El creixement infinit de consum material en un món finit és una impossibilitat. -E. F. Schumacher
RECONSIDERANT LA SOSTENIBILITAT
En els darrers dos capítols hem esbossat una economia que sigui sostenible: que incorpori els límits ecològics del planeta, i que prosperi sense una necessitat estructural de creixement infinit del consum. Però, ha de ser la sostenibilitat la nostra aspiració més elevada?
Durant molt de temps he perdut la paciència amb la “sostenibilitat”, com si fos un fi en si mateixa. No és més important pensar en què volem sostenir, i per tant en què volem crear? Moltes coses boniques i necessàries no són sostenibles: l’embaràs, per exemple. Estic engrescat amb el recent canvi de pensament de la sostenibilitat vers la transició. Allò a on ens dirigeix la transició serà de lluny més sostenible que el nostre mode de vida actual, però no és l’objectiu últim, just com l’objectiu últim de la vida no és mantenir-se viva.
Un concepte central de l’economia sagrada és que és una extensió de l’ecologia més que no pas excepció a aquesta. Així ens hem de demanar, és la natura fonamentalment estable, sostenible o harmoniosa? Té les característiques que volem en una societat? Alguna gent descarta la idea que la natura sigui harmoniosa o equilibrada, emfasitzant per contra els seus aspectes cruels, competitius i malbaratadors. Aquesta posició té pregones implicacions ideològiques, perquè justifica el programa de l’Ascensió: dominar i posseir la natura per mitjà de la ciència i la tecnologia. Usualment, la gent que sintonitza amb aquesta visió té també una visió Hobbesiana de la societat primitiva i de la natura humana i veuen la civilització amb els seus variats mètodes de control social com una gran millora respecte dels temps brutals i primitius. Això és part de l’història de l’Ascensió – enlairar-se per damunt de la nostra natura animal vers un reialme exclusivament humà.
La visió de la natura com un gran camp de competició, una lluita Darwiniana per la supervivència entre organismes separats i en competència, reverbera per tota la teoria econòmica. En biologia aquest paradigma ha estat cada cop més rebatut, però la seva traducció econòmica encara regna supremament entre la majoria dels economistes professionals i ideòlegs polítics. Just com els “gens egoistes” Darwinians se suposa que maximitzen el seu auto-interès reproductiu, també “l’home econòmic” d’Adam Smith busca maximitzar l’auto-interès econòmic. Aquesta és una assumpció central de l’instrumental econòmic a l’hora de formular les lleis de l’oferta i la demanda.
En les darreres dues dècades, un canvi de paradigma transcendental ha emergit en la biologia emfasitzant la cooperació, la simbiosi i el manteniment homeostàtic d’unitats més grans que l’organisme individual. És més, la mateixa noció d’integritat genètica ha estat qüestionada en el moment en què nous descobriments demostren la importància de l’intercanvi genètic entre organismes i espècies. La caiguda del paradigma d’éssers separats en competència en la biologia concorda amb desenvolupaments similars en psicologia, sociologia i – sí – economia. La competència i la “supervivència del més fort” ja no pot ser axiomàtica en cap camp.
Això no és el mateix que dir que la competència no sigui important, o que la natura és immutable. Els processos insostenibles ocorren en la natura, i no són aberracions. Serveixen un propòsit també: propulsar els sistemes d’una fase a una altra.
En una conferència recent, algú s’oposà a la meva visió de la llei del retorn observant que els sistemes naturals sovint sí que produeixen grans quantitats de productes de residu que cap altre organisme pot utilitzar i que enverinen l’entorn per a tots. Potser estava pensant en la catàstrofe Precambriana de l’oxigen, en què sorgiren els organismes fotosintètics que “enverinaren” l’atmosfera amb el seu producte residual, l’oxigen. En la visió clàssica, aquesta disfunció de la natura hauria significat la fi de la vida a la terra si no hagués estat per la extremadament afortunada aparició dels organismes aeròbics que podien extreure oxigen de l’atmosfera. Això no va ser harmonia natural – va ser una mutació a l’atzar altament improbable. La conclusió és que no podem confiar en l’harmonia natural, que sempre estem al caire de la catàstrofe i que per tant hem d’exercir control tecnològic sobre la natura, sobre el cos i sobre la natura humana. Aquesta és la ideologia de l’Ascensió, congruent amb la ideologia econòmica del creixement i contrària a l’ideal d’una economia d’estat estacionari. L’objector no va arribar tant lluny; la seva observació era bàsicament: “No apel·lem a la la llei natural per justificar una economia de creixement zero”.
