El deute pot durar per sempre; la riquesa no, perquè la seva dimensió física és subjecta a la força destructiva de l’entropia – Frederick Soddy
Suposem que jo tinc dotze llesques de pa, i que tu tens gana. No puc menjar tant de pa abans que es faci malbé, i per tant estic content de donar-te’n una mica. “Té, pren aquestes sis llesques”, dic, “i quan tinguis pa en el futur, me’n pots donar sis llesques”. Jo et dono ara sis llesques fresques, i tu em dónes sis llesques fresques en algun moment del futur.
En un món en què les coses que necessitem i usem es fan malbé, compartir és natural. L’acumulador acaba seient sobre una pila de pa florit, d’eines rovellades i de fruita espatllada, i ningú vol ajudar-lo, perquè ell no ha ajudat ningú. Avui dia els diners, tanmateix, no són com el pa, o la fruita, o com cap altre objecte de la natura. Són l’única excepció a la llei natural del retorn, la llei de la vida, de la mort i el renaixement, que diu que tot, en darrera instància, torna a la seva font. Els diners no es podreixen amb el temps, sinó que en la seva abstracció d’allò físic romanen immutables. o fins i tot creixen amb el temps de manera exponencial, gràcies al poder de l’interès.
Associem els diners molt estretament amb el ser. Tal com la paraula “meus” implica, veiem els nostres diners quasi com una extensió dels nostres éssers, i és per això que ens sentim “estafats” quan ens els prenen. Els diners, doncs, violen no només la llei natural del retorn, sinó també la llei espiritual de la no permanència. Associar quelcom que persisteix i que creix amb el temps a un ésser que envelleix, mor i torna a la terra, perpetua una il·lusió. Tot i que sabem que hi ha més, d’alguna manera imaginem que augmentant la riquesa ens augmentem a nosaltres mateixos i que podem aconseguir la immortalitat dels diners. L’acumulem per a la vellesa, com si així poguéssim aturar la nostra decadència. Quin seria l’efecte d’uns diners que, com totes les altres coses, decaiguessin i tornessin a la seva font?
Hem lligat uns diners en creixement exponencial a un ser i un món que no són exponencials, ni tan sols lineals, sinó cíclics. El resultat, com he descrit, és competència, escassetat, i concentració de la riquesa. La resposta a la pregunta que he fet abans: “Què ha anat malament amb aquesta bonica idea anomenada diners, que pot connectar els regals i les necessitats humanes?” recau en gran part en l’interès, la usura. Però la usura en si no és un fenomen aïllat que podria haver estat diferent només que haguéssim fet una elecció més sàvia en algun moment. És inviolablement lligada al nostre sentit del ser, el ser separat en un univers objectiu, l’evolució del qual és paral·lela a l’evolució dels diners. No és casualitat que la primera societat altament monetitzada, l’antiga Grècia, fos també el bressol del concepte modern d’individu.
Aquest pregon lligam entre diners i ésser és una bona nova perquè la identitat humana avui dia passa per una profunda metamorfosi. Quina mena de diners concordaran amb el nou ser, el ser connectat, i amb un món en què cada cop més ens adonem de la realitat de la interconnexió: que més per a tu és més per a mi? Donat el rol determinant de l’interès, el primer sistema monetari alternatiu que hem de considerar és un que de manera estructural l’elimini, o fins i tot que que hi sigui oposat. Al capdavall, si l’interès causa competència, escassetat i polarització, no podria doncs el seu oposat crear cooperació, abundància i comunitat? I si l’interès representa la continuïtat de l’antic robatori dels comuns encara vigent, no podria el seu oposat redimir-lo?
Com seria aquest oposat? Serien uns diners que, com el pa, esdevinguessin menys valuosos amb el temps. En altres paraules, serien uns diners que es degradarien – diners subjectes a un interès negatiu, també conegut com a càrrec de moratòria. 1. La moratòria originalment es referia al cost d’emmagatzematge de mercaderies, en addició per exemple als costos d’emmagatzematge. Aquest terme s’aplica de manera natural al diner que es degrada perquè s’aplica a l’ús dels diners com a “reserva” de valor. Els béns pels quals podrien ser bescanviats tenen costos de manteniment, de transport i d’emmagatzematge; per tant també els haurien de tenir els diners. El desavantatge d’aquest terme és que a molta gent li resulta difícil i poc familiar. La moneda que es deprecia capta la idea que el valor dels diners declina amb el temps. Per desgràcia, aquest terme és fàcilment mal-interpretat per referir-se a depreciació del poder de compra de la moneda en si, més que no pas de cada peça de la mateixa. Usualment, la depreciació es refereix al valor d’una moneda en relació a altres monedes. “L’interès negatiu” s’adhereix a la idea bàsica de manera molt efectiva, especialment quan descrivim el sistema com un tot. Pot crear confusió, tanmateix, atès que l’interès usualment s’aplica a diner prestat i no al diner en si. Faré servir aquest termes variats de manera intercanviable en aquest llibre, junt amb el terme de Silvio Gesell “diner-lliure”. La moneda que es degrada és una de les idees centrals d’aquest llibre, però abans que exposi la seva història, aplicació, teoria econòmica i conseqüències, m’agradaria dir alguna cosa sobre el terme “degradar”, el qual hom m’ha aconsellat que evités per mor de les seves connotacions negatives.
Perquè “degradar” sembla negatiu, i “preservar” virtuós? Aquesta actitud sorgeix de nou de l’història de l’Ascensió, en què el destí de la humanitat és transcendir la natura; triomfar sobre l’entropia, el caos, i la degradació; i establir un reialme de l’ordre: científic, racional, net, controlat. Complementari a aquest hi ha una espiritualitat de la separació, en què una ànima immaterial, eterna, immortal i divina habita un cos no permanent, mortal, profà. Per tant hem buscat conquerir el cos, conquerir el món, i aturar els processos de degradació. Per desgràcia, en fer-ho també hem aturat el procés major del qual la degradació és part: renovació, renaixement, reciclatge i l’evolució en espiral vers una complexitat molt més integrada. Per sort, les històries de Separació i Ascensió s’acosten a la fi. És moment de reclamar la bellesa i necessitat de la degradació, tant en el nostre pensament com en la nostra economia.
HISTÒRIA I ANTECEDENTS
Les primeres formes de diner-mercaderia tals com gra, bestiar i similars eren certament subjectes a degradació: el gra es fa malbé, el bestiar envelleix i mor, i fins i tot la terra cultivable torna a l’estat salvatge si es deixa desatesa. També hi ha hagut sistemes monetaris en metàl·lic que s’han aproximat al fenomen de la degradació incorporant una mena d’interès negatiu. Un exemple rudimentari d’un sistema així fou usat àmpliament durant l’Edat Mitjana en el sistema europeu del Bracteat, en què les peces eren periòdicament retirades i encunyades de nou amb menys valor. 2. Kennedy, Interest and Inflation-Free Money A Anglaterra, els reis saxons re-encunyaren penics de plata cada sis anys, emetent-ne tres per cada quatre que en rebien, resultant en una taxa de depreciació del 4 per cent cada any. 3. Zarlenga, Lost Science of Money, 253. Això imposà en efecte una penalització a l’acumulació de diners, encoratjant-ne per contra la circulació i inversió en forma de capital productiu. Si tenies més diners dels què podies usar, estaves content de prestar-los, fins i tot a interès zero, perquè les teves monedes perdrien valor si te les quedaves massa temps. Noteu que el flux monetari no necessàriament s’encongia com a resultat d’aquest sistema, atès que el senyor presumiblement hagués injectat la diferència de nou a l’economia per cobrir les seves pròpies despeses. Aquest interès negatiu sobre els diners era per tant una mena de taxa.
El teòric pioner del diner amb interès negatiu fou l’home de negocis Germano-Argentí Silvio Gesell, qui l’anomenà “diner-lliure” (Freigeld), un nom que adoptaré en el seu honor. El sistema que proposà en la seva obra mestra de 1906, L’Ordre Econòmic Natural, fou usar paper moneda al qual periòdicament s’havia d’estampar un segell amb un cost d’una petita fracció del valor del bitllet. Això en efecte vinculava un cost de manteniment a la riquesa monetària. Com qualsevol bé físic, aquests diners es “feien malbé” (a un ritme determinat pel valor dels segells requerits per mantenir la validesa de la moneda). Per exemple, si un bitllet d’un dòlar requerís un segell d’un centau al més per seguir essent vàlid, es depreciaria a un ritme anual del 12 per cent. 4. Sense els segells, valdria en efecte 88 centaus.
Gesell arribà a la idea de la moneda amb càrrec de moratòria des d’una perspectiva diferent que jo. Estava escrivint en una era en què quasi bé ningú qüestionava la bondat del creixement econòmic, i visionari com era, Gesell mai dubtà (pel que sé) de la capacitat de la terra o de la tecnologia d’acomodar-lo per sempre més. 5. Només uns pocs dels escrits de Gesell han estat traduïts a l’anglès. Estaria interessat en saber si toca cap tema ecològic en els seus voluminosos escrits en alemany. La seva preocupació principal fou posar remei a la desigual i injusta distribució de la riquesa del seu temps, pobresa sense precedents enmig d’abundància sense precedents. Ell l’atribuïa a un gran i injust avantatge que tenien els posseïdors dels diners: tenen “un bé acumulable que al mateix temps és mitjà monetari”. Altres mercaderies (excepte potser la terra) no són acumulables de la mateixa manera que l’or o altres monedes: es podreixen, es rovellen o es degraden; són subjectes al furt o a l’obsolescència; tenen costos d’emmagatzematge i de transport; etc. Escrigué:
L’or no harmonitza amb el caràcter dels nostres béns. Or i palla, or i petroli, or i guano, or i maons, or i ferro, or i pell! Només un capritx salvatge, una monstruosa al·lucinació, només la doctrina del “valor” pot salvar la bretxa. Les mercaderies en general, palla, petroli, guano i la resta poden ser bescanviades de manera segura només quan a tothom li és igual si posseir diners o béns, i això només és possible si els diners són afligits per tots els defectes inherents als nostres productes. Això és obvi. Els nostres béns es podreixen, es degraden, es trenquen, es rovellen, per tant només si els diners tenen propietats igualment desagradables que impliquin pèrdua poden ser bescanviats de manera ràpida, segura i barata. Perquè uns diners així mai poden, sota cap concepte, ser preferits per ningú als béns.
Només els diners que es passin com un diari, que es podreixin com una patata, que es rovellin com ferro, que s’evaporin com èter, poden passar la prova per ser un instrument per al bescanvi de patates, diaris, ferro i èter. Perquè uns diners així no són preferits als béns ni pel comprador ni pel venedor. Llavors deixem els nostres béns a canvi de diners només perquè ens calen com a mitjà de bescanvi, no perquè esperem traure avantatge de la seva possessió. 6. Gesell, The Natural Economic Order, capítol 4.1.
