Fins i tot passat tot aquest temps
El sol mai li diu a la terra
“Em deus quelcom.”
Veu que passa
amb un amor així
que il·lumina Tot el Cel
Hafiz
Al principi hi havia el regal.
Naixem com a infants impotents, criatures de pura necessitat amb pocs recursos, però som alimentats, protegits, vestits, sostinguts i consolats sense haver fet res per merèixer-ho, sense oferir res a canvi. Aquesta experiència, comuna en tothom que hagi aconseguit superar la infantesa, mostra algunes de les nostres intuïcions espirituals més profundes. Les nostres vides ens són donades; per tant, el nostre estat per defecte és la gratitud. És la veritat de la nostra existència.
Fins i tot si la teva infantesa fou horrible, si ara estàs llegint això et fou donat com a mínim prou per sostenir-te fins l’edat adulta. Durant els primers anys de vida res d’això fou quelcom que tu et guanyessis o produïssis. Eren tot regals. Imagina sortir per la porta ara mateix i trobar-te immers en un món estrany en què fóres completament impotent, incapaç d’alimentar-te o de vestir-te, incapaç de fer servir els membres, incapaç fins i tot de distingir on s’acaba el teu cos i on comença el món. En acabat éssers gegants vénen i t’agafen, t’alimenten, tenen cura de tu, t’estimen. No estaries agraït?
En moments de claredat, potser després d’una experiència propera a la mort, o acompanyant algú estimat per un procés de mort, sabem que la vida mateixa és un regal. Caminem meravellats per les riqueses, immerescudes i lliurement disponibles, que arriben amb la vida: la joia de respirar, el delit pel color i el so, el plaer de beure aigua per treure la set, la dolçor de la cara d’algú estimat. Aquesta sensació de veneració i gratitud barrejades és un signe clar de la presència d’allò sagrat.
Sentim la mateixa reverència i gratitud quan copsem la magnificència de la natura, la miraculosa complexitat i ordre d’un ecosistema, un organisme, una cèl·lula. Són impossiblement perfectes, molt enllà de la capacitat de les nostres ments de concebre’n, crear-ne, o fins i tot entendre’n més que una minsa part. Però existeixen, sense que mai les hàgim hagut de crear: tot un món que ens sosté i ens envolta. No ens cal entendre exactament com una llavor germina i creix; no cal que fem que passi. Fins i tot avui el funcionament d’una cèl·lula, d’un organisme, d’un ecosistema són bàsicament un misteri. Sense necessitat de planificar-ho, sense necessitat ni tan sols d’entendre com funciona internament, seguim rebent els fruits de la natura. Pots imaginar la sorpresa, la gratitud dels nostres primers ancestres quan contemplaven la producció immerescuda que el món els donava tan lliurement?
És normal que els antics pensadors religiosos diguessin que Déu féu el món, i és normal que diguessin que Déu els donà el món. El primer és una expressió d’humilitat, el segon de gratitud. Tristament, teòlegs posteriors van tergiversar aquesta comprensió per a què volgués dir: “Déu ens donà el món perquè l’explotéssim, el sotmetéssim, el dominéssim.” Tal interpretació és contrària a l’esperit de la comprensió original. La humilitat sap que aquest Regal és fora de l’abast de la nostra capacitat de sotmetre’l. La gratitud sap que honorem o deshonorem el donador d’un regal segons com l’usem.
La cosmologia moderna també afirma el reconeixement mitològic de l’univers com a regal. No representa el Big Bang quelcom (de fet, tot) a canvi de res? 1.Els lectors de The Ascent of Humanity saben que prefereixo cosmologies no basades en el Big Bang com l’univers dinàmic en estat constant de Halton Arp’s, en què la matèria neix contínuament, creix, i mor. Però en aquesta, també, apareix espontàniament del no res, com un regal.
Aquest sentiment és reforçat per un examen més acurat de les varies constants de la física (velocitat de la llum, massa de l’electró, forces relatives de les quatre forces fonamentals, etc.) totes les quals inexplicablement tenen exactament els valors necessaris per a un univers que contingui matèria, estrelles i vida. És com si tot l’univers fos construït per a nosaltres, per tal que poguéssim existir.
