INTRODUCCIÓ

 

El propòsit d’aquest llibre és fer els diners i l’economia humana tan sagrats com tota la resta de l’univers.

Avui dia associem els diners amb allò profà, i en tenim bones raons. Si hi ha quelcom sagrat en aquest món, segur que no són els diners. Els diners semblen l’enemic dels nostres millors instints, com queda clar cada vegada que el pensament de “no m’ho puc permetre” bloqueja un impuls vers l’amabilitat o la generositat. Els diners semblen l’enemic de la bellesa, com el terme despectiu “venut” demostra. Els diners semblen l’enemic de tota reforma social i política digna quan els poders corporatius enfoquen la legislació a l’engrandiment dels seus beneficis. Els diners semblen estar destruint la terra, mentre saquegem els oceans, els boscos, el sòl i totes les espècies per alimentar una avarícia que no coneix fi.

Almenys des dels temps en què Jesús expulsà els canvistes del temple tenim la sensació que hi ha quelcom profà en els diners. Quan els polítics persegueixen els diners enlloc del bé comú els anomenem corruptes. Adjectius com “brut” i “obscè” descriuen els diners ne manera natural. Els monjos se suposa que no hi han de tenir res a veure: “No pots servir Déu i Mammó.”

Al mateix temps, ningú pot negar que els diners tenen, també, una qualitat màgica i misteriosa: el poder d’alterar el comportament humà i de coordinar-ne l’activitat. Des de temps antics els pensadors s’han meravellat de la capacitat d’unes simples marques de conferir aquest poder a un disc de metall o a una tira de paper. Per desgràcia, veient el món que ens envolta, és difícil evitar concloure que la màgia dels diners és màgia negra.

Òbviament, si hem de fer dels diners quelcom sagrat ens cal, com a mínim, una revolució total dels diners, una transformació de la seva natura essencial. No són només les nostres actituds respecte dels diners el que ha de canviar, tal com alguns gurus de l’auto-ajuda ens voldrien fer creure; més aviat, crearem nous tipus de diners que encarnaran i reforçaran un canvi en les actituds. Economia Sagrada descriu aquests nous diners i la nova economia que es forjarà al seu voltant. També explora la metamorfosi de la identitat humana que és tant causa com resultat de la transformació dels diners. El canvi d’actitud de què parlo va sempre al nucli del què és ser humà: inclou la nostra comprensió del propòsit de la vida, del rol de l’humanitat en el planeta, de la relació de l’individu amb la comunitat natural i humana; fins i tot d’allò que és ser un individu, un ésser. Al capdavall, experimentem els diners (i la propietat) com una extensió dels nostres sers; d’aquí que el pronom possessiu “meu” els descrigui, el mateix pronom que usem per identificar els nostres braços i caps. Els meus diners, el meu cotxe, la meva mà, el meu fetge. Considera també la sensació de violació que sentim quan ens roben o ens “prenen el pèl”, com si ens haguessin pres part del nostre propi ser.

Una transformació d’allò profà a allò sagrat en els diners, quelcom tan pregonament part de la nostra identitat, quelcom tan central en els mecanismes del món, tindria, és clar, efectes profunds. Però, què vol dir que els diners, o qualsevol altra cosa, siguin sagrats? És l’oposat del què sagrat ha arribat a voler dir. Durant uns quants milers d’anys els conceptes de sagrat, sant i diví s’han referit cada cop més a quelcom separat de la natura, del món i de la carn. Fa 3 o 4000 anys els déus començaren una migració des dels llacs, els boscos, els rius i les muntanyes cap al cel, esdevenint els emperadors de la natura més que no pas la seva essència. A mesura que la divinitat es separava de la natura, aquesta també esdevingué massa profana com perquè hom s’involucrés massa profundament en els afers del món. L’ésser humà deixà de ser l’ànima vivent encarnada en el seu embolcall profà, un mer receptacle de l’esperit, culminant en la mota de consciència Cartesiana que observa el món però no hi participa, i el Déu creador i observador Newtonià que feia el mateix. Ser diví era ser sobrenatural, no material. Si Déu participava en el món, era a través d’intercessions divines i miraculoses que violaven o suplantaven les lleis naturals.

