Amb incessant generositat la terra Anglesa floreix i creix; collites grogues onejant; farcida de tallers, d’activitat industrial, amb 15 milions de treballadors, s’entén que és la més forta, la més enginyosa i la més preparada que la nostra Terra mai conegué; vet-ho-aquí aquests homes; vet-ho-aquí el treball que han fet, el fruit que han produït, abundant, exuberant, és a les nostres mans: i contempleu, un poder sinistre, com per Encantament, s’ha avançat tot dient: “No ho toqueu, treballadors, capatassos, amos; cap de vosaltres pot tocar-ho, cap home en serà més mereixedor; això és fruita encantada!” -Thomas Carlyle, Past and Present
Es diu que els diners, o almenys l’amor pels diners, és l’arrel de tot mal. Però perquè? Al capdavall, el propòsit dels diners és, al nivell més bàsic, simplement facilitar l’intercanvi; en altres paraules, connectar els regals dels humans amb les necessitats humanes. Quin poder, quina monstruosa perversió els ha tornat l’oposat: un agent de l’escassesa?
Perquè, certament, vivim en un món de fonamental abundància, un món en què vastes quantitats de menjar, energia i materials són malbaratades. La meitat del món passa fam, mentre l’altra meitat malbarata prou menjar per alimentar l’altra meitat. Al Tercer Món i als nostres guetos, a la gent li manca menjar i altres necessitats bàsiques i no es pot permetre comprar-los. Mentrestant, bolquem els nostres vastos recursos en guerres, trastos de plàstic i altres innumerables productes que no serveixen la felicitat humana. És obvi que la pobresa no es deu a la manca de capacitat productiva. Ni tampoc a la manca de disposició a ajudar: a molta gent li agradaria alimentar els pobres, recuperar la natura i fer altres treballs plens de sentit, però no poden perquè en aquestes coses no hi ha diners. Els diners fallen completament a l’hora de connectar regals i necessitats. Perquè?
Durant anys, seguint l’opinió convencional, vaig pensar que la resposta era l’avarícia. Perquè les fàbriques que exploten els treballadors baixen els sous al mínim? Per avarícia. Perquè la gent compra utilitaris devoradors de benzina? Per avarícia. Perquè les companyies farmacèutiques suprimeixen línies de recerca i venen drogues que saben que són perilloses? Per avarícia. Perquè els proveïdors de peixos tropicals dinamiten esculls de coral? Perquè les fàbriques aboquen residus tòxics als rius? Perquè els especuladors saquegen els fons de pensió dels treballadors? Per avarícia, per avarícia i per avarícia.
Més endavant aquesta resposta em va començar a incomodar per una cosa: Forma part de la mateixa ideologia de separació que rau a l’arrel de les malalties de la nostra civilització. És una ideologia tan vella com la divisió agrícola del món en dos reialmes separats: el salvatge i el domèstic, l’humà i el natural, el blat i la mala herba. Diu que hi ha dues forces oposades en aquest món, el bé i el mal, i que podem crear un món millor eliminant el mal. Hi ha quelcom dolent en el món i en nosaltres, quelcom que hem d’extirpar per fer-ne del món un lloc segur i bondadós.
La guerra contra el mal imbueix tota institució de la nostra societat. En l’agricultura apareix com el desig d’exterminar el llop, de destruir les males herbes amb glifosats, de matar totes les plagues. En medicina és la guerra contra els gèrmens, una batalla constant contra un món hostil. En la religió és la lluita contra el pecat, o contra l’ego, o contra la manca de fe i el dubte; o contra la projecció externa de tot això: el diable, l’infidel. És la mentalitat de purgar i purificar, d’auto-millora i conquesta, d’alçar-se per damunt de la natura i transcendir el desig, de sacrificar-se un mateix per ser bo. Per damunt de tot, és la mentalitat del control.