Al principi hi havia el Regal: en el principi arquetípic del món, al principi de les nostres vides, i en la infantesa de l’espècie humana. La Gratitud, per tant, ens és natural, tan primària, tan elemental, que és molt difícil de definir. Pot ser que sigui el sentiment d’haver rebut un regal, i el desig de donar-lo al nostre torn. Podríem, per tant, esperar que l’home primitiu, connectat amb aquesta gratitud primària, la representés en les seves relacions socials i econòmiques. De fet, ho féu. La majoria de relats de l’història dels diners comencen pel bescanvi primitiu, però el bescanvi és relativament una raresa entre els caçadors-recol·lectors. La manera més important d’intercanvi econòmic era el regal.
Primari com era, la gratitud i la generositat que fluïen d’ell coexistien amb altres aspectes menys decorosos de la natura humana. Tot i que crec en la fonamental divinitat dels éssers humans, també reconec que ens hem embarcat en un llarg sojorn de separació d’aquesta divinitat, creant un món en què psicòpates despietats acaparen riquesa i poder. Aquest llibre no fingeix que aquesta gent no existeixi, ni que aquestes tendències no existeixin en tothom. Més aviat busca despertar l’esperit del regal que és latent dins nostre, i construir institucions que encarnin i encoratgin aquest esperit. El sistema econòmic d’avui recompensa l’egoisme i l’avarícia. Com seria un sistema econòmic que, com el d’algunes cultures antigues, recompensés en canvi la generositat?
Comencem intentant entendre millor les dinàmiques del regal. M’he referit abans a l’intercanvi econòmic, però generalment aquesta no és una descripció acurada d’una comunitat del regal. Circulació és una paraula millor. Avui sovint intercanviem regals, però l’intercanvi de regals ja és un pas vers el bescanvi. En les comunitats antigues elaborats costums regien el regal, costums que avui encara persisteixen en societats que no han perdut completament la seva connexió amb el passat. Usualment les xarxes de regals són estretament lligades a xarxes familiars. Els costums dicten qui dóna a qui. En algunes categories de grups familiars pot ser que hom esperi que donis; en altres pot ser que tu esperis rebre; i en altres els regals flueixen en ambdós sentits.
Mentre que els regals poden ser recíprocs, ben sovint flueixen en cercles. Jo et dono a tu, tu li dónes a algú altre; i finalment algú em fa arribar el regal de nou. Un exemple famós és el sistema kula de les Illes Trobriand, en què collarets preciosos circulen en una direcció d’illa en illa, i els braçalets en el sentit contrari. Descrit en profunditat per primera vegada per l’antropòleg Bronislaw Malinowski, kula, que literalment vol dir “cercle,” és el pal de paller d’un vast sistema de regals i altres intercanvis econòmics. Marcel Mauss el descriu tal com segueix:
El sistema de regalar per intercanvi impregna tota la vida econòmica, tribal i moral de la gent de Trobriand. N’és “amarat”, tal com Malinowski bellament ho expressà. És un “donar i rebre” constant. El procés és marcat per un flux continu de presents en totes direccions els quals són donats, acceptats i correspostos.” Mauss, The Gift
Mentre que la cúspide dels sistema kula és l’intercanvi altament ritual de braçalets i collarets cerimonials per part dels caps, la xarxa de regals que l’envolta s’estén a tota mena d’objectes utilitaris, menjar, barques, feines i altres. El bescanvi directe, segons Mauss, és inusual. En qualsevol esdeveniment, “generalment, fins i tot, el que ha estat rebut i arriba a possessió d’algú d’aquesta manera, en la forma que sigui, no s’ho queda hom, a menys que no pugui passar sense”. Ibid., 30.
