CAPÍTOL 10: LA LLEI DEL RETORN

El socialisme fracassà perquè no podia satisfer la veritat econòmica; el capitalisme pot caure perquè no pot satisfer la veritat ecològica

-Lester Brown

Vet-ho-aquí una certesa: la conversió lineal de recursos en residus és insostenible en un planeta finit . Encara més insostenible és el creixement exponencial, ja sigui d’ús de recursos, de diners o de població.

No només és insostenible; també és antinatural. En un sistema ecològic cap espècie crea cap residu que altres espècies no puguin fer servir; d’aquí la màxima, “Residu és menjar”. Cap altra espècie crea quantitats creixents de substàncies tòxiques per a la resta de la vida, com ara dioxines, PCB i residus radioactius. La nostra economia de creixement lineal/exponencial viola manifestament la llei natural del retorn, el reciclatge dels recursos.

Una economia sagrada és una extensió de l’ecologia i n’obeeix totes les normes, entre elles la llei del retorn. De manera més específica això vol dir que tota substància produïda per mitjà de processos industrials o altres activitats humanes és o bé usada en alguna altra activitat humana o, en darrera instància, retornada a l’ecosistema en una forma, i a un ritme, que altres éssers la puguin processar. 1. Això vol dir que certes substàncies, fins i tot si són biodegradables, violen la llei si les produïm en quantitats excessives. Això vol dir que no hi ha res que recordi als residus industrials. Tot és reciclat i tornat a la seva font. Com en la resta de la natura, el nostre residu esdevé el menjar d’altri.

Perquè l’anomeno economia “sagrada” enlloc de natural o ecològica? Doncs perquè el regal és sagrat. Obeir la llei del retorn és honorar l’esperit del Regal perquè rebem el que ens ha estat donat, i havent rebut, donem. Els regals s’han de fer circular. O bé els retenim un temps i en acabat els donem, o bé els usem, els digerim, els integrem i els passem en una forma alterada. Que això és una responsabilitat sagrada és evident tant des d’una perspectiva del creient com de l’ateu.

Des de la perspectiva del creient, considera la font d’aquest món que ens ha estat donat. Seria un greu error dir, com alguns evangelistes m’han dit, que està bé fer servir la natura destructivament, perquè al capdavall Déu ens la donà. Desaprofitar un regal, donar-li un mal ús, és devaluar-lo i insultar a qui l’ha donat. Si li dónes a algú un regal i el llença davant teu, et podries sentir insultat o decebut; de segur que deixaries de donar-li regals a aquella persona. Crec que algú que de veritat cregui en Déu no gosaria tractar la Creació d’aquesta manera sinó que per contra faria un ús tan bonic com pogués de la vida, la terra, i tot el que hi ha. Això vol dir tractar-la com el regal diví que és. Com a agraïment, la tractem bé i donem al nostre torn. Aquesta és la raó divina per la qual anomeno sagrada una economia de zero residus.

Des d’una perspectiva ateística, una economia de residu zero és la conscienciació econòmica de la interconnexió de tots els éssers. Encarna la veritat que el que faig a l’altre m’ho faig a mi. Fins el punt que som conscients de la unicitat, desitgem fer circular els nostres regals, no fer cap mal, i estimar els altres com a nosaltres.

En un nivell molt pràctic, aquesta visió de l’economia sagrada requereix eliminar allò a què els economistes es refereixen com a “externalització”. Els costos externalitzats són costos de producció que paga algú altre. Per exemple, una raó per la qual les verdures de la Vall Central de Califòrnia són més barates a Pennsylvania que les de producció local és que no reflecteixen tot el seu cost. Atès que els productors no són responsable de pagar els costos actuals i futurs del buidatge de l’aqüífer, de l’enverinament per pesticides, de la salinització del sòl, i d’altres efectes dels seus mètodes de cultiu, aquests costos no contribueixen al preu d’una mota d’enciam. És més, el cost del transport de la mercaderia a través del continent també té un alt grau de subsidi. El preu d’un dipòsit de combustible no inclou el cost de la pol·lució que genera, ni el cost de les guerres per assegurar-ne l’abastiment, ni el cost dels vessaments de petroli. Els costos de transport no reflecteixen la construcció ni el manteniment de les autopistes. Si tots aquest costos fossin plasmats en la mota d’enciam, l’enciam de Califòrnia seria prohibitiu a Pennsylvania. De llocs llunyans compraríem només coses molt especials.