Diu que una vegada hàgim aconseguit la victòria final sobre el mal entrarem al paradís. Que quan eliminem tots els terroristes o creem una barrera impenetrable serem a recer. Que quan desenvolupem un antibiòtic infal·lible i una regulació artificial dels processos del cos tindrem una salut perfecta. Que quan fem impossible el crim i tinguem una llei que ho governi tot tindrem una societat perfecta. Que quan superis la teva mandra, les teves compulsions, les teves addiccions, tindràs una vida perfecta. Fins aleshores, simplement ho hauràs de seguir intentant.
En la mateixa línia, el problema en la vida econòmica és, suposadament, l’avarícia, tant fora nostre en la forma de tota aquesta gent avariciosa, com dins, en la forma de les pròpies tendències avaricioses. Ens agrada imaginar que nosaltres no som tan avariciosos; potser tenim algun impuls avariciós, però els tenim sota control. A diferència d’altra gent! Alguna gent no manté l’avarícia a ratlla. Els manca quelcom fonamental que tu i jo tenim, una decència i una bondat bàsiques. Són, en una paraula, dolents. Si no poden aprendre a reprimir els seus desitjos, a passar amb menys, els haurem de forçar a fer-ho.
Clarament, el paradigma de l’avarícia és ple de judici sobre els altres, i també d’auto-judici. Els nostres odi i ira justificats contra els avariciosos amaguen la por secreta de no ser millor que ells. És l’hipòcrita qui té més zel en la persecució del mal. Posar l’enemic fora permet expressar sentiments irresolts d’ira. D’alguna manera, és una necessitat: les conseqüències de no treure-la o de dirigir-la cap a un mateix són horribles. Però vaig arribar a un punt en la meva vida en què em vaig cansar de l’odi, de la guerra contra el ser, de l’esforç per ser bo i de la pretensió que jo era millor que els altres. Crec que l’humanitat, col·lectivament, està arribant, també, a aquest punt. Al final, l’avarícia és una cortina de fum, en si mateixa un símptoma, i no una causa, d’un problema més profund. Culpar l’avarícia i combatre-la intensificant el programa d’auto-control és intensificar la guerra contra el ser, que és sols una altra expressió de la guerra contra l’altre que és a la base de la present crisi de la civilització.
L’avarícia té sentit en un context d’escassesa. La nostra ideologia regnant ho assumeix: és bastida sobre la nostra Història del Ser. L’ésser separat en un univers governat per forces hostils o indiferents és sempre a la vora de l’extinció, i només té seguretat fins el punt en què pugui controlar aquestes forces. Llançats a un univers objectiu extern a nosaltres hem de competir uns amb els altres per recursos limitats. Basades en la història de l’ésser separat, tant la biologia com l’economia porten escrita, per tant, l’avarícia en els seus axiomes bàsics. En la biologia és el gen que busca maximitzar el propi interès reproductiu; en l’economia és l’ actor racional que busca maximitzar l’auto-interès financer. Però que passa si l’assumpció de l’escassesa és falsa (una projecció de la nostra ideologia, i no la realitat última)? Si és així, aleshores l’avarícia no és escrita en la nostra biologia sinó que és un mer símptoma de la percepció d’escassesa.
Un signe que l’avarícia reflecteix la percepció més que no pas la realitat de l’escassesa és que la gent rica tendeix a ser menys generosa que la gent pobra. En la meva experiència la gent pobre força sovint es deixen o es donen uns als altres petites sumes que, proporcionalment, serien l’equivalent de la meitat del patrimoni net d’una persona rica. La recerca recolza aquesta observació. Independent Sector, una entitat de recerca sense ànim de lucre, en una gran enquesta feta el 2002 trobà que els Americans que guanyaven menys de 25.000 dòlars donaven el 4,2 % del sou a caritat, metre que la gent que guanyava més de 100.000 dòlars donaven el 2,7 %. Més recentment, Paul Piff, un psicòleg social de la Universitat de Berkeley, Califòrnia, trobà que “la gent amb sous baixos era més generosa, caritativa, confiada, i que ajudava més els altres que no pas gent més rica”. 1. Warner, “The Charitable-Giving Divide.”