Però avui dia, com en temps de Gesell, els diners són preferits als béns. La capacitat de retenir el mitjà d’intercanvi permet que els posseïdors dels diners carreguin interès; ocupen una posició privilegiada comparat amb els posseïdors de capital real (i encara més amb aquells qui venen el seu temps, el 100 per cent del qual desapareix cada dia que queda sense ser venut). El resultat és una polarització de la riquesa creixent perquè tothom essencialment paga tribut als propietaris dels diners.
Un corol·lari del punt de vista de Gesell és que és injust que paguem simplement pels mitjans per fer intercanvis. Gesell creia que amb el simple desig de fer un intercanvi n’hi hauria d’haver prou. Si jo tinc quelcom per oferir que tu necessites, perquè hauríem de pagar pels mitjans per donar-ho i rebre-ho? Perquè hauries de pagar pel privilegi de rebre un regal? Aquesta és una raó per la qual els diners de Gesell mereixen l’apel·latiu de “lliures”. Com veurem, un sistema de crèdit basat en moneda que es deprecia permet préstecs a interès zero. Mentre que encara hem de pagar els préstecs, ja no hem de pagar pels préstecs en si. En aquest sentit, els diners esdevenen lliures.
Gesell advocava la degradació de la moneda com a mecanisme per diferenciar els diners com a reserva de valor dels diners com a mitjà d’intercanvi. Els diners ja no serien preferits al capital físic. El resultat, pronosticà, seria la fi de l’escassetat artificial i la depressió econòmica que ocorre quan hi ha molts béns a ser intercanviats però manca de diners amb què bescanviar-los. La seva proposta forçaria la circulació dels diners. Els propietaris dels diners ja no tindrien incentiu per treure’ls de l’economia, esperant a què aparegués l’escassetat fins el moment que els beneficis sobre el capital real excedissin l’índex d’interès. Aquesta és la segona raó per anomenar-los “diners-lliures”: alliberats del control dels rics, els diners circularien lliurement enlloc de coagular i estancar-se com avui dia.
Gesell veia la propietat amb interès dels diners com un fre a la prosperitat. Tan aviat com els béns esdevenen tan abundants que els beneficis sobre el capital invertit baixen per sota de l’índex mínim d’interès, els propietaris dels diners els deixen d’invertir. Els diners per fer transaccions desapareixen de la circulació, i la familiar crisi de sobre-producció amenaça amb el seu acompanyament paradoxal d’escassetat de béns per a la gran majoria de la gent.
El sistema monetari de 1906 era força diferent del d’ara. La majoria de monedes eren encara, almenys en teoria, garantides per metalls preciosos, i no hi havia res semblant a la gran expansió del crèdit sobre la base monetària que tenim avui. De fet, Gesell veié el crèdit com a substitut dels diners, una manera que els negocis fessin transaccions en absència de moneda. Però avui dia el crèdit i els diners són quasi idèntics. La teoria econòmica actual veu l’ús del crèdit com a moneda com un avenç positiu, en part perquè permet que el flux monetari s’expandeixi o es contragui orgànicament en resposta a la demanda d’un mitjà d’intercanvi. Tanmateix, com hem vist, el crèdit amb interès no només respon, sinó que també compel·leix, al creixement de l’economia monetària. És més, en la seva forma present no és menys subjecte a escassetat del què ho eren els diners dels temps de Gesell.
Tot i que virtualment desconegudes durant la segona meitat del segle XX, les idees de Gesell gaudiren de molts seguidors entre els anys 20 i 30, i arribaren a influir economistes prominents com Irving Fisher i John Maynard Keynes. Fisher promogué les idees de Gesell vigorosament als Estats Units, i Keynes les lloà, fet poc habitual, anomenant-lo “profeta indegudament negligit” i qualificant de “profundament original” el seu treball 7. Keynes parla de Gesell al Capítol 23 del seu clàssic General Theory of Money, Employment, and Interest. Troba el seu raonament destacable però incomplet, dient que “no arribà fins el fons, a l’essència de la qüestió”. Tractaré la seva crítica principal, que Gesell negligeix considerar la prima de liquiditat d’altres formes de diners, en una secció posterior.
En el desordre posterior a la primera guerra mundial, Gesell fou fins i tot assenyalat pel Ministre de Finances de la malaurada República Bavaresa, que durà menys d’un any. Els anys 20, una moneda alternativa segellada (el wara) fou emesa per un amic de Gesell, circulà per Alemanya, però com sempre calgué una depressió econòmica perquè fos presa seriosament. Ja sigui en la vida col·lectiva com en la personal, el canvi real rarament arriba en absència de crisi.
El 1931, un operador Alemany d’una mina de carbó decidí obrir la seva mina tancada pagant els seus treballadors en wara. Com que també estigué d’acord a canviar la moneda per carbó, el qual tothom podia fer servir, els marxants i majoristes locals foren persuadits d’acceptar-lo. El poble miner florí, i durant aquell any almenys un miler de botigues per tot Alemanya acceptaren wara, i els bancs començaren a acceptar dipòsits en wara. 8. D’un relat coetani (e.g., Cohrssen, “Wara”). Això posà la moneda en el punt de mira. Sentint-se amenaçat, el govern alemany intentà que el wara fos declarat il·legal per les corts; quan fracassà, simplement el prohibí per decret d’emergència. 9. Fisher, Stamp Scrip, chapter 4.
El següent any, el deprimit poble de Wörgl, a Àustria, emeté la seva pròpia moneda segellada inspirada per Gesell i per l’èxit del wara. La moneda de Wörgl fou segons tots els relats un gran èxit. 10. Thomas Greco cita tres relats coetanis que aparegueren el 1934 al diari Annals of Collective Economy: Alexander von Muralt, “The Wörgl Experiment with Depreciating Money”; M. Claude Bourdet, “A French View of the Wörgl Experiment: A New Economic Mecca”; i Michael Unterguggenberger, “The End Results of the Wörgl Experiment.” Greco discuteix l’argument que l’èxit de la moneda sigui atribuïble a la moratòria. Es pavimentaren carreteres, es construïren ponts i es pagaren els impostos pendents. L’índex d’atur es desplomà i l’economia prosperà, atraient l’atenció dels pobles del costat. Batlles i oficials de tot el món començaren a visitar Wörgl fins que, com a Alemanya, el govern central abolí la moneda de Wörgl i el poble tornà a la depressió.
Tant el wara com la moneda de Wörgl tenien un índex de moratòria de l’1 per cent cada més. Els coetanis ho atribuïren a la gran velocitat de la circulació de la moneda. Enlloc de generar interès i creixement, l’acumulació de la riquesa esdevingué una càrrega, més o menys com les possessions són una càrrega per al caçador-recol·lector nòmada. Com teoritzà Gesell, els diners afectats per la pèrdua de valor deixaren de ser preferits sobre altres béns com a reserva de valor. És impossible de provar, tanmateix, que els efectes rejovenidors d’aquestes monedes provinguin de la moratòria i no de l’augment del flux monetari, o de l’efecte de localització de l’economia d’una moneda local com el Wörgl.
Una altra moneda que sorgí en aquell temps, i que encara és en ús avui dia, és el WIR suís. Aquesta moneda és emesa per un banc cooperatiu i és garantida només per l’acord mutu dels seus membres d’acceptar-la com a pagament. Fundat per adeptes a les teories de Gesell, aquesta moneda originalment portava un càrrec de moratòria que fou eliminat durant el període de gran creixement posterior a la segona guerra mundial. 11. Wethrich, “Alternatives to Globalization.” Com explicaré, l’interès negatiu no és necessari en un ambient de gran creixement; avui, a mesura que ens acostem a una economia en estat estacionari i entrem a una nova fase de desenvolupament, pot ser atractiu una vegada més.
Als Estats Units moltes “monedes d’emergència”, com foren anomenades, foren emeses a inicis dels anys 30. Amb la moneda nacional evaporant-se per mor d’una epidèmia de fallides bancàries, els ciutadans i els governs locals crearen les seves. Els resultats foren variats, i molt poques incorporaren el disseny de Gesell, sinó que més aviat imposaven una tarifa per cada transacció més que no pas una de setmanal o mensual. 12. Champ, “Stamp Scrip.” Això té l’efecte contrari que la moratòria perquè penalitza la circulació més que no pas l’acumulació. Tanmateix, el 1933 almenys cent ciutats es preparaven per llançar moneda segellada pròpia, moltes d’elles del tipus Gesellià correcte. 13. Fisher, Stamp Scrip, chapter 5. És més, amb el sistema de garantia d’Irving Fisher, entrà un pla tant a la Cambra de Representants com al Senat pel qual hom hauria emès mil milions de dòlars de moneda segellada a nivell nacional. Aquesta i altres propostes de moneda estatal i local haurien tingut un índex de moratòria molt més alt – el 2 per cent setmanal – que essencialment hauria fet que la moneda s’auto-liquidés en un any. Aquest és un animal del tot diferent que la moneda de Wörgl i que les propostes més modernes, però mostra que el concepte bàsic estava essent seriosament pres en consideració. Vet-ho-aquí un fragment de l’esmena de Bankhead-Pettengill al pla d’alleujament de l’atur de Costigan-LaFollette (S. 5125) del 1933:
El Secretari del Tresor farà que es gravi i s’imprimeixi moneda dels Estats Units en la forma de certificats de diner segellat. Els dits certificats tindran la denominació d’un dòlar cadascun, i l’emissió serà limitada a $1.000.000.000. Els dits certificats seran de mida escaient a fi de proveir l’espai al revers per tal d’afixar-hi segells postals. Al frontal dels dits certificats haurà de dir-hi bàsicament el següent: “Aquest certificat és moneda legal amb valor d’un dòlar per al pagament de tot deute, públic i privat, transaccions, feines i taxes: Comporta que en la data de la seva transferència hi serà afixat un segell postal de 2 centaus per cada data anterior a la data de transferència, com s’establí en el programa que figuri al revers.”
El Projecte del Senat 5125 mai arribà a votar-se, i un més després Roosevelt prohibí totes les “monedes d’emergència” per decret executiu quan llançà el New Deal. D’acord amb Bernard Lietaer, la raó per la qual ho féu no era que les monedes locals i estatals no haguessin de ser efectives a l’hora d’acabar amb la Depressió, sinó que significaven una pèrdua de poder del govern central. 14. Lietaer, The Future of Money, 156-160.
Avui dia som al llindar d’una crisi similar i afrontem una elecció similar entre apuntalar el vell món per mitjà d’una intensificació del control central o eliminar el control i entrar a la novetat. No ens confonguem: les conseqüències d’un sistema monetari lliure seran profundes, abraçant les dimensions econòmica, social, psicològica i espiritual. Els diners són tan fonamentals, tan decisius en la nostra civilització, que fóra ingenu esperar que qualsevol canvi real en la civilització no involucraria també un canvi fonamental en els diners.