Moltes industries avui dia poden operar només perquè els seus costos són externalitzats. Per exemple, les limitacions legals de la responsabilitat en cas de vessaments de petroli o de catàstrofe nuclear fan de la perforació a mar obert i de l’energia nuclear un gran benefici per als seus operadors, malgrat que la imatge social sigui negativa. Encara que BP fes fallida intentant-ho, no hi hauria manera que la companyia pogués pagar tots els costos del vessament al Golf de Mèxic. La societat els pagarà, transferint riquesa pública als inversors. 2. Fins i tot si la companya fes fallida i les accions perdessin tot el valor, els inversors inicials ja n’han tret rendiment.

Qualsevol industria amb risc de pèrdues per catàstrofe essencialment està portant a terme una transferència de riquesa de mans públiques a privades, de la massa a les elits. Aquestes industries operen amb carta blanca. Ells obtenen els beneficis, nosaltres assumim el risc. També és així en la industria financera, on els operadors més grans poden prendre grans riscos sabent que seran rescatats si fallen. L’externalització de costos fa viables coses que en realitat no ho són, com perforar a alta mar i l’energia nuclear.

L’eliminació de les externalitats frustra el pla de negoci de sempre: “Jo mantinc els ingressos i un altre paga els costos”. Jo fertilitzo el meu tros amb adob nitrogenat, i el pescador de gambes paga el cost de l’eutrofització riu avall. Cremo carbó per fer electricitat, i la societat paga els costos sanitaris de les emissions de mercuri i el cost medi-ambiental de la pluja àcida. Totes aquestes estratègies són variacions de la qüestió que ja he descrit: la monetització dels comuns. La capacitat de la terra d’absorbir diferents tipus de residu és una forma de riquesa comuna, com la riquesa del sòl, del mar i dels aqüífers. També el temps lliure col·lectiu de la societat pot ser considerat un comú, el qual és espoliat quan els qui contaminen provoquen desastres que tots els altres han de netejar.

“Jo mantinc els ingressos i un altre paga els costos” reflecteix l’escenari mental de l’ésser separat, en el qual el teu benestar és bàsicament desconnectat del meu. Què importa el que et passi a tu? Si ets pobre, o si estàs malalt, o a la presó, a mi què m’importa, si jo estic prou aïllat de la toxicitat social i ambiental de fora? Què m’importa si el Golf de Mèxic s’està morint sota un bassal de petroli? Simplement aniré a viure a un altre lloc. Què m’importa que hi hagi una massa de plàstic de milers de quilòmetres quadrats de superfície a l’oceà Pacific? Des de la perspectiva de la separació, no importa; en principi ens podem aïllar dels efectes de les nostres accions. Fer beneficis externalitzant els costos forma part d’aquesta perspectiva. Però des de la perspectiva de l’ésser connectat, connectat a l’altra gent i a la terra, el teu benestar és inseparable del meu perquè tu i jo no estem fonamentalment separats. La internalització de tots els costos és simplement l’encarnació econòmica del principi d’interrelació del ser que diu: “Tal com faig als altres, em faig a mi”.

Internalitzar els costos també reflecteix les percepcions d’una cultura del regal. En el cercle del regal, la teva bona sort és la meva, i la teva pèrdua és la meva, perquè consegüentment tindràs més o menys per donar. Partint d’aquesta visió del món és una qüestió de sentit comú incloure els danys a la societat o a la natura en la fulla de balanços. Si jo depenc de tu pels regals que em dónes, és il·lògic que m’enriqueixi empobrint-te. En un món així, la millor decisió empresarial és la que enriqueix tothom: societat i planeta. Una economia sagrada ha d’encarnar aquest principi, alineant benefici i bé comú.

