CAPÍTOL 9: L’HISTÒRIA DEL VALOR

 

Era una vella història que ja no era veritat; la Veritat pot desaparèixer de les històries, ja ho saps. El que era ver esdevé insignificant, fins i tot mentida, perquè la veritat ha marxat a una altra història. L’aigua de la font brolla en un altre indret.

-Ursula K. Le Guin

Els diners són inextricablement entreteixits en les històries que defineixen la nostra civilització: la del ser, i la de la col·lectivitat humana. És part de la ideologia i de la mecànica del creixement, “l’ascensió de la humanitat” per senyorejar el planeta; també ha jugat un paper central en la dissolució dels nostres lligams amb la natura i amb la comunitat. A mesura que aquestes històries s’ensorren, i a mesura que la seva dimensió monetària s’ensorra igualment, tenim l’oportunitat de conscientment imbuir els diners amb els atributs de les noves històries que les reemplaçaran; l’ésser connectat, vivint en associació creativa amb la Terra. Però com imbuir els diners amb una història?

En la seva història de varis milers d’anys, els diners han passat per una evolució en acceleració constant de la seva forma. La primera etapa foren els diners mercaderia (gra, oli, bestiar, metall i moltes altres coses) que funcionaven com a mitjà d’intercanvi sense posseir cap valor fiduciari. Aquesta etapa durà varis mil·lennis. La següent etapa fou l’encunyament, que donà valor fiduciari al valor metàl·lic intrínsec de l’argent i de l’or. Els diners consistien en dos components: un de material i un de simbòlic.

Era prou natural que finalment el símbol es separés del metall, el qual passà amb l’advent del diner de crèdit a l’Edat Mitjana i fins i tot abans. A la Xina, la primera moneda paper (que de fet era una mena de lletra bancària) fou en ús durant el segle novè i circulà lluny, fins a Pèrsia. 1. Temple, The Genius of China, 117, 119. En el món àrab, una forma de xec també tingué un ampli ús en aquella època. Els comerciants italians usaren bitllets d’intercanvi a partir del segle dotzè, pràctica que s’estengué ràpidament, a la qual seguí en els segles setzè i dissetè la banca de reserva fraccionària. 2. Vallely, “How Islamic Inventors Changed the World.”

Aquesta fou una innovació important, atès que deslliurà el subministrament de diners del del metall i permeté que creixés orgànicament en resposta a l’activitat econòmica. La separació dels diners del metall fou gradual. Durant l’era de la banca de reserva fraccionària, que durà varis segles, els bitllets eren encara, almenys en teoria, garantits pel metall.

Avui dia l’era de la banca de reserva fraccionària s’ha acabat, i els diners han esdevingut pur crèdit. Això no és àmpliament reconegut. Moltes autoritats, incloent la majoria de llibres de text d’economia i la mateixa Reserva Federal, 3. Vegeu, per exemple, la publicació de la Reserva Federal de Chicago “Modern Money Mechanics”, la qual és fàcilment disponible a internet. encara mantenen la pretensió que les reserves són factor limitant en la creació de diners, però a la pràctica quasi mai ho són. 4. Si el marge de reserves d’un banc és insuficient per satisfer els requeriments, simplement agafa prestat el líquid necessari de la Fed o dels mercats monetaris. Si hi ha una insuficiència de reserves sistèmica, la Fed expandeix la base monetària per mitjà d’operacions de mercat obert. És per això que un creixement M0 apareix típicament uns mesos després que el M1 i el M2 – l’oposat al què hom esperaria per l’efecte multiplicador si visquéssim en un sistema de reserva fraccionària (vegeu Keen, “The Roving Cavaliers of Credit”). També és per això que la recent “expansió quantitativa” de la Fed i altres bancs centrals ha fet poc per augmentar el flux monetari.