APLICACIÓ MODERNA I TEORIA
La idea rere els diners lliures, tan popular a inici del segle XX, ha restat dorment durant 60 anys. Ara ressorgeix, a mesura que la crisi econòmica demoleix les seguretats de mig segle passat i demana el pensament que aparegué durant la Gran Depressió. Part d’aquest és una revifada Keynesiana, atès que la prescripció del monetarisme d’abaixar els tipus d’interès i comprar valors del govern per estimular l’economia a arribat al límit – el “punt zero”, enllà del qual els bancs centrals no poden abaixar els tipus d’interès. La resposta Keynesiana estàndard (basada, tanmateix, en una lectura parcial de Keynes) és l’estímul fiscal – reemplaçar la malmesa despesa del consumidor amb despesa del govern. El primer estímul econòmic del President Barack Obama fou una mesura Keynesiana, tot i que probablement insuficientment vigorosa fins i tot en aquest paradigma.
El problema del punt zero ha fet pensar a molta gent del corrent general en els índex d’interès negatius: la meva recerca per aquest capítol descobrí un document d’un economista de la Reserva Federal, 15. Champ, “Stamp Scrip.” New York Times article d’un professor d’economa de Harvard, 16. Mankiw, “It May Be Time.” i un article a la revista The Economist. 17. “The Money-Go-Round,” Economist, 22 de gener del 2009. Quan l’estímul Keynesià falla (en darrera instància per l’espoli dels comuns, com hem vist), la solució de lluny més radical de moneda que es degrada pot sortir a la palestra. Actualment, l’economia es troba en una lleu recuperació, i l’esperança il·lusòria del retorn a la normalitat encara es pot mantenir. Però per mor de l’espoli proper de les varies formes de capital comú, la recuperació probablement serà anèmica, i allò “normal” quedarà en la distància.
El primer fracàs obvi de l’estímul Keynesià el trobem al Japó, on una despesa massiva en infraestructures començada els anys 90 fracassà a l’hora de re-engegar el creixement econòmic. Hi ha poc lloc en una economia altament desenvolupada per a més creixement domèstic. La solució durant almenys 20 anys ha estat, en efecte, importar el creixement als països en vies de desenvolupament fent servir la monetització dels seus comuns socials i naturals per propulsar la nostra piràmide del deute. Això pot prendre diverses formes: esclavitud del deute, en què una nació és forçada a convertir la producció de subsistència i l’auto-suficiència en producció de mercaderies per pagar els préstecs exteriors; o l’hegemonia del dòlar, en què països altament productius com la Xina no tenen més alternativa que finançar el deute privat i públic dels Estats Units (què sinó podrien fer amb l’excés comercial de dòlars?). Finalment, malgrat tot, la solució d’importar el creixement també ha de fracassar, a mesura que els països en desenvolupament, i el planeta com un tot, arriben als mateixos límits que els països desenvolupats.
Les estadístiques econòmiques oficials han ocultat la probabilitat que les economies occidentals hagin estat en una fase de creixement zero durant almenys 20 anys. Qualsevol creixement que hi hagi hagut a vingut bàsicament de coses com bombolles immobiliàries, el complex presó-industria, costos sanitaris, assegurances i serveis financers, costos d’educació, indústria de l’armament etc. Com més cars són, més s’assumeix que l’economia ha crescut. En àrees en què hi ha hagut creixement, com internet, la major part és una forma encoberta de creixement importat. Els beneficis basats en internet provenen bàsicament de les ventes i de la publicitat, no de nova producció. Estem lubrificant més eficientment les rodes de la cinta transportadora que va de la Xina a Occident. En qualsevol cas, els països en desenvolupament no poden fer que la màquina del creixement marxi eternament. Com més s’alenteixi, més necessari serà acostar-se al punt zero.
Mentre que la idea d’enganxar segells als diners sembla pintoresca, recentment varis economistes prominents han proposat alternatives modernes. Atès que la majoria dels diners són electrònics, la mesura clau fóra alguna mena de taxa a la liquiditat (com proposà Irving Fisher tan aviat com el 1935) o, de manera equivalent, un interès negatiu sobre els dipòsits de la Reserva Federal. Aquesta darrera mesura fou proposada per Willem Buiter, que llavors era professor d’economia i que ara és economista en cap a Citibank, en un document del 2003 al Economic Journal i després al Financial Times el 2009 (vegeu la bibliografia). També ha estat abordat pel professor d’economia de Harvard Greg Mankiw i pel president de l’American Economics Association Robert Hall, 18. Hall i Woodward, “The Fed Needs to Make a Policy Statement.” i fins i tot ha estat debatut per economistes de la Reserva Federal. 19. Koenig and Dolmas, “Monetary Policy in a Zero-Interest Economy.” Espero que aquests noms deixin clar que aquesta no és una proposta extravagant.
Naturalment, caldrà que la moneda física estigui subjecta al mateix índex de depreciació que les reserves, la qual cosa es podria aconseguir bé amb el mètode de Gesell, bé tenint moneda amb data de caducitat, bé reemplaçant-la per (o tornant-la a definir com a) títol al portador amb un índex d’interès negatiu, fent servir un diner en metàl·lic que sigui diferent de la unitat oficial, o bé fent que la taxa de canvi entre les reserves bancàries i la moneda fluctuïn. Les darreres dues opcions són debatudes per Buiter, “Negative Interest Rates.”
Una altra opció seria prohibir tota la moneda física oficial, la qual cosa podria augmentar enormement el poder del govern atès que tota transacció electrònica podria ser registrada. Aterridor com és això per a aquells (jo inclòs) que són recelosos de l’estat vigilat, la meva resposta a aquesta preocupació és “Massa tard”. Avui dia ja quasi bé totes les transaccions importants són electròniques, amb la notable excepció de les que involucren drogues il·legals. El diner en metàl·lic s’usa de manera extensiva en l’economia informal per ajudar la gent a evadir impostos, una motivació que desapareixeria si la taxació passés dels ingressos als recursos, com jo proposo.
A més, no hi ha raó per la qual les monedes no oficials no poguessin prosperar en paral·lel a la moneda electrònica oficial amb interès negatiu. Que siguin electròniques o en paper depèn de l’aplicació: probablement els cercles de bescanvi comercial i les cooperatives integrals usarien moneda electrònica, mentre que per a les monedes locals basades en la comunitat es podria preferir paper. En qualsevol cas, les transaccions fent servir aquestes monedes serien fora del control del govern central. La seva comunitat d’ús decidiria quin nivell de registre exercir sobre la moneda. La gent que opera completament en una economia local, com ara hippies, neo-rurals i altra gent que m’encanta, portarien vides econòmiques invisibles per a les autoritats centrals. Hi ha, tanmateix, altres raons per fer totes les transaccions i registres financers oberts, no només al govern, sinó a tothom. Això, certament, ha estat proposat de manera general com a antídot a l’estat vigilat – fer que la tecnologia de vigilància sigui pública i ubiqua – i ja està passant amb la proliferació de càmeres de vídeo en els telèfons mòbils, consoles de butxaca i altres dispositius. Quan les activitats del govern siguin igual de transparents envers la gent com les activitats de la gent envers el govern, tindrem una societat veritablement oberta.
Vull emfasitzar la viabilitat de les propostes modernes d’interès negatiu. Mentre que la moneda segellada Geselliana sembla una quimera anacrònica que comportaria un trastorn econòmic massiu, posar un càrrec a les reserves no requeriria quasi bé cap nova infraestructura financera. De fet, és una extensió del rumb que han estat prenent les polítiques monetàries. La mateixa Reserva Federal, els mateixos bancs centrals, el mateix sistema bancari bàsic podrien romandre intactes. Naturalment, després vindrien profunds canvis, però serien canvis evolutius que estalviarien a la societat el trastorn de renunciar al sistema financer i començar-ne un de nou. Com he dit al Capítol 5, “l’economia sagrada és part d’una mena enterament diferent de revolució, una transformació i no una purga”.
Alguns bancs centrals ja han flirtejat amb l’interès negatiu. El juliol del 2009 el Riksbank (el banc central suec) es mogué en negatiu, posant un càrrec del 0,25 per cent en dipòsits de reserva, nivell en el qual romangué fins al Febrer del 2010. 21. Dades de la pàgina web oficial del Riksbank, www.riksbank.com/swedishstat/ Això no és gaire diferent de zero, però la justificació per abaixar tant l’índex també valdria per abaixar-lo encara més. El Riksbank, Buiter, Mankiw, i altres famosos advocats dels tipus d’interès negatius els veuen com una mesura temporal per forçar els bancs a tornar a prestar i fer disponible el crèdit de baix cost fins que l’economia torni a créixer, punt en el qual suposadament els tipus d’interès tornarien a enfilar-se a terreny positiu. Si, tanmateix, estem entrant a una economia de permanent creixement zero o de decreixement, el tipus d’interès negatiu també podria esdevenir permanent.
El tipus d’interès apropiat, positiu o negatiu, depèn de si l’economia creix o recula. En el pensament antic, la política monetària pretenia esperonar el creixement econòmic o el contenia fins a nivells sostenibles. En el nou pensament, la política monetària busca equiparar el tipus bàsic d’interès a l’índex de creixement (o decreixement) econòmic. Keynes estimà que hauria de ser “més o menys igual a l’excedent del tipus d’interès monetari sobre l’eficiència marginal del capital corresponent a l’índex de nova inversió compatible amb l’ocupació laboral plena”. Aquesta fórmula caldria que fos modificada si, com suggereixo al Capítol 14, ja no haguéssim de, ni poguéssim, buscar una feina del tot pagada com a bé social positiu (aquesta és una conseqüència necessària d’una economia estacionària i no fa tanta por en presència d’un dividend social). Essencialment, amb tot, el que Keynes suggereix és que la taxa de liquiditat fos fixada a un nivell que compensés l’excedent d’interès sobre el benefici mitjà de la inversió en capital productiu. En altres paraules, ha de ser fixat a un nivell en què no hi hagi avantatge en retenir la riquesa en relació a usar-la.
Buiter i Mankiw no són lliberals, la qual cosa és significativa perquè les seves propostes són contràries als interessos de la classe creditora que els conservadors típicament representen. Els economistes lliberals sovint advoquen per quelcom quasi equivalent a la moratòria: la inflació. La inflació és matemàticament molt similar en els seus efectes a la moneda depreciativa en el fet que n’encoratja la circulació, desencoratja l’acumulació i fa més fàcil pagar els deutes. El diner lliure té tanmateix diversos avantatges importants. A més d’eliminar els costos clàssics de la inflació (costos de menú, “costos de sabata” etc.), no empobreix la gent que té uns ingressos fixes. Vet-ho-aquí un típic argument pro-inflació de Dean Baker, del Center for Economic and Policy Research:
Si és políticament impossible incrementar el dèficit, llavors la política monetària forneix una segona eina potencial per fomentar la demanda. La Junta Directiva de la Reserva Federal pot anar més enllà del seu programa d’expansió quantitativa vers una política de tenir explícitament com a objectiu un índex d’inflació moderat (p.e., 3-4 per cent) fent negatiu el tipus d’interès real. Això també tindria el benefici de reduir la gran càrrega de deute hipotecari que afronten desenes de milions de propietaris de llars com a resultat del col·lapse de la bombolla immobiliària. 22. Baker, “No Way Out.”