Entenent aquest principi, alguns homes de negocis visionaris han intentat portar-ho a la pràctica voluntàriament amb conceptes com el “ triple compte de resultats” i la “compatibilitat del cost total”. La idea és que la seva companyia actuï per maximitzar no només el benefici propi, si no la suma de benefici propi, de la gent i del planeta– el triple resultat. El problema és que aquestes companyies han de competir amb altres companyies que fan l’oposat: exportar els seus costos a la gent i al planeta. El triple compte de resultats i la comptabilitat del cost total són útils com a manera d’avaluar les polítiques públiques (perquè inclouen quelcom més que els beneficis econòmics) però quan ens trobem davant d’una empresa privada, els dos primers paràmetres sovint van contra el tercer. Si sóc un pescador que intenta pescar de manera sostenible, competint amb arrossegadors industrials amb xarxes quilomètriques, els meus costos més alts em faran incapaç de competir. És per això que hom creu que cal forçar a la internalització dels costos i integrar el triple compte de resultats en un de sol que els inclogui tots tres. No podem només esperar a què la gent “ho capti”. Hem de crear un sistema que alinei l’auto-interès amb el bé de tots.

Una manera de portar els costos externalitzats (i també els beneficis externalitzats) a la fulla de resultats és per mitjà dels sistemes de venta de quotes d’emissió i altres subsidis sobre emissions vendibles. 3. En aquests sistemes, és fixa un sostre d’emissions totals, i el dret de redistribuir-les entre països i empreses. Els drets de pol·lució poden ser comprats i venuts, i si una fàbrica redueix les seves emissions, pot vendre les seves quotes no usades a algú altre.

Tot i que aquests sistemes han tingut resultats variables a la pràctica (els sostres de diòxid de sofre han estat relativament reeixits, mentre que el crèdits europeus sobre el CO₂ han estat un desastre), en principi ens permeten implementar un acord col·lectiu sobre quant és massa. Aquest “massa” depèn de la capacitat del planeta o de la bioregió d’assimilar la substància en qüestió. Per al diòxid de sofre, Europa i Amèrica podrien tenir sostres diferents a fi de controlar la pluja àcida; Los Angeles podria tenir el seu propi sostre d’ozó o d’òxid nitrós; el planeta podria tenir un sol sostre de CO₂ i de CFC. Imposant sostres totals esquivem la paradoxa de Jevon, que diu que les millores en l’eficiència no necessàriament porten a menys consum sinó que fins i tot el poden augmentar en reduir els preus i deixar les mans lliures al capital per produir encara més. 4. Per exemple, quan el cost de la il·luminació cau degut a la introducció de bombetes de CFC, algunes instal·lacions responen augmentant la seva il·luminació externa. Quan la memòria dels ordinadors esdevé més barata, els desenvolupadors escriuen software que requereix més memòria. Quan qualsevol recurs és més eficientment utilitzat, la seva demanda baixa i se n’abarateix el preu, augmentant així la demanda.

Una considerable polèmica envolta les actuals propostes de quotes d’emissió, i jo estic clarament d’acord amb els seus crítics. Un programa d’assignació d’emissions efectiu de debò seria un sistema de subhasta sense compensacions, ni crèdits lliures, ni clàusules de no retroactivitat, i amb estrictes sancions als països que no complissin. Fins i tot així els problemes romanen: la volatilitat dels preus, el comerç especulatiu derivat i la corrupció. La imposició és un problema especialment crític perquè les quotes d’emissió donen gran avantatge als fabricants ubicats a llocs amb aplicació laxa, el qual podria resultar en més contaminació total que en el present règim regulador. 5. Els contaminadors en països amb aplicació laxa podrien vendre assignacions a contaminadors de països amb una bona aplicació, permetent que aquest darrer pol·luís a baix cost i que el primer ho fes per damunt del sostre total d’emissions.

Un altre problema és que en un sistema de quotes d’emissions la contenció individual deixa lliures recursos i assignacions que pot usar algú altre, portant a una sensació d’impotència personal.

Els problemes amb les quotes d’emissió suggereixen un enfoc diferent: taxes directes sobre la contaminació, com la taxa del carbó de Paul Hawken. Els combustibles fòssils podrien ser taxats en el moment de la importació, i els guanys descomptats al públic. Aquesta és una altra manera de forçar la internalització dels costos, i seria especialment apropiada en situacions en què els costos socials i ambientals són fàcils de quantificar i de remeiar. Com amb les quotes d’emissions, l’aplicació internacional és un gran problema, perquè fabricar esdevindria més rendible en països que refusessin recaptar l’impost o que ho fessin de manera ineficient. També podrien requerir-se freqüents ajustos dels nivells permesos de cara a atènyer el sostre desitjat.