La limitació real dels bancs pel que fa a la creació de diners és el seu capital total i la seva capacitat de trobar deutors predisposats i solvents, és a dir, els que no tenen compromès el seu guany potencial, o els que tenen actius per usar com a aval. En altres paraules, els acords socials governen la creació de diners, principalment l’imperatiu, codificat en l’interès, que els diners han d’anar a aquells qui encara en faran més en el futur. Els diners d’avui, com explicaré, són garantits pel creixement; quan, com està passant ara, el creixement s’alenteix, l’edifici financer sencer comença a ensorrar-se.

Els diners, que es desenvoluparen en paral·lel a la tecnologia, pateixen de xacres similars. Ambdós comporten una compulsió irrefrenable al creixement: de la tecnologia per mor de la ideologia de la reparació tecnològica, per la qual es fa servir encara més tecnologia per remeiar els problemes causats per la tecnologia existent; dels diners per mor de la dinàmica de l’interès que he descrit, emetent més deute per pagar l’interès del deute existent. El paral·lelisme és força exacte. Una altra semblança és que ambdós han usurpat dominis que pertanyien a altres modes de relació. Però en cap dels dos casos advoco per tornar enrere. Tant la tecnologia com els diners s’han desenvolupat fins a les seves formes presents, crec, amb un propòsit; els diners de crèdit són el terme natural de l’evolució dels diners vers el valor fiduciari pur, l’acord pur. Havent arribat fins aquí, som lliures de donar tot el propòsit a aquest acord. Som com un adolescent que, havent desenvolupat les seves capacitats físiques i mentals per mitjà del joc, ara és a punt per dirigir aquestes capacitats cap al seu veritable propòsit.

Alguns observadors, veient les desastroses conseqüències de les actuals monedes basades en el crèdit, advoquen per tornar als bons temps de moneda garantida per quelcom tangible, com ara or. Raonen que la moneda garantida per mercaderies no seria inflacionista o que eliminaria la compulsió al creixement inacabable. Penso que alguns d’aquests defensors de les “monedes sòlides” o els “diners reals” s’embranquen en un desig atàvic de tornar a aquells dies més senzills, en què les coses eren el que eren. Dividint el món en dues categories, el que és objectivament real i el que és convencional, creuen que el diner-crèdit és una il·lusió, una mentida, que inevitablement s’ha de col·lapsar amb la fi de cada cicle econòmic. De fet, aquesta dicotomia és en si una il·lusió, una construcció que reflecteix mites més arrelats (com la doctrina de l’objectivitat en la física) que també s’ensorra actualment.

La diferència entre moneda garantida i no garantida no és tan gran com hom podria suposar. En aparença semblen molt diferents: la moneda garantida extreu el seu valor de quelcom real, mentre que la no garantida té valor només perquè la gent està d’acord que en tingui. Aquesta és una distinció falsa: en ambdós casos, en darrera instància el que dóna valor als diners és l’història que la rodeja, una sèrie de convencions socials, culturals i legals.

En aquest punt els defensors dels “diners reals” o moneda garantida podrien objectar que “No, aquesta és justament la qüestió: una moneda garantida extreu el seu valor de la mercaderia subjacent, no d’acords”. Error!

Considerem primer l’exemple bàsic d’allò que els seus defensors anomenen “diners reals”: l’encunyament d’or i plata purs. Tenen valor, diuen, perquè la mercaderia de què estan fets té valor. Aquesta és la font del seu valor, i les marques que porten hi són com a garantia, per atorgar confiança als seus pes i puresa. Però malgrat la nostàlgia pels diners reals d’abans, històricament gran part de l’encunyament d’or i argent no encaixa en aquesta descripció, sinó que tenia un valor que excedia el de la mercaderia (vegeu Capítol 3). Difereix del diner-paper en grau, no en essència. Els diners-paper i els electrònics no són un trencament respecte de la moneda metàl·lica, sinó una extensió.