El problema és que en un ambient de deflació en què els bancs no presten, com pot la Fed crear inflació? Aquest és el problema més gran pel que fa a la solució de la inflació en una situació de sobre-acceleració o de sobre-producció. L’expansió quantitativa intercanvia actius altament líquids (diner bàsic, reserves) per actius menys líquids (p.e. derivats financers varis), però això no causarà inflació de preus ni de salaris si els nous diners no arriben a la gent que els ha de gastar. 23. De fet, pot causar inflació dels preus a causa de la pujada especulativa dels preus de les mercaderies en absència d’oportunitats d’inversió productiva. Fins i tot si la Fed monetitzés tot el deute, públic i privat, el problema essencial romandria. Degut al “zero lower bound” (interès prop de zero), la Fed era impotent per inflar i sortir de la trampa del deute del 2008 i el 2009. En aquest punt tornem a la motivació original dels diners lliures: fer que els diners circulin.
En un sistema de reserva d’interès negatiu, els bancs estarien ansiosos per no mantenir reserves. Si l’interès negatiu fos de l’ordre del 5 al 8 per cent (que és el que Gesell, Fisher, i altres economistes creien que hauria de ser), fins i tot als bancs interessaria fer préstecs a interès zero, potser fins i tot préstecs amb interès negatiu. Com farien diners, pots preguntar? Els farien essencialment de la mateixa manera que ho fan avui dia. 24. Alguns dels meus lectors més entesos sens dubte protestaran i diran que és una concepció errònia que els bancs fan diners amb la distribució equitativa dels tipus d’interès. Quan els bancs fan un préstec, dirien, no presten els diners dels dipositaris sinó que creen diner-crèdit nou per mitjà d’una simple entrada comptable. Per desgràcia, això també és una distorsió de l’ontogènia dels diners. Ho explico més endavant en l’Apèndix: Diner Quàntic i la Qüestió de la Reserva. El que ens interessa ara és que la banca d’interès negatiu seria fonamentalment similar en molts aspectes importants a l’actual (al menys abans que “l’economia de casino” l’assaltés). Els Dipòsits estarien subjectes a un tipus d’interès negatiu, també, només que més petit que el tipus d’interès de la reserva. Els bancs farien dipòsits escripturals amb un interès de, diguem, el 7 per cent, o dipòsits a termini a potser el 5 o el 3 per cent i farien préstecs a l’1 o al 0 per cent. (Podeu veure ara perquè el diner en metàl·lic també s’hauria de depreciar; altrament, qui dipositaria amb interès negatiu?)
L’interès negatiu sobre les reserves és compatible amb la infraestructura financera existent: els mateixos mercats comercials, els mateixos mercats monetaris entre bancs, fins i tot, si ho desitgem, la mateixa seguretat i aparell de derivats. L’únic que ha canviat és el tipus d’interès. Cadascuna d’aquestes institucions té un propòsit més elevat que la ronda com un gen recessiu, esperant el moment de la seva expressió. Això és igualment ver de la més maligna de les institucions, el “cor” del sistema financer: la Reserva Federal (i altres bancs centrals).
Contrari a la creença ortodoxa, el cor no bombeja la sang pel sistema, sinó que més aviat la rep, l’escolta, i la torna a enviar al sistema. 25. La majoria de descripcions fisiològiques del cor l’equiparen a una bomba, però el cor no proveeix pas la força propulsora per a la circulació de la sang. Fóra impossible per un òrgan de 300 grams bombejar un fluid viscós a través de milers de milles de petits conductes sanguinis. De fet, la circulació embrionària comença abans que un cor en funcionament hi sigui present, posseint el seu propi impuls endogen sostingut per la seva relació amb tot el sistema circulatori sencer, i de fet amb tot el cos. El cor temporalment atura el flux, la qual cosa expandeix l’aurícula, abans de deslliurar-lo al ventricle. És més similar a un hidrant que a una bomba, amb l’afegit d’una funció giratòria per mantenir el moviment en espiral de la sang. És un òrgan de percepció. D’acord amb el que senti en la sang, el cor produeix una gran varietat d’hormones, moltes de les quals han estat recentment descobertes, que el comuniquen amb altres parts del cos, tal com les seves cèl·lules són afectades per hormones exògenes. Aquest rol d’escoltador i modulador del cor ofereix una perspectiva molt diferent del rol de l’autoritat monetària central: un òrgan per escoltar i respondre a les necessitats del sistema, més que no pas bombejar-hi diners. La Fed se suposa que ha d’escoltar el pols de l’economia per regular el flux monetari de cara a mantenir els tipus d’interès al nivell apropiat. 26. De fet, la Fed ja intenta exercir aquesta funció d’escoltar i modular. Meredith Walker, antiga economista de la Fed, descriu quant del seu treball per preparar les trobades del Open Market Committee implicava comunicar-se amb una miríada de negocis i institucions financeres, en efecte escoltant el pols de l’economia. La política monetària era una resposta natural a aquesta funció d’escoltar, menys quan la interferència política fotia enlaire la resposta natural i decantava la Fed cap a un rol més controlador, similar a una bomba. La injecció de diners nous a l’economia es podria fer de la mateixa manera que avui dia – operacions de mercat obert – o per mitjà de la despesa del govern de diner fiduciari, depenent de quina versió de les rentes de l’ús dels comuns s’empri. En general, els diners perduts amb la moratòria han de tornar a ser injectats a l’economia; altrament el nivell de reserves recularia cada any sense importar la necessitat de diners per facilitar l’activitat econòmica. El resultat seria el mateix patró de fallides, escassetat i concentració de la riquesa que ens amenaça avui dia. Per tant, encara ens cal un cor financer que escolti la sang i n’assenyali la creació de més (o de menys).
El lector atent podria objectar que si la moneda i els dipòsits bancaris fossin subjectes a interès negatiu, la gent passaria a un altre mitjà de bescanvi que servís millor com a reserva de valor: l’or, per exemple, o el paper comercial. Si has tingut aquesta objecció, estàs en bona companyia. Mentre escrivia lloant les idees de Gesell, John Maynard Keynes féu el següent advertiment: “Per tant si els bitllets moneda han de ser privats de la seva prima de liquiditat pel sistema del segellat, una llarga sèrie de substituts apareixerà, bons reemborsables, moneda estrangera, joies i metalls preciosos en general, etc.” 27. Keynes, The General Theory of Employment, Interest, and Money, book 4, chapter 23, section 4. Aquesta objecció pot ser resposta de diverses maneres (Keynes no la veié com un obstacle insuperable, sinó merament com una “dificultat” que Gesell “no afrontà”). El diner bancari seria, com hem descrit abans, subjecte a la mateixa depreciació que la moneda física. Els bons reemborsables requereixen una prima de risc que superi la de liquiditat. 28. A més, en aquest sistema, el tipu d’interès en bons reemborsables altament líquids tendiria al valor de l’índex de moratòria. Els béns, les joies i altres tenen alts costos associats. Tanmateix el més important és que els diners en darrera instància són un acord social que, per mitjà de les lleis monetàries, el costum i altres formes de consens, poden ser conscientment escollits i aplicats. Finalment, Keynes sentencià: “La idea rere la moneda segellada és notòria”.
Com a qüestió pràctica, totes les coses del món material i social tenen costos associats, com Gesell apuntà amb els seus exemples de diaris, patates i altres. La maquinària i els equipaments s’avarien, requereixen manteniment, i queden obsolets. Fins i tot les poques substàncies que no pateixen oxidació, com l’or i el platí, han de ser transportades, guardades i assegurades contra robatoris; l’encunyació de metalls preciosos també pot ser descartada i arxivada. Que els diners siguin una excepció a aquesta llei universal, la llei del retorn, és part de la ideologia més àmplia de l’excepcionalitat humana en relació a la natura. La moneda que es degrada no és per tant una simple minúcia: és un reconeixement de la realitat. Els antics grecs, inconscientment atrets per les qualitats d’aquest nou objecte anomenat diners, crearen una concepció de l’esperit que de manera semblant estava per damunt de les lleis naturals – etern, abstracte, immaterial. Aquesta divisió del món entre esperit i matèria, i el consegüent tractament del món com si no fos sagrat, s’està acabant. I amb ell el tipus de diners que suggeriren aquesta divisió des del primer moment. Els diners ja no seran una excepció a la llei universal de no permanència.
La “dificultat” de Keynes ressalta la importància de no crear bosses artificials de riquesa que, com avui dia els diners, violen les lleis de la natura. Un exemple són els drets de propietat sobre la terra, que històricament eren el vehicle per a la mateixa concentració de riquesa que els diners ens han portat avui dia. L’interès negatiu sobre la moneda ha d’anar també acompanyat de càrrecs Georgistes o Gesellians sobre la terra, i evidentment sobre qualsevol altre font per “viure de renta”. Els comuns físics com la terra, el genoma, l’ecosistema i l’espectre electromagnètic, com també el comú cultural d’idees, invencions, música i rondalles ha de ser subjecte als mateixos costos associats que els diners, o la preocupació de Keynes es faria realitat. Per sort, assistim a una convergència de raó i lògica, en què l’obligació social que comporta l’ús dels comuns actua com a taxa de liquiditat sobre qualsevol reserva de valor substitutiva. Fonamentalment, ja s’apliqui als diners o als comuns, aquest principi és en joc: només el mantindrem si l’usem de manera socialment productiva. Si no, el perdrem.
No tothom es beneficiaria dels diners lliures, al menys a curt termini. Com la inflació, la moneda depreciativa beneficia els deutors i perjudica els creditors. Parlant d’inflació, aquest comentarista ho resumeix molt bé:
La causa a l’arrel d’aquest desig d’una inflació ben baixa és un desig per part de les classes posseïdores de bons de veure un benefici real en les inversions i els dipòsits lliures de risc. “És escandalós que hom hagi de pagar a la gent un benefici real per prestar diners al banc central que els imprimeix”. La necessitat és que la gent rica, suaument taxada, s’arrisqui i condueixi la inversió i el creixement a l’economia real. Si volen part de la seva cartera de dipòsits lliures de risc, han d’esperar no mantenir la seva riquesa relativa. 29. Comentari anònim a http://blogs.ft.com/maverecon/2009/05/interès negatiu-rates-when-are-they-coming-to-a-central-bank-near-you/
Aquest argument entra en la llarga tradició de George i Gesell a la qual he recorregut, que reconeix que la gent no hauria de poder treure profit de la mera propietat. Els posseïdors de riquesa en són els guardians, i si no la posen al servei del benefici social, aquella riquesa hauria de fluir a altres que ho fessin.
