CAPÍTOL 7: LA CRISI DE LA CIVILITZACIÓ

Tenim cases més grans però famílies més petites;

més comoditats però menys temps

Tenim més estudis però menys facultats;

més coneixement però menys judici;

més experts, però més problemes;

més medicines però menys salut

Hem anat a la lluna i tornat

però ens costa creuar el carrer per conèixer el nostre nou veí

Hem fet més ordinadors per guardar més copies que mai

Però tenim menys comunicació real;

Cada cop tenim més quantitat

però menys qualitat

Són temps de menjar ràpid i digestió lenta;

Homes grans amb poc caràcter;

Grans beneficis però relacions superficials

Moltes coses a la finestra

però res a l’habitació

-Autor desconegut

La crisi financera que afrontem sorgeix del fet que ja quasi no queda més capital social, cultural, natural, i espiritual que pugui ser convertit en diners. Segles de creació de diners quasi continuada ens han deixat tan en la misèria que no ens queda res més per vendre. Els nostres boscos tenen danys irreparables, el nostre sol ha estat erosionat i ara és al mar, als nostres caladors no queda peix, i la capacitat regeneradora de la terra per reciclar els nostres residus està saturada. El nostre tresor cultural de cançons i contes, d’imatges i icones, ha estat saquejat i protegit amb drets d’autor. Qualsevol frase intel·ligent que se’t pugui acudir ja és un eslògan comercial. Les nostres relacions i capacitats humanes ens han estat preses i venudes, de manera que ara depenem d’estranys, i per tant dels diners, per coses per les quals pocs humans havien pagat fins fa ben poc: menjar, recer, vestits, entreteniment, cura dels nens, cuinar. La vida mateixa ha esdevingut un article de consum.

Avui dia estem venent els darrers vestigis de la nostra dotació divina: la nostra salut, la biosfera i el genoma, fins i tot les nostres ments. La dita de Pitàgores “Totes les coses són nombres” ja quasi bé s’ha fet realitat: el món ha esta convertit en diners. Aquest és el procés que culmina en la nostra època. Ja quasi és complet, especialment a Amèrica i en el món “desenvolupat”. En el món “desenvolupat” (adona’t com aquest terme assumeix que el nostre sistema econòmic és el destí de les altres societats) encara queda gent que viu de manera substancial en la cultura del regal, allí on la riquesa natural i social no és encara subjecte a propietat. La globalització és el procés d’anar reduint aquests actius, per tal d’alimentar la necessitat insaciable i existencial de creixement de la màquina dels diners. Però aquest espoli d’altres terres va trobant també els seus límits, perquè ja no queda quasi bé res per prendre i pels focus de resistència efectiva creixent.

El resultat és que el subministrament de diners, i el corresponent volum de deute, durant vàries dècades han sobrepassat la producció de béns i serveis que prometien. Això és pregonament relacionat amb el problema de sobre-capacitat de l’economia clàssica. Per tal d’ajornar la crisi de capital de què parlava Marx, cercle viciós de minva de beneficis, davallada dels sous, baix consum i sobreproducció en indústries madures, hem de desenvolupar constantment noves industries d’alta rendibilitat, i nous mercats. La continuació del capitalisme com el coneixem depèn d’un subministre infinit d’aquestes noves indústries, les quals essencialment han de convertir nous i infinits reialmes de capital social, natural, cultural i espiritual en diners. El problema és que aquests recursos són finits, i com més a prop són de l’extenuació, més dura n’esdevé l’extracció. Per tant, contemporània a la crisi financera tenim una crisis ecològica i de salut. Estan íntimament relacionades. No podem convertir massa més de la terra en diners, ni massa més de la nostra salut en diners, sense que la mateixa base de la vida sigui amenaçada.

Un antic mite xinès ens ajuda a posar llum sobre el que està passant: Hi havia un monstre, s’explica, anomenat tao tie, el qual tenia un apetit insaciable. Consumia tota criatura que tingués al voltant, fins i tot la terra, i encara tenia gana. Per tant finalment es va començar a menjar el cos, els braços, les cames i el tors, i només va deixar el cap.