Per aquells lectors que reculen quan suggerim una altra taxa, considereu que els dos mecanismes que he descrit, el sistema de quotes d’emissions i les taxes verdes, no són en realitat noves contribucions sobre la societat. Algú haurà de pagar igualment els costos de la destrucció medi-ambiental. En el sistema actual, aquest “algú” són o espectadors innocents o les generacions futures. Aquestes propostes merament passen aquests costos a aquells qui els creen i que en treuen profit.

Sigui com sigui que s’acompleixi, quan els costos de la pol·lució són internalitzats, les millors decisions empresarials s’alineen amb la millor decisió medi-ambiental. Suposem que ets un inventor i tens una gran idea per tal que una fàbrica retalli la contaminació en un 90 per cent sense pèrdua de productivitat. Avui dia aquesta fàbrica no té incentiu per implementar la teva idea perquè no paga els costos d’aquesta pol·lució. Si, tanmateix, els costos de la pol·lució s’internalitzessin, el teu invent seria estel·lar. Tota una nova gamma d’incentius econòmics apareix amb la internalització dels costos. La bondat dels nostres cors, que volen acabar amb la contaminació encara que no resulti econòmic, ja no hauria de barallar-se amb les pressions del diner.

Mentre que tan les quotes d’emissions com les taxes sobre la pol·lució tenen el seu paper en la internalització dels costos socials i ecològics, també els podríem integrar en l’estructura monetària en si, amb un tipus de diners intencionals que encarnin la nostra veneració pel planeta i el nostre sentit emergent del rol i el propòsit de la humanitat a la terra. Uniríem la internalització dels costos a la rectificació de la gran injustícia de la propietat descrita al Capítol 4, retornant els comuns a la gent, donant no obstant regna solta a l’esperit emprenedor. Implementaria el principi vist al Capítol 9: fer els diners sagrats garantint-los amb coses que ens hagin esdevingut sagrades. Entre aquestes hi ha justament les mateixes coses que les taxes verdes i similars pretenen preservar. Mentre que els detalls de les quotes d’emissions, de l’emissió de moneda, i altres poden deixar una sensació tecnocràtica, l’impuls subjacent, que al capítol següent desenvoluparem, és alinear els diners amb les coses que tenim per sagrades.

Ja sigui que s’acompleixi per mitjà de la taxació tradicional o de les quotes d’emissions, o bé integrant-ho als diners en si, ens estem embarcant en una relació pregonament diferent amb la Terra. En els dies de l’Ascensió, de l’història del creixement del reialme humà i de la conquesta de la natura, el temps de la infantesa de la humanitat, quan al món semblava haver-hi lloc infinit per acomodar el nostre creixement, no hi havia necessitat d’acords col·lectius respecte a quant peix es podia pescar, quants arbres es podien tallar, quant mineral es podia extreure o quanta capacitat de l’atmosfera per absorbir residus utilitzàvem. Avui dia, la nostra relació amb la resta de la natura està canviant en els seus fonaments, ja que és impossible ignorar els límits del medi-ambient. Els caladors, els boscos, l’aigua neta i l’aire net són tots, és obvi, ben minvats. Tenim el poder de destruir la terra, o almenys de fer-li força mal. És vulnerable a nosaltres, com un amant amb el seu amant. En aquest sentit, ja no és apropiat pensar en ella només en termes de Mare Terra. Un infant, quan vol quelcom, no pren en consideració els límits de la seva mare. Entre amants és diferent. És per això que pronostico un futur en què mantindrem sostres locals, regionals i globals a l’ús de recursos varis. Captures de peix, ús d’aigua subterrània, emissions de carbònic, extracció de llenya, pèrdua de sòl fèrtil i molts altres seran curosament controlats i mantinguts a nivells sostenibles. Aquests recursos (l’aigua neta, l’aire net, els minerals, la biota etc.) ens seran sagrats, tan sagrats que dubto que ens hi referim mai més com a “recursos”, tal com no ho fem amb els nostres òrgans vitals, i com no somiem en espoliar-los.