Paradoxalment, aquesta cosa separada i abstracta anomenada esperit se suposa que és el que anima el món. Demana a una persona religiosa què canvia quan una persona mor, i et dirà que l’ànima ha deixat el cos. Demana-li què fa que la pluja caigui i que bufi el vent, i et dirà que és Déu. Certament, semblava que Galileu i Newton haguessin eliminat Déu d’aquest funcionament diari del món explicant-lo, en canvi, com l’engranatge d’una vasta màquina impersonal de força i massa; però fins i tot a ells encara els calia que el Fabricant d’engranatges l’engegués, al principi, per imbuir l’univers amb l’energia potencial que l’ha fet anar des de llavors. Aquesta concepció és encara avui entre nosaltres com el Big Bang, un esdeveniment primordial que és la font de “l’entropia negativa” que permet el moviment i la vida. En qualsevol cas, la noció d’esperit de la nostra cultura és la de quelcom separat i de fora del món, que no obstant pot miraculosament intervenir en els afers material, i que fins i tot els anima i dirigeix per camins misteriosos.

És molt irònic i significatiu que l’única cosa del planeta que té una estreta semblança amb l’antiga concepció del diví siguin els diners. És una força invisible i immortal que ho envolta i ho dirigeix tot, omnipotent i il·limitada, una “mà invisible” que, diuen, fa girar el món. No obstant, els diners són avui una abstracció, com a molt símbols en un tros de paper, però usualment mers bits en un ordinador. Existeixen en un reialme allunyat de la materialitat. En aquest reialme són exempts de les lleis més importants de la natura perquè no es degraden i tornen a la terra com totes les altres coses, sinó que més aviat són preservats, immutables, en les seves caixes fortes i fitxers informàtics, i fins i tot creixen amb el temps gràcies a l’interès. Tenen les propietats de la preservació eterna i del creixement perpetu que són, ambdós, profundament antinaturals. La substància natural que s’acosta més a aquestes propietats és l’or, el qual no es rovella, ni es fa malbé, ni decau. Al principi l’or fou usat, per tant, com a diner i com una metàfora de l’ànima divina, que és incorruptible i immutable.

La propietat divina d’abstracció dels diners, de desconnexió del món real de les coses, arribà a l’extrem en els primers anys del segle XXI quan l’economia de les finances deixà d’estar subjecta a l’economia real i prengué vida pròpia. Les vastes fortunes de Wall Street es desconnectaren de tota producció material, i semblaren existir en un reialme separat.

Mirant avall des de les alçades de l’Olimp, els financers es nomenaren a ells mateixos “amos de l’univers”, canalitzant el poder del déu que servien per portar fortuna o ruïna a les masses, per a literalment moure muntanyes, talar boscos, canviar el curs de rius, causar l’ascens i la caiguda de nacions. Però els diners ben aviat provaren ser un déu capriciós. Mentre escric aquestes paraules, sembla que els rituals cada cop més frenètics que el clergat financer fa servir per aplacar el déu Diner són en va. Com el clergat d’una religió moribunda, exhorten els seus seguidors a sacrificis més grans mentre culpen de la seva dissort els pecadors (banquers avariciosos, consumidors irresponsables) o els misteriosos capricis de Déu (els mercats financers). Però alguns ja comencen a culpar els sacerdots mateixos.

El que anomenem recessió una cultura anterior ho podria haver anomenat “Déu abandona el món”. Els diners desapareixen, i amb ells una altra propietat de l’esperit: la força que anima el reialme humà.

Mentre escric, les màquines de tot el món estan aturades. Les fàbriques han interromput la producció; l’equipament de construcció jeu abandonat als solars; els parcs i les biblioteques tanquen; i milions de persones es queden sense casa i passen gana mentre molts habitatges romanen buits i el menjar es podreix als magatzems. Mes totes les contribucions humanes i materials per construir cases, distribuir el menjar i fer funcionar les fàbriques encara existeixen. És més aviat quelcom immaterial, aquest esperit motivant, el que ha fugit. El que ha fugit són els diners. Això és l’únic que manca, tan insubstancial (en forma d’electrons dins d’ordinadors) que és difícil dir que existeixi pas, però no obstant tan poderós que sense ell la productivitat humana se’n va en orris. En el pla individual, també, podem veure l’efecte desmotivant de la manca de diners. Pensem en l’estereotip de l’home aturat, quasi bé arruïnat, abatut davant la TV en roba interior, prenent una cervesa, incapaç fins i tot d’aixecar-se de la cadira. Els diners, sembla, mouen tant la gent com les màquines. Sense ells estem des-esperitats.

No ens adonem que el nostre concepte del diví s’ha fet seu un déu que encaixa en aquest concepte, el qual li ha donat sobirania sobre la terra. Divorciant l’ànima de la carn, l’esperit de la matèria, i Déu de la natura, hem instaurat un poder sense ànima, alienant, despietat i antinatural. Així, quan parlo de tornar sagrats els diners, no estic invocant una agència sobrenatural que sacralitzi l’inert, els objectes mundans de la natura. Més aviat estic anant a un temps anterior, abans del divorci entre matèria i esperit, en què la qualitat de sagrat era endèmica a totes les coses.