Un cap no pot viure sense cos. Enfrontat a l’extenuació de la riquesa comuna no monetitzada que consumeix, el capital financer ha començat a devorar el seu propi cos: l’economia industrial que se suposa que l’havia de servir. Si els ingressos de la producció de béns i serveis són insuficients per pagar el deute, els creditors s’apoderen dels actius. Això és el que ha passat tant en l’economia Americana com globalment. Les hipoteques, per exemple, originalment foren una manera de posseir la teva pròpia casa de manera lliure, començant amb un 20 per cent del capital. Avui poca gent somia que mai pugui acabar de pagar la hipoteca, sinó només re-finançar-la indefinidament, llogant-li efectivament la casa al banc. A nivell global, els països del Tercer Món és troben en una situació similar, ja que són forçats a vendre els seus actius nacionals i desballestar els serveis socials per la pressió dels programes d’austeritat del FMI. Igual com pot ser que tu sentis que tot el teu treball productiu és al servei del deute, la seva economia es dirigeix a produir béns de consum per pagar el deute extern.

Les mesures d’austeritat del FMI són exactament anàlogues a un pla de pagament del deute imposat per un tribunal. Diuen: “Hauràs de passar amb menys, treballar més, i dedicar una proporció més gran dels teus ingressos a pagar el deute. Em donaràs tot el que posseeixes i em lliuraràs tots els teus guanys futurs”. Pensions dels treballadors, salaris de mestres, minerals, petroli, tots dirigits a servir el deute. Les formes d’esclavitud han canviat al llarg dels anys, però no les directrius essencials. La ironia és que a llarg termini les mesures d’austeritat ni tan sols beneficien els creditors. Reprimeixen el creixement econòmic en reduir el consum, la demanda i les oportunitats de negoci i inversió. Els llocs de treball s’evaporen, els preus cauen, i les nacions i persones deutores són menys capaces que mai de fer els seus pagaments.

Incapaços de pensar més enllà del curt termini, els interessos sobre el diner són proclius a l’austeritat perquè el deutor en essència està dient: “Dedicarem més proporció del nostre treball i dels nostres recursos a servir el deute”. Això permet que els deutes impossibles de pagar puguin ser pagats durant una mica més de temps. Això és el que està passant a Europa durant la redacció d’aquest escrit (2010), on els governs retallen les pensions i acorden privatitzar els serveis socials de manera que puguin assegurar als inversors que cobraran. Els rum-rum de l’austeritat són també audibles aquí, a Amèrica, en forma d’alertes sobre el dèficit federal. Des del punt de vista de lògica del mercat de bons i dels dèficits pressupostaris, la demanda de més responsabilitat fiscal és inexpugnable. Des de fora d’aquest punt de vista, és absurda: som forçats per mers nombres, per meres interpretacions de bits, a erosionar el nivell de vida de la majoria per tal de preservar la riquesa d’uns pocs? Al final, als deutors se’ls acaben els ingressos disponibles i els actius intercanviables. La fallida soterrada que tenim avui hauria d’haver passat fa molts anys, però es van crear molts falsos actius sobre-dimensionats a fi que tot seguís una mica més mentre el tao tie financer es menjava a ell mateix, convertint el deute en més deute. Els esforços per mantenir surant aquest edifici no poden funcionar, perquè ha de seguir creixent, ja que tots aquests deutes tenen un interès. Però les autoritats ho segueixen intentant. Quan sents la frase “rescatar el sistema financer” la pots traduir en la teva ment per “mantenir els deutes als llibres”. Estan intentant trobar una manera que tu (i també les nacions deutores) seguiu pagant i que el deute segueixi creixent. Un deute piramidal no pot créixer per sempre, perquè al final, quan tots els actius dels deutors i tots els seus ingressos disponibles dedicats a pagar al deute s’han esfumat, els creditors no tenen més elecció que prestar als deutors els diners per tal que paguin. En poc temps el saldo pendent és tan gran que han de demanar diners fins i tot per pagar l’interès, la qual cosa vol dir que els diners ja no flueixen, i que ja no poden fluir, del deutor al creditor. Aquesta és l’etapa final, usualment curta, tot i que perllongada en els nostres dies per la “màgia” financera de Wall Street. Els préstecs i derivats associats comencen a perdre el seu valor, i la deflació del deute sobrevé.