M’agradaria fer encaixar el fenomen catastròfic en un context més gran. És veritat que els cercles de re-alimentació positiva com la catàstrofe Precambriana de l’oxigen existeixen en la natura. Arriben, això sí, en moments especials, – moments de transformació. És, per exemple, una cascada de re-alimentació positiva que reforça i estimula la secreció hormonal el que desencadena el procés de naixement d’un infant. L’esforç del part és insostenible – mataria la mare si durés massa – però una vegada el seu objectiu ha estat acomplert, la mare torna a l’homeòstasi. Les fases de re-alimentació positiva porten un organisme o un ecosistema d’una fase d’estat estacionari vella a una de nova.
Podem mirar-nos els diners exactament de la mateixa manera. Els diners, juntament amb la tecnologia, són una de les “hormones” clau del meta-organisme humà que ens està propulsant en una cursa insostenible cap a un nou estat. La tecnologia es basteix sobre tecnologia del passat i crea problemes que necessiten encara més tecnologia. El capital es basteix sobre capital del passat i és creat per mitjà del deute amb interès que requereix que sigui creat més capital de manera exponencial en el futur. Insostenible, sí, però només antinatural si intentem sostenir-ho més del què li pertoca. Els processos de re-alimentació positiva sempre topen amb límits. Les contraccions de la terra només s’intensifiquen fins a un cert punt, i en acabat neix un nen. El que veiem amb alarma com una corba de creixement exponencial és de fet part d’una corba de transició.
LA TRANSICIÓ A UN ESTAT ESTACIONARI: SOTRAC O DALTABAIX?
Les figures 2 il·lustren aquest punt. La línia contínua representa el creixement dels diners, la població, el consum d’energia, l’ús de recursos, les emissions de CO2, i moltes altres coses que han anat pujant fins els temps presents. És una corba exponencial. Les línies de punts representen quatre possibles futurs. La figura 2 representa el mite de la utopia tecnològica de l’Ascensió, que diu que el creixement exponencial pot continuar i ho farà per sempre a mesura que conquerim la galàxia i l’univers. Diu que quan sobrepassem els límits de la terra, colonitzarem els estels i nous planetes semblants a la terra; que en la infinitud de l’univers hi haurà lloc pel nostre creixement exponencial infinit.
Les polítiques econòmiques actuals encara encarnen la corba de la figura 2. Tota i que avui dia molta gent reconeix que un creixement exponencial continuat amenaça la base de la vida a la terra, aquesta consciència encara no ha estat filtrada al discurs econòmic majoritari, que encara es centra en el creixement.
Figura 2. Creixement exponencial continu
Figura 3. Pic i col·lapse
La por dels pessimistes és que la continuació de la corba exponencial anterior no pugui ser altra que la de la figura 3 – un daltabaix catastròfic que torni a la base. Aquesta és essencialment la predicció dels pensadors “col·lapsistes” dels moviments anticivilització i del Pic del Petroli, que comparen la nostra condició present amb la demografia d’animals com les llagostes, que tenen una explosió de població massiva que els porta a nombres molt per damunt de la capacitat de la terra de suportar-los, seguit d’una caiguda sobtada de població. També nosaltres, diuen, estem vivint molt per damunt de la capacitat de la terra, i per tant una implosió de la població és inevitable.