I què és allò sagrat? Té dos aspectes: és únic i està relacionat. Un ésser o un objecte sagrat és especial, singular, únic en la seva espècie. És, per tant, infinitament preciós; és irreemplaçable. No té equivalent, ni tampoc, doncs, “valor” finit, ja que el valor només pot ser determinat per comparació. Els diners, com tots els tipus de mesures, són un estàndard de comparació.

Tot i ser únic, allò sagrat és, no obstant, inseparable de tot el que confluí per crear-ho, de la seva història, i del lloc que ocupa en la matriu de tots els éssers. Potser ara estàs pensant que en realitat totes les coses i totes les relacions són sagrades. Pot ser que això sigui veritat però, tot i que ho puguem creure intel·lectualment, no sempre ho sentim. Algunes coses ens semblen sagrades, i altres no. Les que ens en semblen les anomenem sagrades, i el seu propòsit és, en última instància, recordar-nos que totes les coses són sagrades.

Avui dia vivim en un món que ha deixat de ser sagrat, de manera que certament molt poques coses ens donen la sensació que estiguem vivint en un lloc sagrat. Mercaderies produïdes en massa i estandarditzades, cases fetes amb el mateix motllo, paquets idèntics de menjar i relacions anònimes amb funcionaris institucionals neguen la unicitat del món. Els orígens distants dels nostres objectes, l’anonimat de les nostres relacions i la manca de conseqüències visibles en la producció i la distribució dels nostres béns neguen que estiguin relacionades. Naturalment, de tot el que nega la unicitat i la relació, els diners són els que més. La mateixa idea de moneda s’originà amb l’objectiu de l’estandardització, de manera que cada dracma, cada estàter, cada xèquel, i cada yuan fossin idèntics quant a la seva funcionalitat. És més, com a mitjà d’intercanvi abstracte i universal, els diners s’han allunyat dels seus orígens, de la seva connexió amb la matèria. Un dòlar és aquell mateix dòlar sense importar qui te l’hagi donat. Trobaríem ben infantil que algú posés una suma de diners al banc i els tragués un més més tard tot queixant-se: “Ep, aquests no són els diners que jo vaig dipositar! Aquests bitllets són diferents!”

Per defecte, doncs, una vida monetitzada és una vida profana, atès que als diners i les coses que hom compra amb ells els manquen les propietats d’allò sagrat. Quina és la diferència entre un tomàquet de supermercat i un tomàquet que ha crescut a l’hort del meu veí i me l’ha donat? Quina és la diferència entre una casa prefabricada i una que ha estat bastida amb la meva participació per algú qui m’entén i que entén la meva vida? Totes les diferències essencials sorgeixen de les relacions específiques que incorporen la unicitat de donador i receptor. Quan la vida és plena d’aquestes coses fetes amb cura, connectades gràcies a una teranyina d’històries, amb la gent i llocs que coneixem, és una vida rica, nutritiva. Avui dia vivim submergits en la igualtat de la impersonalitat. Fins i tot els productes personalitzats, si són produïts en massa, ofereixen només unes poques permutacions de les mateixes peces estàndard. Aquesta igualtat mata l’ànima i empobreix vida.

La presència del sagrat és com tornar a una casa que sempre hi havia sigut i a una veritat que sempre havia existit. Això pot passar quan observo un insecte o una planta, sento una simfonia de cants d’ocells o de granotes, sento el fang entre els dits dels peus, admiro un objecte de bella factura, copso la impossible i coordinada complexitat d’una cèl·lula o d’un ecosistema, testimonio una sincronia o un símbol en la meva vida, miro com juguen els nens, o sóc commogut per un treball genial. Tot i que aquestes experiències són ben extraordinàries, no són, de cap manera, separades de la resta de la vida. De fet, el seu poder prové de l’espurna que ofereixen d’un món més real, un món més sagrat subjacent al nostre i que hi interactua.

Què és aquesta “casa que sempre hi havia sigut” i aquesta “veritat que sempre havia existit”? És la veritat de la unitat o interconnexió de totes les coses, i el sentiment és el de participar en quelcom més gran que un mateix que, no obstant, també és un mateix. En ecologia, aquest és el principi d’interdependència: que tot ésser depèn, per a la seva supervivència, de la xarxa d’altres éssers que l’envolta, la qual finalment s’estén per abraçar tot el planeta. L’extinció de qualsevol espècie disminueix la nostra pròpia plenitud, la nostra pròpia salut, el nostre propi ser: quelcom d’aquest es perd.