Per complicar encara més les coses, quin és aquest “valor de mercaderia”? Com els diners, la propietat és una construcció social. Què vol dir posseir quelcom? La possessió física només és propietat si és socialment legítima; amb legitimitat, la possessió ni tan sols és necessària. Al capdavall, en els mercats de mercaderies actuals, la majoria d’inversors mai toquen el que compren. Les seves transaccions són un seguit de rituals, de manipulacions simbòliques investides de poder per mitjà de creences compartides. La natura fictícia de la propietat no és un fenomen recent. La famosa moneda dels habitants de les illes Yap, grossos anells de pedra massa feixucs per ser moguts, pot no obstant canviar de propietari prou fàcilment quan tothom està d’acord que en tal és el nou propietari. No cal que l’or deixi la caixa forta per garantir moneda. De fet, no cal ni que entri en acció. Fins i tot si adoptéssim l’or com a estàndard, la majoria de transaccions encara farien servir paper o símbols digitals. Només diferiria l’història que confereix valor a aquests símbols.

És més, el valor de les mercaderies depèn també d’acords social. Això és especialment ver per a l’or, que a diferència d’altres formes de diners genuïnament de mercaderia com bestiar o camells, té molt poc valor utilitari. Pots fer-ne bonics ornaments, però té molt poca utilitat industrial comparat amb altres metalls preciosos com la plata o el platí. Això vol dir que el valor de l’or depèn de convencions. Això el fa una elecció curiosa per part d’aquells qui volen diners el valor dels quals sigui independent de convencions, diners que tinguin un valor “real”.

El que és ver per a l’or també ho és per a les altres mercaderies. En una societat amb un alt grau de divisió del treball com la nostra, la utilitat de la majoria de mercaderies depèn, com la dels diners, d’una xarxa d’acords socials. Quant útil t’és un lingot de ferro? Un barril de cru? Una tona d’hidròxid sòdic industrial? Una quartera de soja? En major o menor grau, només tenen valor en el context d’un vast nombre de persones portant a terme els rols específics i correlacionats que els donen utilitat. En altres paraules, les mercaderies, com els diners, tenen també un valor fiduciari a més de l’intrínsec; de fet, amb un examen curós la distinció s’ensorra quasi del tot.

Pensem més a fons en què vol dir que els diners estiguin garantits. A nivell superficial és molt senzill. Prenent l’exemple del dòlar americà abans de 1972, volia dir: “Pots portar un dòlar a la Reserva Federal i canviar-lo per 1/30 (o el que fos) d’una unça d’or”. Però aquesta senzilla imatge és plena de complicacions. Per a la majoria d’usuaris de dòlars, fins i tot si fos permès, no era factible a la pràctica anar a la caixa més propera de la Reserva Federal. Pel que sé, l’or rarament era físicament transportat ni tan sols per als balanços i pagaments entre bancs. L’or dels bancs era als bancs de la Reserva Federal; que fos propietat seva era qüestió de les entrades registrades als llibres, i no de possessió física. El sistema hauria funcionat fins i tot en cas que l’or no fos físicament present. Ningú tret dels bancs estrangers intercanviava dòlars per or. Perquè algú ho hauria de voler fer quan era dòlars, i no or, el que usaven com a diners? Creiem que els dòlars (en l’era de l’or com a estàndard) eren valuosos perquè podien ser intercanviats per or, però no fóra potser més veritat l’oposat, que l’or era valuós perquè podia ser convertit en dòlars?

Tendim a assumir que en un sistema monetari de diner paper o electrònic garantit, la garantia són els diners reals i el paper n’és només la representació. Però de fet, és el paper el diner real. La seva associació amb l’or era una projecció de significat, quasi bé una formula màgica, que ens donà permís per creure en l’història del valor. L’història crea valor. De fet, mai fou possible que tothom canviés els seu paper moneda per or. Si massa gent ho hagués intentat, el banc central podria haver declarat (i ho va fer sovint) simplement que ja no el canviaria. 5. Això de fet va passar moltes vegades; durant la Gran Depressió passà a quasi bé tots els països. Els posseïdors de moneda exigiren or als bancs i en acabat als bancs centrals, que digueren que no. Als Estats Units, als anys 30, això esdevingué il·legal sota l’Ordre Executiva 6102 de Roosevelt sobre el fet de tenir qualsevol quantitat d’or. Però els dòlars, el valor dels quals se suposa que depenia de l’or, no perderen el valor. La suposició elevada a veritat que el paper és convertible a una quantitat X d’or és una construcció, una ficció de conveniència que depèn d’una teranyina d’acords socials i percepcions compartides.

