Primer t’ignoren, després es riuen de tu, en acabat et combaten, finalment guanyes. -Mohandas Gandhi
Abans d’explorar més pregonament un canvi personal en el pensament econòmic i posar en pràctica allò que és part d’una economia sagrada, resumiré els seus elements macro-econòmics clau. Alguns ja els estem entrellucant avui dia; altres encara són fora del que és acceptable com a discurs polític i esperen un aprofundiment de la crisi per tal que l’impensable esdevingui de sentit comú.
La transició que traço és evolutiva. No implica confiscació de la propietat ni destrucció indiscriminada de les institucions actuals, sinó la seva transformació. Tal com descriu el resum següent, aquesta transformació és en camí, i incipient en les institucions existents.
El lector pot notar que, a menys que estiguin del tot fora del mapa, la majoria d’aquests desenvolupaments es troben a l’esquerra de l’espectre polític. Això és perquè redistribueixen gradualment la riquesa dels rics a tots els altres. Mentre que les classes adinerades sempre han volgut tipus d’interès alts, i la classe obrera baixos, aquest llibre els imagina negatius. Mentre que els lliberals són aficionats als programes d’acció social, aquest llibre universalitza el benestar per mitjà del dividend social. Mentre que els interessos corporatius advoquen per l’eliminació de les proteccions medi-ambientals i social, aquest llibre preveu la reclamació dels comuns. L’única excepció important és l’eliminació de l’impost sobre la renta, que de fet repercutirà en benefici d’aquell petit segment de rics la riquesa dels quals prové de la producció empresarial més que no pas de la generació de rentes econòmiques per mitjà del control dels diners i de la propietat.
1.MONEDA AMB INTERÈS NEGATIU
Motivació: L’interès negatiu sobre les reserves, i una moneda física que perdi valor amb el temps, capgiren els efectes de l’interès. Permeten prosperitat sense creixement, encoratjant un distribució equitativa i sistèmica de la riquesa i posen fi a la rebaixa del flux monetari futur de manera que ja no siguem pressionats a hipotecar el nostre futur a canvi de beneficis a curt termini. A més, encarna la veritat sobre el món, en el qual tot es degrada i torna a la seva font. Els diners deixen de ser una excepció il·lusòria a la llei natural. Finalment, atès que els diners en cert sentit representen l’acumulació de poder de varis mil·lennis de desenvolupament tecnològic, la qual és l’herència de tots els éssers humans, és injust que algunes persones se n’aprofitin simplement pel fet de posseir-la, tal com passa en l’actual sistema d’interès positiu lliure de risc.
Transició i polítiques: Érem al caire d’una transició a una moneda que es degrada l’any 2009, quan els bancs centrals tensaren l’interès entre bancs a tipus propers a zero i flirtejaren amb fer forat vers l’interès zero. Avui dia l’economia es troba immersa en una recuperació anèmica, però els problemes subjacents d’estancament i deute encara romanen. Cada nova crisi, cada nou rescat, ofereix l’oportunitat de recomprar el deute impagable amb moneda que es degrada, rescatant així la infraestructura financera sense intensificar la concentració de la riquesa. A més, com que no hi ha dubte que l’estímul monetari tradicional i l’estímul fiscal Keynesià fracassen, com passa al Japó, els bancs centrals difícilment poden ignorar la següent i òbvia passa que és portar els tipus d’interès per davall de zero. Per evitar guerres de moneda, això s’hauria de fer com a política coordinada de tots els poders sobirans, o bé s’hauria d’incorporar en una moneda global.
La Reserva Federal no té actualment l’autoritat per recaptar un interès negatiu sobre les reserves o per emetre bitllets que es depreciïn. En qualsevol país aquesta autoritat recau, com ha de ser, en els cossos legislatius. Ara és bon moment per a què aquesta idea entri al discurs econòmic i polític, ja que els bancs centrals estan preocupats per la inoperància de les seves eines monetàries. L’actual estancament en la velocitat dels diners demostra que abaixar els tipus d’interès a zero estimula el crèdit només si hi ha la perspectiva d’un creixement econòmic significatiu. La nova remesa d’expansió quantitativa només tindrà en compte aquest punt mentre creixi l’excedent de reserves. En absència de creixement els bancs prefereixen quedar-se els diners a interès zero que injectar-lo a l’economia per mitjà del crèdit. Però ho preferirien al 2 per cent negatiu? O al 5 per cent negatiu?