Els revolucionaris del passat, reconeixent la il·legitimitat de la majoria d’acumulacions de riquesa, procuraren fer net per mitjà de la confiscació i la redistribució. Jo advoco per un enfoc més suau i gradual. Una manera d’enfocar-ho és una taxa sobre les acumulacions de diners, assegurant que l’única manera de mantenir la riquesa sigui invertir amb risc o, per dir-ho d’alguna manera, fer decisions sàvies sobre com dirigir el màgic flux de la creativitat humana. Certament, aquesta és una habilitat que mereix recompensa, i en això rau una peça essencial que mancava en les teories Marxistes del valor, les quals ignoren la dimensió emprenedora de la distribució del capital.
Mentre que els audaços economistes que he mencionat, com que no són revolucionaris, veuen l’interès negatiu com una mesura temporal per promoure la concessió de préstecs i fugir del parany de liquiditat que és la deflació, la seva veritable significació és molt més profunda. Un parany de liquiditat no és una aberració temporal causada pel col·lapse d’una bombolla; és un estat de fallida constant originat en el declivi de l’eficiència marginal del capital, 30. L’eficiència marginal del capital es refereix al benefici esperat per cada dòlar d’inversió nova. que és en si resultat de la millora tecnològica i de la competència. Tal com Keynes apuntà:
Quan l’estoc dels actius, els quals comencen tenint una eficiència marginal al menys igual al tipus d’interès, augmenta, la seva eficiència marginal (per raons prou òbvies ja explicades) tendeix a caure. Per tant arribarà un punt en què ja no pagarà la pena produir-los, a menys que el tipus d’interès caigui al mateix ritme. Quan no hi ha cap actiu l’eficiència marginal del qual s’equipari al tipus d’interès, la producció d’actius queda aturada. 31. Keynes, The General Theory of Employment, Interest, and Money, chapter 17, section 2.
Com ja he argumentat, aquest fet s’ha anat ajornant durant molt de temps, mentre la tecnologia i l’imperialisme han transferit béns i serveis dels comuns a l’economia monetària. A mesura que els comuns s’esgoten, tanmateix, la necessitat d’eliminar la barrera dels tipus d’interès s’intensifica. De manera premonitòria, Keynes opina, “Així aquests reformadors, que busquen un remei tot creant costos de manteniment artificials per als diners per mitjà del mecanisme de requerir que la moneda de curs legal sigui periòdicament segellada amb un cost prescrit de cara a retenir la seva qualitat de diner, o a fer el mateix de maneres anàlogues, han seguit la pista correcta; i el valor pràctic de les seves propostes mereix ser considerat”. 32. Ibid., sec. 3.Una mesura així (i l’equivalent modern que he mostrat) permetrien inversió de capital amb una eficiència marginal negativa – en altres paraules, els bancs de grat deixarien diners a les empreses que tinguessin zero beneficis o lleugerament inferiors a zero.
Donat que la causa a l’arrel de la nostra crisi econòmica és l’inevitable alentiment del capital, i donat que som en transició vers una economia ecològica i d’estat estacionari, les propostes de moneda degradant ofereixen més que un pedaç temporal per a una economia estancada; prometen un fonament sostenible i a llarg termini per a una economia en no creixement permanent. Històricament, la contracció econòmica, o un creixement estancat, havien volgut dir misèria humana: la polarització econòmica, una agudització de la divisió entre rics i pobres. El diner lliure evita que això passi proveint una manera que els diners circulin sense necessitat de ser conduits per un préstec que depengui del creixement.
Combinats amb els altres canvis que mencionem en aquest llibre, els diners lliures tindran profunds efectes en l’economia i la psicologia humanes. Estem tan acostumats al món del diner-usura que prenem erròniament molts dels seus efectes per lleis bàsiques de l’economia o de la natura humana. Com descriuré, un sistema monetari que encarni un nou sentit del ser i una nova història de la gent – el ser connectat vivint en societat creativa amb la Terra – tindrà efectes molt diferents. Les intuïcions desenvolupades durant segles ja no seran veritat. L’avarícia, l’escassetat, la quantificació i conversió en mercaderia de totes les coses, la “preferència en el temps” del consum immediat, la devaluació del futur en favor del present, l’oposició fonamental entre l’interès financer i el bé comú, o l’equiparació de seguretat amb acumulació, ja no seran axiomes.
LA CRISI DEL DEUTE: OPORTUNITAT PER A LA TRANSICIÓ
Una oportunitat d’or per la transició a la moneda amb interès negatiu pot ser a mà en la forma de la “bomba del deute” que quasi bé va fer caure l’economia global el 2008. Consistint en nivells molt alts de deute sobirà, deute hipotecari, deute de targetes de crèdit, préstecs estudiantils i altre deutes que mai podran ser pagats, la bomba del deute no va ser desactivada sinó retardada. Es van emetre nous préstecs per permetre que els deutors paguessin els vells, però a menys que augmentin els seus ingressos, la qual cosa només passarà amb creixement econòmic, això només fa que portar el problema al futur i l’empitjora. En algun punt, la fallida és inevitable. Hi ha sortida?
N’hi ha. La resposta rau en una versió moderna de la reforma econòmica Solònica de fa 2.600 anys: perdó del deute i reforma de les convencions dels diners i de la propietat. En algun moment serà necessari encarar la realitat: els deutes no es podran pagar mai. O són mantinguts a lloc igualment, i els deutors individuals o nacionals es queden en una servitud perpetua, o poden ser deslliurats tot fent net. El problema amb la segona opció és que com que els estalvis i el deute són dos aspectes d’un tot, els estalviadors i inversors innocents seran instantàniament eliminats, i tot el sistema financer es col·lapsarà. Un col·lapse sobtat resultaria en agitació social global, guerra, revolució, fam etc. De cara a evitar-ho, una alternativa intermèdia és reduir el deute gradualment.
La crisi financera del 2008 oferí una pista sobre com podria passar això com part de la transició a una economia d’interès negatiu. Quan la crisi amenaçà les principals institucions financeres amb la insolvència, la resposta de la Reserva Federal fou monetitzar el deute dolent, la qual cosa vol dir que el comprà, bescanviant instruments financers tòxics per líquid. Continua monetitzant el deute del govern (el qual també és poc probable que sigui tornat) per mitjà del programa d’expansió quantitativa. En algun moment futur, per evitar el col·lapse total, es requeriran mesures similars a una escala encara més global.
El problema és que tots aquests diners van als creditors, no als deutors. Els deutors ja no poden tornar a ser capaços de pagar; i els creditors ja no tornen a estar disposats a prestar. L’acció de la Fed rebé fortes crítiques perquè en efecte donà a les institucions financeres depredadores diner fresc a canvi de les inversions escombraria que irresponsablement havien creat i comercialitzat, el valor de mercat de les quals era potser de només uns penics per dòlar. Reberen valor facial a canvi, i en acabat, per acabar-ho d’adobar, van invertir el líquid en bons lliures de risc, van pagar bonificacions als executius, i van comprar institucions més petites. Entretant, cap part del deute subjacent fou perdonat als deutors. Per tant el programa no va fer res per millorar la polarització de la riquesa.
Què passaria si el deute fos monetitzat com a diner lliure? Llavors, tot i que els creditors no perdrien els seus diners d’un dia per l’altre com passaria amb una fallida o amb un col·lapse financer sistèmic, el rescat no els enriquiria, perquè rebrien actius que es depreciarien. Com amb els deutors, l’autoritat monetària podria reduir o anul·lar els seus deutes per una quantitat que considerés apropiada (la qual probablement seria determinada per mitjà d’un procés polític). Això potser implicaria l’índex d’interès a zero o fins i tot reduir la part nominal. Així, per exemple, l’interès sobre els préstecs d’estudis podria ser reduït a zero, el valor nominal de les hipoteques podria ser retallat a valors anteriors a la bombolla, i el deute sobirà del tercer món podria ser perdonat enterament.
Mentre que és veritat que aquesta monetització del deute podria augmentar enormement la base monetària, per mor que els diners serien subjectes a moratòria, de manera natural tornaria a encongir-se amb el temps. L’autoritat monetària també la podria fer encongir més de pressa venent el deute reestructurat al mercat obert.
Sense l’interès negatiu o el perdó del deute aquí descrits, els rescats de la Fed acaben essent “diner lliure” (i no lliure) per a la gent que ja en té la major part. Si als grans bancs i financers se’ls permet mantenir el seu lucre, almenys haurien d’acceptar a canvi un sistema que es decantés contra una acumulació més gran. Sí, els interessos financers hi perdrien, per bé que gradualment, amb aquesta proposta, però quina és l’alternativa? L’augment de la polarització de la riquesa no és sostenible.
L’oportunitat que tinguérem el 2008 es repetirà, perquè la crisi del deute no marxarà (si no hi ha un creixement econòmic miraculós). Cada vegada la solució ha estat encara més deute, el qual passa dels individus i les corporacions a les nacions, i en acabat retorna, sempre en creixement. Per exemple, quan els bancs irlandesos eren a la vora de la fallida el 2010, el govern els rescatà, transferint el problema als seus propis balanços i engendrant una crisi de deute sobirà. Per esquivar la catàstrofe, el FMI i el BCE donaren a Irlanda nous préstecs al 6 per cent d’interès per tal de pagar els anteriors. A menys que l’economia irlandesa creixi més que el 6 per cent cada any (el que és impossible donades les mesures de severa austeritat a què els préstecs estaven condicionats), el problema reapareixerà en pocs anys i serà encara pitjor. Merament estem empenyent el problema al futur.
Els posseïdors de bons no volen pèrdues. Volen més i més per a ells. 33. Quan l’interès excedeix el creixement econòmic, estan de fet reclamant per a si una proporció més i més gran de la riquesa de la societat – i sense risc, gràcies als rescats. A la llarga, és matemàticament impossible complir aquest desig. Només es pot sostenir si la resta de la societat està disposada a acceptar un empitjorament de les condicions: més austeritat, més pobresa, i més ingressos dedicats al deute.
En algun punt, com a societat direm “Prou!” Un rescat serà encara necessari, perquè les conseqüències d’una fallida sobtada del sistema serien catastròfiques. Però quan passi – i podria passar simultàniament en moltes categories de deute – afrontem la realitat. La concentració de la riquesa, i la usura rere seu, s’han d’acabar. Potser no tenim més elecció que rescatar els rics, perquè cada part de l’economia global és connectada a totes les altres, però fem que aquest rescat tingui un preu: l’alliberament gradual de la societat del deute.
PENSANT EN EL FUTUR
Enmig de tots els detalls tècnics dels diners i les finances, no perdem de vista el cor d’aquest esforç: restaurar als diners el seu veritable propòsit com a connexió entre regals i necessitats, i com a talismà màgic que coordina la creativitat humana cap a un fi comú. Se’m fa estrany dir que els diners són una part clau del món més bonic que el meu cor em diu que és possible, perquè els diners durant molt de temps m’han resultat repulsius com a causa òbvia de tanta ruïna i mal.