Fatalitat i pessimisme, escenaris de col·lapse com un Armaguedon, popularitat de les profecies sobre el 2012, o altres esdeveniments de cataclismes i fi del món exerceixen una certa atracció emocional, atracció que he de confessar que a vegades he sentit jo mateix. Part de mi ho vol. No sóc l’únic. Molts de nosaltres estem cansats del món modern, de la seva violència, alienació, pobresa i mortaldat, i desesperem de poder canviar-ho. Un esdeveniment que ens canviï el món és atractiu, ja sigui algun miracle tecnològic que vingui a salvar-nos, o Jesús que vingui a salvar-nos, o OVNIS o fins i tot algun cataclisme geològic, social o econòmic. Molts pensadors col·lapsistes senten també atracció pel què podria seguir un col·lapse: una societat comunal menys tecnològica connectada amb la natura, l’esperit i les maneres antigues. És més, la perspectiva d’un col·lapse econòmic o ambiental satisfà la part vindicativa de nosaltres que voldria dir: “Ja us ho deia!” – la part que vol veure càstig per als malvats.
Per desgràcia, els escenaris de col·lapse comporten un immens patiment: centenars o milers de milions de víctimes. És més, comporten l’eliminació de tot l’edifici de la civilització, tant allò bo com allò dolent. Això estaria bé si la tecnologia i la cultura fossin un error, però jo crec que igual que els de tots els éssers, els nostres regals tenen un propòsit, el qual encara hem de descobrir. Ara sortim de la infantesa, i la crisi que hem creat ens ofereix la primera oportunitat d’aplicar els nostres regals al seu veritable propòsit. Si bé de manera subtil, refusar tots els nostres regals de cop és tant un escenari mental de la Separació com exaltar-los per damunt de la resta de la natura. Ambdues coses són una mena d’excepcionalitat antropocèntrica. No podem reunir-nos amb la natura com a espècie madura?
Amb això en ment, ofereixo dues corbes més que igualment encaixen amb les dades que tenim fins ara. La figura 4 mostra una corba que és prou comuna en la natura: un temps de ràpid creixement que finalment s’alenteix i s’apropa a un estat estacionari. Aquesta corba podria comparar-se al creixement d’un humà adolescent, a la biomassa total de vegetació que torna a créixer en terra erma, o a la població de bacteris introduïts en un plat de petri amb subministrament constant d’aliment. La figure 5 representa un altre patró comú: un pic per sobre de nivells sostenibles a llarg termini seguit per un declivi gradual vers l’estat estacionari
Figure 4. Anivellant-se fins a l’estat estacionari
Figure 5. Pic, i en acabat estat estacionari
Fases de ràpid creixement dirigides per la competència, seguides d’una fase de transició vers un estat estacionari, són prou comunes en la natura. Pensa en un ecosistema immadur, plantes i plançons d’arbres apressant-se a trobar la llum del sol. Aquesta no és més que una fase d’un procés més llarg que culmina en un bosc simbiòtic, complex, no lineal i estable. Immersos en una economia i en una ideologia que corresponen a la d’un ecosistema immadur, hem vist la seva precipitada competència com el camí de la natura. Potser la humanitat també està madurant, auto-organitzant-se com a “tots” de relació mútua en què la competència i el creixement ja no són primordials.