Efectes en la vida econòmica: Per tothom excepte la classe inversora, la experiència quotidiana de l’ús dels diners serà la mateixa. Tot i que als rics els costi imaginar-s’ho, avui dia la majoria de la gent viu al dia i rarament acumulen més que l’equivalent a dos mesos d’estalvis. Pels més adinerats, estalviar encara seria possible, però el valor dels estalvis disminuiria gradualment amb el temps a menys que fos invertit amb risc. No hi hauria manera de fer créixer els diners sense risc, fer que “els diners treballessin per tu”. Fins i tot els bons del govern donaran interès zero o negatiu. Per a compres grans, ja sigui a nivell personal o empresarial, els préstecs a baix o zero interès, més que no pas els estalvis, seran el vehicle bàsic de finançament. (Això ja està passant de tota manera). Els negocis tindran accés al capital d’inversió sense requerir-los que dediquin una gran proporció del seu flux monetari futur al servei del deute, eliminant l’imperatiu de “créixer o morir” que governa la vida econòmica avui dia.
2. ELIMINACIÓ DE LA RENTA ECONÒMICA I COMPENSACIÓ PER L’ESPOLI DELS COMUNS
Motivació: La polarització de la riquesa és inevitable quan es permet que la gent tregui profit del mer fet de posseir quelcom sense produir res ni contribuir a la societat. Aquests beneficis, coneguts com a renta econòmica, els tenen els posseïdors de la terra, de l’espectre electromagnètic, dels drets sobre el mineral, de les reserves de petroli, de les patents i de moltes altres formes de propietat. Com que aquestes formes de propietat o bé eren anteriors a l’espècie humana o bé són el producte col·lectiu de la cultura humana, no haurien de pertànyer a cap individu privat que no les empri en benefici públic i del planeta.
A més, avui dia és possible beneficiar-se de l’espoli de diferents aspectes de la riquesa comuna com la biodiversitat, els aqüífers, el sòl, els caladors oceànics etcètera. Aquests pròpiament ens pertanyen a tots, i la seva explotació només hauria de tenir lloc per comú acord i pel bé comú.
Transició i polítiques: Alguns estats i nacions ja taxen la terra en funció del seu valor, i d’altres han nacionalitzat el petroli i els minerals. Bolívia i Alaska, per exemple, han declarat de propietat pública els drets sobre el petroli, de manera que les companyies petrolieres només guanyen diners per oferir els seus serveis en l’extracció del petroli, i no de posseir-lo. Traslladar la càrrega impositiva del treball a la propietat serà cada cop més atractiu a mesura que la situació dels assalariats esdevingui més desesperada. Al final, tal com mostren les inextricables guerres sobre la regulació dels drets de l’aigua, arriba el moment de bastir la conservació dels recursos directament sobre el sistema monetari.
Les mesures com els impostos Georgistes sobre el valor de la terra, l’arrendament dels drets sobre el mineral i l’ús dels subjectes generadors de renta econòmica com a garantia monetària tal com hem descrit en aquest llibre són maneres de tornar les rentes econòmiques a la gent, de manera que els qui es mouen per interessos privats només puguin treure profit del fet de fer servir correctament la propietat, no merament de posseir-la. Qualsevol cosa que provingui dels comuns hauria de ser subjecta a taxes o tarifes. La propietat intel·lectual pot ser retornada als comuns escurçant els terminis dels copyrights i de les patents, reconeixent així la matriu cultural de la que sorgeixen aquestes idees. També hem de mantenir les noves formes de riquesa, com el genoma, l’espectre electromagnètic i els nous “comuns” d’internet dins del domini públic, assignant-ne l’ús només als qui els usin en benefici de la societat i el planeta.