Piff trobà que quan als subjectes de la recerca els donaven diners perquè els distribuïssin anònimament entre ells mateixos i un company (el qual no en coneixia la identitat) la seva generositat era inversament proporcional al seu estatus socio-econòmic. 2. Piff et al., “Having Less, Giving More.”
Mentre que és temptador concloure d’això que la gent avariciosa és la que esdevingué rica, una interpretació igualment plausible és que la riquesa fa que la gent sigui avara. Perquè? En un context d’abundància l’avarícia és de capsigranys; només en un context d’escassesa és racional. Els rics perceben l’escassesa on no n’hi ha. També es preocupen pels diners més que ningú. Podria ser que els diners en si causessin la percepció d’escassesa? Podria ser que els diners, quasi bé sinònim de seguretat, aportessin, irònicament, l’oposat? La resposta a ambdues preguntes és sí. En el pla individual, la “inversió” de la gent rica en els diners és molt més gran i són menys capaços de deixar-los anar. (Deixar anar amb facilitat reflecteix una actitud d’abundància). A nivell de sistema, com veurem, l’escassesa és també incorporada als diners, un result directe de la manera en què són creats i com circulen.
L’assumpció d’escassesa és un dels dos axiomes centrals de l’economia. (El segon és que la gent de manera natural busca maximitzar el seus propis interessos). Ambdós són falsos; o, més exactament, són veritat només en un petit reialme, un reialme que nosaltres, la granota al fons del pou, prenem per la realitat sencera. Tal com és sovint el cas, el que prenem com la veritat objectiva és, de fet, una projecció en el món “objectiu” de la nostra pròpia condició. Tan immersos som en l’escassesa que la prenem per la natura de la realitat. Però, de fet, vivim en un món d’abundància. L’omnipresent escassesa que experimentem és un artifici: del nostre sistema monetari, de la nostra política i de les nostres percepcions.
Com veurem, el nostre sistema monetari, el sistema de propietats i el sistema econòmic general reflecteixen el mateix sentit fonamental d’ésser que té, incorporada, la percepció d’escassesa. És “l’ésser diferenciat i separat”, l’ésser Cartesià: una bombolla de psicologia atrapada en un univers indiferent buscant posseir, controlar, apropiar-se de tanta riquesa com pugui, però condemnat, per la pròpia limitació de la riquesa de la connexió del ser a l’experiència de mai tenir-ne prou.
L’asserció que vivim en un món d’abundància de vegades provoca una reacció emocional, vorejant l’hostilitat, en aquells lectors qui creuen que la coexistència humana harmoniosa amb la resta de la vida és impossible sense una reducció massiva de la població. Citen el Pic Petrolier i la reducció dels recursos, l’escalfament global, l’esgotament de la terra de cultiu i la nostra empremta ecològica com a evidència que la terra no podrà suportar gaire més temps la civilització industrial amb els nivells de població actuals.
Aquest llibre ofereix una resposta a aquesta preocupació com a part d’una visió de l’economia sagrada. I encara més important, aborda també les qüestions de “com” – per exemple, com hi arribarem des d’on som. Per ara oferiré una resposta parcial, una raó per a l’esperança.
És veritat que l’activitat humana està, avui dia, clarament sobrecarregant la terra. Els combustibles fòssils, els aqüífers, els sòls, la capacitat d’absorbir pol·lució i els ecosistemes que mantenen la viabilitat de la biosfera estant minvant a un ritme alarmant. Totes les mesures sobre la taula són de lluny insuficients, i arriben massa tard – una engruna comparat amb tot el que caldria.
Per altra banda, una enorme proporció d’aquesta activitat humana és bé supèrflua bé perjudicial per a la felicitat humana. Considera abans de tot l’industria de l’armament i els recursos consumits en la guerra: uns 2 bilions de dòlars cada any, una vasta infraestructura científica, i l’energia vital de milions de joves, tots ells servint una necessitat que nosaltres mateixos creem.