Essencialment, la recent crisi financera, i la més profunda crisi de creixement de la civilització estan connectades de dues maneres. Els diners basats en l’interès compel·leixen el creixement econòmic, i la crisi del deute és un símptoma que apareix quan el creixement s’alenteix.

La crisi present és l’etapa final del que començà als anys 30. S’han aplicat, i esgotat, solucions successives al problema fonamental de mantenir el ritme d’expansió dels diners d’acord amb els tipus d’interès. La primera solució efectiva fou la guerra, un estat que ha estat permanent des del 1940. Per desgràcia, o més aviat per sort, les armes nuclears i un canvi en la consciència humana han limitat aquesta solució d’escalada militar incessant. La guerra entre les grans potències ja no és possible. Altres solucions (la globalització, el desenvolupament tecnològic de nous béns i serveis a fi de reemplaçar les funcions humanes mai abans mercadejades, el saqueig per mitjà de la tecnologia dels recursos naturals més enllà dels límits, i finalment l’auto-canibalisme financer) han seguit aquest mateix curs. A menys que hi hagi reialmes de riquesa que jo no hagi considerat, o nous pous de pobresa, misèria i alienació en què puguem clavar queixalada, l’inevitable no podrà ser ajornat massa més.

La bombolla del crèdit la qual hom culpa com a font de les nostres penúries econòmiques actuals no en fou pas la causa, sinó només un símptoma. Quan els beneficis de la inversió de capital van començar a caure els inicis dels 70, el capital començà una recerca desesperada de noves maneres de mantenir la seva expansió. Quan cadascuna de les bombolles esclatà (la de mercaderies a finals dels 70, la immobiliària als 80, la d’internet als 90, i la immobiliària i dels derivats financers dels 2000) el capital immediatament es dirigí cap a la següent, mantenint la il·lusió d’expansió econòmica. Però l’economia real s’estava estancant. No hi havia prou necessitats per satisfer l’excés de producció, ni quedava prou capital social i natural per convertir en diners.

A fi de mantenir el creixement exponencial dels diners, o bé el volum de béns i serveis ha de poder mantenir-ne el ritme, o l’imperialisme i la guerra han de poder escalar indefinidament. Ambdós han arribat al seu límit. No podem fer res més.

Avui, el punt mort en què es troba la nostra capacitat de convertir la natura en mercaderies i les relacions en serveis no és temporal. No hi ha massa més que puguem transformar. El progrés tecnològic i els refinaments en els mètodes industrials no ens ajudaran a treure més peix del mar, ja que quasi no n’hi ha. No ens ajudaran a augmentar la producció de fusta, els boscos ja estan sobre-explotats. No ens permetran bombejar més petroli, les reserves s’acaben. No podem expandir el sector serveis, ja que no hi ha gaire més coses que fem els uns pels altres per les quals no paguem. No hi ha més espai per al creixement econòmic tal com l’hem conegut; és a dir, no hi ha més espai per la conversió de la vida i el món en diners. Per tant, fins i tot si seguim les directrius polítiques més radicals de l’esquerra, esperant que una anul·lació del deute i una redistribució dels ingressos tornin a engegar el creixement econòmic, només podem reeixir espoliant el que queda del nostre llegat diví de natura, cultura i comunitat. Com a molt, l’estímul econòmic permetrà una modesta i curta expansió mentre les funcions que foren desmonetitzades durant la recessió són re-monetitzades. Per exemple, per mor de la situació econòmica, alguns amics i jo ens em cobert els uns als altres les necessitats de tenir cura dels nens, mentre que en temps de prosperitat els hauríem pogut portar a la guarderia. La nostra reciprocitat representa una oportunitat pel creixement econòmic: el que fem els uns pels altres de franc pot ser convertit en serveis monetitzats. Generalitzats a tota la societat, aquesta fóra una oportunitat de créixer només fins on érem abans, i en aquest punt la crisi emergiria de nou. “Encongir-se per créixer”, l’essència de la guerra i de la deflació, és només efectiu, i cada cop menys, com a acció de suport mentre es pugui accedir a nous reialmes de capital social i natural no monetitzats.