En altres paraules, els regals flueixen contínuament, aturant-se només la seva circulació quan troben una necessitat real i present. Aquí teniu la descripció poètica de Lewis Hyde’s d’aquest principi del regal:
El regal es mou vers un espai buit. Mentre circula es dirigeix vers aquell qui ha estat amb les mans buides durant més temps, i si algú la necessitat del qual és més gran apareix en un altre indret, deixa el seu antic canal i va cap a ell. La nostra generositat pot deixar-nos buits, però la nostra buidor, aleshores, empeny dolçament el tot fins que l’objecte en moviment torna per reomplir-nos. A la natura social li abomina el buit. Hyde, The Gift
Mentre que avui dia clarament distingim un regal d’una transacció comercial, en temps passats aquesta distinció no era, de cap manera, clara. Algunes cultures, com la dels Toaripi i els Namau, tenen sols una paraula per designar comprar, vendre, deixar i prendre en préstec, 5. Mauss, The Gift, 32. mentre que l’antiga paraula Mesopotàmica sum volia dir tant “comprar” com “vendre.” 6. Seaford, Money and the Early Greek Mind, 323. Aquesta ambigüitat persisteix en molts llenguatges moderns. Xinès, alemany, danès, noruec, holandès, estonià, búlgar, serbi, japonès i molts d’altres tenen un sol terme per deixar i prendre prestat, potser vestigi d’un temps antic en què no es distingien. 7. Els termes xinesos per comprar i vendre tenen quasi la mateixa pronunciació, i també ideogrames similars. El caràcter de comprar s’originà com una representació d’una closca de petxina, una forma primerenca de moneda, mentre que el caràcter de vendre fou desenvolupat més tard, suggerint una no distinció anterior. Fins i tot persisteix en anglès entre parlants de baix nivell acadèmic que sovint fan servir el mot “borrow” (prendre prestat) per dir “lend” (prestar) com en “I borrowed him twenty dollars.” (vaig prestar-li vint dòlars). Com pot ser? Com podria la mateixa paraula aplicar-se a dues operacions oposades? La solució d’aquest trencaclosques rau en les dinàmiques del regal. Amb les rares, potser teòriques excepcions que Derrida anomenà “regals lliures”, els regals van sovint acompanyats d’alguna penyora o d’una obligació moral o social (o ambdues coses). A diferència de la transacció monetària moderna, la qual és tancada i no deixa cap obligació, una transacció basada en el regal queda oberta, creant un lligam continuat entre els participants. Una altra manera de mirar-s’ho és que el regal forma part del donador, i que quan donem un regal donem quelcom que és part de nosaltres. Això és l’oposat d’una transacció de mercaderies moderna, en la qual els béns venuts són mera propietat, separats d’aquell qui els ven. Tots podem veure’n la diferència. Probablement tens alguns objectes que valores molt i que algú et donà, els quals potser són indistingibles de quelcom que poguessis comprar, però que són únics i especials per mor de qui te’ls donà. Així fou com els pobles antics reconegueren que una qualitat màgica, un esperit, circulava amb els regals.
Els objectes sense utilitat com closques de petxina, pedretes boniques, collarets, i altres, foren les primeres monedes. Intercanviar-les per quelcom de valor utilitari és, parlant ingènuament, simplement una manera de facilitar el regal (quelcom a canvi de res). Es converteixen en quelcom a canvi de quelcom, però això no deixa de fer-les un regal, perquè només estan donant forma al sentiment d’obligació: són símbols de gratitud. Des d’aquesta perspectiva, la igualtat entre comprar i vendre, prestar i rebre un préstec, és fàcil d’entendre. No són pas operacions oposades. Tot regal circula de tornada al donador en alguna altra forma. Comprador i venedor són iguals.
Avui dia hi ha una asimetria en les transaccions comercials, la qual identifica el comprador amb aquell qui dóna els diners i rep els béns, i el venedor amb aquell qui rep els diners i dóna els béns. Però podríem dir igualment que el “comprador” està venent diners a canvi de béns, i que el “venedor” està comprant diners a canvi de béns. Les evidències lingüístiques i antropològiques indiquen que aquesta asimetria és nova, molt més nova que els diners. Què li ha passat als diners, doncs, perquè es creés aquesta asimetria? Els diners són diferents de qualsevol altra mena de mercaderia del món i, com veurem, aquesta és la diferència crucial que els fa profans.