Considera l’industria immobiliària als Estats Units, amb les enormes mansions de les darreres dues dècades que, de nou, no serveixen cap necessitat humana real. En alguns països les cases d’aquesta mida allotjarien 50 persones. I així menjadors com catedrals queden en desús perquè la gent s’hi sent incòmode amb la seva escala inhumana i busquen el confort dels racons i mengen a la cuina. Els materials, l’energia i el manteniment d’aquestes monstruositats són un malbaratament de recursos. Potser un malbaratament més gran és la configuració suburbial, que fa impossible el transport públic i requereix quantitats desmesurades de conducció.
Considera l’industria del menjar, la qual exhibeix malbaratament massiu en tots els nivells. D’acord amb un estudi del govern, les pèrdues entre les granges i els comerços són del 4%, entre els comerços i el consumidor es perd el 12%, i al nivell del consumidor es perd el 29%. 3. Buzby et al., “Supermarket Loss Estimates.”
A més, vastes extensions de terra cultivable es dediquen a la producció de bio-dièsel, i l’agricultura mecanitzada exclou la pràctica intensiva i manual de conreu associat i altres tècniques de producció intensiva que podrien incrementar àmpliament la productivitat. 4. Et pots fer una idea del potencial no explotat de l’agricultura llegint els fascinant llibre del 1911 de F. H. King Farmers of Forty Centuries; Or, Permanent Agriculture in China, Korea, and Japan, el qual explica com aquestes regions sostingueren enormes poblacions durant mil·lennis amb petites quantitats de terra sense mecanització, pesticides ni fertilitzants químics. En comptes d’això, confiaven en una sofisticada rotació i combinació de cultius i en les relacions ecològiques entre les plantes, els animals i les persones. No llençaven res, tampoc els fems humans. La seva agricultura era extremadament manual i intensiva tot i que, segons el Rei, era usualment portada a un ritme tranquil. El 1907 els 59 milions de persones que vivien a Japó eren quasi autosuficients pel que fa al menjar; la terra xinesa sostenia, en algunes regions, clans de 40 o 50 persones en una granja d’una hectàrea; l’any 1790 la població de la Xina era la mateixa que la dels Estats Units d’avui!
Aquests números suggereixen el gran potencial disponible fins i tot en un món de 7000 milions de persones, encara més tenint en compte que la gent passarà molt més temps (per capita) cultivant menjar, en capgirar-se la tendència dels darrers dos segles. Pocs veuen que l’ agricultura orgànica pot ser de dos a tres vegades més productiva que la convencional (per hectàrea, no per hora de feina). 5. LaSalle et al., The Organic Green Revolution, 4., cita nombrosos estudis que ho demostren. Si tens la impressió oposada, considera que molts dels estudis que no mostren benefici de l’agricultura orgànica són conduïts per gent amb poca experiència en la pagesia orgànica, en terres empobrides després de dècades de cultius químics. Els mètodes orgànics no són fàcilment adaptables a estudis controlats perquè comporten una relació a llarg termini entre pagès i terra. És només al cap d’uns anys, dècades, o fins i tot generacions, que els autèntics beneficis de l’agricultura orgànica esdevenen del tot aparents.
I l’horticultura intensiva pot ser encara més productiva (i requerir més mà d’obra). Si t’agrada tenir cura de l’hort i penses que la majoria de la gent es beneficiaria d’estar més a prop de la terra, bones notícies. Unes poques hores de feina a la setmana en un típic jardí o hort suburbà de, posem per cas, 300 m2, poden satisfer gran part de les necessitats de verdura d’una família; duplica’l i pot proveir, també, quantitats substancials de queviures com patates, moniatos i carbassons. El vast sistema de transport continental que porta enciams i pastanagues de Califòrnia a la resta del país, és realment necessari? Millora la vida d’alguna manera?
Una altra mena de malbaratament prové de la fabricació barroera i de l’obsolescència planificada de moltes de les mercaderies manufacturades. Actualment hi ha pocs incentius econòmics, i alguna penalització, en produir béns que durin molt de temps i que siguin fàcils d’arreglar, amb el resultat absurd que sovint t’és més barat comprar un aparell nou que reparar-ne un de vell. Això és, en última instància, conseqüència del nostre sistema monetari, i serà capgirat en una economia sagrada.