Efecte en la vida econòmica: Passant la càrrega impositiva a la propietat i els recursos, les taxes sobre ventes i ingressos seran reduïdes o eliminades, i es crearà un ferm incentiu econòmic en favor de la conservació. Atès que les rentes econòmiques enriqueixen els qui ja tenen, eliminar-les fomentarà una distribució de la riquesa més equitativa. En el reialme de la propietat intel·lectual, l’ampliació del domini públic encoratjarà les creacions culturals que no vagin encaminades al benefici econòmic, ja que les “matèries primeres” de la creació artística i intel·lectual seran menys subjectes a royalties i a les limitacions imposades per la propietat privada.
3. LA INTERNALITZACIÓ DELS COSTOS SOCIALS I MEDIAMBIENTALS
Motivació: Igual com avui dia és possible fer baixar els aqüífers sense pagar a la societat per fer-ho, també és possible reduir la capacitat de la terra d’absorbir i processar residus, la capacitat de la geosfera de reciclar el carboni i la capacitat del cos humà de manejar les substàncies contaminants. Avui dia, la pol·lució i altres formes de degradació ambiental generen uns costs que normalment són carregats a la societat i a les generacions futures, no als qui contaminen. Això no només és clarament injust, sinó que també fa que la contaminació i la degradació mediambiental segueixin.
Transició i polítiques: Una regulació que inclogui penalitzacions econòmiques per als infractors és ara com ara el mitjà principal de capgirar l’incentiu econòmic de què ara gaudeix la contaminació, però té moltes mancances, tant pel que fa a l’aplicació com a la teoria subjacent. En primer lloc, introdueix un incentiu per satisfer els estàndards però no per superar-los. No ens permet implementar un sostre global a les emissions totals d’un contaminant determinat o sobre l’extracció total d’un recurs natural. Les propostes actuals per remeiar aquests defectes inclouen quotes d’emissions i taxes verdes. S’han proposat molts d’aquests plans de quotes, i en alguns llocs s’hi han implementat. Les quotes sobre el diòxid de sofre han funcionat força bé a l’hora de reduir la pluja àcida, però no pel que fa a les emissions de CO2. Són passes en la direcció correcta, però en darrera instància qualsevol forma de contaminació i espoli hauria de ser subjecte a pagament.
Per a cada tipus d’element contaminant i per a cada recurs natural hem de determinar quanta emissió o extracció poden suportar el planeta i les diferents bio-regions. Els drets d’emetre aquests contaminants o de fer servir aquests recursos es poden assignar de diferents maneres. En alguns casos potser voldríem especificar per mitjà d’una planificació centralitzada qui es queda què per fer què: el granger A pot extreure 100.000 galons de l’aqüífer; el granger B 120.000; la fàbrica C 200.000; etcètera. Però com que això genera una ineficiència econòmica, en la majoria dels casos preferirem imposar taxes sobre la contaminació i sobre els recursos, o sistemes de subhasta de quotes, per tal d’introduir recompenses econòmiques a la conservació i la reducció de la contaminació. Encara seria millor basar el sistema monetari mateix en els regals de la terra tot garantint la moneda amb els recursos del planeta i amb la seva capacitat d’absorbir i transformar residus.
Efecte sobre la vida econòmica: Aquestes mesures posen fi a l’oposició entre ecologia i economia. Alineen la millor decisió econòmica possible amb la millor decisió mediambiental possible, posant la força de la innovació empresarial al servei del planeta. Sorgiran grans i noves indústries dedicades a la conservació, el control de la contaminació i la gestió de residus tòxics. La fabricació amb residu zero esdevindrà la norma. L’alta despesa en matèries primeres encoratjarà un progrés continu vers la miniaturització i l’eficiència.