Els regals, per altra banda, intuïtivament els reconeixem com a sagrats, i per això, fins i tot avui, fem cerimònies de donar presents. Els regals encarnen les qualitats clau d’allò sagrat que he comentat en la introducció. Primera, unicitat: a diferència de les mercaderies estandarditzades d’avui dia, adquirides en transaccions tancades amb diners i alienades del seu origen, els regals són únics fins el punt que el donador hi pren part. Segon, plenitud, interdependència: els regals expandeixen el cercle del ser per incloure tota la comunitat. On els diners avui encarnen el principi que “Més per a mi és menys per a tu”, en una economia del regal més per a tu és també més per a mi, perquè aquells qui tenen donen a aquells qui en tenen necessitat. Els regals cimenten la comprensió mística de la participació en quelcom més gran que hom el qual, emperò, no n’és separat. Els axiomes de l’auto-interès racional canvien, perquè el ser s’ha expandit per incloure quelcom de l’altre.
L’explicació convencional sobre com es desenvoluparen els diners que hom troba en els textos d’economia assumeix el bescanvi com a punt de partida. Des del començament, individus en competència busquen maximitzar el seu auto-interès racional. Aquesta descripció idealitzada no té el suport de l’antropologia. El bescanvi, segons Mauss, era rar a la Polinèsia, rar a la Melanèsia, i inexistent al Nord Oest del Pacífic. L’antropòleg econòmic George Dalton emfàticament conclou: “El bescanvi, en el sentit estricte d’intercanvi no monetari, mai ha estat un model dominant de transacció quantitativament important en cap sistema econòmic present o passat sobre el qual tinguem informació consistent. 8. Dalton, Barter, 182.
Els únics exemples de bescanvi, diu Dalton, eren per a transaccions insignificants, infreqüents o d’emergència, just com és el cas d’avui. A banda d’aquestes, les transaccions sense moneda s’assemblaven escassament a les transaccions impersonals per a benefici màxim de les fantasies dels economistes, i més aviat “tendien a requerir relacions personals duradores (i sovint basades en rituals) sancionades pel costum i caracteritzades per la reciprocitat”. 9. Seaford, Money and the Early Greek Mind, 292.
Tals transaccions no s’haurien d’anomenar pas bescanvi, sinó més aviat ritual d’intercanvi de regals.
Avui posem els regals i les compres en categories separades i exclusives; per estar-ne segurs, els apliquem economies i psicologies diferents. Però en temps molt antics no tenien aquesta dicotomia, ni hi havia la distinció actual entre relació de negocis i relació personal. Els economistes, quan expliquen la història dels diners, tendeixen a projectar aquesta distinció moderna en el passat, amb algunes assumpcions profundes sobre la natura humana, el ser i el propòsit de la vida: que som éssers diferents i separats competint per recursos escassos per maximitzar el nostre interès propi. No diré que aquestes assumpcions no siguin veres. Són part de la ideologia que defineix la nostra civilització, una Història de la Gent que ara estem tancant. Aquest llibre és part del relat d’una nova Història de la Gent. La transformació dels diners és part d’una transformació més gran, fonamentada en assumpcions molt diferents sobre el ser, la vida i el món.
L’Economia humana mai és gaire allunyada de la cosmologia, la religió i la psique. No eren sols les economies antigues que eren basades en regals: les cosmologies i religions antigues també n’eren. Avui dia, també, els nostres diners, amb les seves qualitats d’estandardització, abstracció i anonimat són alineats amb molts altres aspectes de l’experiència humana. A què poden donar lloc els nous paradigmes científics, religiosos i psicològics en el context d’una mena diferent de diners?
Si el diner no sorgís del món imaginari dels economistes de bescanvi calculat per maximitzar l’interès, d’on sorgiria? Proposo que sorgís com un mitjà de facilitar el lliurament de regals, el compartir i la generositat, o que almenys incorporés quelcom d’aquest esperit. Per tal de recrear una economia sagrada és necessari restaurar els diners a aquell esperit original.
En si, els diners són un concepte bonic. Permeteu-me ser molt ingenu un moment per revelar el nucli, aquesta essència espiritual (sinó històrica) dels diners: Tinc quelcom que us cal, i desitjo donar-vos-ho. Per tant ho faig, i vosaltres us sentiu agraïts i amb ganes de donar-me quelcom a canvi. Però no teniu res que em calgui ara com ara. Per tant, em doneu, en canvi, un símbol de la vostra gratitud, una cosa bonica i sense utilitat com ara un collaret de conquilles (wampum) o una peça de plata. Aquest símbol diu: “He satisfet les necessitats d’altres persones i me n’he guanyat la gratitud”. Més endavant, quan rebi algun regal d’algú altre, li donaré aquell símbol. Els regals poden circular per vastes distàncies socials, i jo puc rebre coses de gent a qui no tinc res per donar i seguir complint el meu desig d’actuar des de la gratitud que aquests regals inspirin en mi.