Tanmateix, la nostra repugnància envers els diners és basada en allò que els diners han estat, no en el que podrien ser. El diner amb interès negatiu, garantit per coses que siguin sagrades, en una economia ecològica, capgira les intuïcions de l’Era de la Usura. És del tot revolucionari, i altera fonamentalment l’experiència humana. Aquesta transformació reverbera en tots els nivells, de l’extern a l’intern, de l’econòmic a l’espiritual.
En el Capítol 9, “La Història del Valor”, he explicat com és l’acord social actual sobre la creació de diners, “Emetràs diners només per a aquells qui en guanyaran encara més”, que en darrera instància es tradueix en participar en l’expansió del reialme dels béns i els serveis. L’energia de la societat és dirigida a allò que expandirà el reialme dels diners i de la propietat, el reialme humà, el reialme de la possessió. És part de l’Ascensió de la Humanitat cap al domini de la natura.
Abaixar els tipus d’interès per davall del “zero lower bound” fa possible inversions que tenen un retorn sobre el capital de zero o negatiu. Et sembla poc intuïtiva aquesta idea? Creus que contradiu tot el concepte de “inversió”? És poc intuïtiva, però només perquè les nostres intuïcions han estat tan condicionades per una cultura de molts segles de creixement que a dures penes podem concebre la possibilitat d’una altra funció per als diners, o per a un model de negoci que no depengui del benefici. (Naturalment tenim organitzacions sense ànim de lucre, però són fonamentalment diferents dels negocis amb ànim de lucre. És una distinció que es pansirà).
Vet-ho-aquí un exemple per entendre quant estranyament poc intuïtiu és això. Imagina que vas a un banc i dius: “Voldria que em prestéssiu diners per al meu negoci. Aquest és el meu pla de negoci: Si em presteu un milió de dòlars, jo en guanyaré 900.000 en quatre anys. Per tant vull que em deixeu un milió amb interès negatiu, i jo us tornaré 900.000 dòlars en terminis durant 4 anys”.
“Ens encanta el teu pla de negoci”, diu el banc, “Aquí tens els diners”. Perquè hi estan d’acord? Perquè aquest milió de dòlars, si es quedés a la caixa, es depreciaria a un ritme encara més alt, diguem 7 per cent, així que al cap de 4 anys només quedarien uns 740.000 dòlars. Fóra beneficiós pel banc fer el préstec descrit.
Una altra manera d’entendre la dinàmica del diner que es degrada és que, com la inflació, capgira la minva de futurs fluxos monetaris. A The Ascent of Humanity ofereixo el següent exemple:
Mentre que l’interès promou la minva dels fluxos monetaris futurs, la moratòria encoratja el pensament a llarg termini. Amb la comptabilitat d’avui dia, un bosc que generaria un milió de dòlars a l’any de manera sostenible i per sempre, és més valuós si és arrasat amb un benefici immediat de 50 milions. (El “valor actual net” del bosc sostenible calculat amb un índex de minva del 5 per cent és de només 20 milions). Aquesta minva dels resultats futurs és el comportament infame i curt de vista de les corporacions que sacrifiquen el benestar a llarg termini (fins i tot el seu) en favor dels resultats trimestrals a curt termini. Aquest comportament és perfectament racional en una economia basada en l’interès, però en un sistema de moratòria, l’auto-interès més pur dictaria que el bosc ha de ser preservat. L’avarícia ja no motivaria el robatori del futur en benefici del present. Com que la minva exponencial dels fluxos monetaris futurs implica treure partit de la terra sencera, aquesta característica de la moratòria és altament atractiva.
Imagina que ets el President del Món i reps la següent oferta d’uns extraterrestres: “Cap Suprem, un producte mundial brut (PMB) sostenible és de 10 bilions de dòlars l’any. Voldríem fer-te una oferta: 600 bilions de dòlars per tota la terra. De veritat, planegem extraure’n tots els recursos, destruir el sòl, enverinar els oceans, convertir els boscos en deserts, i usar-la com a abocador de residus radioactius. Pensa-hi: 600 bilions! Sereu tots rics!” Naturalment diries que no, però avui dia col·lectivament estem essencialment dient que sí a aquesta oferta. Estem portant a terme el pla dels extraterrestres, fent potser durant els propers deu anys els 600 bilions de dòlars (el PMB actual és de 60 bilions de dòlars a l’any). Per mitjà de milions de petites decisions diàries, estem facturant la terra.
I això és bàsicament econòmic. Amb els índex habituals, 600 bilions de dòlars generen uns ingressos anuals d’almenys 20 bilions. A l’Ascent vaig citar varis economistes eminents que argumentaven que atès que l’agricultura sols representa el 3 per cent PIB, l’escalfament global o una caiguda del 50 per cent de la producció agrícola no importaria gaire. Com a molt, el PIB (recorda, el nivell de “benestar” total) cauria només un 1’5 per cent. Sembla absurd, però en la construcció lògica de la usura és prou racional. En un article del 1997 a Nature, l’economista ecologista Robert Costanza valorava l’ecosistema global en 33 bilions de dòlars, només un 20 per cent més que el PMB d’aquell any. Tenia bona intenció, esperant donar una raó econòmica (i no només moral) per preservar el planeta, però d’acord amb la mateixa lògica, la lògica del “valor”, seria del nostre interès no preservar-la si rebéssim una oferta millor.
A més, no trobes depriment sortir amb l’argument que hauríem de preservar l’ecosistema per mor de tots els diners que estalviarem? Aquest argument prové de l’assumpció bàsica amb què costa tant començar: que els diners són un estàndard de valor apropiat; que totes les coses poden i han de ser mesurades i quantificades; que podem fer les millors eleccions amb els nombres.
La “Sostenibilitat” ha estat durant tant de temps la paraula de moda que ja ha quasi esdevingut un clixé. Però malgrat el fet que tothom l’aprova, la “sostenibilitat” ha estat lluitant i perdent la batalla contra els beneficis. Els boscos moren, els llacs s’assequen, els deserts s’estenen, i les selves continuen essent arrasades a un ritme que no ha baixat gaire malgrat les 4 dècades d’esforços dels ecologistes. A cada moment han de lluitar amb el poder dels diners, que busca inútilment el benefici a curt termini a costa de la seva supervivència a llarg termini. Com Lenin escrigué en un context lleugerament diferent, “Els capitalistes ens vendran la corda amb què els penjarem”. La miopia del capital brolla, en un nivell profund, de l’interès, el qual necessita la minva dels fluxos monetaris futurs.
Amb els tipus d’interès per davall de zero, preval el pensament oposat. Imagina de nou que ets el President del Món. Ara l’oferta dels extraterrestres ja no sembla tan atractiva. Amb interès negatiu, de fet, cap quantitat de diners bastaria per facturar la terra, perquè els diners del futur són en realitat més valuosos que la mateixa quantitat de diners en el present, i el seu valor futur creix de manera exponencial amb el temps. Diries als extraterrestres: “No venem la terra a cap preu”.
No és això el que hauríem d’estar dient avui, quan l’economia insisteix a posar preu a la base ecològica de la civilització i a la vida mateixa? No és això el que hauríem d’estar dient avui també a qualsevol intercanvi d’allò infinitament preciós per una suma finita de diners? És moment, crec, de parar de “facturar” la bellesa, la vida, la salut i el futur dels nostres nens.
M’adono que el meu exemple de facturar la terra és difícil de creure i que hom podria construir un argument econòmic per posar-lo en dubte. El meu punt de vista és que l’interès negatiu fonamentalment altera el tipus de comportament “econòmic”. Les activitats que portin benefici d’aquí a trenta, cinquanta o cent anys – és a dir, les que porten benefici a la setena generació – adquireixen una motivació econòmica oposada a la d’avui dia, en què només una persona idealista faria tal cosa. Amb l’interès negatiu i la moneda que es deprecia, els nostres ideals ja no batallaran amb el nostre auto-interès econòmic.
Considerem un exemple pràctic. Suposem que estàs considerant si instal·lar panells solars per proveir d’energia el teu negoci. El cost inicial és, posem per cas, 100.000 dòlars, i estalviaràs 1000 dòlars a l’any. Actualment no fóra econòmic instal·lar-los, atès que el valor net actual de 1.000 dòlars a l’any és molt menor que 100.000 (fins i tot a un interès molt baix). Però si l’interès fos zero o negatiu, la decisió esdevé econòmica. Avui dia la gent ja està prenent aquestes decisions malgrat no siguin econòmiques, perquè la veritat en els nostres cors contradiu la lògica econòmica. En els nostres cors sabem que la ideologia que equipara diners i bé és errònia. Hem de portar el diners i la bondat de nou al seu alineament promès.
Un exemple més: suposem que posseeixes un bosc. Pots obliterar-lo tot venent-lo perquè el talin i l’arrasin, amb un benefici immediat d’un milió de dòlars, o pots extreure’n llenya de manera sostenible per 10.000 dòlars l’any a perpetuïtat. Bé, l’interès sobre un milió de dòlars és almenys el doble que els ingressos per la tala sostenible – podries ben bé facturar-lo. Però si els tipus d’interès fossin negatius, aquesta lògica ja no serveix.
La internalització dels costos externs funciona en sinergia amb la moneda que es deprecia per fer els diners una força en favor del bé. La primera alinea interès privat i públic; la segona promou el pensament a llarg termini per damunt del pensament a curt termini. Tot i que ambdues són millores al sistema actual, cap de les dues per si sola garanteix un món sostenible. Juntes, alineen les decisions econòmiques amb els interessos a llarg termini de la societat i del planeta.
Evidentment, hi ha moments en què el pensament a llarg termini no és apropiat. Tenim moltes necessitats que preferim satisfer ara i no pas en el futur. Si estem afamats, preferirem fer un àpat ara més que no pas cent a l’any a partir d’ara. Especialment l’Escola Austríaca d’economia, però en general l’economia neoclàssica, extrapola a partir d’aquests exemples la reivindicació que forma part de la natura humana de voler consumir tant com es pugui ara mateix. En la seva visió, l’interès és una mena de compensació per deferir el consum, una recompensa per ajornar una gratificació. En altres paraules, tu, estimat lector, voldries maximitzar la teva utilitat gastant tots els teus diners ara mateix, però ets induït a no fer-ho perquè saps que en podràs tenir encara més més endavant, gràcies a l’interès. Això es coneix en economia com a postulat de la preferència temporal. La preferència temporal – la nostra suposada preferència pel consum immediat – és crucial en el model de minva de la utilitat desenvolupat per Paul Samuelson els anys 30, que trobem avui dia als fonaments de la majoria de corrents de teoria econòmica majoritaris. També és crucial en moltes “refutacions” modernes de Keynes. És més, en l’únic document de matemàtica econòmica que he descobert que parla de moneda basada en la moratòria, el postulat de la preferència temporal era la variable clau per construir una demostració (falsa) que aquestes monedes perjudicaven el benestar públic. 34. Risl (2006).