Desincentivant econòmicament els béns barats d’usar i llançar, els articles manufacturats esdevindran més cars, duraran més i es podran reparar. Tindrem més cura de les nostres coses, i les mantindrem i conservarem. Les mercaderies que consumeixen molts recursos com els cotxes, les màquines i certes eines i aparells es compartiran a nivell de veïnat o d’altres tipus de comunitats. Les àrees residencials esdevindran més compactes; les cases més petites; i a les cases grans hi viuran famílies més grans o altres tipus d’estructures més enllà del nucli familiar.
Tal com passa amb l’eliminació de les rentes econòmiques, aquestes mesures traslladen la càrrega impositiva dels ingressos als recursos de manera que no se’ns taxa pel que contribuïm sinó pel que prenem. Finalment, els ingressos no seran subjectes a impostos, alliberant-nos de la responsabilitat de portar una comptabilitat personal i del control intrusiu del govern.
4. LOCALITZACIÓ ECONÒMICA I MONETÀRIA
Motivació: Com que la comunitat s’ha desintegrat a tot el món, la gent anhela el retorn a les economies locals on coneixem en persona la gent de la que depenem. Volem estar connectats a la gent i als llocs, no a la deriva en un monocultiu anònim i global. És més, la producció global de mercaderies posar a competir uns llocs amb els altres, fomentant una “cursa cap al precipici” en els salaris i les regulacions mediambientals. A més, quan la producció i l’intercanvi econòmic són locals, els efectes social i mediambientals de les nostres accions són molt més evidents, i es reforça la nostra compassió innata.
Transició i polítiques: La tendència cap a l’economia local ja ha començat. El pic en els costs energètics i la consciència ecològica indueixen un abastiment dels negocis més local, i milions de consumidors s’estan adonant dels beneficis en la salut del menjar fresc de proximitat. La gent mostra a tot arreu un ferm desig de tornar-se a connectar a la comunitat, i algunes ciutats i governs regionals han iniciat campanyes per afavorir el “comerç de proximitat”. Milers de comunitats a tot el món han emès monedes locals, i malgrat que ocupen avui dia un espai ben minso, la gent s’hi va acostumant i ens ofereixen una base per a futures monedes locals garantides pels governs municipals.
Els altres elements de l’economia sagrada fan pinya amb la localització. La internalització dels costs eliminarà moltes “economies d’escala” il·lusòries que afavoreixen el transport de llarga distància, mentre que l’eliminació de les rentes econòmiques corregirà els obscens diferencials en els salaris que ara trobem entre els països rics i pobres. 1. Això passa perquè els salaris baixos en realitat gaudeixen dels subsidis en els comuns no monetitzats. Quan encara es pot extreure lliurement i gratuïta de la terra i la comunitat, el cost de la vida, i en conseqüència els salaris, poden ser molt baixos. Aquests dos factors afavoreixen la globalització econòmica que ha tingut lloc en els darrers dos-cents anys. Mentrestant, com que la major part dels comuns naturals, socials i culturals són de caràcter local o regional, un sistema monetari basat en els comuns reforçaria de manera natural la sobirania política i econòmica local.
Les crisis econòmiques recents han mostrat que tan aviat com la moneda nacional deixa de funcionar, els governs locals de seguida fan el pas de crear la seva pròpia moneda. Va passar a l’Argentina el 2002; quasi bé va passar a Califòrnia el 2009; i amb la més que probable dissolució de la Unió Econòmica i Monetària, pot ser que a Europa ocorri una devolució significativa de la sobirania monetària a les nacions més petites. A mesura que s’aprofundeixi en la crisi actual, els governs regionals i les nacions més petites tindran una oportunitat de reclamar la sobirania econòmica emetent moneda i protegint-la dels mercats financers globals per mitjà de controls sobre el capital, taxes sobre les transaccions exteriors etcètera. Els governs poden també donar un tracte preferencial als negocis locals a l’hora de firmar contractes. Finalment, els governs locals i regionals poden reclamar la seva sobirania sobre el crèdit als estaments financers internacionals creant bancs públics i altres institucions de crèdit.