En el nivell de la família, del clan, o del grup de caçadors-recol·lectors, els diners no són necessaris per operar en una economia del regal. I tampoc és necessari en les unitats més grans d’organització social: un poble o una tribu d’uns pocs centenars de persones. En aquests, sinó em cal quelcom de tu ara, o em donaràs (actuant des de la gratitud) quelcom que em calgui en el futur, o li ho donaràs a algú altre, qui m’ho donarà a mi. Vet-ho-aquí el “cercle del regal”, la base de la comunitat. En un poble o una tribu l’escala de la societat és prou petita per què aquells qui em donaran quelcom reconeguin els meus regals a altri. Aquest no és el cas d’una societat de masses com la nostra. Si jo et dono quelcom generosament, el pagès de Hawaii que cultivà el meu gingebre, o l’enginyer japonès que dissenyà el meu telèfon mòbil no en sabran res. Per tant, enlloc de reconeixements personals dels regals, usem diners: la representació de la gratitud. El testimoniatge social dels regals esdevé anònim.
El diner esdevé necessari quan l’abast dels nostres regals s’ha d’estendre més enllà de la gent que coneixem personalment. Això és el que passa quan l’escala econòmica i el repartiment del treball excedeixen el nivell tribal o de poble. De fet, els primers diners aparegueren en les primeres civilitzacions agrícoles que es desenvoluparen a partir del poblat Neolític: Mesopotàmia, Egipte, la Xina, i l’Índia. Les tradicionals xarxes descentralitzades de regals donaren pas a sistemes centralitzats de redistribució, amb el temple, i més tard el palau reial, com a centre. Molt possiblement, evolucionaren de tradicions estil “potlatch” en què els regals arribaven als caps i altres líders, i en acabat tornaven als parents i a la tribu. Iniciats com a nòduls centralitzats per a una circulació de regals a gran escala, aviat divergiren de l’idea del regal a mesura que les contribucions esdevenien forçades i quantificades, i que el desemborsament visible esdevenia desigual. Antics documents Sumeris ja parlen de polarització econòmica, rics i pobres, i de sous justets per a la subsistència. 10. Nemat-Nejat, Daily Life in Ancient Mesopotamia, 263.
Mentrestant, les directives centralitzades, i no el mercat i el comerç, menaven el moviment de béns. 11. Seaford, Money and the Early Greek Mind, 123. Seaford addueix evidències convincents d’aquesta afirmació: documents antics que prenen forma de llistes, art mostrant processions d’individus portant oferiments, etc. Els primers imperis agrícoles també usaren el que alguns anomenen diners: mercaderies agrícoles i metàl·liques en unitats estàndard i mesurades que servien com a mitjà d’intercanvi, unitat de compte, i reserva de valor. Així, ja 4000 anys enrere els diners deixaven de satisfer les meves ingènues expectatives de crear més abundància per a tots tot facilitant la satisfacció de regals i necessitats.
Facilitant el comerç, motivant la producció eficient, i permetent l’acumulació de capital per emprendre projectes a gran escala, els diners haurien d’enriquir la vida: haurien de dotar-nos de comoditat, lleure, llibertat de l’ansietat i una distribució equitativa de la riquesa. De fet, la teoria econòmica convencional prediu tots aquests resultats. El fet que els diners hagin esdevingut agent de l’oposat (ansietat, dificultats i polarització de la riquesa) ens presenta una paradoxa.