Al meu carrer tothom té un tallador de gespa que fa servir, potser, unes deu hores cada estiu. Cada cuina té una batedora que fem servir quinze minuts cada setmana. En qualsevol moment la meitat dels cotxes són aparcats al carrer sense fer res. La majoria de famílies tenen les seves pròpies tisores de podar, les seves pròpies eines, els seus propis aparells gimnàstics. Com que no els fan servir la major part del temps, la majoria d’aquestes coses són supèrflues. La nostra qualitat de vida seria igual d’alta amb la meitat de cotxes, una desena part dels talladors de gespa, i dues o tres màquines de musculació per a tot el carrer. De fet, seria més alta, atès que tindríem ocasió d’interactuar i compartir. 6. Per desgràcia, molts de nosaltres estem tan fotuts que preferim no interactuar ni compartir, sinó replegar-nos encara més en l’infern de la separació i la il·lusió d’independència fins que tot s’arregli. A mesura que crisis vàries convergeixin i això els passi a més i més gent, l’urgència per restaurar la comunitat augmentarà.
Fins i tot amb el nostre actual i innecessari alt grau de consum, un 40% de la capacitat industrial mundial està aturada. Aquest número podria augmentar fins el 80%, o més, sense cap pèrdua en la felicitat humana. L’únic que perdríem seria la pol·lució i el tedi de tanta producció industrial. És clar, també perdríem un munt de llocs de treball, però atès que igualment no estan contribuint gaire al benestar humà, a aquesta gent els podríem donar la feina de cavar forats a terra i re-omplir-los de nou sense perdre-hi res. O, encara millor, podríem dedicar-los a mà d’obra intensiva en permacultura, cura dels malalts i de la gent gran, restauració d’ecosistemes, i totes les altres necessitats d’avui que tràgicament estan pendents de ser satisfetes per mor de la manca de diners.
Un món sense armes, sense mansions en suburbis desmanegats, sense muntanyes d’empaquetatge innecessari, sense gegantins monocultius mecanitzats, sense centres comercials devoradors d’energia, sense panells d’anunci electrònics, sense inacabables piles de trastos d’usar i llançar, sense el sobre-consum de béns de consum que realment ningú necessita no fóra un món empobrit. No estic d’acord amb els ecologistes que diuen que haurem de passar amb menys. De fet, haurem de passar amb molt més: més bellesa, més comunitat, més assoliment, més art, més música, i objectes materials que seran menys en nombre però de superior utilitat i estètica. Les coses barates que farceixen avui les nostres vides, per moltes que en tinguem, només desvaloren la vida.
Part del guariment que una economia sagrada representa és el guariment de la divisió que hem creat entre esperit i matèria. Mantenint la qualitat sagrada de totes les coses advoco per abraçar, no esquivar, el materialisme. Crec que estimarem més les nostres coses, enlloc de menys. Les nostres possessions materials seran un tresor, honorarem el lloc d’on provenen i el lloc on aniran. Si tens alguna pilota de futbol o canya de pescar que per a tu sigui un tresor ja saps de què parlo. O potser el teu avi tenia la seva caixa d’eines de fusteria predilectes que mantingué en perfectes condicions durant 50 anys. Així és com honorarem les nostres coses. Pots imagina-te com seria el món si aquesta mateixa cura i consideració es destinés a tot el que produïm? Si cada enginyer posés tant d’amor en les seves creacions? Avui una actitud així és anti-econòmica; rarament forma part de l’interès financer de ningú de tractar quelcom com a sagrat. Pots comprar una altra pilota o una altra canya; i perquè tenir tanta cura de les eines quan les noves són tan barates? L’abaratiment de les nostres coses és part de la seva devaluació, llançant-nos a un món barat on tot és genèric i reemplaçable.