De fet, les dades demogràfiques recents no semblen mostrar un daltabaix en la població, sinó una ràpida desacceleració del creixement. Podríem veure-ho bé com un anivellament de la població a mesura que s’apropa a una asímptota al voltant dels 8.000 o 9.000 milions de persones (Figura 4), bé com un pic al voltant d’aquest nivell seguit per un declivi d’un parell de milers de milions fins a l’estat estacionari (Figura 5). Interpretant aquestes corbes en termes econòmics, o bé la monetització de la vida frenarà i s’aturarà (és a dir, el creixement econòmic gradualment s’alentirà fins que arribem a una economia d’estat estacionari i creixement zero), o bé es contraurà primer un xic abans d’estabilitzar-se a un nivell més baix (PIB per capita més baix) que avui dia. La figura 4 mostra el primer escenari, la figura 5 el segon. En ambdós casos, població i economia, preveig el següent:
Les dades demogràfiques donen suport a aquesta conjectura. A mesura que un país s’apropa a la industrialització plena, el seu índex de natalitat decreix – en molts casos per davall de l’índex de substitució. Això implica un declivi suau i natural de la població, no una mortaldat massiva i catastròfica. Penso que en un planeta que es guareixi, tant el PIB com la població arribaran a un pic en les properes tres dècades, s’estabilitzaran, i en acabat es contrauran un petit percentatge per dècada fins arribar a un nivell sostenible. 1. El PIB és probable que es contragui més de pressa i menys suaument que la població, potser un 1 o un 2 per cent cada any, o al voltant de la meitat cada generació. Això en una escala global. En alguns països el creixement persistirà més que en altres. La tendència ja ha començat: d’acord amb les projeccions de l’ONU per al 2006, l’índex de fertilitat mundial ha caigut en la darrera dècada de 2.65 a 2.55 naixements vius per dona. Durant la segona meitat del segle passat, l’índex de fertilitat en els països més industrialitzats ha caigut dramàticament, en la majoria dels casos ben bé per sota del nivell de substitució de 2,1. És interessant veure com la correlació inversa entre l’índex de desenvolupament humà d’una nació (IDH, una mesura de benestar que corregeix moltes de les mancances del PIB) i el seu índex de fertilitat, durant els darrers anys s’ha capgirat en la part alta del IDH. En altres paraules, l’índex de fertilitat mostra signes de recuperació apropant-se als nivells de substitució del moment en què el desenvolupament econòmic s’apropa a la compleció. 2. Yong, “Fertility Rates Climb Back Up.”
No pretenc que aquestes dades facin res més que suggerir una possibilitat. No intentaré predir el futur, però penso que els estralls de la Separació, com la conversió de capital de salut en diners, resultaran en una dràstica reducció de la fertilitat i un augment de la mortalitat durant el següent mig segle. La població del món als voltants del 2100 pot ser moderadament menor que l’actual. En l’economia, reclamarem molta part del reialme monetitzat i privatitzat per als comuns i el regal. Molt del que avui són mercaderies ja no ho seran més, a mesura que noves formes d’economia cooperativa sorgeixin per satisfer les necessitats locals.
La severitat del “sotrac” de la figura 5 depèn de fins a quin punt excedim la línia sostenible. Crec que vam perdre l’oportunitat d’una transició sense esforç (Figura 4) durant els anys 60, els quals realment representaren el zenit natural de l’Era de la Separació. I també la vam entrellucar! Vam entrellucar un món més bonic. Els hippies el veieren i el van viure durant uns breus i lluents moments, però les velles històries eren massa fortes. En comptes que els hippies ens empenyessin a un nou món, els vam tornar a arrossegar al nostre.
Com més persisteixi l’Era de la Separació, més traumàtica serà la transició, i més abrupta serà la caiguda vers la línia sostenible. En un cas extrem, s’acostarà a la calamitat de la figura 3. És per això que és tan important protegir el que puguem del què queda dels comuns, per limitar el creixement i preservar la riquesa real a fi de sostenir la vida després del sotrac – “per accelerar el daltabaix i mitigar-ne la severitat”. Fins i tot avui dia, després de desaprofitar els 40 anys posteriors al Gran Despertar dels 60, encara no és massa tard per a un aterratge suau.
DINERS QUE S’ENCONGEIXEN, RIQUESA QUE CREIX
Avui dia, la recessió econòmica és l’home del sac dels ideòlegs polítics, que prou comprensiblement l’associen a l’atur, la pobresa i l’agitació social. Ja he explicat com un sistema d’interès negatiu permet que el crèdit circuli fins i tot en una economia que s’encongeixi, evitant així la polarització de la riquesa i una espiral de deflació. Fins i tot així, a molta gent l’horroritzaria una crida al creixement econòmic negatiu: no voldria dir això, per definició, que la societat seria més pobre? No voldria dir, per definició, un declivi en el volum de béns i serveis disponibles per a benefici públic?