El problema actual és per tant molt més profund del que la saviesa convencional d’avui dia sosté. Considera aquest exemple típic d’un diari financer:

“[Paul] Volcker té raó. Les obligacions garantides per deute, els títols de seguretat hipotecaris i altres trucs i complexitats engendrades informàticament no foren la solució per a les necessitats bàsiques en l’economia, sinó per a l’avarícia insaciable de Wall Street. Sense aquests, els bancs no haguessin tingut altra opció que continuar dedicant els seus capital i talents a satisfer les necessitats reals de negocis i consumidors, i no hi hauria hagut crisi, fallida ni recessió”. 1. Coxe, 13.

Amb això hem descrit només el nivell més superficial d’un problema més pregon del qual les obligacions garantides per deute (OGD) i altres són només mers símptomes. El problema de fons era que no hi havia prou “necessitats reals” a què els bancs poguessin dedicar el seu capital, perquè només les necessitats que generin beneficis per damunt de la taxa d’interès constitueixen oportunitats vàlides. En una economia infestada de sobre-producció, tals oportunitats són rares. Per tant, la indústria financera va jugar als nombres. Les OGD i altres foren un símptoma, no una causa, de la crisi financera que s’originà en la impossibilitat que el creixement econòmic mantingués el ritme de l’interès.

Alguns saberuts han observat que l’Esquema Ponzi de Bernard Madoff no era tan diferent de la piràmide de la indústria financera de derivats hipotecaris i altres instruments, els quals formaren una bombolla que, com la de Madoff, només es podia sostenir per mitjà d’un influx incessantment creixent, exponencial de fet, de nous diners. Com a tal, és un símbol dels nostres temps, fins i tot més del que la gent suposa. No és només l’economia casino de Wall Street la que és un esquema piramidal insostenible. El sistema econòmic major, basat com és en l’eterna conversió de riquesa comuna finita en diners, també és insostenible. És com una foguera que ha de cremar més i més, fins que s’acabi tot el combustible disponible. Només un babau pensaria que un foc pot cremar cada cop més si el subministrament de combustible és finit. Ampliant la metàfora, la recent desindustrialització i “finançalització” de l’economia fan servir la calor per crear més combustible. D’acord amb la segona llei de la termodinàmica, la quantitat creada és sempre menor que la quantitat emprada en crear-la. Òbviament, la pràctica de prendre prestats nous diners per pagar la base i l’interès d’antics deutes no pot durar gaire, però això és el que l’economia general ha fet els darrers deu anys.

Però fins i tot abandonant aquesta follia, encara hem de fer front a la minva de combustible (recorda, no estic parlant literalment de fonts d’energia, sinó de qualsevol bossa de natura o cultura que pugui ser convertida en diners). La majoria de propostes per redreçar la crisi econòmica present es basen en trobar més combustible. Ja sigui perforar més dipòsits de petroli, pavimentar més espais verds, o incentivar la despesa del consumidor, l’objectiu és reiniciar el creixement econòmic, és a dir, expandir el reialme dels béns i serveis. Vol dir trobar coses noves per les quals puguem pagar. Avui dia paguem fins i tot per la nostra aigua i les nostres cançons, la qual cosa hagués estat inimaginable pels nostres avantpassats. Què més queda per convertir en diners?

Fins on sé, el primer economista que va reconèixer el problema fonamental i la seva relació amb el sistema monetari fou Frederick Soddy, premi Nobel i pioner de la química nuclear qui dirigí la seva atenció a l’economia als anys 20. Soddy fou un dels primers a desmentir la ideologia d’un creixement econòmic infinit i exponencial, ampliant el raonament de Thomas Malthus de la població a l’economia. Herman Daly descriu succintament la visió de Soddy:

La idea que la gent pot viure de l’interès dels seus endeutaments mutus és sols un altre pla de moviment perpetu, una vulgar il·lusió a gran escala. Soddy sembla que digui que allò que és òbviament impossible per la comunitat (que tothom visqui de l’interès) hauria de ser també prohibit als individus, com a principi d’igualtat. Si no és prohibit, o almenys limitat d’alguna manera, en algun moment els embargaments creixents sobre els rèdits limitats dels deutors esdevindran més grans del què aquells qui en el futur generin aquests rèdits estaran disposats a, o podran, suportar, i el conflicte en serà el resultat. El conflicte pren la form de repudia del deute. El deute creix acompanyat per l’interès, i com a quantitat purament matemàtica no troba límits que el frenin. La riquesa creix per un temps acompanyada de l’interès però, com que té una dimensió física, el seu creixement tard o d’hora troba el límit. 2. Daly, “The Economic Thought of Frederick Soddy,” 475.