Vida Econòmica: Mentre que molts productes i serveis tecnològics són globals per naturalesa, els subsidis ocults i les polítiques de molts anys han traslladat moltes coses que poden i haurien de ser locals a l’economia de mercaderies global. En el futur tornaran a la producció local. La major part del menjar que mengem creixerà en les bioregions on vivim. En les cases i en molts dels productes manufacturats s’usaran materials locals, sovint reciclats, i es produiran a una escala menor. Els pobles petits experimentaran una revifalla econòmica, i la “Plaça de la Vila” serà repoblada per autèntics negocis locals.
5. EL DIVIDEND SOCIAL
Motivació: Milers d’anys d’avenços tecnològics han fet extremadament fàcil la producció de béns de primera necessitat quantificables. Aquests avenços, regal dels nostres ancestres, haurien de ser propietat comuna de tota la humanitat. Tots mereixem prendre part en la riquesa que han possibilitat. El mateix pel que fa a la riquesa natural de la terra, la qual no va fer cap home. L’actual sistema econòmic ens força en essència a treballar pel que ja és nostre. És més just que els beneficis de la compensació de la renta econòmica, de les taxes de pol·lució, etcètera (vegeu els punts 2 i 3) arribin a tots els ciutadans en la forma d’un dividend social. Això també serviria per mitigar la concentració de la riquesa i evitar les crisis de deflació. El dividend social proveiria perfectament la quantitat justa de diners per cobrir les necessitats bàsiques; més enllà d’això, qui ho volgués encara podria guanyar-se els seus propis diners. Deslligaria la feina de la pressió de la necessitat; la gent treballaria perquè voldria, no per obligació.
Transició i polítiques: El dividend social ja existeix a l’estat d’Alaska, on cada ciutadà rep part dels beneficis estatals del petroli per mitjà d’un xec de varis milers de dòlars. Els recent xecs d’estímul són un altre precursor del dividend social del futur. Un altre model existent és el sistema de benestar social, que encara que pugui fer-nos riure sovint va acompanyat del terme “dret”. Però potser hauríem de fer-nos nostre aquest epítet i fer-lo arribar a tots els ciutadans; al capdavall, no tenim tots dret a la gran i abundant riquesa que la Terra i els nostres ancestres ens han llegat?
Els drets que ja tenim, com els cupons per menjar, la seguretat social, la deducció fiscal per a famílies amb nens amb ingressos baixos o mitjos, els programes de benestar social, la prestació d’atur i els xecs d’estímul poden expandir-se i fer-se universals. Aquestes mesures van en contra de la tendència política actual d’austeritat, però la intensa misèria que aquestes polítiques engendren podria portar a l’agitació social i a la revolució. Llavors sorgirà la voluntat política de redistribuir la riquesa. Quan això passi, no tinguem una actitud de revenja a l’hora de taxar els rics; més aviat prenguem l’actitud de donar a tots els ciutadans el que els pertoca. El dividend social és una redistribució encoberta de la riquesa perquè, mentre que tothom rep per igual, els rics en proporció paguen més impostos per finançar-lo. 2. Una altra manera de finançar-lo són els diners fiduciaris que el govern crea per repartir entre tots els ciutadans. Això també és una forma encoberta de redistribució de la riquesa atès que, a menys que s’extregui de l’economia una quantitat de diners equivalent per mitjà dels impostos, el resultat serà la inflació, acompanyada d’una disminució de la riquesa relativa de la classe creditora. En la visió exposada en aquest llibre, es finançarà amb càrrecs de moratòria, quotes de pol·lució i tarifes per l’ús dels comuns. (vegeu 1, 2, 3).