No, no ho voldria dir. El creixement econòmic negatiu no implica pas cap declivi en la riquesa, ni cap declivi en la disponibilitat del què anomenem “béns i serveis”. Recordem que els béns i serveis en el present són definits com a coses que són bescanviades per diners. Si són proveïdes per qualsevol altre mecanisme no monetari, aleshores “l’economia estadística es pot encongir fins i tot encara que l’economia real -el que la gent fan i creen uns per als altres – s’enriqueixi.
No mesuraré les paraules: en aquest llibre faig una crida al decreixement econòmic, a un encongiment de l’economia, una recessió que durarà dècades o segles. Òbviament, la paraula “recessió” té avui dia connotacions negatives, tot i que realment només vol dir moment de recés. Bàsicament no estic emfàticament dient que hem de fer alguns sacrificis en la nostra qualitat de vida pel bé del planeta. Més aviat, sols ens cal reduir el rol dels diners. Si el nostre futur inclou una diversificació dels modes humans de compartir, llavors el creixement econòmic ja no té el mateix significat que avui. No ens cal tornar-nos més altruistes ni auto-sacrificats, tot renunciant al nostre benefici pel bé dels altres. Que fort ens aferrem a l’equació de diners i auto-interès! Però aviat no serà així. Permeteu-me il·lustrar amb alguns exemples com podem esdevenir tots més rics amb l’encongiment del reialme dels diners.
Avui dia ja hi ha una vasta industria de programari informàtic que opera amb molt pocs diners. Vaig escriure aquest llibre amb OpenOffice, un paquet informàtic disponible a canvi d’una donació voluntària que fou escrit majoritàriament per una comunitat de programadors no remunerats. Hom podria dir que aquests programadors són “pagats” però no en diners, sinó amb l’estima dels seus companys, una mena de moneda social. Prefereixo veure la seva productivitat com a economia del regal, la qual naturalment genera respecte i gratitud entre els membres de la comunitat. Sigui com sigui, aquest mode de producció no és mostrat en les dades del PIB. Podríem fàcilment tenir una “economia” que s’encongís i que oferís cada cop més i millors productes com aquests. I com més n’hi ha, menys necessitem els diners; com menys necessitem els diners, més temps lliure tenim; com més temps lliure tenim, més ens podem permetre fer els nostres propis oferiments a l’economia del regal.
Per moltes categories de béns, els costos marginals de producció ja són pràcticament zero. Això és veritat pel que fa a quasi bé tots els productes digitals, com programari informàtic, pel·lícules etcètera. La producció de la primera unitat pot comportar costos considerables, però en acabat el cost per unitat és essencialment zero. La indústria ha intentat per tant crear una escassetat artificial per mitjà de la protecció del copyright, plans de gestió de drets digitals etcètera. És prou irracional que l’única manera que tenim de recompensar els creadors de contingut digital sigui fer-los arribar a menys gent de la que se’n podria beneficiar. Cada persona podria tenir accés a qualsevol pel·lícula, cançó, programa informàtic en existència, i no els costaria als productors més del què els costa avui dia. Els béns no escassos no haurien d’estar subjectes a pagament en una moneda escassa. De fet, molts productors de béns no escassos han deixat d’intentar mantenir la seva escassetat artificial i intenten per contra fer diners demanant pagaments voluntaris, venent publicitat o cobrant pel suport tècnic, l’ensenyament, o en el cas dels músics els concerts en viu. El temps, l’atenció, l’espai d’una sala de concerts, i altres, són recursos escassos, i encaixen molt més fàcilment en el reialme monetari. No obstant, el resultat net és decreixement econòmic: com un cert escriptor ho expressa:
La seva idea bàsica, que és fins a cert punt bona, és fer servir el contingut lliure com a motor d’altres serveis auxiliars monetitzats: Linux distros [distribucions] ofereix suport tècnic i personalitzacions, les companyies de música venen copies autèntiques i certificades només disponibles en un lloc determinat, captant el públic amb la venta d’entrades per a concerts, etc. Però una cosa a què no s’adrecen adequadament és que la quantitat total de líquid disponible per aquests serveis auxiliars és menor que la que el propietari del contingut aportà. Les ventes de Encarta no van aportar l’equivalent en diners al valor de bescanvi que suposà destruir Britannica et al. I Wikipedia destruí milers de milions de valor monetitzat net en enciclopèdies físiques i Encarta. 3. Caron, “Abundance Creates Utility but Destroys Exchange Value.”
