràtzies especulatives que nombroses monedes nacionals han sofert els darrers vint anys. Les organitzacions de compensació de crèdit locals i regionals poden exercir funcions de control de capital similars a aquelles que les nacions més sàvies imposaren mentre desenvolupaven les seves economies substituint les importacions. El sistema de crèdit mutual més famós, el WIR suís, proveeix un model força extrem d’aquest principi: una vegada hi entres, no se’t permet treure’n els diners. En un nivell local, això forçaria els inversors estrangers a proveir-se de components localment. Mesures menys extremes però similars foren aplicades a Taiwan, Japó, Singapur i Corea del Sud els anys 50 i 60, quan es va restringir la repatriació de beneficis a les companyies foranes.
Una de les “importacions” que els governs locals i regionals poden reemplaçar és el crèdit mateix. Els països asiàtics que acabem de mencionar també ho feren, restringint l’accés a la indústria bancària – posant límits als bancs estrangers per mitjà de polítiques del govern i de barreres culturals informals. En un nivell regional o local, fins i tot sense una moneda local, els governs poden reemplaçar el crèdit exogen operant amb els seus bancs públics. 15. Vegeu els escrits d’Ellen Brown, autora de Web of Debt, per una argumentació més extensa en favor de la banca pública. Un article que repassa les similituds entre els bancs públics i les monedes de crèdit mutual és “Time for a New Theory of Money”, de la mateixa Brown, disponible a www.commondreams.org/view/2010/10/29-3 Si hem de pagar el crèdit, no hauria aquest pagament de quedar-se en l’economia local? Avui dia, els governs estatals i locals dipositen els ingressos de les taxes a bancs multinacionals que els presten allí on en puguin treure més profit; de fet, en una era de consolidació bancària, no tenen altra elecció, perquè els bancs locals s’han fusionat. Els bancs estatals, com per exemple el de Dakota del Nord, poden prestar localment, finançar projectes locals sense haver d’emetre deute d’alt interès al mercat de bons, exercint un efecte contrari als cicles dominants tot prestant durant les crisis de crèdit i mantenint els beneficis bancaris en el nivell local en lloc de portar-los a Wall Street. Els bancs de propietat pública no cal que tinguin per motivació els guanys, i qualsevol benefici que tinguin pot ser retornat als propietaris, la gent, restaurant així els comuns de crèdit. Aquests avantatges també són vàlids pel sistema monetari actual.
A nivell nacional, la banca pública no difereix gaire dels poders emissors de moneda, un poder del que els Estats Units (com la majoria de països) han abdicat donant-lo a una institució privada, la Reserva Federal. Però en teoria podrien bastir el seu propi banc i prestar-se diners a ells mateixos, essencialment imprimint moneda a interès zero o negatiu. O podrien saltar-se el sistema bancari i crear moneda directament, com autoritza la Constitució i com succeí durant la Guerra Civil. 16. Dennis Kucinich ha recentment reviscolat aquesta idea en H.R. 6550: National Emergency Employment Defense Act del 2010. Les propostes de moneda subratllades al Capítol 11 capacitarien els governs locals per fer el mateix, emetent moneda “garantida” pels comuns biològics de la regió que siguin sota la seva vigilància. En darrera instància, les divisions polítiques podrien canviar per tal de ser més conformes amb les regions biològiques i culturals. Els governs regionals tindran més autonomia que avui dia quan tinguin el poder d’emetre la seva moneda.
La decisió sobre com distribuir el capital a gran escala no és una decisió només econòmica: és una decisió social i política. Fins i tot en la societat capitalista d’avui dia, les decisions d’inversions més importants no sempre es fan en base als beneficis dels negocis. 17. Cada vegada més aquestes decisions polítiques es prenen en favor dels interessos dels negocis. Portar un home a la lluna, construir un sistema d’autopistes i mantenir les forces armades són inversions públiques que no busquen un retorn positiu del capital. En el sector privat, malgrat tot, el benefici bancari determina la distribució del capital, la qual cosa vol dir la distribució de la feina humana, de la creativitat i de les riqueses de la terra. Què farem en aquesta terra nosaltres, la humanitat? Aquesta elecció col·lectiva és un comú que ha estat privatitzat i que ens serà restaurat en una economia sagrada. Això no vol dir arrabassar les decisions d’inversió al sector privat, sinó més aviat canviar la natura del crèdit de manera que els diners vagin a aquells qui serveixin el bé social i ecològic.
La reclamació dels comuns de crèdit prendrà moltes formes: préstecs P2P (descrits en el capítol anterior) sistemes de crèdit mutual, unions de crèdit i altres bancs cooperatius, bancs de titularitat pública i altres formes innovadores de banca com el banc J.A.K suec. Per mitjà de maneres innovadores, aquestes sistemes retornen el poder dels diners i del crèdit a la gent, ja sigui per mediació d’estructures associatives P2P com en els sistemes de crèdit mutuals, o d’institucions polítiques com els bancs públics. I atès que la sobirania política val ben poc en absència de sobirania monetària, reafirmar el control local, regional i nacional (en el cas de països petits) sobre el crèdit és un pas important cap a la re-localització de l’economia, la cultura i la vida.