Tot i que de fet, sí que espoliem els nostres òrgans vitals per propòsits anàlegs a aquells pels quals espoliem els òrgans vitals de la terra. Com hom podria esperar des del punt de vista del ser connectat, el que li fem a la terra ens ho fem a nosaltres. Els paral·lelismes són molts, per tant em limitaré a un de sol per mor de la brevetat: el paral·lelisme entre la davallada de les reserves de combustible fòssil de la terra i la supressió de les glàndules suprarenals per mitjà d’estimulants químics i psíquics. En el pensament de la medicina tradicional Xinesa, les glàndules suprarenals formen part del sistema dels ronyons, el qual es creu que és la reserva del qi original, la força de vida, com també el portal a l’abastiment regular de qi extern. Quan estem en harmonia amb el nostre propòsit a la vida, aquest portals s’obren a l’ample i ens donen un subministre constant d’energia. Però quan perdem aquest alineament, hem de fer servir mètodes cada cop més violents (cafè, tècniques de motivació, amenaces) per atraure la força de vida per mitjà de les suprarenals. De manera similar, les tecnologies que fem servir per accedir als combustibles fòssils han esdevingut cada cop més violentes – fractura hidràulica (fracking), eliminació de muntanyes, explotació d’arenes olioses etc. – i estem fent servir aquests combustibles per a propòsits frívols o destructius que evidentment estan desalineats amb el propòsit de l’espècie humana a la terra. Allò personal i allò planetari s’emmirallen un a l’altre. Aquesta connexió és més que una simple analogia: la mena de treball per al qual usem cafè i motivació externa (diners) per forçar-nos a fer-lo és precisament la mena de treball que contribueix a l’espoli del planeta. Realment no voldríem fer-ho als nostres cossos; realment no voldríem fer-ho al món.

Volem esdevenir donadors i no només receptors en la nostra relació amb la Terra. Amb això en ment, tocaré un aspecte més de la llei del retorn i de la unitat còsmica de donar i rebre. Semblaria que hi ha una excepció flagrant a la llei del retorn en la natura, quelcom que els ecosistemes no reciclen, quelcom nou que hi entra constantment i que sempre en surt com a residu. Aquest quelcom és l’energia. Irradiant des del nostre sol, és capturada per les plantes i convertida al llarg de la cadena alimentària d’una form a una altra, movent-se de manera irreversible vers la seva destinació final: calor residual. Més tard o més d’hora tota la radiació electromagnètica de baixa entropia procedent del sol és retornada per la terra com a calor d’alta entropia. 6. “Més tard” podrien ser centenars de milions d’anys, per exemple quan cremem carbó.

No em sorprèn que els antics veneressin el sol, l’única cosa que coneixem que dóna sense expectativa ni possibilitat de rebre quelcom a canvi. El sol és generositat manifesta. Abasteix tot el regne de la vida i, en forma de combustible fòssil, solar, vent o energia hidroelèctrica, pot abastir també la tecnosfera. Meravellats davant aquesta virtualment il·limitada font d’energia lliure, podem veure la total i quasi infantil gratitud que els antics adoradors del sol han d’haver sentit.

Però hi ha més. Hi ha un corrent en la tradició espiritual que diu que nosaltres, també, donem al sol; que el sol només continua lluint per mor de la nostra gratitud. 7. És interessant veure que, mentre l’era de la ingratitud ha arribat al seu pic els darrers trenta anys, la radiació del sol aparentment ha canviat, i la força de l’heliosfera ha disminuït significativament. Podrien ser imaginacions meves, però recordo el sol com si fos més groc quan era un nen. I del 2008 al 2010 l’activitat de les taques solars disminuí a nivells mai vistos (vegeu, p.e., Clark, “Absence of Sunspots”). Podria ser que el sol, l’epítom de la generositat, estigués entrant a una fase turbulenta tot reflectint la crisi financera de la terra, la qual és al capdavall una crisi de donar i rebre?

Els antics rituals del sol no eren només per agrair-li al sol que brillés, sinó perquè ho continués fent. L’energia solar és la llum de l’amor terrenal reflectida de retorn a nosaltres. Aquí també hi opera el cercle del regal. No estem separats ni tan sols del sol, i potser és per això que a vegades podem sentir un sol interior brillant dins nostre, irradiant a tots els altres la calidesa i la llum de la generositat.