Aquesta associació de creixement econòmic i consum dels recursos és especialment comuna avui dia entre els teòrics del Pic Petrolier, qui pronostiquen un col·lapse econòmic quan la producció de petroli comenci el seu “llarg declivi”. Els seus crítics afirmen que el creixement econòmic pot ocórrer i que ho fa independentment de l’ús d’energia, gràcies a la tecnologia, la miniaturització, les millores en l’eficiència, etcètera. Des dels 60, el creixement econòmic dels USA ha superat l’ús d’energia, una tendència que s’accelerà en els 80s (vegeu el Gràfic 1). Alemanya ho ha fet millor, havent en essència estabilitzat l’ús d’energia des del 1991 malgrat un considerable creixement econòmic. Tanmateix, aquesta objecció només il·lustra una qüestió més àmplia. Sí, és possible mantenir un creixement econòmic desplaçant-lo del consum d’una part dels comuns a una altra (cremant gas enlloc de petroli, o mercadejant amb serveis humans o amb la propietat intel·lectual enlloc de fer-ho amb la pesca del bacallà) però sumant la totalitat dels comuns socials, naturals, culturals i espirituals, l’argument bàsic del Pic Petrolier segueix essent vàlid. En comptes d’un Pic Petrolier, ens enfrontem a un Pic de Tot.

Quan la crisi financera colpejà el 2008, la primera resposta del govern, rescat i estímul monetari, fou un intent de sostenir una torre de deute sobre un deute que de lluny excedia els seu fonament econòmic real. Com a tal, el seu reeiximent aparent fou temporal, un ajornament de l’inevitable: “fingeix i estén”, com alguns a Wall Street ho anomenen. L’alternativa, l’estímul econòmic, està condemnat al fracàs per una raó més profunda. Fracassarà perquè ens “hem passat”: hem superat la capacitat de la natura de rebre els nostres residus sense destruir la base ecològica de la civilització; hem superat la capacitat de la societat de suportar cap més pèrdua de comunitat i connexió; hem superat la capacitat dels nostres boscos de suportar més tales; hem superat la capacitat del cos de ser viable en un món devastat i tòxic. Que també ens hem passat amb el crèdit ho reflecteix el fet que no tenim res més per convertir en diners. De veritat ens calen més carreteres i ponts? 3.Algú podria dir que als països del Tercer Món si que els calen més carreteres i ponts per augmentar el seu nivell de vida. Considera, tanmateix, que els grans projectes d’infraestructures, exemple d’inversió del Banc Mundial, són claus per a la integració d’economies, anteriorment autònomes, a l’economia de mercadeig global. Potser el que els cal no són més ponts i carreteres. Potser el que els cal és protecció de les depredacions de l’economia de mercadeig global, de la qual els ponts i les carreteres en són un agent. En podem sostenir més, i l’economia industrial que els acompanya? Els programes d’estímul del govern com a molt perllongaran el sistema econòmic actual uns dos o tres anys, potser amb un breu període de creixement mentre completem el saqueig de la natura, l’esperit, el cos i la cultura. Quan aquests vestigis de riquesa comuna hagin desaparegut, res més serà capaç d’aturar el Gran Desballestament del sistema monetari.

Tot i que els detalls i el tempo d’aquest desballestament són impossibles de predir, crec que primer experimentarem una deflació persistent, estancament i polarització de la riquesa, seguits de inquietud social, gran inflació, o col·lapse monetari. En aquest moment, les alternatives que estem explorant avui dia vindran per si soles, oferint una oportunitat d’una economia nova i sagrada. Com més avanci el col·lapse, més atractives esdevindran les propostes d’aquest llibre.