Vida Econòmica: Mentre que encara hi haurà rics i pobres, la pobresa ja no implicarà una extrema ansietat. Els que tinguin la inclinació a crear coses que altre gent vulgui o necessiti guanyaran més diners; els qui s’enfoquin en la simplicitat, la vida a la natura o l’auto-expressió artística tindran les necessitats bàsiques cobertes. El focus de la vida econòmica, tanmateix, ja no serà “guanyar-se la vida”.Alliberats d’aquesta pressió, dirigirem els nostres dons al què ens inspira – per a cada cop més persones el que ens inspira és la curació de la societat i del planeta dels estralls causats per la Separació. (Si encara penses que l’alliberament de la pressió per la supervivència portarà a dissipació i indolència, si us plau torna enrere i llegeix un altre cop el Capítol 14, “Les Ganes de Treballar”)
6.DECREIXEMENT ECONÒMIC
Motivació: Després de centenars d’anys d’invents per estalviar-nos feina, de l’spinning jenny a l’ordinador digital, cada vegada que havíem de decidir hem triat consumir més en lloc de treballar menys. Aquesta elecció, canalitzada pel sistema monetari, ha anat acompanyada d’una minva creixent del capital social i natural. Avui dia, l’opció d’accelerar el consum ja no és disponible. En absència de la força impulsora de l’interès positiu lliure de risc, el creixement econòmic ja no serà necessari per promoure el flux del capital, i una economia de decreixement esdevindrà factible. La tecnologia seguirà avançant, i ens quedarem amb la segona opció: treballar menys o, més aviat, treballar menys a canvi de diners.
Transició i polítiques: Ja està passant. Els índex d’atur elevats (prop del 20 per cent, amb treballadors desanimats) en els països industrialitzats, i l’excés de producció, impliquen que simplement no hi ha prou feina remunerada per donar feina a tothom i produir tot el que ens cal. A més, hi ha molta feina bonica i necessària que s’ha de fer, però la major part no genera cap retorn econòmic. Avui dia l’atur es considera molt dolent, però no seria així si fos mitigat per un dividend social i es repartís per tota l’activitat econòmica. I si tothom treballés un 20 per cent menys, en lloc que el 20 per cent de la gent no treballés? Aquesta circumstància econòmica coincideix amb un canvi de consciència a mesura que més de nosaltres refusem la noció convencional del treball: la divisió de la vida en dues zones exclusives, feina i lleure.
La moneda que es devalua, l’economia basada en els recursos (punts 2 i 3) i el dividend social donen suport a una economia de decreixement. També ens hem de desprogramar del mantra que diu que el creixement és bo, el qual mena avui dia la política pública. En el programa d’estímul del 2009, la raó per construir carreteres, ponts i portar a terme altres projectes era estimular el creixement – no era una decisió conscient pel fet que realment ens calguessin més carreteres i ponts. De manera similar, es dóna la benvinguda a la construcció de cases noves com a signe de creixement, i no com l’expressió d’una creença que ens calguin més barris i més dispersió urbana. Polítiques com l’estímul fiscal monetari Keynesià, que en la seva nova encarnació seran els diners amb interès negatiu, i el dividend social, s’han de reformular: ja no són per fer que l’economia torni a créixer, sinó per fer arribar els diners als qui els necessiten per gastar-los. En general, això no esperonarà el creixement si els comuns són protegits de la monetització; per contra, modificarà la distribució dels recursos i el focus de l’activitat econòmica.
Vida Econòmica: Les classes mitges i baixes experimentaran una creixement dels recursos, com si l’economia creixés, perquè els beneficis de tenir salaris més alts i de trobar feina amb més facilitat que normalment només ocorren en un context d’inversió empresarial enfocada al creixement podran tenir lloc en una economia estacionària o en decreixement. La gent emprarà més del seu temps en activitats no econòmiques a mesura que el reialme monetari reculi i el dels regals, el voluntariat, el lleure i el no quantificable creixi. Contingut digital – imatges, música, vídeo, notícies, llibres etc.- seguiran la tendència cap a la disponibilitat a cost zero. Mentre que la producció basada en els recursos serà de lluny molt més cara, l’aportació humana es continuarà beneficiant de l’acumulació de tecnologia actual de manera que en molts reialmes tecnològics farem més amb menys. A més la gent compartirà més i consumirà menys, es prestarà més i es llogarà menys, es donarà més i es vendrà menys, tot reflectint i engendrant el decreixement econòmic.