Si aquesta tendència continua (i sembla que es va escampant a mesura que més i més mitjans tradicionals es passen a versions en línia) certament veurem un exemple perfecte de més riquesa acompanyada de menor economia (monetària).
Els béns digitals són un exemple extrem d’un fenomen més general. Molts altres productes van tendint a costos marginals propers a zero. L’actual cost marginal de producció de la majoria de medecines és de sols uns cèntims per pastilla. Fins i tot béns industrials fets en massa com ara tornavisos costen molts menys que en el passat, no només en termes de diners i de treball humà sinó fins i tot, a vegades, en termes energètics. Això és per mor de l’acumulació de dècades o segles d’innovació. És un altre aspecte del nostre llegat diví – en aquest cas de cultura més que no pas de natura – de la qual tot ésser humà mereix igualment beneficiar-se.
L’evolució vers una economia sagrada és un tot dins una transformació més general de la civilització. Canvis paral·lels estan ocorrent en medicina, educació, agricultura, govern, ciència i qualsevol altra institució de la nostra cultura. Els canvis en cada reialme reforcen els canvis en la resta. Així és amb els efectes econòmics del canvi vers la medicina natural. Fa sols un o dos segles, només unes poques persones pagaven per cures mèdiques, les quals eren proveïdes per una xarxa informal de curanderos, doctors herboristes i, per a les malalties més comunes, àvies i veïns. El coneixement de les herbes estava molt estès i usualment era aplicat sense pagament. Fins i tot si fos del tot professionalitzat, el benefici potencial de les herbes (i de la majoria de formes de medicina natural) és molt més baix que el de la medicina d’alta tecnologia. Comparat amb els complexos processos d’alta tecnologia que acompanyen la medicina farmacèutica, les herbes són barates de produir. Moltes de les millors plantes medicinals són males herbes omnipresents. El canvi vers la medicina de les herbes, la medicina homeopàtica i tota la miríada de modalitats de ment i cos que floreixen avui dia promet decreixement econòmic, però no implica reducció en la nostra qualitat de vida. 4. Segur que hi ha coses en què la medicina tecnològica sobresurt. És inferior a les herbes a l’hora de tractar la majoria de condicions cròniques que afligeixen avui dia la gent, però és insuperable en moltes situacions d’emergència. No n’advoco la terminació, només el seu retrocés vers el seu reialme apropiat. El mateix val per moltes de les altres institucions sobre-dimensionades que dominen la nostra societat.
Una altra àrea de decreixement econòmic és l’arquitectura i el disseny urbà. A més d’haver-nos desconnectat de la comunitat, de la natura i del lloc, els suburbis alienants i expansius de les darreres dues generacions demanden un enorme consum de recursos. Ara, no obstant, els planificadors i constructors estan redescobrint les virtuts de l’alta densitat en la planificació urbana, dels habitatges petits, de la distribució urbanística que faciliti el transport, i de les zones urbanes multi-usos que no requereixin gaire transport rodat. Tots aquest canvis causen encongiment econòmic: menys “béns” com ara carreteres, gasolina, materials etcètera són necessaris. Amb més espais públics vius, la gent té també menys necessitat de viure en grans espais privats. La gent que viu en comunitat depèn menys de l’entreteniment produït externament i té més ocasions de compartir i d’assistir-se els uns als altres. Tot això significa decreixement en l’activitat mitjançada pels diners.