A la vista de la crisi imminent, la gent pregunta sovint què poden fer per protegir-se. “Comprar or? Acumular llaunes de menjar? Construir un recinte fortificat en una àrea remota? Què hauria de fer?” Jo els aconsellaria fer una mena diferent de pregunta: “Quina és la cosa més bonica que puc fer?” Com pots veure, la crisi que ve presenta una gran oportunitat. La deflació, la destrucció dels diners, és només un mal rotund si la creació de diners és un bé rotund. Tanmateix, pots veure pels exemples que hem donat que la creació de diners ens ha empobrit de moltes maneres. Inversament, la destrucció dels diners té el potencial d’enriquir-nos. Ens ofereix l’oportunitat de reclamar al reialme dels diners i la propietat parts de la riquesa comuna perduda.

Veiem que passa cada vegada que hi ha recessió econòmica. La gent no pot seguir pagant béns i serveis varis, i per contra han de confiar en veïns i amics. On no hi ha diners per facilitar les transaccions, les economies del regal tornen a emergir i són creats nous tipus de diners. Malgrat tot, normalment la gent i les institucions intenten aferrar-se a les formes antigues tant com poden. L’habitual primera resposta a la crisi econòmica és fer i guardar més diners: accelerar la conversió del que es pugui en diners. A un nivell sistèmic, l’onada de deute genera una enorme pressió a fi de continuar el mercadeig de la riquesa comuna. Podem veure-ho en les crides a perforar Alaska a la recerca de petroli, a començar a perforar en aigües profundes, etcètera. Ha arribat el moment, malgrat tot, d’iniciar seriosament el procés invers: treure coses del reialme dels béns i els serveis i tornar-los al reialme dels regals, de la reciprocitat, l’auto-suficiència, i de compartir en comunitat. Tinguem-ho en compte: això passarà igualment amb l’arribada d’un col·lapse monetari a mesura que la gent perdi les seves feines i siguin massa pobres per comprar coses. La gent s’ajudaran els uns als altres, i tornaran a emergir comunitats autèntiques.

Fins i tot si et preocupa sobretot la seguretat del teu propi futur, la comunitat és probablement la millor inversió que pots fer. Quan el sistema financer es desmunta, la majoria d’inversions esdevenen mers trossos de paper o d’arxius de dades electrònics. Deriven valor només de la xarxa d’acords socials que els conté i els interpreta. Fins i tot l’or físic no dóna massa seguretat quan les coses van realment malament. En moments d’extrema crisi, és típic que els governs confisquin les possessions privades d’or -Hitler, Lenin i Roosevelt ho van fer. Si fins i tot el govern fa fallida, aleshores vindrà gent armada i et prendran l’or o qualsevol altre dipòsit de riquesa.

A vegades llegeixo la pàgina financera Zero Hedge per mor del seu remarcable punt de vista sobre les pretensions i maquinacions de l’elit del poder financer. Des del seu difús punt de vista, cap tipus d’actiu tret de l’or físic i altres mercaderies físiques és avui segur. Estic d’acord amb aquesta lògica fins allí on arriba, però no arriba prou lluny. Si el sistema col·lapsa fins al punt de la súper-inflació, la institució de la propietat (la qual és una convenció social, tant com els diners) també col·lapsarà. En temps de tumult social, no em puc imaginar res més perillós que posseir unes poques unces d’or. En realitat la única seguretat que es pot trobar és en la comunitat: la gratitud, les connexions i el suport de la gent que t’envolten. Si ara tens riquesa et recomano, com a assessor d’inversions, que la facis servir per enriquir la gent que t’envolta de maneres perdurables.