De manera similar, abans que els Estats Units deroguessin l’acord Bretton-Woods a inicis dels 70, les monedes mundials eren subjectes al dòlar USA, el qual era subjecte a l’or. Si un país acumulava reserves en U.S. dòlars, els podia canviar fent que la Reserva Federal els enviés unes quantes tones d’or. Aquest no era un problema gaire gran just acabada la Segona Guerra Mundial, però a final dels 60 quasi tota la reserva d’or dels USA havia estat enviada a ultramar, amenaçant de fallida la Fed. Així, els Estats Units simplement anunciaren que ja no canviarien dòlars per or dins del sistema bancari internacional, tal com havia deixat de fer a nivell domèstic unes quatre dècades abans, demostrant que l’estàndard de l’or era una ficció de conveniència.

La proclamació que els diners són garantits és poc diferent de qualsevol altre encanteri ritual en el fet que pren el poder de la creença humana col·lectiva. Tal com això és veritat pel que fa a l’or, encara és més veritat per a les propostes de moneda garantida més recents i més sofisticades, com la moneda terra de Bernard Lietaer, i altres propostes recents de revisar els Drets Especials de Gir del FMI, per tal que siguin garantides per un ventall de mercaderies que reflecteixi l’activitat econòmica general. Aquest enfoc és meritori; certament és una passa en la direcció que jo albiro en aquest llibre. Però aquesta garantia és òbviament una ficció: ningú canviarà mai els seus terres pel lliurament (a domicili) de la combinació real i física prescrita de petroli, gra, quotes de CO2, cansalada, lingots d’or o el que sigui que hi hagi a la llista. Cap persona necessita tenir possessió personal d’aquestes coses. El seu valor és col·lectiu, i existeix només en una vasta xarxa de relacions econòmiques. Però ja està bé! El fet que sigui realment i a la pràctica intercanviable no és necessàri per qualificar quelcom de moneda garantida. Sí, la qualitat d’intercanviable és una ficció, una història, però les històries tenen poder. Tots els diners són una història. No tenim alternativa a crear diners dins una matriu d’històries. Res del que he escrit desqualifica la moneda garantida. Però si hem de triar una moneda garantida, tinguem clar quines són les raons. No es tracta de fer “reals” els diners de manera que els diners no garantits no en siguin. Es tracta d’imbuir els diners amb l’història del valor que vulguem crear.

La història de la moneda garantida pot ser usada per limitar i guiar la creació de diners. Avui dia, limitem aquest dret als bancs i el guiem per mitjà de la motivació del benefici – els diners van a qui en farà més. Malgrat tot, parlant històricament i amb propietat, l’emissió de diners és una funció sagrada i especial, a la qual no hem de renunciar a la lleugera. Els diners incorporen el poder màgic dels símbols que porten, i encarnen l’acord d’una societat sencera. Part de l’ànima d’una societat hi viu, i el poder de crear-los hauria de ser tan gelosament guardat com un xaman guarda el seu sarró de medecines. En mans errònies, el seu poder pot ser usat per esclavitzar. Podem negar que això hagi passat avui dia? Podem negar que la gent i nacions senceres hagin esdevingut captius dels usurers? No només associem naturalment els diners al sagrat, sinó que el que sigui que fem servir per diners tendeix a ser-ho: “On sigui el teu tresor, també hi haurà el teu cor” (Mateu 6:21). Així fou com la gent començà a adorar l’or. És clar que no declaraven que l’adoressin, però les accions parlen més clarament que les paraules. Era or el que cobejaven, pel que es sacrificaven, el que reverenciaven, el que havien investit d’un poder sobrenatural i d’un estatus de santedat especial. El mateix amb el bestiar en les cultures basades en el comerç de bèsties i amb el blat o l’oli d’oliva en les cultures en què aquests es feien servir com a moneda-mercaderia. Agafaren un estatus sagrat, diferenciades d’altres mercaderies.