LA DESINTERMEDIACIÓ I LA REVOLUCIÓ P2P
Una altra font d’encongiment econòmic és la “desintermediació” que internet ha fet possible. Desintermediació es refereix a l’eliminació dels intermediaris: agents, brokers, venedors etcètera. Considera l’exemple de Craigslist, que d’acord amb una estimació ha destruït 10.000 milions en ingressos anuals en anuncis classificats, reemplaçant-los per només 100 milions dels seus propis ingressos. 5. Jarvis, “When Innovation Yields Efficiency.” Google també ha fet la publicitat més eficient (barata), no només apoderant-se dels ingressos per publicitat dels mitjans existents, sinó també reduint la despesa total en publicitat empresarial. (La despesa total en anuncis en la totalitat dels mitjans va caure un 9 per cent el 2009.) És clar que a mesura que la publicitat ha esdevingut més barata, també ha esdevingut més omnipresent; amb tot, la mida total de la indústria de la publicitat ha arribat a un pic. Sí, estem passant per un temps de “pic publicitari” mentre els comuns de l’atenció del públic es saturaven. Espero que no et faci massa tristor la fi del creixement de la publicitat, la qual ha estat un gran contribuent al creixement del PIB. Mentrestant, moltes de les funcions tradicionals de la publicitat que foren anteriorment serveis de pagament ara són satisfetes de franc per mitjà de les xarxes socials. De manera similar, la blogosfera ha pres moltes de de les funcions de la distribució tradicional de notícies, però de nou a molt més baix cost. El mateix passa amb les agències de viatge, el mercat borsari, i moltes altres industries en què intermediaris i agents ja no són necessaris. Tots aquests factors contribueixen a la deflació econòmica.
La desintermediació i el programari lliure són tots dos part d’un fenomen més general: la revolució d’igual-a-igual (peer-to-peer / P2P). Les velles estructures de distribució, circulació i producció jeràrquiques i centralitzades requerien de molts diners i esforç humà per ser administrades. És més, la seva natura mateixa aïllava la gent els uns dels altres en especialitzacions molt tancades, fent impossible el bescanvi de regals.
La desintermediació està fins i tot afectant els sistemes de crèdit, i subvertint el rol tradicional dels bancs com a intermediaris financers que connecten inversors i receptors de préstecs. Les corporacions esquiven els bancs tot obtenint finançament directament dels mercats monetaris, mentre que nous llocs web de préstec P2P com ara LendingClub i www.Prosper.com permeten que els individus es prestin directament uns als altres. El cercles de compensació de crèdit comercial, els sistemes de fabricació conjunta, i les xarxes de bescanvi comercial, de les quals parlarem més endavant, són altres maneres en què la tecnologia de la informació està reduint el rol de les institucions intermediàries centralitzades. Tots aquests desenvolupaments reduiran el PIB tot reduint la despesa en “serveis financers”.
Com que aquests serveis “d’informació econòmica” cada cop més barats són un factor de la producció en quasi bé tots els altres sectors, aquest decreixement és contagiós. Això és veritat fins i tot pel que fa a les indústries en les quals pensem com a indústries en creixement. A l’any 2000, per exemple, es gastaren 371.000 milions de dòlars en components informàtics, inclòs impressores, manteniment i emmagatzematge de dades. El 2009, havia minvat a 326.000 milions de dòlars. Òbviament, aquesta caiguda no és perquè estiguem comprant menys ordinadors; és perquè els costos han caigut de manera dràstica.
El model de benefici més comú a internet són els anuncis, els quals essencialment limiten la mida de tota l’economia digital al nivell de publicitat que l’economia física pugui suportar. Però internet es menja fins i tot a si mateixa: les pàgines que ofereixen anàlisis de productes de franc i els cercadors comparadors de preus fan que la mateixa publicitat que els sosté quedi obsoleta.
El que està passant és que el model de negoci que ha funcionat durant tota la història humana (trobar quelcom que la gent facin els uns per als altres en una economia del regal, treure’ls-ho, i en acabat tornar a vendre’ls-ho) està essent capgirat. Internet està permetent que la gent torni a fer coses per a ells i per als altres sense pagar. Eric Reasons comenta:
Potser la raó que estigui essent tan difícil trobar maneres de monetitzar serveis varis d’internet com Twitter, Facebook i YouTube, és que no poden ser monetitzats – o almenys al nivell de les industries i serveis que estan suplantant. Aquesta és exactament la dificultat que els mitjans impresos es troben en intentar passar a un model en línia 6. Reasons, “Innovative Deflation.”