Mentrestant, abans del col·lapse del sistema actual, qualsevol cosa que fem per protegir algun recurs natural o social de la conversió en diners accelerarà el col·lapse i en mitigarà la severitat. Qualsevol bosc que salvis del desenvolupament, qualsevol carretera que aturis, qualsevol cooperativa o grup d’esplai que estableixis; qualsevol persona a la qual ensenyis a guarir-se ella mateixa, o a construir-se la casa, a cuinar-se el menjar o a fer-se els vestits; qualsevol riquesa que creïs o afegeixis al domini públic; qualsevol cosa que posis fora dels límits de la Màquina devoradora del món col·laborarà a l’hora d’escurçar la vida d’aquesta Màquina. I quan el sistema monetari es col·lapsi, si ja no depens dels diners en alguna part de les necessitats i plaers de la teva vida, el col·lapse monetari no et plantejarà més que una transició no gaire severa. El mateix s’aplica al nivell social. Qualsevol forma de riquesa natural, ja sigui biodiversitat, sòl fèrtil o aigua neta, i qualsevol comunitat o institució social que no siguin un vehicle per a la conversió de vida en diners, alimentaran i enriquiran la vida després dels diners.

M’estic referint als diners tal com els coneixem. Aviat descriuré un sistema monetari que no vehicula la conversió de tot el que és bo, ver i bonic en diners. Representa una identitat humana fonamentalment diferent, un sentit del ser fonamentalment diferent del que domina avui dia. Ja no serà veritat que més per a mi és menys per a tu. En un nivell personal, la revolució més profunda possible que podem portar a terme és una revolució en el nostre sentit del ser, en la nostra identitat. El ser diferent i separat de Descartes i Adam Smith ha fet el seu curs i està esdevenint obsolet. Ens estem adonant de la nostra inseparabilitat dels uns amb els altres i de la totalitat de tota la vida. La usura contradiu aquesta unió, perquè busca el creixement del ser separat a expenses de quelcom extern, de l’altre. Probablement tothom qui estigui llegint aquest llibre està d’acord amb els principis de la interconnexió, ja sigui des d’una perspectiva espiritual o ecològica. Ha arribat el moment de viure-la. És moment d’entrar a l’esperit del regal, que encarna la comprensió sentida de la no separació. Està esdevenint molt obvi que menys per a tu (en totes les dimensions) és també menys per a mi. La ideologia del guany perpetu ens ha portat a un estat de pobresa tan indigent que anem esbufegant cercant aire. Aquesta ideologia, i la civilització que hi és bastida, és el que s’està col·lapsant avui dia.

Resistir-se o post-pondre el col·lapse només l’empitjorarà. Trobar noves maneres de fer créixer l’economia només consumirà el que queda de la nostra riquesa. Deixem de resistir-nos a la revolució del fet d’ésser humà. Si volem superar les múltiples crisis que es despleguen avui dia, no busquem sobreviure-les. Aquest és l’escenari mental de la separació: és a dir, resistència, aferrament a un passat que mor. Canviem per contra la nostra perspectiva vers la reunió i pensem en termes d’allò que podem donar. Amb què podem contribuir cadascú de nosaltres a un món més bonic? Aquesta és la nostra única responsabilitat i seguretat.

Desenvoluparé aquest tema -manera correcta de viure i d’invertir- més endavant. Podem entaular la destrucció conscient i amb propòsit dels diners en comptes de la destrucció inconscient dels diners que ocorre en una economia en col·lapse. Si encara tens diners per invertir, inverteix-los en empreses que explícitament busquin fer comunitat, protegir la natura i preservar el comú cultural. Espera un retorn zero o negatiu de la teva inversió: això és un bon senyal que no estàs, sense voler, convertint més parts del món en diners. Tinguis o no tinguis diners per invertir, pots reclamar el que fou venut en el passat fent passes per sortir de l’economia monetària. Qualsevol cosa que aprenguis a fer per a tu o per a altri, sense pagar; qualsevol utilització de materials reciclats o descartats; qualsevol cosa que facis tu enlloc de comprar-la, que donis enlloc de vendre-la; qualsevol nova habilitat, nova cançó o nova forma d’art que t’ensenyis a tu o a algú altre reduirà el domini dels diners i farà créixer una economia del regal que ens sostindrà durant la transició que s’acosta. El món del Regal, record de societats primitives basades en el regal, de la xarxa ecològica i dels ensenyaments espirituals de totes les eres, és a prop. Ens commou i desperta la nostra generositat. Sentirem la seva crida abans que el que queda de la bellesa de la terra sigui consumit?