Si hem de tenir un món tecnològic, amb cinema i orquestres simfòniques, amb telecomunicacions i gran arquitectura, amb ciutats cosmopolites i literatura mundial, ens calen diners, o quelcom semblant, com a mitjà per coordinar l’activitat humana en la vasta escala necessària per crear aquestes coses. Per tant he escrit aquest llibre, per descriure un sistema que torni als diners la qualitat de sagrat que té regal. Dic “torni” perquè des d’antic els diners han tingut connotacions sagrades o màgiques. Originalment, era als temples on s’emmagatzemava i distribuïa l’excedent agrícola: el centre de la vida religiosa era també el centre de la vida econòmica. Alguns autors reivindiquen que el diner simbòlic més antic (oposat al diner mercaderia) fou emès per temples i podia ser desempenyorat a canvi de sexe sagrat amb prostitutes del temple; 12. Bernard Lietaer ho reivindica a The Future of Money per mor d’un xèquel de bronze que afirma que és la moneda coneguda més antiga, datada del 3000 AC. No he trobat cap altra menció d’això en la meva recerca. Fins on sé, les monedes més antigues aparegueren a Lídia i Xina més o menys al mateix temps, el segle setè AC.
En qualsevol esdeveniment és segur que els temples estaven profundament involucrats en emetre les monedes antigues, moltes de les quals duien imatges d’animals sagrats i deïtats. Aquesta pràctica continua avui amb bitllets i monedes amb representacions de presidents deïficats.
Potser algun dia no necessitarem diners per tenir una economia del regal en l’escala de milers de milions d’humans; potser el diners que descriuré en aquest llibre són de transició. No sóc un “primitivista” que advoqui per l’abandó de la civilització, de la tecnologia i de la cultura, dels regals que ens fan humans. Preveig, més aviat, el retorn de la humanitat a l’estat sagrat, portant tota la plenitud i l’harmonia amb la natura dels temps dels caçadors-recol·lectors, però en un nivell més alt d’organització. Preveig la realització, i no l’abdicació, dels regals manuals i mentals que ens fan humans.
Adona’t que natural és descriure els nostres atributs exclusivament humans com a regals. Mantenint-nos en línia amb els principis universals del regal, els nostres regals humans beuen, també, del seu Donador. En altres paraules, són regals divins. La mitologia confirma aquesta intuïció, des del regal del foc de Prometeu fins al regal d’Apol·lo de la música, passant pel regal de l’agricultura del governant mitològic xinès Shen Nong. A la Bíblia, també, se’ns dóna no només el món, sinó també l’alè de vida i la nostra capacitat de crear, car som fets a “imatge” del Creador mateix.
També en el nivell personal tots sentim que els nostres dons individual ens foren donats per a una raó, un propòsit. És més, tenim un desig irrefrenable de desenvolupar aquests dons i a partir d’ells donar els nostres propis regals al món. Tothom ha experimentat la joia de donar i la generositat desinteressada d’estranys. Demana indicacions en una ciutat, i la majoria de la gent estarà contenta de prendre’s un moment per ajudar-te. No hi ha cap auto-interès racional en donar indicacions a un estrany: és una simple expressió de la nostra generositat innata.
És ben irònic que els diners, originalment un mitjà per connectar regals i necessitats, originalment el resultat d’una economia sagrada del regal, siguin ara precisament el que bloqueja el floriment del nostre desig de donar, mantenint-nos en feines alienants per necessitat econòmica, i tallant de soca-rel els nostres impulsos més generosos amb les paraules: “No m’ho puc permetre”. Vivim en una ansietat omnipresent, nascuda de l’escassesa dels diners dels quals depenem per viure (vegeu la frase “el cost de la vida”). La nostra raó de ser, el desenvolupament i plena expressió dels nostres regals, està hipotecat per les exigències dels diners, per poder anar tirant, per sobreviure. I no obstant ningú, per molt ric que sigui, i per segur i confortable que estigui, es pot sentir realitzat amb una vida on aquests regals romanguin latents. Fins i tot l’ofici més ben pagat, sinó posa en dansa els nostres dons, aviat es torna alienant, i pensem: “No em van posar a la terra per fer això”.
Fins i tot quan una feina posa en dansa els nostres dons, si el propòsit és quelcom en què no creiem, el mateix sentiment alienant de futilitat sorgeix, el sentiment que no estem vivint les nostres pròpies vides, sinó aquelles per viure les quals ens paguen. “Engrescador” i “interessant” no basten, perquè els nostres dons són sagrats, i per tant destinats a un propòsit sagrat.