Internet és una economia del regal participativa, una xarxa P2P en què no hi ha una clara distinció entre productor i consumidor. Quan compartim notícies, recomanacions de productes, cançons etcètera en les nostres xarxes en línia, no cobrem a ningú pels nostres “serveis d’informació”. És una economia del regal. El contingut de la majoria de pàgines és gratuït també. Reasons conclou:
Se’ns diu que creguem que el nostre futur és una economia basada en el coneixement, però ningú s’ha realment figurat com treure’n diners. Aquells que n’estan traient diners (Craigslist, Google), estan fent uns cèntims per cada dòlar dels antics mercats, els quals han trasbalsat o pràcticament eliminat amb la seva innovació. Això no és perquè encara no hàgim trobat el pla de monetització correcte. És perquè la innovació està portant a eficiència i no a creixement, i això exerceix una pressió de deflació sobre les industries sobre-dimensionades. És més, està essent bàsicament fet per nosaltres, l’usuari final, en el nostre temps lliure, perquè volem crear i compartir, no només consumir.
Mentre que una re-direcció vers una economia participativa del regal és nova, l’amenaça de sobre-producció i atur ha envilit el capitalisme durant segles, indicant que no ens cal treballar tant com fem per sostenir la vida humana. De fet, l’imminent advent d’una era del lleure ha estat sempre a l’abast d’ençà que les màquines industrials començaren a funcionar, màquines que podien “fer el treball de mil homes”. Però aquesta promesa que aviat tots hauríem de treballar només una mil·lèsima part, no mostra símptomes d’estar-se manifestant. I ara ho prometo de nou. Serà aquesta visió igualment un miratge? No. La diferència clau és que no confiarem només que les millores tecnològiques en eficiència ens permetin tenir més lleure. La clau és el decreixement, no l’eficiència. Sembla contrari a la intuïció: el decreixement – recessió econòmica – serà el que aportarà opulència real a les masses.
En una economia de creixement, el treball que es podria estalviar amb el progrés tecnològic és per contra dedicat a produir més i més fato. Si el 1870 calien deu hores de feina per produir les necessitats de vida per a una llar, i avui dia cal una hora per produir la mateixa quantitat de coses, és que el nostre sistema conspira per fer-nos consumir tant com deu llars consumien el 1870. Sentim a parlar del consumidor Americà, el motor del creixement econòmic global. Aquí hi ha implícita una visió de la riquesa com a identificada amb una acceleració inacabable del consum. Un ordinador nou cada més, un cotxe nou cada any, una casa més gran cada cinc anys – nou, més, major, millor. Sembla insà, però és econòmicament necessari en el nostre sistema actual perquè les dinàmiques de la deflació ens ronden, esperant el dia en què el consum quedi per darrera del creixement de la productivitat.
No preveig una transició abrupta a l’economia que descric. Satisfem la nostra amable disposició i acceptem que els hàbits d’esclavitud porten temps amb nosaltres i que potser ens cal un temps per desfer-los. Preveig un índex de decreixement del voltant del 2 per cent, de manera que el nostre ús de matèries primeres, la nostra pol·lució de l’aire i de l’aigua, i el temps que passem treballant per diners i no per amor cauran a la meitat amb cada nova generació, fins que finalment el ritme de decreixement s’alenteixi mentre l’economia s’apropa a una relació d’equilibri amb el planeta d’aquí a un parell de segles.
El sistema que he descrit ofereix una alternativa a aquest futur de major, millor i més al qual seguiria un col·lapse catastròfic. L’interès negatiu permet que la inversió productiva continuï, i que els diners circulin, fins i tot quan el benefici marginal sobre el capital fos zero o menys, mentre que una moneda garantida pels comuns fa que el treball pugui ser dirigit a propòsits no consumistes. Ara descriurem un tercer fil del tapís: el dividend social, que separa el poder adquisitiu dels treballadors de la necessitat de treballar a temps complet en una economia monetària.