Si allò sagrat és un portal a la unitat subjacent de totes les coses, és igualment un portal al fet que cadascuna és única i especial. Un objecte sagrat és únic en la seva espècie; té una essència única que no pot ser reduïda a un ventall de qualitats genèriques. És per això que la ciència del reduccionisme sembla prendre-li al món la qualitat de sagrat, atès que tot esdevé una combinació o altra d’un grapat de blocs de construcció genèrics. Aquesta concepció reflecteix el nostre sistema econòmic, el qual consisteix, bàsicament, en béns genèrics i estandarditzats, llistes de tasques, processos, dades, entrades i sortides i, el més genèric de tot, els diners, l’abstracció última. En èpoques anteriors això no era així. La gent de les tribus veia cada ésser, no primerament com a membre d’una categoria, sinó com un individu únic i amb esperit. Fins i tot les pedres, els núvols, i gotes d’aigua aparentment idèntiques eren considerats éssers únics amb sentiments. Els productes fets per la mà humana eren únics, també, i portaven en les seves irregularitats distintives la signatura d’aquell qui els havia fet. En elles hi havia el vincle entre les dues qualitats d’allò sagrat: connexió i unicitat; objectes únics que tenien la marca del seu origen, del seu lloc únic en la gran matriu del ser, la seva dependència de la resta de la creació per poder existir. Els objectes i els béns estandarditzats són uniformes i, per tant, deslligats de les relacions.

En aquest llibre descriuré una visió d’un sistema monetari i d’una economia que és sagrada, que encarna la interrelació i la unicitat de totes les coses. Ja no estaran separats, de fet o en la nostra percepció, de la matriu natural subjacent. Reuneixen els llargament soterrats reialmes humà i natural; són una extensió de l’ecologia, obeint-ne totes les lleis i essent portadors de tota la seva bellesa.

En tota institució de la nostra civilització, sense importar quant corrupte o lletja sigui, hi ha el germen de quelcom bonic: la mateixa nota en una octava més alta. Els diners no en són l’excepció El seu propòsit original és simplement connectar els regals humans amb les necessitats humanes, de manera que puguem viure tots en una més gran abundància. Com, en canvi, els diners han arribat a generar escassesa més que no pas abundància, separació més que connexió, és un dels fils d’aquest llibre. Mes, malgrat el que han esdevingut, en aquest ideal original dels diners com un agent del regal podem entrellucar el que un dia els farà sagrats de nou. Reconeixem l’intercanvi de regals com una ocasió sagrada, i és per això que en fem, instintivament, una cerimònia del fet de donar regals. Els diners sagrats, doncs, seran un mitjà de donar; un recurs per imbuir l’economia global amb l’esperit del regal que menà les cultures tribals i populars i que encara avui funciona on sigui que la gent faci coses uns per als altres fora de l’economia monetària.

Economia Sagrada descriu aquest futur i també traça un camí pràctic per arribar-hi. Fa molt temps em vaig cansar de llegir llibres que criticaven algun aspecte de la nostra societat sense oferir una alternativa positiva. Després em vaig cansar dels llibres que oferien una alternativa positiva que semblava impossible d’assolir: “Hem de reduir les emissions de CO2 un 90 per cent”. En acabat em vaig cansar de llibres que oferien un mitjà plausible per assolir-la però que no descrivien el que jo, personalment, podia fer per crear-la. Economia Sagrada opera en tots quatre nivells: ofereix una anàlisi fonamental del què ha anat malament amb els diners; descriu un món més bonic basat en una mena de diners i economia diferent; explica les accions col·lectives necessàries per crear aquest món i els mitjans pels què aquestes accions poden ser portades a terme; i explora les dimensions personals de la transformació del món, el canvi d’identitat i ser que jo anomeno “viure en el regal”.

La transformació dels diners no és la panacea per a les malalties el món, ni hauria de prendre prioritat sobre altres àrees d’activisme. Un mer rearranjament de bits en uns quants ordinadors no eixugarà la devastació social i material molt real que afligeix el nostre planeta. Però tampoc pot un treball guaridor en qualsevol altre reialme assolir el seu potencial sense la corresponent transformació dels diners, tan pregonament entreteixits en les nostres institucions socials i els nostres hàbits de vida. Els canvis econòmics que descric són part d’una vasta modificació tot abraçadora que no deixarà sense afectar cap aspecte de la vida.