Que som, és clar, a la terra per fer quelcom és essencialment un concepte religiós, ja que la biologia convencional ensenya que hem evolucionat per ser capaços de sobreviure, que tot esforç allunyat de la supervivència i la reproducció va contra la nostra programació genètica. Tanmateix, hom pot objectar convincentment que la visió de la biologia neo-Lamarckiana consistent en una miríada d’éssers-organismes, o “gens egoistes”, separats i en competència és més una projecció de la nostra cultura actual que no pas una comprensió acurada de la natura. 13. Em sumo a aquest argument en el Capítol 7 de The Ascent of Humanity, atansant-me als treballs de Lynn Margulis, Bruce Lipton, Fred Hoyle, Elisabet Sahtouris, i altres.
Hi ha altres maneres d’entendre la natura que, mentre que no ignoren la seva competència òbvia, donen preeminència a la cooperació, a la simbiosi, i a la fusió d’organismes en unitats més grans. Aquesta nova comprensió és, de fet, prou antiga, recordant la comprensió indígena de la natura com a teranyina de regals.
Cada organisme i cada espècie fa una contribució vital a la totalitat de la vida a la terra, i aquesta contribució, al contrari del que espera la biologia estàndard de l’evolució, no cal que tingui cap benefici directe per a l’organisme mateix. Els bacteris fixadors de nitrogen no es beneficien directament de fer-ho, sinó fos perquè el nitrogen que donen al sòl fa créixer plantes que fan créixer arrels que fan créixer fongs que, finalment, proveeixen nutrients al bacteri. Les espècies pioneres aplanen el camí per a les espècies clau, les quals proveeixen micro-partícules per a altres espècies, les quals alimenten altres espècies en una teranyina de regals que, finalment, beneficia l’espècie pionera. Els arbres fan enfilar l’aigua per a altres plantes, i les algues fan oxigen que els animals poden respirar. Elimina qualsevol ésser, i la salut de tot esdevé més precària.
Pot ser que em trobis ingenu, amb el meu raonament tan “simple”. Pots dir que és només sort que les coses vagin tant bé: als arbres no els importa portar aigua a les plantes del seu voltant, (ho fan per a ells), maximitzant les seves opcions de sobreviure i reproduir-se. Que nodreixin altres éssers és un efecte col·lateral no desitjat. El mateix de les algues, els bacteris fixadors de nitrogen, i els bacteris que viuen dins dels remugants permetent-los digerir la cel·lulosa. En aquest món, podries pensar, tothom mira per ell. La natura és competició acarnissada, i una economia acarnissada també és natural.
Jo no penso que sigui natural. És una aberració, una peculiar però necessària fase que ha arribat al seu límit i que ara està donant pas a una nova etapa. En la natura el creixement desmesurat i la competència a mata-degolla són característiques d’ecosistemes immadurs, els quals van seguits d’una complexa interdependència, simbiosi, cooperació, i el reciclatge de recursos. L’etapa següent de l’economia humana s’equipararà amb allò que estem començant a entendre de la natura. Requerirà regals de cadascun de nosaltres; emfasitzarà la cooperació per damunt de la competició; incentivarà la circulació per damunt de l’acumulació; i serà cíclica, no lineal. Pot ser que els diners no desapareguin en breu, però tindran un paper menor fins i tot a mesura que vagin prenen cada cop més les propietats del regal. L’economia s’encongirà, i les nostres vides creixeran.
Els diners tal com els coneixem no tenen paral·lel en una economia que manifesti l’esperit del regal, una economia que podríem anomenar sagrada. De cara a saber quin tipus de diners podrien ser moneda sagrada, serà d’ajut identificar exactament què fa que els diners siguin una força de l’avarícia, el mal, l’escassesa i el pillatge ambiental, com són avui.
Tal com la ciència sovint projecta la cultura en la natura, també l’economia pren condicions determinades per la cultura com a axiomàtiques. Assumim el fet de viure en una cultura de l’escassesa (perquè escassesa és el que estem experimentant quan “l’anar tirant” és el que dicta l’expressió dels nostres regals) com la base de l’economia. Com en la biologia, hem vist el món com una competició d’éssers separats per tal d’obtenir recursos limitats. El nostre sistema monetari, com veurem, encarna aquesta creença en un nivell profund i estructural. Però, és veritat aquesta creença? Vivim en un món, un univers, basat en l’escassesa? I si no, si la veritable natura de l’univers és l’abundància i el regal, com han esdevingut tan antinaturals els diners?