7.CULTURA DEL REGAL I ECONOMIA P2P
Motivació: L’expansió del reialme monetari s’ha fet a expenses d’altres formes de circulació econòmica, en particular el regal. Quan totes les relacions econòmiques esdevenen serveis de pagament, ens tornem independents de tothom qui coneixem i dependents, per mitjà dels diners, de proveïdors anònims i llunyans. Aquesta és una raó important del declivi de la comunitat en les societats modernes, amb la seva alienació, solitud i misèria psicològica. És més, els diners no serveixen per facilitar la circulació i desenvolupament de les coses no quantificables que enriqueixen la vida.
Transició i polítiques: Per sort, el reialme dels diners ja està començant a recular, i aquest decreixement dóna espai a l’economia del regal. Internet és en alguns aspectes cabdals una xarxa de regal, i ha facilitat un intercanvi d’informació que abans era molt costós. De maneres diferents ha impulsat serveis com la publicitat (penseu en Craigslist), les agències de viatges, el periodisme, l’edició, la música i d’altres vers el reialme del regal. També ha facilitat modes de producció comunitària basats en el regal. El que abans requeria intermediaris a comissió i estructures administratives centralitzades ara té lloc de manera directa. La gent i els negocis fins i tot estan creant crèdit, via els sistemes de crèdit mutual, sense que els bancs facin de mitjancers. Mentrestant, al nivell local els ideals de l’ésser connectat, l’anhel de viure en comunitat i l’exigència econòmica punyent estan portant la gent a restablir les estructures comunitàries basades en el regal.
Els governs poden liberalitzar les regulacions fiscals i bancàries per donar llibertat a nous sistemes de circulació econòmica que estan sorgint avui dia. Els comuns en què es basen aquests sistemes, en particular internet, han de ser públics. Els governs també poden establir i promoure sistemes de crèdit mutual per a empreses i indústria, protegint l’economia domèstica o local de la depredació del capital internacional.
Vida Econòmica: La gent satisfarà les seves necessitats, ja sigui de béns, serveis o diners, de moltes maneres diferents. Els cercles de regals personals i la coordinació en línia de regals i necessitats permetran que es satisfacin moltes necessitats sense usar diners. La gent tindrà sensació de pertànyer a una comunitat en què poden confiar. Els sistemes complementaris de crèdit creat pels usuaris, junt amb el préstec P2P per mitjà d’internet, eliminaran en part la tradicional necessitat de bancs. A nivell local, i també mitjançant les xarxes globals, sorgiran noves “monedes” no quantificades de reconeixement i gratitud que connectin i recompensin les contribucions a la societat i al planeta.
Com podeu veure, els set conceptes que he descrit s’alimenten els uns als altres. De fet, cap d’ells pot anar per lliure. La moneda amb interès negatiu, per exemple, no funcionarà si encara es pot invertir en altres fonts de renta econòmica. La localització depèn en gran mesura de l’eliminació dels subsidis ocults que fan viable el comerç global. Les economies del regal permetran que millori la qualitat de vida fins i tot encara que l’economia reculi.
En conjunt, els diferents fils de l’economia sagrada que he descrit a la Part II d’aquest llibre teixeixen un tapís, una matriu orgànica que avui dia podem veure emergint. La nova economia no apareixerà del no-res, emportant-se allò vell per davant i començant de bell nou; més aviat es tracta d’una fase de transició, una metamorfosi.
Just com cap peça de l’economia sagrada pot ser per si sola, cadascuna d’elles reforça les altres de manera natural. Però si hi ha un eix vertebrador, és la fi del creixement, la transició de l’espècie humana a una nova relació amb la Terra, una nova Història de la Gent. En darrera instància, el sorgiment en nosaltres del desig de ser companys de la Terra, i el nostre recent reconeixement espiritual que tots els éssers són únics i estan connectats, és subjacent al que he anomenat economia sagrada.