Enmig de la superabundància fins i tot nosaltres, en els països rics, vivim en una ansietat omnipresent, anhelant “seguretat financera” mentre intentem mantenir l’escassesa a ratlla. Fem les eleccions (fins i tot les que no tenen res a veure amb els diners) en base a allò que ens podem “permetre”, i generalment associem llibertat amb riquesa. Però quan la perseguim trobem que el paradís de la llibertat financera és un miratge, que recula mentre ens hi acostem, i aquesta persecució ens esclavitza. L’ansietat hi és sempre, l’escassesa és sempre rere el següent mal tràngol. Aquesta persecució l’anomenem avarícia. En realitat és una resposta a la percepció d’escassesa.
Permet-me oferir un altre tipus d’evidència, destinada per ara a ser suggestiva més que no pas conclusiva, de l’artificialitat o natura il·lusòria de l’escassesa que experimentem. L’economia, diu a la primera pàgina dels llibres de text, és l’estudi del comportament humà sotmès a condicions d’escassesa. L’expansió del reialme econòmic és, per tant, l’expansió de l’escassesa, la seva incursió en àrees de la vida abans caracteritzades per l’abundància. El comportament econòmic, particularment l’intercanvi de diners per béns, s’estén avui a reialmes que mai abans havien estat subjecte d’intercanvi monetari. Prenem com a exemple una de les categories amb un creixement de ventes al detall més grans de l’última dècada: l’aigua embotellada. Si hi ha quelcom abundant a la terra fins a un punt proper a la ubiqüitat, això és l’aigua, però avui ha esdevingut escassa, quelcom pel què paguem.
La cura dels infants també ha estat una àrea de gran creixement econòmic durant la meva vida. Quan jo era jove, no era problema per a amics i veïns vetllar pels nens dels altres unes hores després de l’escola, un vestigi dels temps tribals i del poble, en què els infants corrien lliures. La meva ex-dona Patsy parla emocionada de la seva infantesa en el Taiwan rural, on els minyons podien aparèixer a la casa de qualsevol veí a l’hora de dinar i se’ls donava un bol d’arròs. La comunitat tenia cura dels nens. En altres paraules, la cura dels infants era abundant; hauria estat impossible obrir una ludoteca.
Perquè quelcom esdevingui objecte de comerç primer s’ha de tornar escàs. A mesura que l’economia creix, per definició, més i més activitat humana entra en el reialme dels diners, el reialme dels béns i els serveis. Usualment associem creixement econòmic a un creixement de la riquesa, però també el podem veure com un empobriment, un augment de l’escassesa. Les coses per les quals abans mai haguéssim somiat pagar, ara les hem de pagar. Pagar fent servir què? Diners, és clar – diners que ens esforcem i sacrifiquem per obtenir. Si hi ha una cosa que és escassa de ben segur són els diners. La majoria de la gent que conec viu en una constant ansietat de baixa intensitat (a vegades d’alta intensitat) per la por de no tenir-ne prou. I tal com l’ansietat dels rics confirma, mai n’hi ha prou.
Des d’aquesta perspectiva hem de tenir cura amb la nostra indignació davant de fets com que “més de 2000 milions de persones viuen amb menys de 2 dòlars per dia”. Una entrada de líquid petita podria voler dir que les necessitats d’hom estan cobertes fora de l’economia monetària, per exemple a través de xarxes tradicionals de reciprocitat i regals. El “desenvolupament” en casos així augmenta els ingressos portant l’ activitat econòmica no monetària al reialme dels béns i els serveis, amb la resultant mentalitat d’escassesa, competència i ansietat tan familiars per a nosaltres a Occident, però tan aliena als caçadors-recol·lectors i als pagesos de subsistència sense diners.
Els capítols següents expliquen els mecanismes i el significat de la conversió de segles d’antiguitat de la vida i el món en diners, el progressiu mercantilisme que ho toca tot. Quan tot és subjecte als diners, l’escassesa de diners ho fa tot escàs, incloent les coses bàsiques per a la vida humana i la felicitat. Aquesta és la vida de l’esclau les accions del qual són estimulades per l’amenaça de la supervivència.