La humanitat està només començant a despertar a la veritable magnitud de la crisi actual. Si la transformació econòmica que descriuré sembla miraculosa, és perquè necessitem ni més ni menys que un miracle per guarir el nostre món. En tots els reialmes, des dels diners a l’ecologia, de la política a la tecnologia i a la medicina, ens calen solucions que excedeixin els límits presents d’allò que és possible. Per sort, a mesura que l’antic món cau, el nostre coneixement del què és possible s’expandeix, i amb ell s’expandeixen el nostre coratge i la nostra disposició a actuar. La present convergència de crisis (monetària, energètica, medi-ambiental, en l’educació, la salut, l’aigua, el sòl, el clima, la política i altres) és un naixement que ens treu del món vell vers el nou. Inevitablement aquestes crisis envaeixen les nostres vides personals, el nostre món cau, i també nosaltres naixem a un món nou, una nova identitat. És per això que tanta gent sent una dimensió espiritual en la crisi planetària, fins i tot en l’econòmica. Sentim que allò “normal” no tornarà, que està naixent un nou normal: una nova mena de societat, una nova relació amb la terra, una nova experiència d’ésser humà.

Dedico tot el meu treball al món més bonic que els nostres cors ens diuen que és possible. Dic els nostres “cors” perquè les nostres ments sovint ens diuen que no és possible. Les nostres ments dubten que les coses siguin mai gaire diferents del què la nostra experiència ens ha ensenyat. Potser has sentit una onada de cinisme, menyspreu o desesper mentre llegies la meva descripció de l’economia sagrada. Pots haver sentit un impuls de descartar les meves paraules per ser desesperadament idealistes. Certament, jo mateix vaig ser temptat d’abaixar el to de la meva descripció, de fer-la més plausible, més responsable, més en línia amb les nostres baixes expectatives del què la vida i el món poden ser. Però una atenuació tal no hagués estat la veritat. Parlaré, fent servir les eines de la ment, del que hi ha en el meu cor. En el meu cor sé que ens és possible crear una economia i una societat així de boniques i que, de fet, res més que això és digne de nosaltres. Estem tan fotuts que no aspirarem a res que no sigui un món sagrat?

PART I L’ECONOMIA DE LA SEPARACIÓ

Les crisis convergents del nostre temps sorgeixen d’una arrel comuna que podríem anomenar Separació. Tot prenent moltes formes (escissió entre home i natura, desintegració de la comunitat, divisió de la realitat entre els reialmes material i espiritual) la Separació s’entreteixeix en cada aspecte de la nostra civilització. A més, és insostenible: genera grans i creixents crisis que ens estan propulsant a una nova era, una Època de Reunió.

La Separació no és una realitat última, sinó una projecció humana, una ideologia, una història. Com en totes les cultures, la nostra definició d’Història de la Gent té dues parts profundament relacionades: una Història de l’Ésser i una Història del Món. El primer és l’ésser independent i separat: una bombolla de psicologia, una ànima en una càpsula de pell, un fenotip biològic guiat pels seus gens a perseguir el propi interès reproductiu, un actor racional que busca el propi interès econòmic, un observador físic d’un univers objectiu, una mota de consciència en una presó de carn. La segona és l’història de l’Ascensió: la humanitat, partint d’un estat d’ignorància i impotència, està domesticant les forces de la natura, està esbrinant els secrets de l’univers, s’està movent inexorablement vers el nostre destí de completa mestria i transcendència sobre la natura. És una història de separació del reialme humà del natural, en què el primer s’expandeix i el segon és transformat progressivament en recursos, béns, propietat i, en última instància, diners.

Els diners són un sistema d’acords socials, significats i símbols que es va desenvolupant amb el temps. És una paraula, una història, que existeix en la realitat social junt amb coses com les lleis, les nacions, les institucions, el calendari i les hores, la religió i la ciència. Aquestes històries contenen un enorme poder creatiu. Amb elles coordinem l’activitat humana, enfoquem l’atenció i la intenció, definim rols i identifiquem el que és important i, fins i tot, real. Aquestes històries donen significat i propòsit a la vida, i per tant motiven l’acció. Els diners són l’element clau de l’història de Separació que defineix la nostra civilització.

La primera part d’aquest llibre posa llum en el sistema econòmic que s’ha fonamentat en l’història de la Separació. Anonimat, despersonalització, polarització de la riquesa, creixement inacabable, espoli ecològic, agitació social i crisi irremeiable es basen en el nostre sistema econòmic tan profundament que només una transformació de la Història de la Gent, la qual ens defineix, els guarirà. La meva intenció és que, tot identificant les característiques centrals de l’economia de la Separació, puguem recuperar l’autoritat per visionar, també, una economia de la Reunió, una economia que restauri la plenitud de les nostres comunitats fracturades, de les nostres relacions, cultures, dels ecosistemes, i del planeta.

Leave a Reply