Els darrers anys hem anat veient com ens endinsàvem en una era de moneda no garantida, i també una era en què res era sagrat. Com he dit a la introducció, si hi ha quelcom sagrat avui dia són els diners. Car són els diners els que tenen les propietats que associem amb la divinitat sense cos del dualisme: ubiqüitat, abstracció, immaterialitat, però no obstant tenen la capacitat d’intercedir en els afers materials per tal de crear o de destruir. Eliminar la divinitat completament de la materialitat és, de nou, no mantenir res sagrat – res real, res tangible. Però l’absència del sagrat és una il·lusió: com tants han assenyalat, la ciència ha esdevingut la nova religió, completa, amb la seva història de la gènesi del cosmos, les seves misterioses explicacions de les obres del món expressades en un llenguatge arcà, amb els seus sacerdots i intèrprets, la seva jerarquia, els seus ritus d’iniciació (per exemple la defensa de la tesi doctoral) el seu sistema de valors, i molt més. De manera similar, l’aparent absència de garantia és també una il·lusió. El diner-crèdit és (per via d’una mena d’acord social diferent del de les monedes explícitament garantides, però per acord al capdavall) garantit per la totalitat dels béns i serveis de l’economia i, en nivells més profunds, pel creixement. 6. Mireu-vos-ho així: el crèdit emès pel banc és garantit per l’aval del préstec o, en cas de préstecs de risc, pels guanys futurs del deutor. A nivell econòmic global, doncs, el total de tot el diner-crèdit emès és garantit pel total de tots els béns i serveis existents i futurs en l’economia i, per tant, per la promesa de creixement. Una manera de veure-ho és que sense creixement l’índex de morositat augmentarà, i el flux de diners caurà. Creats com a deute amb interès, el sosteniment del seu valor dependrà de la inacabable expansió del reialme dels béns i serveis. El que sigui que garanteixi els diners esdevé sagrat: consegüentment, el creixement ha ocupat un lloc sagrat durant varis segles. Amb aparences diferents en l’història de l’Ascensió – progrés, domar les forces de la natura, conquerir les fronteres últimes, dominar la natura – hem portat a terme una croada santa per fructificar i multiplicar-nos. Però el creixement ja no ens és sagrat.

Aquest llibre descriurà una manera concreta de garantir els diners amb les coses que ens estan esdevenint sagrades avui dia. I quines són? Podem veure quines són gràcies als esforços altruistes d’alguna gent per crear-les i preservar-les. Els diners del futur seran garantits per coses que vulguem nodrir, crear i preservar: per la terra no cultivada, l’aigua i l’aire nets, grans obres d’art i arquitectura, biodiversitat i patrimoni genètic, drets de desenvolupament no utilitzats, quotes de CO2 no usades, royaltis no cobrats de patents, relacions no convertides en serveis i recursos naturals no convertits en mercaderies. Fins i tot, és clar, per l’or que encara hi ha al subsòl.

L’associació amb els diners (i per tant amb el “valor” abstracte) no només eleva una cosa a un estatus sagrat, sinó que també ens impel·leix a crear-ne més i més. L’associació de l’or amb els diners encoratja el continu (i molt destructiu pel medi) esforç d’extreure’n més. Fer forats a terra i tornar-los a omplir és l’epítom del treball malbaratat, però això és essencialment el que fa la mineria de l’or. Amb gran esforç, extraiem or del terra, el transportem, el refinem i finalment el posem en altres forats a terra anomenats caixes fortes. Aquest esforç, i l’escassetat de l’or, és una manera (ben caòtica) de regular el flux de diners, però perquè no regular-lo amb acords socials i polítics plens de propòsit, o per mitjà d’algun procés més orgànic, i estalviar-nos tota aquesta perforació?

El problema amb l’or mencionat fa un moment s’estén a altres mercaderies. En llocs on el bestiar serveix de diner, pren un valor més enllà de la utilitat de la seva llet i la seva carn, amb el resultat que la gent manté ramats més grans del que necessiten en realitat. Igual com amb l’extracció d’or, això malbarata mà d’obra humana i és una càrrega pel medi ambient. Em temo que qualsevol diner basat en mercaderies tindria el mateix efecte. Si és petroli, s’haurà creat un incentiu per bombejar-ne més: la quantitat necessària com a combustible més una part addicional per garantir els diners. Generalitzant, el principi és: “L’ús de qualsevol cosa com a diner n’incrementarà el flux.”