Potser el signe més clar de la nostra esclavitud és la monetització del temps. És un fenomen amb arrels més fondes que el nostre sistema monetari, perquè depèn d’una prèvia quantificació del temps. Un animal o un infant tenen “tot el temps dels món.” El mateix era aparentment veritat per a la gent de l’Edat de Pedra, qui usualment tenia uns conceptes molt laxes de temps i rarament tenia pressa. Les llengües primitives sovint no tenen temps verbals. I sovint els manquen mots com “ahir” i “demà”. La tranquil·litat amb què, en comparació, la gent primitiva es prenia el temps és encara avui aparent en les zones rurals i més tradicionals del món. La vida va més ràpid a la gran ciutat, on sempre tenim pressa perquè el temps és escàs. Però en el passat experimentàvem el temps com a abundant.
Com més monetitzada és una societat, més ansiosos i atrafegats en són els ciutadans. A les zones del món que encara són en part fora de l’economia dels diners, on l’agricultura de subsistència encara existeix i on els veïns s’ajuden uns als altres, el ritme de la vida és més lent, menys apressat. En el Mèxic rural tot es fa mañana. Una pagesa Ladakhi entrevistada al film de Helena Norberg-Hodge’s Ancient Futures ho resumeix descrivint la seva germana que vivia a la ciutat: “Té un bullidor d’arròs, un cotxe, un telèfon, tota mena d’aparells per estalviar temps. Però quan la visito sempre està tan ocupada que quasi no tenim temps per parlar”.
Per als animals, els infants i els caçadors-recol·lectors, el temps és essencialment infinit. Avui dia, la seva monetització l’ha sotmès, com tot el demés, a l’escassetat. El temps és vida. Quan l’experimentem com a escàs, experimentem la vida com a curta i pobra.
Si vas néixer abans que els horaris adults envaïssin la infantesa i els nens rebotessin d’activitat en activitat, pot ser que encara recordis l’eternitat subjectiva de la infantesa, els vespres que duraven per sempre, la llibertat intemporal de la vida anterior a la tirania del calendari i els rellotges. “Els rellotges,” escriu John Zerzan, “fan que el temps sigui escàs i la vida curta”. Una vegada quantificat, el temps també podia ser comprat i venut, i l’escassesa de totes les mercaderies subjectes als diners també l’afectà. “El temps és or”, diu la dita, una identificació confirmada per la frase “No tinc temps”.
Si el món material és fonamentalment un món abundant, molt més abundant és l’espiritual: les creacions de la ment humana, cançons, contes, pel·lícules, idees etcètera es designen amb el nom de propietat intel·lectual. Com que en l’era digital podem copiar-les i fer-les córrer sense cap cost virtual, l’escassesa artificial els ha de ser imposada per mantenir-les dins del reialme monetitzat. La indústria i el govern reforcen l’escassesa per mitjà de copyrights, patents, i estàndards de xifrat, permetent que els posseïdors d’aquestes propietats en treguin profit.
L’escassesa, doncs, és majoritàriament una il·lusió, una creació cultural. Però com que vivim quasi del tot en un món construït amb la cultura, la nostra experiència d’aquesta escassesa és força real, tan real que quasi bé 1000 milions de persones estan avui malnodrides, i uns 5000 nens moren cada dia per causes relacionades amb la gana. Així, les nostres respostes a aquesta escassesa, l’ansietat i l’avarícia, són perfectament comprensibles. Quan quelcom és abundant, ningú dubta compartir-ho. Vivim en un món abundant, el qual hem tornat el contrari amb les nostres percepcions, la nostra cultura i les nostres íntimes històries invisibles. La nostra percepció d’escassesa és una profecia que s’auto-completa. Els diners són centrals en la construcció de la il·lusió que reflecteix escassetat.
Els diners, que han tornat l’abundància escassesa, engendren avarícia. Però no per si mateixos: només la mena de diners que fem servir avui, diners que encarnen el nostre sentit cultural del ser, els nostres mites inconscients, una relació d’oposició amb la natura bastida durant milers d’anys. Avui tot això està canviant. Veiem, doncs, com els diners afectaren les nostres ments i comportaments, per tal que puguem albirar com podria canviar el sistema monetari amb ells.