La lògica Keynesiana que he emprat minimitza la preferència temporal. Keynes no la descartà per complet, però digué que els éssers humans tendeixen naturalment a gastar una proporció més petita dels seus ingressos a mesura que aquests augmenten. Sembla prou obvi que si estàs afamat, et gastaràs tots els teus ingressos immediatament en menjar; si tens prou diners per satisfer totes les teves necessitats més urgents, pots gastar una part de l’excedent en llibres, potser, o en entreteniment; quan aquests desitjos han estat satisfets, potser et compraràs un Rolls-Royce. Però com més gran són els ingressos, menys urgència hi ha en gastar-los. Keynes creia per tant que la gent tenia propensió a estalviar sense necessitat d’incentiu (interès) per tal de deferir el consum. De fet, pensava que aquesta propensió a estalviar pot ser destructiva si porta a la concentració de la riquesa. És per això que tenia simpatia pels interessos baixos o fins i tot negatius.
Llegint una mica de la literatura dels darrers anys 30 i dels 40, em va colpir la intensitat i l’emotivitat gens disfressada de la crítica contra Keynes dels economistes del sistema. 35. Vegeu, per exemple, Holden, “Mr. Keynes’ Consumption Function and the Time Preference Postulate.” Aquest document il·lustra els principis ideològics que eren en joc, mencionats com a “lleis psicològiques”. Aquesta mena d’atacs són típics en qualsevol debat en què l’ortodòxia intueix que una nova teoria repta els preceptes que defineixen el nucli del seu camp. La teoria de Keynes presenta al menys dos reptes molt profunds. Primer, la seva idea d’una tendència natural a estalviar essencialment reivindica que els diners en si són subjectes a una minva d’utilitat marginal – com més en tinc, menys útil m’és cada dòlar addicional. 36. La minva de la utilitat marginal és sovint il·lustrada per l’aplicació de fertilitzants. La primera tona duplica els rendiments; la següent augmenta els rendiments un 10 per cent; la següent només un 1 per cent, etcètera. És un principi molt general. Perquè no hauria de poder-se aplicar també als diners? A mi em sembla obvi, però aparentment no és tan obvi pels economistes clàssics, que fan una equació lineal entre diner i la utilitat per a l’individu i la societat. De fet, la defineixen d’aquesta manera i exposen l’assumpció bàsica que l’ésser humà busca maximitzar l’auto-interès maximitzant els diners.
Si refusem l’equació lineal de diner i utilitat (és a dir, “allò bo”), també refusem la ideologia tan estimada que podem maximitzar el bé comú maximitzant el creixement econòmic. Neguem també l’argument utilitari a favor del capitalisme que maximitza la riquesa, i obrim la porta a idees que emfasitzen per contra una distribució equitativa de la riquesa. Matemàticament, si els diners són subjectes a minva de la utilitat marginal, la distribució òptima dels diners seria: tan equitativament com es pogués. Oferint una justificació per a la redistribució de la riquesa tot allunyant-la dels rics, el pensament Keynesià és, de manera prou natural, un anatema pels ideòlegs dels rics.
Però la visió de Keynes de la preferència de liquiditat implica un repte encara més profund que aquest. Considerem de nou la visió oposada, exemplificada pels economistes clàssics i pels advocats de l’Escola Austríaca, que la gent és de natural malgastadora. Com digué l’economista del segle XIX N. W. Senior, “abstenir-nos del gaudi que tenim a l’abast, o buscar resultats distants més que no pas immediats, són dels esforços més dolorosos de la voluntat humana”. 37. Senior, Outline of the Science of Political Economy, citat per Handon i Yosifon, “The Situational Character,” 76. No podem evitar notar la implicació que un esforç dolorós de la voluntat és una virtut admirable. Vet-ho-aquí un exemple més recent, d’un seguidor de von Mises:
Cap subministre de fons per a préstecs podria existir sense uns estalvis previs, és a dir, sense una abstenció d’una part del possible consum de béns presents (excés de producció actual respecte a consum actual). No hi hauria tipus d’interès ni índex de preferència del temps. O més aviat, els tipus d’interès serien infinitament alts, la qual cosa, a qualsevol lloc que no fos el Jardí de l’Edèn, seria equivalent a tenir merament una existència animal, això és, una subsistència primitiva tot afrontant la realitat sense res més que les pròpies mans nues i només desig de gratificació instantània. Hoppe, “The Misesian Case against Keynes”; cursives afegides.
L’interès és doncs una recompensa a la frugalitat, a l’auto-contenció. En aquesta visió trobem un eco d’algunes de les pregones ideologies ocultes subjacents a la nostra civilització; per exemple, que el progrés humà, tant l’espiritual com el material, provenen de guanyar una guerra contra la natura: les forces naturals a fora, i el desig, el plaer i les conductes animals a dins. L’abstinència esdevé una gran virtut; sense aquesta, aquesta ideologia desapareix, no seriem millors que animals. No hauríem ascendit a un reialme humà separat i millor, fora de la natura. Karl Marx ho explicà així:
El culte als diners té el seu ascetisme, la seva auto-negació, el seu auto-sacrifici – economia i frugalitat, acontentament amb allò mundà, temporal, i amb els plaers fugaços; la recerca del tresor. D’aquí ve la connexió entre el Puritanisme anglès, o també el Protestantisme neerlandès, i el fet de fer diners. 39. Marx, Grundrisse, 230.
Aquesta mentalitat s’escampa per la nostra cultura. Has d’ajornar la gratificació. Has de reprimir els teus desitjos pensant en futures recompenses. Dolor actual és guany posterior. Fes els deures pel graduat. Ves a treballar pel salari. Exercita’t per estar saludable. Fes dieta per estar prim. Dedica la teva vida a quelcom que tingui bona sortida, encara que no sigui la teva passió, de manera que puguis tenir una bona jubilació per gaudir. En tots aquests casos apliquem un règim d’amenaça i incentiu dissenyat per superar la nostra mandra, el nostre egoisme. L’interès esdevé la motivació en la guerra contra el ser, la superació de la nostra gratuïta manca de planificació.
Però és realment aquesta la natura humana? És realment la nostra natura consumir i sobre-consumir sense pensar en l’altra gent, els altre éssers, o el nostre propi futur? No. Els antics grecs, que no eren donats a visions obertament caritatives de la natura humana, ho veien clar. Com Aristòfanes digué, en totes les coses – pa, vi, sexe, etcètera – hi ha sacietat. Les nostres necessitats són limitades, i quan les hem satisfet, ens enfoquem en altres coses i ens movem en la generositat, “Però amb els diners, no hi ha sacietat”. No és la propensió a consumir la que no té límit; al contrari, el desig il·limitat sorgeix amb els diners. Desprès d’haver obtingut un excés de consumibles, la gent cobeja els diners en si, i no allò que poden comprar amb diners, i aquest desig no té límit. L’economia Neoclàssica (i l’Escola Austríaca) ho veu del revés, i Gesell i Keynes tenien raó de provar de despullar els diners almenys d’algunes de les seves característiques úniques que feien il·limitat el desig de tenir-ne. Keynes era conscient – de fet ho afirmà explícitament – que la dominància de la preferència de liquidat per damunt de la preferència de temps era una assumpció fundacional de la seva teoria: una “llei psicològica”, com l’anomenà.
És clar que per alguna gent – addictes al menjar, al sexe, a l’alcohol – no hi ha sacietat en aquestes coses que Aristòfanes llistà. Prova això que els éssers humans són al capdavall avars? De fet, l’exemple de l’addicció posa en clar el que està malament pel que fa als diners. L’addicció ocorre quan usem quelcom com a substitut d’allò que realment volem o necessitem – menjar, per exemple, com a substitut de connexió; sexe com a substitut d’intimitat emocional; etcètera. Els diners com a fi universal esdevenen el substitut de moltes altres coses, inclòs les mateixes coses que l’economia monetària ha destruït: comunitat, connexió amb el lloc, connexió amb la natura, temps lliure, i més.
Quan parlem de la “liquiditat” dels diners, simplement volem dir que de seguida podem canviar-los per qualsevol altra cosa que vulguem. Ara, en una economia monetària, podem de fet bescanviar qualsevol bé per qualsevol altre bé, però no tant de seguida, via mitjà d’intercanvi (diners). Perquè hauríem doncs de preferir els diners sobre altres béns? Exceptuant casos en què tenim una necessitat que ha de ser satisfeta de pressa, la qual certament justifica tenir a mà modestes quantitats del mitjà d’intercanvi, l’única raó per preferir els diners és que no pateixen pèrdua durant l’emmagatzematge. Que siguin imperibles els fa no només un mitjà universal, sinó també un fi universal. Fent impermanents els diners, els preservem com a mitjà però no com a fi, i tot fent-ho inspirem una concepció de la riquesa radicalment diferent de res que hàgim conegut.
MÉS PER A MI ÉS MÉS PER A TU
Amb la introducció dels diners lliures, els diners han estat relegats al nivell dels paraigües; amics i coneguts s’ajuden mútuament uns als altres de manera habitual amb préstecs de diners. Ningú es queda, ni es pot quedar, reserves de diners, atès que els diners estan sotmesos a la compulsió de circular. Però just perquè ningú pot formar reserves de diners, no calen reserves. Ja que la circulació de diners és regular i ininterrompuda
-Silvio Gesell
Els equivalents en economia moderna de “mitjà universal” i “fi universal” són “mitjà d’intercanvi” i “reserva de valor”. Una manera d’entendre l’efecte de l’interès negatiu és que separa aquestes dues funcions. Aquest és un canvi profund. La majoria d’economistes consideren que les funcions de mitjà d’intercanvi i de reserva de valor defineixen els diners. Però combinar aquestes dues funcions en un sol objecte porta problemes perquè un mitjà d’intercanvi cal que circuli per ser útil, mentre que una reserva de valor és mantinguda (reservada) allunyada de la circulació. Aquesta contradicció ha creat, durant segles, una tensió entre la riquesa de l’individu i la de la societat.
La tensió entre la riquesa de l’individu i la de la societat reflecteix la concepció atomística del ser, la qual ha esdevingut predominant en el nostre temps. Un sistema monetari que resolgui aquesta tensió promet per tant conseqüències profundes per a la consciència humana. En el Capítol 1 he escrit, “Mentre que els diners avui dia encarnen el principi que “Més per a mi és menys per a tu”, en una economia del regal més per a tu és també més per a mi, perquè els qui tenen donen a aquells qui necessiten. Els regals cimenten la comprensió mística de participació en quelcom més gran que un mateix, que no obstant no és separat d’hom. Els axiomes de l’auto-interès racional canvien perquè el ser s’ha expandit per incloure quelcom de l’altre.” Podem imbuir els diners de les mateixes propietats que els regals?