El Capítol 11 usarà aquest principi per crear un sistema monetari que augmenti el flux de les coses que estiguem d’acord que són béns per a l’humanitat i el planeta. I si els diners fossin “garantits” per l’aigua neta, l’aire no pol·luït, els ecosistemes saludables i els comuns culturals? Hi ha alguna manera d’encoratjar la creació de més i més d’aquestes coses de la mateixa manera que l’acord social del valor de l’or ens porta a extreure’n més i més? Just com la monetització de l’or causa que el cobegem i busquem produir-ne més, i que hi renunciem només quan calgui satisfer una necessitat real i apressant, també l’ús d’aquestes coses com a diner causarien que en creéssim més, a fi de crear un planeta més bell, i que només les sacrifiquéssim per raons de molt pes, només en resposta a una necessitat real, només per crear quelcom tan valuós com el que hagués estat destruït. Avui dia destruïm moltes coses per diners, però no destruïm els diners volent. I a partir d’ara així serà.

La qüestió de la garantia de la moneda ens porta a altres qüestions més àmplies i essencials: Qui crea diners, i amb quin procés? Quins límits haurien de governar-ne la quantitat creada? Quins són els acords que els diners encarnen? I de manera més general, quina és l’història del valor que volem conferir als diners?

Des dels dies de l’antiga Grècia els diners sempre han encarnat un acord. Malgrat tot, normalment aquest acord no ha estat intencionat. La gent creia que l’or era valuós, i rarament s’aturaven a pensar que aquest valor era convencional. Més tard, la moneda paper era òbviament convencional, però fins on arribo a saber mai ningú n’ha designat l’emissió amb un propòsit social específic en ment més enllà de proveir un mitjà d’intercanvi. Mai ningú s’ha preguntat: “Quina història del món estem creant, i quin tipus de diners encarnaran i reforçaran aquesta història?” Ningú ha decidit crear un sistema bancari de reserva fraccionària amb el propòsit conscient d’impel·lir l’expansió del reialme humà. Avui dia, per primera vegada, tenim l’oportunitat d’infondre una mica de consciència en la nostra elecció de diners. És moment de demanar-nos quina història col·lectiva desitgem representar en aquesta terra, i triar un sistema monetari que s’hi alinei.

En la resta d’aquest llibre esbossaré les línies mestres d’un sistema monetari que encarni la nova relació emergent de l’humanitat amb nosaltres mateixos i amb la terra, un sistema monetari que reflecteixi i alimenti les coses que ens estan esdevenint sagrades. També oferiré idees sobre com arribar-hi des d’on som, tant en un nivell col·lectiu com personal. Aquesta economia sagrada tindrà les següents característiques:

Restaurarà la mentalitat del regal en les nostres vocacions i en la vida econòmica.

Capgirarà l’homogeneïtzació i despersonalització de la societat induïdes pels diners.

Serà una extensió de l’ecosistema, no la seva violació.

Promourà les economies locals i farà reviure la comunitat.

Encoratjarà la iniciativa i recompensarà els emprenedors.

Serà coherent amb el creixement zero, tot i fomentar el desenvolupament continu dels nostres regals humans únics.

Promourà una distribució de la riquesa equitativa.

Promourà un nou materialisme que tracti el món com a sagrat.

Serà alineat amb la igualtat política i amb el poder de la gent i no induirà més control centralitzat.

Restaurarà reialmes perduts de capital natural, social, cultural i espiritual.

I, el més important, és quelcom que podem començar a crear ara mateix!

Els següents capítols presentaran i sintetitzaran varis temes de la nova Història del Valor que definirà un futur sistema monetari. Teixint-lo junts, emergirà una imatge d’una economia molt diferent de la que coneixem avui dia.

Leave a Reply