En una economia basada en els diners lliures, riquesa vol dir quelcom prou diferent d’allò que vol dir avui dia, i pren de fet molt del caràcter que tenia en societats primitives basades en el regal. En les societats de caçadors-recol·lectors, generalment nòmades, les possessions eren literalment una càrrega. El “cost d’emmagatzematge” que avui té tot tret dels diners, era prou real. També en les societats sedentàries agrícoles les possessions com el bestiar i les reserves de gra, tot i que anaven buscades, no donaven el mateix grau de seguretat si no eren arrelades en una rica xarxa de relacions socials de donar i rebre. El gra es pot podrir i el bestiar pot morir, però si has estat generós amb la comunitat amb la teva riquesa, tens poc a témer.
El diner lliure re-introdueix l’escenari mental econòmic del caçador-recol·lector. En el sistema d’avui, és molt millor tenir mil dòlars que no pas que deu persones te’n deguin cent cadascuna. En un sistema amb interès negatiu, a menys que et calgui gastar els diners ara mateix, l’oposat és veritat. Atès que els diners es degraden amb el temps, si tinc diners que no estic fent servir estic content de deixar-te’ls, just com si tingués més pa del què puc menjar. Si me’n calen en el futur, puc invocar les meves obligacions o crear-ne de noves amb algú dins la meva xarxa que tingui més diners dels què necessita de manera immediata. De manera similar, quan un caçador primitiu matava un gran animal, donava la major part de la carn d’acord amb el parentiu, l’afecte personal i la necessitat. Igual que em el diner que es degrada, era molt millor tenir molta gent “que te’n deu una” que no pas una gran pila de carn podrint-se, o fins i tot que carn seca que havia de ser transportada i guardada. Perquè voldries fer-ho, si la teva comunitat és tan generosa amb tu com tu amb ells? La seguretat provenia de compartir. La bona sort del teu veí era la teva. Si topaves amb una gran font de riquesa inesperada, feies una gran festa. Tal com un membre de la tribu dels Pirahã explicà quan li preguntaren sobre l’emmagatzematge de menjar, “Emmagatzemo la carn a l’estomac del meu germà”. 40. Everett, “Cultural Constraints on Grammar and Cognition in Pirahã.” O considera el concepte de riquesa dels Kung explorat en aquest intercanvi entre l’antropòleg Richard Lee i un home Kung man, Xoma:
Li vaig preguntar a Xoma, “Què fa que un home sigui un kaiha [home ric]? Tenir moltes bosses de kai [granets i altres coses valuoses] a la seva cabana?”
“Tenir kai no et fa un kaiha,” replicà Xoma. “És quan algú fa que molts béns circulin que el podem anomenar kaiha”.
El que Xoma semblava estar dient és que no era el nombre de béns el que constituïa la teva riquesa; era el nombre d’amics. La persona rica era mesurada per la freqüència de les seves transaccions i no per l’inventari de béns que tenia a mà. 41. Lee, The Dobe Kung, 101.
La riquesa en un sistema monetari lliure evoluciona a quelcom afí al model del Nord-oest del Pacífic, la Melanèsia, en què un líder “actua com a centre de distribució de béns que flueixen recíprocament entre el seu i altres grups de la societat”. Sahlins, Stone Age Economics L’estatus no era associat amb l’acumulació de diners ni amb les possessions, sinó més aviat amb una gran responsabilitat en la generositat. Pots imaginar una societat en què el prestigi, el poder i la capacitat de lideratge més grans són d’aquells que tenen la més gran inclinació i capacitat de donar?
Tal era la situació en les societats arcaiques. L’estatus arribava amb la generositat, i la generositat creava gratitud i obligació. Per ser un senyor o un rei, havies de fer festes sumptuoses i donar generosos regals a iguals i inferiors. Tenim un exemple especialment clar d’això als Nibelungen, la gran saga Germànica de l’alta edat mitjana que beu de fonts molt anteriors. Quan Kriemhild, viuda del gran heroi Siegfried, comença a donar generosament la fortuna que n’heretà, el rei es sent tant amenaçat que la fa assassinar i llençar-ne el tresor al Rin (on encara roman avui dia!). L’autoritat del rei era mantinguda amb regals, i era soscavada quan algú altre començava a donar regals més grans que els seus.
El préstecs amb interès zero són anàlegs en una economia de diner lliure als regals d’antany. Malgrat que aquests préstecs poden semblar violar el principi del regal que el regal recíproc no ha de ser especificat per avançat, són regals: regals no de diners sinó de l’ús dels diners. En temps antics, les obligacions i expectatives generades pels regals eren determinades socialment. El mateix val aquí: la determinació social pren la forma de contractes, acords, lleis etcètera. Subjacent a aquestes formes específiques, la dinàmica és equivalent: aquells qui tenen més del què necessiten ho donen als altres. És així de simple, una expressió d’innata generositat de l’ésser humà que he descrit al Capítol 1. L’únic que cal és un sistema monetari que encoratgi, més que no pas dissuadeixi, aquesta generositat. No és necessari cap canvi miraculós en la natura humana. Com descric a The Ascent of Humanity: Mentre que en un sistema basat en l’interès la seguretat prové d’acumular diners, en un sistema de moratòria prové de tenir canals productius pels quals dirigir-los – és a dir, esdevenir un nexe en el flux de la riquesa i no un punt d’acumulació. En altres paraules, posa l’accent en les relacions, no en “tenir”. Concorda amb un sentit diferent del ser, afirmat no cloent més i més del món en els confins del mi i el meu, sinó desenvolupant i aprofundint relacions amb els altres. Encoratja la reciprocitat, el fet de compartir, i la ràpida circulació de la riquesa.
A vegades la gent pregunta si la moneda amb interès negatiu, igual que la inflació, no estimularia encara més el consum. En termes econòmics, això passaria només si l’índex de moratòria fos massa alt, conduint a una preferència pels béns més que pels diners com a reserva de valor. 43. Si l’índex de moratòria fos massa alt, les inversions especulatives del capital també podrien tenir lloc, resultant en sobreproducció, inflació i cicles de contracció i expansió accelerades. La Fed o el banc central necessitarien exercir les mateixes funcions que (se suposa) fan avui dia, sufocant el sobreescalfament econòmic augmentant els tipus d’interès (portant l’índex de moratòria a la vora de zero). Fins i tot pot haver-hi moments en el futur en què sigui apropiat que els tipus d’interès escalin de nou a territori positiu. Aquests moments serien de gran índex de creixement econòmic. D’aquesta manera el tipus d’interès lliure de risc seria menor que l’índex de creixement econòmic, obviant la concentració de riquesa que l’interès usualment causa. Tanmateix, penso que un escenari així és poc probable quan el creixement ja no sigui basat en donar subsidis per a l’espoli insostenible de recursos naturals, i quan la recuperació del capital social hagi fet encongir el reialme dels serveis de pagament. Ambdós haurien de ser iguals. Però investiguem la qüestió amb un xic més de profunditat. Quan descric una moneda d’abundància, la gent protesta, “Però vivim en un món d’escassetat. Els recursos naturals són finits, i ja quasi els hem esgotat. El problema és que els hem tractat com si fossin il·limitats”. D’acord amb això, hom podria pensar que una actitud i una moneda d’abundància és la darrera cosa que ens cal.
En resposta a aquesta preocupació, considerem primer si la nostra moneda d’escassetat ha limitat el nostre consum de recursos escassos. No ho ha fet. L’escassetat dels diners ha agreujat la seva conversió en diners. És una actitud d’escassetat, no d’abundància, el que ens ha portat a l’espoli dels nostres comuns naturals. La competència i l’acumulació de més del què hom necessita són la resposta natural a una percepció d’escassetat de recursos. L’excés obscè de consum i malbaratament de la nostra societat sorgeixen de la nostra pobresa: el dèficit del ser que afligeix l’ésser distint i separat, l’escassetat dels diners en un sistema basat en l’interès, la pobresa de les relacions que prové del trencament dels nostres vincles amb la comunitat i amb la natura, la pressió despietada a fer absolutament el que sigui per guanyar-nos la vida. En contrast, la resposta natural a una atmosfera d’abundància és la generositat i el compartir. Això inclou compartir dins del reialme humà i també fora. D’on ve la nostra frenètica cursa per convertir natura en mercaderies que ni tan sols satisfan necessitats reals, sinó de la inseguretat?
Pensa-hi. És partint d’una actitud d’escassetat, o d’una d’abundància, que hom compra cinquanta parells de sabates? És la persona segura o la insegura la que compra un tercer cotxe esportiu i una casa de 3.000 metres quadrats? D’on ve aquesta urgència per posseir, per dominar, per controlar? Ve d’un ésser solitari i miserable en un món hostil i mesquí.
Els diners lliures encarnen els ensenyaments espirituals de l’abundància, la interconnexió i la no permanència. Aquests ensenyaments, tanmateix, presenten una veritat que és en conflicte amb el món que hem creat amb les nostres creences, en particular el grup de creences que composen la història dels diners. És moment de fer-se a un món nou, en què ja no intentem fer-nos rics guardant, acumulant, tenint. És un món en què som rics donant. Els mestres del “programa de prosperitat” de la Nova Era que he criticat en el Capítol 6, anuncien de fet una veritat important. Certament ens cal prendre una actitud d’abundància i crear un món que l’encarni.
Estimat lector, pensa-hi: a qui li diries, “Et deixaré diners, però només si a canvi me’n dónes més”? Quan necessitem diners per viure, no és aquesta una formula per a l’esclavitud? Significativament, el perdó dels deutes pel què Soló es féu famós fou en part induït per l’endeutament en servitud d’una proporció creixent de la població. Avui dia, la gent jove es sent esclavitzada pels seus préstecs d’estudis, els propietaris de cases per les seves hipoteques, i totes les nacions del Tercer Món pel deute extern. L’interès és esclavatge. I atès que la condició de la l’esclavitud degrada tant a l’esclavista com a l’esclau, en els nostres cors no en volem cap dels dos.
Si deixes diners a algú, realment voldràs posar-li aquesta obligació al damunt per sempre més? L’interès sobre un préstec equival a això: una pressió a tornar els diners. És una amenaça, “Si no em pagues, anirà creixent més i més”. Un préstec amb interès zero o negatiu va acompanyat de certa llibertat. Li manca l’amenaça de l’esclavitud del deute de per-vida. 44. Això no vol dir que els creditors no puguin demanar garanties o que no puguin recaptar per via judicial quan els deutors deixin de fer els pagaments en la data adient. Vol dir, tanmateix, que com més esperessin, menys podrien recaptar. Jo trobo l’interès negatiu força natural. Si deixo diners a un amic, i no me’ls torna, finalment diré: “Oblida-ho – no vull carregar-t’ho al damunt per sempre.” No vull aferrar-me a allò vell, a deutes vells. Un sistema monetari amb interès negatiu reforça aquesta saludable tendència, innata en tots nosaltres, de deixar anar, d’alliberar el passat i anar endavant.